Novotsky

Novotsky, Helder Farrés, Barcelona, Ara Llibres, 2011 (premi Just M. Casero 2010)

Aquesta novel·la ofereix un suggerent plantejament a partir de la pregunta següent: “Fem un Novotsky?”. Això és el que pot plantejar-se tot lector que aborda la novel·la sense conéixer les conseqüències de la síndrome tractada per l’autor. Tota una provocació que, sens dubte, els lectors, amb un llibre a les mans, podem tenir la temptació de fer. No fer res, no dir res: jaure sobre el llit temps i temps sense cap tipus d’activitat.

Aquesta mena de depressió o de passivitat malaltissa serveix a Farrés per a construir una història on el protagonista té com a repte descobrir els orígens i el desenvolupament del seu avi matern, mort d’accident en circumstàncies estranyes. Un encàrrec de la mare una mica estrany, atenent els precedents novotskyans del protagonista. Entre la temptació a no fer res i la voluntat per descobrir els passatges ocults del seu passat familiar arranca una història ben contada, amena, suggestiva. Una novel·la idònia per llegir un llibre català distint. Una lectura on l’autor lluita contra la passivitat de l’individu actual, tot un cant a l’actuació davant dels problemes.

És d’agrair que novel·les com aquesta, a l’igual que La meitat de l’ànima de Carme Riera (2004), que burxen en el passat ocult de les famílies del nostre país. Un desig per resituar la realitat de les persones que patiren la guerra i el posterior exili. Dues novel·les que esdevenen una aportació interessant en la recuperació de la memòria històrica dels qui van perdre la guerra i de les contradiccions i dubtes que s’hi crearen. L’allunyament final de la família, germà i mare, servirà al protagonista per veure superada de manera definitiva la seua malaltia i l’enigma del seu avi. Una fugida molt característica de novel·les que mostren la iniciació o maduresa en la vida dels seus protagonistes.

Subsòl

Subsòl, Unai Siset, Alzira, Bromera, 2010

Set relats de set autors tan dispars i interessants com els que amaga el pseudònim col·lectiu Unai Siset esdevenen un bon contrapunt per un lector curiós que se sent atrapat des de l’inici de la seua lectura. Set maneres de mirar una mateixa realitat, una visió polièdrica coincident al voltant d’una fotografia del metro de París del 1979, a partir de set personalitats marcades per la introspecció i el desig de concretar el punt de coincidència fortuït que representa la imatge captada. A la manera de Lawrence Durrell en el Quartet d’Alexandria, els sis escriptors i l’escriptora aborden de manera individual la realitat compartida pels personatges anònims (als quals ells els atorguen nom i existència) en un context marcat per una de les crisis polítiques més difícils de la República Francesa i per una societat marcada encara per les conseqüències, deu anys més tard, del maig francés.

Els relats estan majoritàriament escrits en tercera persona i contats en passat. Una excepció, no gratuïta, és el darrer d’aquests en el qual assistim al testimoni personal d’Aude, la dona dels cabells clars i ulleres dels anys setanta. Una declaració d’intencions situada en el present d’un personatge que atrapa el lector per la seua sinceritat. El conte inclou diverses disquisicions metaliteràries, iròniques, que aborden el procés de redacció i de construcció del llibre fet pel col·lectiu: “A qui li pot interessar aquesta història per fer-ne un conte?” (pàg. 181).

Subsòl, com no podia ser d’una altra manera, és un llibre heterogeni. Tot i la previsió comuna de repartiment de personatges i d’una documentació òbvia compartida —com també els comentaris creuats sobre el mateix personatge que sembla la reencarnació d’Abraham Lincoln—, és el resultat de set maneres d’abordar la paraula i la realitat derivada d’un bocí de la quotidianitat. Un retret tan sols: que els avanços tecnològics en el tractament de les imatges no hagen aconseguit millorar la qualitat de la fotografia en algun dels punts més poc clars, com són els personatges anomenats Andrea, Avram o Vítor. I un segon encara, el recurs excessiu en alguns capítols a l’atzar o a la casualitat —o “conjuncions còsmiques”, com s’anomena en un dels relats—, tot fomentant la inversemblança d’algunes anècdotes relatades. Un joc literari apassionant, el creuament d’històries sobre la mateixa realitat, que es converteix en Subsòl en una lectura sense pausa.

La vida en una caja de cerillas

La vida en una caja de cerillas, Fatos Kongoli, Madrid, Siruela, 2010

Dues veus paral·leles, en capítols alterns, que ens ofereixen, segons descobrim a la final de la història, una mateixa realitat. Una primera en tercera persona, una segona, en primera; dues òptiques d’abordar un mateix personatge: la realitat d’un periodista en els anys clau de recuperació de la democràcia a Albània. Una història intensa, difícil per als seus protagonistes, amb la reflexió sobre els límits ètics dels periodistes -recordem que l’autor és periodista- en una època marcada per la voluntat col·lectiva de transformació i d’aconseguir una llibertat individual que, en el cas del protagonista, es veu condicionada per una mort fortuïta d’una amant gitana.

Tenim un nom

Tenim un nom, Vicenç Villatoro, Barcelona, Planeta, 2010 [premi Ramon Llull, 201o]

Com adverteix l’autor, aquesta novel·la ha estat publicada en el gran any per al Barça; una referència necessària per a una història que té com a rerefons  la final de la champions league guanyada pel Futbol Club Barcelona davant de l’Arsenal el 17 de Maig del 2006. Una ambientació que serveix a Villatoro per a construir una novel·la amb gran tendresa i humanitat, una història generacional, la seua, en contrast amb la dels fills. Un tàndem Jaume-pare i Albert-fill, amb el contrapunt de l’Antoni-avi. Tres generacions d’una mateixa família de Terrassa, els Cortès, que tenen en comú l’interés pel futbol com un element més de la cultura en la qual es mouen. Aquest és el pretext del Jaume Cortès, després d’haver demanat el trasllat com a periodista a Buenos Aires i així allunyar-se d’una relació distant amb la dona, per acostar-se de nou al fill adolescent i de retop intentar una segona oportunitat de reprendre la relació amb la seua dona i l’altra filla major, la Glòria.

Un relat que, amb una aparença descriptiva i d’amena lectura, que no amaga la voluntat reflexiva de l’autor sobre alguna de les contradiccions i de la manca de comunicació entre els membres d’una generació, els de la cinquantena, que no han sabut o no han pogut abordar amb fermesa i decisió una sèrie de conflictes familiars com els descrits en aquesta ocasió. El títol, referenciat en diverses ocasions a l’interior del llibre, remet, sens dubte, a l’orgull de la pròpia existència, als orígens de cadascú, però també al debat encés sobre el temps passat –o perdut, si atenem a la preocupació proustiana del protagonista– i sobre les seues conseqüències en el moment present o futur: “Tenim un nom, res més. Vivim del nostre nom. Si me’l taques, em mates. Ho puc aguantar tot, fracassar, triomfar, anar fent, menys que m’embrutin el nom.” (pàg. 22). Una referència clara i directa a la preocupació de Jaume Cortès per la seua professionalitat i la seua integritat personal.

Paga la pena llegir la novel·la per a conéixer una novel·la ben escrita; no és gratuïta la professió del periodista –periodista–, compartida amb el mateix escriptor, que aporta una redacció àgil, de gran immediatesa, on és senzill localitzar figures de l’oralitat que l’acosten al lector a través de nombroses frases fetes i expressions quotidianes. Una llengua directa que no impedeix la riquesa expressiva on cal destacar, sense dubte, la construcció sintàctica que alterna frases complexes al costat d’altres breus, més pròximes al llenguatge periodístic. Fins i tot podem trobar tres cròniques esportives que amplifiquen l’ambientació general d’una narració que té l’esport com a base configurativa o com a pretext d’enllaç entre els personatges.

Villatoro té en compte els ambients. En aquest sentit, cal destacar els paral·lels oferts entre la multitud que acudeix a París, a l’estadi Saint Denis, per tal de seguir la final de futbol, amb els Argonautes embarcant-se a la recerca del Velló d’Or. Unes referències clàssiques que es completen amb les cites inicials de cada capítol amb llibres com l’Odissea, la Ilíada, Troia o la Bíblia. Igualment, trobem afirmacions tan suggerents com “contra l’èpica, la lírica. O encara millor, el drama.” (pàg. 69). D’igual manera, és present la reflexió sobre el fet religiós, amb un paral·lel evident amb l’aficció del futbol dels assistents al partit de la final: “en algunes religions, esdevé sagrat tot allò que està en contacte amb el sagrat” (pàg. 72), “el Barça és la religió laica dels catalans i de tots aquells que s’hi volen convertir.” (pàg. 80) o “l’antisemitisme és una fàbrica de jueus” (pàg. 242). Tot plegat, un suport ambiental per fer entendre al lector que la fugida, com la que havia fet el protagonista, no és la manera de solucionar els problemes, que només amb l’acció directa es poden resoldre.: “el problema no era aquest món o un altre món, el problema el porto al damunt.” (pàg. 320). Tot un missatge d’esperança i de futur per a aquells que, com Jaume Cortès, necessiten replantejar la seua vida. I una reflexió final sobre Barcelona, la ciutat d’acollida dels argonautes, “una ciutat que es deixa conquerir indiferent sense un tret i la vegada següent atura l’invasor a cops de roc.” (pàg. 336).

L’estany de foc

L’estany de foc, Silvestre Vilaplana, Alzira, Bromera, 2010 [premi Blai Bellver de Narrativa 2009]

Aquesta petita joia és un gran llibre. Una història apassionant muntada sobre un realitat: l’existència d’un únic full de la Bíblia valenciana editada el 1478 per la impremta de l’alemany Lambert Palmart en les vitrines de la Hispanic Society of America, a Nova York.

Vilaplana recrea l’origen possible del full, a través de la desaparició de l’última de les bíblies que es va escapar de la crema de la Inquisició. Tot això adobat de personatges reals i amb una ambientació precisa que demostren el treball minuciós de documentació que ha seguit l’autor abans d’escriure una de les seues obres més ambicioses, digna successora de Les cendres del cavaller (2003), immersa en la seua preocupació per recuperar i difondre escenes i imatges de la València antiga. D’igual manera, el lector podrà entendre les conseqüències negatives que la unió definitiva amb Castella, arran del matrimoni dels anomenats reis Catòlics, va tenir per a la nostra terra, en tant que va abocar-nos a la repressió funesta de la Inquisició.

El lector arriba a estimar els personatges, a sentir-los com a propis, com a éssers pròxims, amb els quals es crea una mena de complicitat que el duu a patir, riure, sentir, al mateix temps que ells ho fan. Cal destacar sobretot l’endinsament que ha fet l’autor en el culte jueu al si de la societat valenciana del segle XV, una mostra de l’empobriment que la seua repressió i desaparició va provocar en posterioritat. Una història per a ser llegida, no contada, perquè així el lector podrà retrobar-se amb el veritable plaer d’una novel·la ben escrita.

Suite française

Suite française, Irène Némirovsky, Paris, Éditions Denoël, 2004

L’histoire la plus forte, la plus intense, la plus personnelle, de toute la trajectoire de l’écrivaine d’origine ukrainienne, est, sans doute, ce roman. Il est publié après sa mort et il est sauvé grâce à l’action de ses filles qui ont survécu à leurs parents. Le roman est clairement autobiographique ; Némirovsky parle de la France qui est occupée par l’armée allemande et qui devient un pays sans liberté. Les juifs, comme elle même perdent leur possibilité de vivre comme les autres et, aussitôt, comme finalement il arrive à l’écrivain, peuvent mourir.

Le roman est construit comme un vrai miroir de la société français du moment. Différentes familles offrent différents points de vue sur la nouvelle situation créée avec l’arrivée de l’occupation nazie : les Péricand, une famille de haute classe  ; l’écrivain Gabriel Corte ; Charles Langelet ; Hubert (avec une trajectoire similaire à celle d’Adrià Guinart, le héro de Mercè Rodoreda à Quanta, quanta guerra…) ; les Michaud, entre autres. Némirovsky travallait beaucoup dans les dernièrs temps  ; malgré tout, elle n’a pas la sécurité de pouvoir publier de son vivant: « Cher ami… pensez à moi. J’ai beaucoup écrit. Je suppose que ce seront des œuvres posthumes, mais ça fait passer le temps. » (Irène Némirovsky à Albin Michel, éd., 11.07.1942 ; page 26).

C’est la valeur de cette pièce littéraire au panorama des lettres européennes du XX siècle, comme Myriam Anissimov disait en Préface : « une œuvre violente, une fresque extraordinairement lucide, une photo prise sur le vif de la France et des Français : routes de l’exode, villages envahis par des femmes et des enfants épuisés, affamés, luttant pour obtenir la possibilité de dormir sur une simple chaise dans le couloir d’une auberge de campagne » (page 28). C’est une œuvre réalisée avec beaucoup de sentiments, « la rage au cœur » (page 42), devant de la réalité, « la guerre est perdue ? » (page 49). Et le sens de l’impuissance : « c’est une jungle, nous sommes pris dans une jungle… » (page 123).

La surprise devant l’invasion allemande est complète. Le parallèle avec la Première Guerre Mondiale né au début de l’histoire : « c’était étrange de voir à quel point les souvenirs de l’autre guerre étaient vivants ici. » (page 203). Les français ne savaient pas comment réagir devant une situation qui les avaient débordés complètement ; les protagonistes de l’histoire montrent leur contradictions, communes à toute la société : « Nous, nous sommes les moutons bons à tondre. Qu’on m’explique pourquoi ? » (page 267).

Et une conclusion magnifique, superbe : « Les événements graves, heureux ou malheureux ne changent pas l’âme d’un homme mais ils la précisent » (page 271). Finalement, les notes manuscrites de la fin du livre apportent le complément parfait pour mieux comprendre la vision de l’histoire que Némirovsky veut apporter dans sa dernière pièce, peut être, la plus complète, de sa vision du monde et des difficiles situations personnelles qu’elle devait vivre. Une pièce magnifique.

Aurora boreal

Aurora boreal, Asa Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2003)

Com a un dels referents de la nova novel·la policíaca escandinava, el llibre de Larsson no aporta res en especial al gènere. Potser tan sols la magnífica descripció de l’ambient on se situa la història, la població minera del nord de Suècia, Kiruna. Un valor afegit si, com és el nostre cas, hem conegut recentment aquesta ciutat. La nit, el fred, la manca de llum, la solitud dels personatges, l’acció salvatge de l’assassinat inicial; tot això no seria d’igual manera en un altre espai narratiu.

La referència continuada a l’arribada del capvespre, o siga, a la desaparició completa de la llum, provoca en el lector una angoixa contínua davant d’uns esdeveniments on les dones són les autèntiques protagonistes de la novel·la. Rebecka Martinsson, una advocada establerta a Estocolm i que torna a Kiruna per a defensar la Sanna Strandgard, germana de la víctima (en Víctor) i, molt especialment, a inspectora de policia Anna-Maria Mella, l’embaràs de la qual no esdevé un problema per a dur endavant el seu treball en plena igualtat de sexes. Una església de vidre inventada, on conflueixen tres corrents religioses que esdevenen una mena de secta que distorsiona la realitat dels habitants de la Kiruna literària.

A l’igual que en la trilogia de Larsson, les referències als episodis reals de la història actual sueca ofereixen una versemblança i proximitat que atrau encara més el lector que coneix una mica aquella realitat. D’igual manera, l’autora incorpora passatges del passat dels protagonistes, moments de retrospecció, que serveixen per construir psicològicament els personatges i conéixer l’abast de la seua implicació en els conflictes construïts.

Vin de solitud

Vin de solitud, Irène Némirovsky, Barcelone, La Magrana, 2009 (1935)

Le petit bijou de Némirovsky est à la fois une œuvre autobiographique. L’histoire d’une famille Russe –formé d’un père juif et d’une bourgeoise- qui se refuge à Paris après la victoire de la Révolution Russe, possède beaucoup d’éléments qui rappellent la vie de l’écrivain qui a adopté très vit le Français comme langue littéraire. L’approche d’un éternel conflit entre Hélène, la fille, et Bella, la mère qui semble posséder une origine personnelle dans la vie de l’écrivain, et qui sans aucun doute nous entraine  dans un autre de ses textes, Le Bal (1930), ou la jeune Antoinette vivait un féroce affrontement avec sa mère, Madame Kampf. Le même recours, le même contraste, une origine autobiographique, qui devient la clé de la conception du déracinement du personnage principal.

Dans ce cas, l’histoire de Karol, avec Boris et Bella comme patriarches, est l’histoire de la désillusion et le déracinement des familles riches qui suit la Révolution russe. Tout cela avec une France qui leur donne un abri et où ils ont l’intention de mener la même vie d’excès qu’ils menaient auparavant. La fragilité et la superficialité de Bella Karol, avec la concrétion de plusieurs amants acceptés par le mari, comme le jeune cousin Max, est un bon point d’opposition avec les principes essentiels qui se réaffirment chez la jeune Hélène. Hélène est comme la Valentine de Carles Soldevila ou la Aloma de Mercè Rodoreda. Trois romans de la même époque qui essayent de refléter la transformation sociale des années vingt et trente, dans la période de l’enrichissement et de la paix politique entre les deux guerres, où les jeunes femmes sont l’un des plus importants de ces changements. Nous ne pouvons pas parler d’influences directes, mais les similitudes entre les trois textes et les concrétions psychologiques de ses protagonistes sont évidentes. Ainsi, on peut trouver différentes interventions d’Hélène rejetant l’importance de l’amour, en harmonie avec les protagonistes de Soldevila et  de Rodoreda: «Ils appellent cela l’amour? » (P. 58), «l’amour est laid et stupide .. . »(p. 185). De même, la reconnaissance est caractéristique de la maturité effectuée en raison des conditions de vie difficiles: “Ce qu’on peut être vieux à douze ans …” (P. 80). Et la volonté de reconnaissance de la condition du genre : « ce qui lui plaisait le plus était la sensation d’orgueil que lui proportionnait son pouvoir de femme » (P. 144). Hélène, une fois la mort du père, décide de quitter la maison, et en compagnie de son chat, prend route pour  la ville de Paris, pour l’Arc de Triomphe, un voyage similaire à celui qui apparait dans le roman de Rodoreda. Tout cela avec des techniques d’approche du « moi intérieur » du personnage, comme la réalisation du monologue intérieur, qui se présente comme l’un des romans le plus innovateur d’Irène Némirovsky.

La douce empoisonneuse

La douce empoisonneuse, Arto Paasilinna, Barcelone, Anagrama, 1988 (2008)

Une nouvelle découverte de l’auteur Finlandais de La forêt des renards (1983) et Le mouliner udolaire (1981). Un roman drôle, sarcastique, où l’innocente protagoniste, la vielle dame Linnea Ravaska, se défend contre la cruauté du neveu Kauka et de ses deux amis Jari et Pera. Comme dans d’autres histoires de l’auteur -plus particulièrement dans Délicieux suicide collectif (1990) – l’histoire progresse, au milieu d’absurdités et de situations surréalistes où tout semble normal et quotidien. Ainsi, à la façon de Pere Calders, nous voyons un policer qui n’est pas au courant du problème (p. 43) et qui incite la protagoniste à préparer elle-même sa vengeance.
Une vision critique de la société  apparemment aisée d’où l’auteur est originaire, « la Finlande a été la terre promise de la bourgeoisie » (p. 61) qui, comme dans la trilogie de Larsson offre une dure réalité et où la criminalité et l’insécurité sont compatibles avec les moyens physiques les plus beaux. Au milieu de l’hilarité, il ya aussi la place pour la cruauté en ligne centrale de la littérature européenne, c’est le cas de Elfried Jelinek avec ses dures histoires urbaines – on se souvient en particulier de Les exclus (1980) – mettant en vedette trois des criminels extorqueurs de la dite colonel. En bref, un roman agile et évocateur, une fois de plus, la lecture avec un effet positif sur la vie quotidienne.

Les yeux du chien

Joaquim G. Caturla, Les yeux du chien, Valence, Ed. 3i4, 2010

En 2006, Caturla a déclaré dans une interview: «Après L’homme de la saison (2005), avec un peu de repos, j’ai commencé à écrire un nouveau roman. C’est une histoire contemporaine qui abordera des thèmes comme l’amour et la solitude. Avec elle, j’ai l’intention de fermer la trilogie commencée avec La maison des fleurs (1999) et L’Homme de la saison (2005), qui narrent des histoires dans notre ville. ». De toute évidence, l’auteur du livre nous prévenait.  Quatre ans plus tard, nous pouvons donc profiter d’un roman qui ennoblit la langue catalane d’Alicante, tout à partir de la vie et des expériences d’un protagoniste qui devient enseignant dans un lycée de la ville (Jorge Juan, sans doute).

Nous sommes à la fermeture (ou à l’ouverture?) de la trilogie sur la ville d’Alicante que Caturla a commencé avec les deux premiers romans. A cette occasion, le prix reçu est le  « Prix Antonio Bru » de la ville d’Elche (2009). De même, nous pouvons trouver une histoire située dans la ville natale de l’auteur. La ville d’Alicante devient proche, quotidienne et familiale. Malgré un traitement local, le mérite de Caturla est le fait d’obtenir une touche d’internationalisation dans la représentation des sentiments des personnages. Cela comprenait la réalisation de l’angoisse et la souffrance avant la mort, avec une pointe de résignation face à cette tragédie. Les personnages ont donc un profil psychologique bien élaboré qui favorise la compréhension de leurs actions de la part des lecteurs. C’est le cas des deux protagonistes, le professeur Lorenzo Planelles (qui nous rappelle, dans son développement interne, la protagoniste de La maison des fleurs, Amelia), et l’étudiant d’origine roumaine, Petru Sandulescu. Caturla crée un parallèle suggestif entre les deux adolescences, dans le passé pour le premier, à l’heure actuelle pour le second, qui est si essentielle à la compréhension des éléments de l’histoire comme le même titre. Un regard de la peur et la solitude, le chien isolé, ce qui est exactement le sentiment des deux personnages.

En bref, une lecture qui est proposé comme un parcours chronologique au centre des personnages, à partir de la nomination initiale du premier chant de La Divine Comédie de Dante, une entrée dans la forêt sombre, dans  l’enfer, que chaque être humain a devant lui. Un très beau livre, bien conçu et attrayant. Un voyage, en un mot, pour le récit en Catalan le plus fort de la ville d’Alicante. Un voyage par la lumière de ses écrits, comme la lumière d’Alicante.
————————————–