23 January 2012 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures
| Tags: 2010, àrab, autobiografia, guerra, iniciàtica, Pius Alibek | Sense comentaris »
Arrels nòmades, Pius Alibek, Barcelona, La Campana, 2010
El llibre de l’iraquià resident a Barcelona, escrit en català, esdevé un referent a les nostres terres d’una narrativa autobiogràfica que té com a punt central de la història les terres llunyanes d’Iraq. Amb un to narratiu pròxim a la ficció, assistim a l’aprenentatge personal d’un adolescent i jove que lluita per defensar els seus ideals, a partir de la seua cultura cristiana i la seua formació universitària, i que acaba amb la seua partida envers Europa, concretament Barcelona, per enllestir els seus estudis i iniciar el seu treball.
Les anècdotes personals són prolífiques, encara que no localitzem visions subjectives de la realitat o, fins i tot, descripcions del jo narratiu, que seguint els paràmetres de Philippe Lejeune, ens situa dins del pacte autobiogràfic on la coincidència entre personatge, narrador i autor és completa. Potser el lector enyore una visió més personal i íntima dels esdeveniments relatats, que tenen com a conclusió el balanç final de la història, localitzada el 1981, quan la guerra entre Iran i Iraq havia forçat la relació entre tots dos països i havia obligat al jovent al reclutament forçós:
- Començava a experimentar totes les sensacions que havia experimentat al llarg de la meva vida. Les vaig repassar totes fins a aturar-me en la por i les ganes de vomitar. Ho vomitaria tot. El meu país, el món sencer, la història i la pròpia vida. (pàg. 342)
La narració esdevé un cant contra les injustícies i els totalitarismes que ofeguen l’ésser humà: “religió, civilització i democràcia; tres invents de l’home per reafirmar la seva absurda superioritat, satisfer la vanitat i justificar l’egoisme i la cobdícia. Una llarga lluita per aconseguir, el trist resultat, de ser uns superiors als altres.” (pàg. 53). El reflex del passat es converteix així en un mirall del present, en un exemple idoni per analitzar i valorar la situació política actual. Així, el sentit general i objectiu troba, en comptades ocasions, una extensió subjectiva a partir del plantejament d’anècdotes de la quotidianitat del narrador, com és el cas de la lluita per la supervivència del gos mascota Tiger, enfrontat al seu germà Boogie, que acabarà morint per inanició, davant dels constants atacs del germà gran (pàg. 281). Un conjunt d’imatges que ens aporta la flaire i l’ambient del llunyà orient des del punt de vista de l’autòcton que coneix bé la cultura catalana.
1 August 2011 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures
| Tags: 2011, basc, iniciàtica, Marroc, novel·la, Willy Uribe | Sense comentaris »
Los que hemos amado, Willy Uribe, Barcelona, Los Libros del Lince, 2011
Del viaje en apariencia inocente de dos muchachos de Getxo al sur de Marruecos el lector no dejará de sorprenderse de la capacidad narrativa de su autor, Willy Uribe, a medida que descubra cada nueva etapa del viaje. La ambientación en el invierno de 1981 no es gratuita, las referencias a la inestabilidad política del país son constantes y el deseo de cambio y, al mismo tiempo, de desarraigo de los protagonistas, también.
Estamos delante de una historia con elementos iniciáticos: el descubrimiento de la edad adulta de Eder y de Sergio. Una ansia de conocimiento que los lleva a la expresión siguiente: “nada calmaba el ardor de mi alma y mi deseo, confuso y expectante.” (p. 131). Todo ello con tintes policíacos o del género negro, a partir de las acciones delictivas de sus personajes para llevar a cabo su objetivo: el negocio con el hachís. Historias de adolescentes con familias desestructuradas que beben del agua de la inestabilidad social y económica del Euskadi de los años 80.
Del mismo modo, encontramos un espacio para la poeticidad. Descubrimos unas playas y acantilados del sur de Marruecos, donde el azul del mar y del cielo, con el crecimiento de las olas, son el espacio idóneo para el desarrollo de los protagonistas. Cabe destacar también la referencia al título a partir del nombre de la casa de la abuela de uno de los jóvenes, Eder: Nous avons aimé. Esta es la explicación de su propietaria que sirve como contrapunto a la vida acelerada de los jóvenes que la escuchan: “Hemos Amado significa que comprendemos. Porque hemos amado y hemos sufrido sabemos cómo son las cosas. Quien no ama, o quien tan sólo sabe dejarse amar, no habrá aprendido nada y su vida habrá sido en vano.” (p. 75). Un canto, pese a todo, al futuro, a la condescendencia, a la resolución de conflictos. Con un punto de partida pésimo, el desarraigo completo de sus protagonistas: “Pensé que las ciudades no nos pertenecen, tampoco ninguna tierra” (p. 113). Una novela, pues, para saborear la fuerza del cielo azul y las tinieblas de la tierra que hay debajo.
6 April 2011 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures
| Tags: 2011, Helder Farrés, iniciàtica, novel·la, psicològica, urbana | Sense comentaris »
Novotsky, Helder Farrés, Barcelona, Ara Llibres, 2011 (premi Just M. Casero 2010)
Aquesta novel·la ofereix un suggerent plantejament a partir de la pregunta següent: “Fem un Novotsky?”. Això és el que pot plantejar-se tot lector que aborda la novel·la sense conéixer les conseqüències de la síndrome tractada per l’autor. Tota una provocació que, sens dubte, els lectors, amb un llibre a les mans, podem tenir la temptació de fer. No fer res, no dir res: jaure sobre el llit temps i temps sense cap tipus d’activitat.
Aquesta mena de depressió o de passivitat malaltissa serveix a Farrés per a construir una història on el protagonista té com a repte descobrir els orígens i el desenvolupament del seu avi matern, mort d’accident en circumstàncies estranyes. Un encàrrec de la mare una mica estrany, atenent els precedents novotskyans del protagonista. Entre la temptació a no fer res i la voluntat per descobrir els passatges ocults del seu passat familiar arranca una història ben contada, amena, suggestiva. Una novel·la idònia per llegir un llibre català distint. Una lectura on l’autor lluita contra la passivitat de l’individu actual, tot un cant a l’actuació davant dels problemes.
És d’agrair que novel·les com aquesta, a l’igual que La meitat de l’ànima de Carme Riera (2004), que burxen en el passat ocult de les famílies del nostre país. Un desig per resituar la realitat de les persones que patiren la guerra i el posterior exili. Dues novel·les que esdevenen una aportació interessant en la recuperació de la memòria històrica dels qui van perdre la guerra i de les contradiccions i dubtes que s’hi crearen. L’allunyament final de la família, germà i mare, servirà al protagonista per veure superada de manera definitiva la seua malaltia i l’enigma del seu avi. Una fugida molt característica de novel·les que mostren la iniciació o maduresa en la vida dels seus protagonistes.
21 March 2011 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures
| Tags: 2008, dona, iniciàtica, Marroc, novel·la, psicològica, Saphia Azzeddine | Sense comentaris »
Confesiones a Alá, Saphia Azzeddine, Madrid, Demipage, 2011 (2008)
Aquesta és una història ambientada al Magrib on la jove Jbara esdevé una imatge del desig de supervivència de tanta gent que viu es zones deprimides com la seua. Es construeix així un relat directe, amb posat aparentment senzill, amb la veu pròxima de la protagonista –en primera persona–, que es converteix en el testimoni contradictori de l’ànsia per viure i ser lliure, alhora que accentua la seua dependència de les necessitats material: “Ara sóc tota una dona de negocis. El meu cos és la meua oficina.” (pàg. 70).
L’escriptora i actriu intenta polemitzar –l’objectiu que percaça és força evident– a través de la nuesa de la veu de Jbara, tot construint una novel·la en certa mesura iniciàtica on el coneixement del seu país, el Marroc, és un fet ben obvi. Amb tot, la provocació general de l’obra presenta una involució a la fi que impregna d’una certa dosi d’inversemblança la seua resolució. La pretesa interlocució amb el seu Déu, Al·là, tampoc és una qüestió, al nostre parer, ben resolta, més enllà de recordar al lector la religió que professa la protagonista.
6 March 2011 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures
| Tags: 1985, aprenentatge, iniciàtica, novel·la, Orhan Pamuk, psicològica, turc, viatges | Sense comentaris »
El castell blanc, Orhan Pamuk, Alzira, Bromera, 2007 (1985)
El premi Nobel turc situa en el marc històric del segle XVII una història iniciàtica, de deixeble i mestre, que aporta la sorpresa final de la identificació completa entre tots dos. Una semblança inconscient que els aporta una igualtat física que permet la substitució de l’un per l’altre. En aquest cas, el deixeble és un jove italià fet presoner pels pirates en un viatge entre Venècia i Nàpols i el mestre és un savi turc que desitja conéixer els avanços científics dels països d’occident.
Amb la voluntat de reforçar la versemblança de la història –com en altres ocasions ha fet, per exemple, Carme Riera en La meitat de l’ànima–, Pamuk inclou un pròleg on un investigador dóna testimoni del document –la novel·la– que ha trobat; tot això, posant en dubte la realitat d’alguns dels passatges esmentats en la història. Comptat i debatut, a l’interior del text és fàcil localitzar interpel·lacions directes al lector que evidencien una voluntat comunicativa entre l’autor i el lector a nivell extern i entre el narrador i el narratari, a nivell intern. El castell blanc esdevé una novel·la per entendre les claus de relació i de formació d’un amo i un esclau, d’un mestre i un deixeble, enmig del contrast entre l’orient i l’occident mediterrani. Tot i això, la resolució final, la confusió entre les dues personalitats, es presenta, al nostre parer, d’una manera certament inversemblant, si atenem a la rapidesa que evoluciona la relació entre els dos protagonistes. Tot enmig d’un castell blanc, la imatge de la ciutat sitiada, que esdevé el símbol de la pèrduda d’identitat progressiva dels dos protagonistes i de la concreció de la seua identificació física i mental.
6 March 2011 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures
| Tags: 1899, decadentisme, França, iniciàtica, novel·la, Octave Mirbeau, realisme brut, simbolisme | Sense comentaris »
El jardín de los suplicios, Octave Mirbeau, Madrid, Impedimenta, 2010 (1899)
Aquesta novel·la no deixa de sorprende en cap moment, ni per l’estil –una prosa àgil en primera persona no gaire habitual en l’època que va ser escrita– ni pel contingut –una història tràgica, colpidora, amb una força increïble. Amb un format clàssic, –el d’una història dins d’una altra, a la manera del Decameró o Les mil i una nits– amb una part introductòria (”Fronstispici”) que serveix de reflexió sobre la violència i el crim com a plantejament real en l’ésser humà (”yo estoy convencido de que el asesinato es la mayor preocupación humana, y que todos nuestros actos derivan de él”, pàg. 17; “la necesidad de matar nace en el hombre con la necesidad de comer, y se confunde con ella”, pàg. 26), el text es divideix en dues grans parts, “En missió” i “El Jardí dels Suplicis”, on coneixem la caiguda política d’un protagonista corrupte que decideix fugir en una pretesa expedició científica a Ceilán, actual Sri Lanka. Allà compartirà l’afecte i el sexe amb una anglesa sàdica i desequilibrada, Clara, que li mostrarà una presó xinesa que s’acosta a l’infern de Dante. El relat s’aboca a la darrera part a una descripció punyent de les tortures i de la violència aplicada als presidiaris al temps que la jove amant del protagonista veurà incrementada la seua passió eròtica.
La novel·la esdevé d’una gran modernitat. Sorprén com un autor de la fi de segle XIX pogué copsar de manera profètica la fugida d’un política davant dels afers de corrupció i la seua estada en un país llunyà; amb tot, és el grau de concreció de la sàdica coprotagonista la que aporta un major grau d’innovació. Una jove que esdevé un antimodel social, encara que es concreta amb un símbol del decadentisme, de la recreació simbòlica de la derivació corrupta i degenerada d’una societat que ha perdut, segons el retrat de Mirbeau, el camí que ha de seguir. Cal destacar igualment l’atracció de l’escriptor –com en tants altres autors de la segona meitat del segle XIX– envers la cultura oriental, molt especialment la manera de considerar l’amor i el sexe en la cultura mil·lenària xinesa a diferència de la repressió existent en l’occident europeu: “ellos no consideran el acto de amor una vergüenza que se deba ocultar. [...] Fíjate también en todo lo que ha perdido el arte occidental al habérsele prohibido las magníficas expresiones del amor. Entre nosotros, el erotismo es pobre, estúpido y te deja helado; siempre se presenta con las tortuosas galas del pecado” (pàg. 128).
28 February 2011 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures
| Tags: 1968, anglosaxona, iniciàtica, J. R. Ackerley, memòries, queer | 1 comentari »
Mi padre y yo, J. R. Ackerley, Barcelona, Anagrama, 2005 (1968)
La millor definició d’aquest llibre la dóna l’autor al seu apèndix: “este libro no es una autobiografía, su propósito es más limitado y se declara en el título y en el texto, no es más que la investigación de las relaciones entre mi padre y yo y se debería atener a ese tema lo más estrictamente posible.” (pàg. 215). Aquesta declaració d’intencions amaga també la perspectiva de l’escriptor anglés: la construcció personal dels seus fantasmes, dels seus temors, de la seua realitat. El fet que Ackerley manifestara la seua homosexualitat en una època poc prestada a aquest tipus de manifestacions, la primera meitat del segle XX, atorga a les seus reflexions un punt important de revalorització de l’assoliment de la pròpia identitat.
Amb una referència suggerent al gos que va acompanyar-lo durant molts anys i que va servir de punt de referència per al relat My dog Tulip (1956), el llibre va de dedicat “A Tulip”. Una ironia molt anglosaxona que permet a l’escriptor abordar amb superficialitat i lleugeresa diverses escenes dramàtiques de la seua vida i del seu pare. La incorporació de diverses cartes que aborden moments claus de la vida de tots dos serveixen per entendre la força dramàtica que Ackerley vol atorgar-hi i els motius que el porten a la seua redacció: “el objeto de estas memorias, [...] es explorar, lo más brevemente posible, las razones de nuestro fracaso.” (pàg. 78).
Aquesta mena d’autobiografia que és Mi padre y yo evoluciona també cap a la reflexió dels límits de l’estima i el sexe, a partir de la frustració que pateix l’autor al llarg de la seua vida –marcat, sens dubte, per la precocitat dels seus orgasmes, segons reconeix a la fi del text–: “el amor y el sexo, que yo pensaba que debían ir juntos, no llegaban a encontrarse” (pàg. 121). Un relat amb força que recorda, enmig dels passatges sòrdids de l’amor entre homes als baixos fons londinencs, els relats de Jean Genet. I una sinceritat colpidora que aporta les millors reflexions del llibre: “como parecía que era incapaz de llegar al sexo a través del amor, inicié una larga búsqueda del amor a través del sexo” (pàg. 125).
18 February 2011 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures
| Tags: 2000, infantesa, iniciàtica, Mikael Niemi, nòrdica, novel·la, psicològica, rural | Sense comentaris »
Un rock’n'roll en el Ártico, Mikael Niemi, Barcelona, Destino, 2000 (2004)
L’avantatge de viatjar és conéixer espais que poden ser objecte literari, com és el cas d’aquesta petita joia. Pajala és el nom d’una petita població sueca pròxima a la frontera finesa; aquest és l’indret que usa l’autor per ambientar una història de gran tendresa i immediatesa que ofereix la nuesa d’una veu infantil –construïda des de la maduresa, on rau el present del narrador que recorda el passat– que esdevé testimoni de les transformacions acusades de la societat escandinava de les darreres dècades del segle XX. Una societat que va passar de la cultura de la subsistència –amb una enveja lògica del desenvolupament de la capital, Estocolm– a la concreció d’un estat del benestar inimaginable per als petits protagonistes: “la nuestra fue una infancia marcada por la escasez. No material, en ese aspecto no nos podíamos quejar, sino escasez de identidad. No éramos nadie.” (pàg. 50). Una reflexió entorn a la difícil concreció d’una població marcada per la proximitat a una altra cultura, la finesa, que els aboca a la manca d’identificació en un o en un altre context.
Aquesta és una història sobre l’amistat entre infants i adolescents; amb un Matti i Niila que protagonitzen diverses escenes on tot es converteix en la primera vegada que, això és, en el procés iniciàtic particular d’una petita població i els seus habitants més joves. La música, el rock’n'roll, de la mà del professor nou de música, es convertirà en el revulsiu esencial de les seues existències. L’evolució d’uns joves, en definitiva, en el pas al món dels adults: “me di cuenta que el mundo había encogido. Pero no, era yo que me había hecho el doble de alto. Alrededor de mi sexo había crecido pelo. Me había hecho mayor.” (pàg. 44).
La ironia provoca, sens dubte, alguns dels moments més interessants de la redacció de Niemi; així, podem llegir comparacions tan suggerents com aquesta: “una vez que descubres el poder de la música ya no hay marcha atrás. Es como cuando te haces una paja. No puedes dejarlo.” (pàg. 77). Tot plegat, una història ben construïda que deixa a la fi una sensació d’inacabament, de trencament del fil argumental una mica brusc. Com una peça musical, un ball de rock’n'roll inacabat…
2 October 2010 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures
| Tags: 1994, Albert Camus, Argèlia, autobiografia, França, iniciàtica, novel·la | Sense comentaris »
El primer hombre, Albert Camus, Barcelona, Tusquets, 2009 (1994)
La referència de la novel·la inèdita de Camus –hi treballava quan va morir d’accident de trànsit al sud de França en el 1960– en La meitat de l’ànima de Carme Riera em va animar a cercar-la, llegir-la i gaudir-la. Deia Carme Riera en una entrevista recent que li vaig fer que la seua generació era deutora de Camus. No vaig entendre aquesta afirmació fins que vaig assaborir aquesta darrera peça. Coneixia L’estrany però no aquesta. He descobert així el més íntim, el més pròxim a una identitat aturmentada que va sortir enmig d’unes circumstàncies personals molt difícils, en l’Argèlia de la primera part del segle XX. Camus s’amaga amb el nom del protagonista, Jacques Cormery, però no pot disfressar completament la seua realitat, la història iniciàtica d’un jove que lluita enmig d’una família marcada per la ignorància i la pobresa. Amb una àvia autoritària, d’origen menorquí, com en la vida real, el jove Cormery troba en els llibres i l’escriptura l’única manera de fugir. Un jove que es fa adult a la meitat de l’obra, amb una descripció molt correcta de l’encís del canvi de percepció sobre el món (pàg. 152).
L’edició de l’obra inacabada permet consultar fulls annexos i d’altres notes disperses que ens ajuden a entendre l’estructura i l’abast del projecte d’una de les obres més personals de l’autor que va rebre el Nobel tres anys abans de la seua mort. Així, podem observar l’interés de Camus per la narrativa de Robert Musil, amb una suscinta nota “la búsqueda de la salvación del espíritu en el mundo moderno” (pàg. 263). És aquesta recerca de la salvació, de l’alliberament, la que ens pot ajudar a entedre la referència de Carme Riera al pes en la seua generació. Usar la literatura amb un sentit de recerca dels orígens i, en definitiva, per tal de conéixer millor l’individu actual.
Les reflexions dels personatges, posades en boca del narrador, basteixen una obra intensa, reflexiva, que aporta elements d’estudi força suggerents com aquestes: “La pobreza no se elige, pero puede conservarse.” (pàg. 65) o “Un niño no es nada por sí mismo, son sus padres quienes lo representan. Por ellos se define, por ellos es definido a los ojos del mundo.” (pàg. 174). Una concepció de la realitat que el duu fins i tot a emmarcar els límits de la Mediterrània al si de la seua consciència (pàg. 168).
1 February 2010 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures
| Tags: 1999, crítica social, dona, França, iniciàt, iniciàtica, Marroc, novel·la, Yasmine Chami-Kettani | Sense comentaris »
Cérémonie, Yasmine Chami-Kettani, Paris, Babel, 1999
À propos du mariage du frère de la protagoniste, Khadija, l’écrivain reconstruit l’ambiance des familles marocaines pendant le temps de cette cérémonie. Khadija est une jeune architecte de trente-cinq ans après son divorce. Elle est retournée vivre chez ses parents et sa voix montre la contraposition de sa vie actuelle et les souvenirs du passé. Une histoire entre le poids de la tradition et la volonté de la liberté. Ses réflexions sont réalisées avec la complicité de sa cousine qui est venue aussi participer à la fête familière : Malika. Le mélange couvre le roman ; les sentiments contradictoires forcent Khadija à montrer son désespoir.
Le point faible de l’histoire est peut-être la conception et la concrétion du personnage principal. Khadija est le prétexte pour l’action, mais en même temps l’object de réflexion. Malgré tout, le fil argumentaire se perd à travers des histoires secondaires comme l’anecdote d’Aïcha, la cousine perdue.
Dans Cérémonie, nous écoutons la voix d’une femme qui avait lutté pour sa liberté : « allez, viens, maman, on n’a plus rien à faire ici, tu vois bien qu’il ne veut pas de nous » (p. 8), à propos de l’action négative de son père. Mais une réalité, « elle est lasse de lutter, et soudain n’a plus en elle que le désir de fuir » (p. 17), le passage du temps provoque en elle la perception de cette réalité : elle ne peut pas fuir toute sa vie. Le moment le plus intéressant est la complicité construite entre les deux cousines, Khadija et Malika ; c’est l’évocation de la force morale et humaine entre les femmes de ce type de civilisation où les femmes n’ont pas encore obtenu l’égalité face aux hommes. Et, finalement, un désir symbolique, la manque de sexe : « plus secrètement, elle voit dans sa fille un double inversé de l’époux, une fille sans sexe » (p. 49).