Melodrama

Melodrama, Jorge Franco, Barcelona, Mondadori, 2006

Una nova història de l’escriptor colombià que, sense deixar els paràmetres expositius de la novel·la anterior, Rosario Tijeras (1999), aborda amb gran destresa una actualització del melodrama. La intriga, el suspense, les característiques d’aquest gènere clàssic són ara actualitzats amb personatges procedents de classes populars colombianes que, traslladats a París, ofereixen una multitud de situacions còmiques i alhora tràgiques. El lector necessita avançar amb avidesa en la seua lectura, tot convertint el llibre en una autèntica sorpresa per al lector que desconeixia l’autor.

La història arranca amb la reconstrucció de la vida de Vidal, un jove bell colombià que ha desaparegut. La seua mare, Perla, amb l’ajuda de la seua germanastra Anabel, recorren el passat del protagonista amb l’esperança de la retrobada. Al mig, l’esperit de rebel·lió de mare i fill, enfrontat amb Livia, l’àvia tancada en si mateixa, que no entén ni comprén les actuacions de la seua filla i el seu nét, iniciat en el proxenitisme masculí en la sauna d’un amic de la família.

L’estructura de la novel·la, tot contraposant plànols de diversos nivells discursius, és sens dubte l’element més interessant i original del llibre. Coneixem així, a través de la multiplicitat de veus i dels canvis temporals, que alternen el present, el passat i el futur en una mateixa pàgina, una història de manera completa. Tot això sense perdre el sentit general de la lectura i amb comentaris irònics del mateix narrador-personatge, Vidal que cerquen la complicitat del lector: “tal vez mi error ha sido mezclar en la historia a los muertos con los vivos” (pàg. 74). Un mèrit atribuïble a la complexitat descriptiva de l’escriptura de Franco, tot i la percepció natural i espontània de gran part de la redacció final.

A l’igual que en Rosario Tijeras, en aquesta ocasió, la primera relació sexual esdevé problemàtica per als seus protagonistes; un fet molt evident en la descripció de la primera nit que l’àvia Livia va passar amb el seu marit: “desde entonces dejaría de ser la que siempre fue para convertirse en la mujer avinagrada que yo conocí.” (pàg. 44). D’igual manera, trobem reflexions crítiques que relativitzen aspectes de la quotidianitat: “cuando uno se desnuda cualquier cosa puede pasar, y si uno es hermoso tiene que aceptar que la belleza es un patrimonio universal” (pàg. 86).

El plantejament de la violència també ofereix imatges d’interés per entendre com un escriptor colombià aborda la realitat del seu país; així, l’ús del “Monstruo” com la personificació de la violència en diverses escenes esdevé una eina descriptiva que ens ajuda a entendre la concreció d’aquest fet en aquella societat.

Rosario Tijeras

Rosario Tijeras, Jorge Franco, Barcelona, Mondadori, 2007 (1999)

Dins de l’onada del que podríem anomenar realisme brut, amb títols ja llegits de Daniel Sada, Tryno Maldonado o Rogelio Guedea, descobrim aquest reconegut llibre de l’escriptor colombià que aborda amb gran cruesa el conflicte d’una dona enmig de la violència del narcoterrorisme del seu país. Una història retrospectiva on un dels dos homes protagonistes, Antonio i Emilio, enamorats de la mateixa dona, reconstrueix la vida de la jove, a la porta de la mort, una vegada ha caigut aquesta en una emboscada.

La construcció psicològica de la dona, des dels ulls d’un home, és segurament el punt més interessant de la novel·la, on podem arribar a entendre els motius que la porten a un determinat tipus de vida. Les observacions de la veu narradora també són d’interés per entendre un món, el dels membres de l’alta societat que es relacionen amb una delinqüent com és la protagonista, que relativitzen diversos conceptes de la quotidianitat:

• “siempre he pensado que en el amor no hay parejas, ni triángulos amorosos, sino una fila india donde uno quiere al que tiene delante” (pàg. 87).
• “somos millones de comemierdas que tenemos que curarnos en silencio o, como ha ocurrido tantas veces, morirnos de una sobredosis fecal.” (pàg. 112)

Al mateix temps, Medellín, la ciutat on tots viuen, es converteix en el marc perfecte del creixement i del desenvolupament dels tres protagonistes. Una història que pot impactar per la immediatesa de la descripció i per la síntesi de l’acció relatada.

Sota la xarxa

Sota la xarxa, Iris Murdoch, Barcelona, Proa, 1965 (1954)

La primera novel·la d’Iris Murdoch ja ens ofereix, com hem pogut comprovar en textos posteriors de l’autora, el seu interés envers les situacions quotidianes d’uns personatges en crisi que tenen dificultat d’adaptar-se a les novetats. En aquesta ocasió, l’escriptora irlandesa se centra en el vagareig de l’escriptor James Donaghue. El personatges és descrit amb un deix d’ironia que arriba a ridiculitzar alguna de les tendències dels professionals de la matèria, amb la voluntat de sobreviure:

• “avui dia, els escriptors podem viure de l’ofici si ens hi mirem una mica i estem disposats a escriure allò que el mercat ens exigeix” (pàg. 30).
• “és indubtablement més fàcil de vendre obres mediocres quan sou conegut que no pas llibres genials quan no ho sou” (pàg. 91).

Tot i l’ús d’un protagonista masculí, Murdoch insereix comentaris irònics sobre les dones, de manera que apunta una visió crítica sobre els prejudicis dels homes sobre aquestes: “una dona que no xerra és una veritable joia” (pàg. 25). D’igual manera, trobem diverses disquisicions sobre la vida política de la capital anglesa després de la II Guerra Mundial, una plasmació que trobem, d’una manera més insistent, en l’escriptora de llengua anglesa nascuda en el mateix any (1919), Doris Lessing.

La ciutat de Londres esdevé, a partir de la descripció dels espais urbans, un personatge motor de la història. D’igual manera, cal destacar la contraposició amb la imatge de París, l’altra gran ciutat cultural del segle XX: “una ciutat a la qual entro carregat d’esperances, i deixo sempre amb recança.” (pàg. 240). Una novel·la farcida de sensacions, d’imatges, que permet al lector construir les històries transcrites. Podem aplicar, després de la lectura d’aquesta novel·la de Murdoch, les paraules següents del protagonista:

• “Quan es comença una novel·la és com si s’obrís una porta enfront d’un paisatge borrós; no veiem els detalls, però, en canvi, sentim l’olor forta de la terra i l’impacte del vent.” (pàg. 345)

Un bes suau

Un bes suau, Jordi Tormo, Alacant, Inst. Cultura Juan Gil-Albert, 2011

Hi ha llibres que es converteixen en petites joies. Aquest n’és un, sens dubte, on el lector podrà, a més de trobar una prosa exquisida, senzilla en formes però complexa en definició de sentiments, un homenatge als moments més íntims dels seus personatges. Es tracta de catorze relats breus, brevísssims, que esdevenen tasts d’un autor novell en aquesta matèria, la prosa de ficció, que demostra la maduresa del seu enginy i la voluntat per captar un públic distint al que els seus treballs d’investigació i de recerca l’han conduït fins ara.

Sorprén que una edició feta en un àmbit públic, rere la Diputació d’Alacant, aposte per un volum opera prima. En aquesta ocasió, el llibre és sincer, ofereix la nuesa d’un autor que es veu preocupat, a través dels seus personatges per la tendresa, el gran protagonista del conjunt de relats.

Les cites que encapçalen el llibre anticipen les referències exofòriques de les històries: els primers relats de Carme Riera, la pel·lícula de Julio Medem Los amantes del Círculo Polar i la cançó d’Antonio Vega Como la lluvia al sol. Un homenatge a tres productes artístics que atrau l’autor i que serveix per a lligar el conjunt de proses. També hi ha diverses referències a escriptors latinoamericans, com el cas de Neruda o Benedetti. De l’autora mallorquina, Tormo li interessa la fragmentació de l’estructura del relat, tot incorporant diverses veus narratives. Així, és fàcil localitzar en el primer relat “El viatge de Lluna i Xavi” l’estructura de “Mar, amor meu, acompanyament per a sis veus” de Carme Riera. La densitat de la història es una conseqüència directa de la voluntat de brevetat; així, els finals esdevenen portes obertes al futur dels protagonistes, sense concretar la seua evolució i tot deixant el suggeriment necessari perquè el lector faça la recepció que en considere.

Els temes abordats en el volum de relats de Jordi Tormo se situen dins del marc de la quotidianitat, a partir de la realitat més immediata dels seus personatges. Es tracta de petites històries d’amor on la comprensió i el record d’enllacen per atraure el lector i fer-li arribar els sentiments construïts. Entremig d’aquestes percepcions, cal citar el gust per la lectura dels mateixos personatges, que se senten atrets pels llibres a l’igual com de les persones que estimen. Un conjunt d’històries íntimes, ben escrites, per ser compartides amb lectors que els agrade la lectura que sap difondre la tendresa, un sentiment tan perdut en el dia a dia.

Le voyage d’hiver

Le voyage d’hiver, Amélie Nothomb, Paris, Albin Michel, 2009

Le roman commence avec la description de la même perception qu’a tout le monde quand on doit aller prendre un avion: cette gêne, ce malaise quand on passe la fouille ou la douane.  À partir de cette obsession, le protagoniste nous propose : « vous croyez vraiment que je veux faire exploser l’avion ? ».

El quinto en discordia

El quinto en discordia, Robertson Davies, Barcelona, Libros del Asteroide, 2009 (1970)

A partir d’una anècdota infantil –una baralla amb boles de neu enmig de la qual es veu afectada una jove embarassada–, l’autor canadenc crea una història de causes i de conseqüències on els tres protagonistes del pasatge pretèrit, Dunstan Ramsay, Boy Staunton i la senyora Dempster, semblen víctimes del destí sense que la seua actuació puga fer res per frenar-lo: “hemos rechazado nuestro origen y nos hemos convertido en algo que nuestros padres no podrían haber previsto” (pàg. 147).

La recreació de la vida del protagonista, la veu principal, la de Ramsay, serveix per a reconstruir els efectes de la I Guerra Mundial més enllà de la vella Europa. Les ferides que rep al conflicte bèl·lic marcaren la seua trajectòria posterior i, en part, la de la resta de personatges. D’un escenari que, segons apunta el narrador, “me aburrí más que nunca en toda mi vida” (pàg. 90). Un grau de franquesa i de voluntat de fer-se entenedor que afavoreix la lectura del llibre i intenta fer arribar al lector la sinceritat del testimoniatge: “Yo era un amante hablador, algo que odia la mayoría de las mujeres.” (pàg. 157). Una relativització dels tòpics femenins que condueix al protagonista a afirmar: “el capital de la belleza sólo les sirve a las mujeres hasta determinado punto.” (pàg. 204).

Amb tot, el relat presenta punts febles, com la forçada insistència de l’interés del protagonista per les hagiografies, el pretext que l’autor usa per posar en contacte Ramsay amb el fill desaparegut de la senyora Dempster. Un contrapunt innecessari perquè el lector comprenguera la fixació d’aquest pel caràcter de santa miraculosa de la veïna embogida poc després de l’impacte de la bola de neu i del naixement del fill no desitjat. Finalment, el plantejament del cinqué en discòrdia, la figura de l’òpera, normalment un baríton, que esdevé el contrapunt de la història; el personatge secundari però alhora esencial. Així es veu el protagonista, segons li esmenta una de les dones de la novel·la, Liesl, tot oferint-li un mirall de la seua ànima. Una tesi explicada en la darrera part que es veu una mica forçada per tancar definitivament la història plantejada.

Los demonios

Los demonios, Heimito von Doderer, Barcelona, Acantilado, 2006 (1956)

Amb el pretext de l’incendi del Palau de Justícia de Viena el 1926, l’autor austríac dissenya una novel·la completíssima amb més de cent personatges per tal d’abordar de manera coral la realitat de la societat del seu país en el període d’entreguerres. L’objectiu inicial és plenament assolit, amb una immensa riquesa de matisos i amb la totalitat gairebé de situacions desenvolupades a centreeuropa que serveix per entendre l’evolució posterior dels esdeveniments: el creixement del feixisme i la concreció del nazisme.

L’objectivisme aparent de la novel·la, tot i la concreció d’una veu narrativa en primera persona, no és impediment per l’anàlisi de l’esència dels personatges que mostren als lectors la seua realitat quotidiana dins d’un marc general, el col·lectiu, al qual pertanyen. A partir, doncs, de la llarga nòmina de personatges, von Doderer pot oferir reflexions sobre l’existència i sobre l’evolució de l’individu en un moment d’acció continuada del context social: “la madurez consiste en que uno ya no se deje engañar por sí mismo” (pàg. 79).

D’altres ocasions les reflexions aborden diverses preocupacions de l’escriptor posades en boca dels personatges amb un sentit categòric que sorprén el lector:

la abstracción apriorística de todos los revolucionarios. El revolucionario huye de lo que es más difícil de soportar, la heterogeneidad sin objeto de la vida, para refugiarse en la plenitud o, por lo menos, en lo que en el mundo de sus subrealidades podría signnificar plenitud. (pàg. 623)

Hoy el socialismo se reduce a l’art pour l’art. (pàg. 659)

Quien pertenece a la masa, ya ha perdido la libertad, ya puede sentarse donde quiera. (pàg. 796)

todo pensamiento profundo busca la distancia, la del tiempo, la del espacio. No hay pensamiento profundo sobre lo inmediato; sobre ello sólo se puede meditar (pàg. 955)

La recerca dels orígens, la descoberta dels motius que en el passat marquen el  present, són una constant al llarg del llibre:

Quiero decir que si vuelve usted su mirada a los años que ha vivido, seguramente habrá épocas que hoy le resulten completamente ajenas e indiferentes, mientras que otra cualquiera, incluso anterior, despierta en usted el máximo interés. (pàg. 158)

Tot això en uns personatges que senten nosa d’ells mateixos, una angoixa vital que els desorienta i que els motiva a la reflexió sobre el seu passat:

Quería volver al pasado, a la época anterior a todo aquello, pero no por sentimentalismo, sino como un arquero que tiende la cuerda y tira de ella hacia atrás para dar a la flecha el impulso suficiente y hace que vuele hasta el blanco. (pàg. 608)

Cal destacar, per últim, la interacció amb el lector; la referència a un narratari intern de l’obra que reforça la coherència del text i que planteja la voluntat didàctica i explicativa de l’autor: “perdónenme, por esta vez, que dé un salto en el curso de estas consideraciones y se me comprenderá mejor” (pàg. 86; també en 165 i altres). En general, és fàcil localitzar reflexions entorn del gènere autobiogràfic, que facilita la consideració personal de l’escriptor, amb un desig latent de traspuar la seua existència per mitjà del narrador principal (pàg. 92, 97, entre altres).

Tot llegint von Doderer s’ensuma la flaire d’altres autors que ja analitzaren l’evolució de l’Europa central del segle XX. La referència és obligada a Robert Musil i el seu L’home sense qualitats. També La muntanya màgica de Thomas Mann. I d’una manera més recent, les recreacions urbanes de Viena i els seus boscos a través de la prosa intensa d’Elfriede Jelinek, amb Els exclosos com a punt de referència. Els dimonis es converteix, per tant, en una obra síntesi de la narrativa europea del darrer segle, amb la complexitat de personatges que pot fer abordar la seua lectura. Un mosaic d’escenes, com una concatenació de relats breus, que conflueixen en un objectiu comú, l’exteriorització dels dimonis de l’ésser humà, les seues passions, les seues vacil·lacions, la seua realitat.

Les veus de Marràqueix

Les veus de Marràqueix, Elias Canetti, Barcelona, Columna, 1996 (1967)

Una prosa minuciosa, sintètica, extensiva a diverses faccions de la realitat humana. Tot això en un llibre curt que no deixa de ser atractiu al lector: l’experiència de l’autor búlgar de naixement i d’ascendència sefardita que va escriure la seua obra en alemany. En aquesta ocasió desenvolupa la seua reflexió a partir del seu viatge a la ciutat de Marràqueix el 1954 quan va acompanyar un equip cinematogràfic a la ciutat magribina.

De la lectura es desprenen sensacions i sentiments -”als socs l’ambient és penetrant, fresc i ple de colorit” (pàg. 15)-, farcit de desitjos -”somnio en un home que oblida les llengües de la terra, de manera que en cap país no entén el que diuen” (pàg. 21)– i, molt especialment, l’experiència del viatger: “en un viatge s’accepta tot, la indignació queda a casa. Mirem, sentim, ens entusiasmem amb les coses més terribles perquè són noves. Els bons viatgers no tenen cor.” (pàg. 22).

Cal destacar la descripció de la Mellah, el barri jueu de la vila, que en el moment de la visita de Canetti encara presenta una idiosincràsia específica. Amb posterioritat el districte ha estat abandonat progressivament pels successors dels expulsats dels territoris dels reis catòlics: els sefardís. L’escriptor destaca que “la dignitat d’aquesta gent rau en la seva cautela” (pàg. 43). Un orgull pel passat, pels seus orígens que és compartit per un autor que té en comú l’ascendència sefardí.

L’analfabeta

L’analfabeta, Agota Kristof, Barcelona, Laertes, 2005 (2004)

Hem llegit aquest llibre poc després de conéixer l’autora a través de la seua literatura i a poques setmanes de la seua desaparició. L’escriptora hongaresa afincada a Lausanne, que va prendre el francés com a llengua d’escriptura, presenta en aquest petit text una selecció d’onze escenes autobiogràfiques de la seua vida. Una mena d’herència dels fets cabdals des del seu punt de vista, on l’aprenentatge de la lectura, de l’escriptura a partir de la poesia i l’endinsament en la cultura d’adopció planegen en totes les imatges que podem percebre.

Així, en el primer capítol coneixem com “llegeixo. De manera gairebé malaltissa. Llegeixo tot el que em cau a les mans, tot el que tinc a la vista: diaris, llibres escolars, cartells, trossos de paper que trobo pel carrer, receptes de cuina, llibres infantils. Qualsevol cosa impresa.” (pàg. 9). Un deler per conéixer, per aprendre, que va modelant una existència marcada per la guerra i l’exili i, en paraules de la protagonista-autora, per “la incurable malaltia de la lectura” (pàg. 11).

En relació al segon aspecte, potser ben explícita l’afirmació: “d’entrada, cal escriure, és clar. Després, cal continuar escrivint. Fins i tot quan el que s’escriu no interessa a ningú. Fins i tot quan es té la impressió que el que escrius no interessarà mai a ningú.” (pàg. 45). Finalment, l’opció pel francés com a llengua d’escriptura: “aquesta llengua, no l’he triada jo. Me la van imposar per atzar, per casualitat, per les circumstàncies. A escriure en francès, hi estic obligada. És un repte. El repte d’una analfabeta.” (pàg. 52). Un testimoni sincer, directe, que obliga el lector a revisar mentalment l’aparent senzillesa dels mots precedents del volum de Kristof.

Dersú Uzalà. Pel país de l’Ussuri

Dersú Uzalà. Pel país de l’Ussuri, Vladímir Arséniev, Barcelona, Símbol Editors, 2011 (1923)

Aquesta petita joia –o gran, si atenem a les més de vuit-centes pàgines d’extensió– és un llibre dels viatges que entre 1902 i 1908 va fer l’explorador i cartògraf rus Vladímir Arséniev a la regió del riu Ussuri, a la part més oriental de Rússia, a tocar de la frontera amb Xina, relativament prop de la ciutat on va acabar els seus dies, Vladivostok. L’aparença d’un volum de prosa de viatges, amb les innombrables dades sobre l’observació de l’espai, vegetació, fauna, etc., no és excusa perquè trobem un escrit reflexiu sobre la condició humana i l’equilibri amb la natura, en condicions extremes com les de la taigà siberiana.

L’element narratiu apareix de la mà del company de viatge, el caçador de l’ètnia gold, Dersú Uzalà, que viu en la natura tot allunyant-se dels costums urbans i humans. L’amistat que es construeix entre els dos homes, més enllà de les diferències culturals i de conducta, pot seduir al lector en els moments de tedi davant de les llargues observacions de la realitat que l’explorador anota al seu quadern. D’igual manera, l’ambientació de l’espai presenta un alé de veracitat que podem comparar, al nostre entendre, amb la capacitat d’evocació dels difícils paratges del nord escandinau que realitza la cantant sami Mari Boine, en treballs com el d’Eight Seasons, el cant a les vuit estacions que semblen també localitzarz-se al país de l’Ussuri i al regne de la taigà.

L’explorador esdevé escriptor i explica el procés de redacció del seu treball: “les notes del viatge cal prendre-les de seguidai en el lloc mateix de l’observació. Si no es fa d’aquesta manera, els nous escenaris i les noves sensacions esborren les velles imatges i s’oblida el que s’ha vist.” (pàg. 136). Descriu el pensament del seu company de viatge: “quan el gold deia que no tenia cara volia dir que havia perdut la consciència” (pàg. 467).

El caçador gold és animista. Creu en la força de la natura, de manera que humanitza tot el que l’envolta; així, els animals, les plantes, esdevenen persones dins del seu concepte del món. La mort de Dersú a la fi del text simbolitzarà el final d’una societat ancestral i en comunió amb la natura que s’acaba. La civilització avança, amb l’expansió del poble xinés i rus, per acabar amb un dels darrers territoris verges de la Terra. Desapareixen ètnies, llengües, espècies naturals. Arséniev esdevé el testimoni, al llarg dels seus viatges, d’aquest pas definitiu.