Les veus de Marràqueix

Les veus de Marràqueix, Elias Canetti, Barcelona, Columna, 1996 (1967)

Una prosa minuciosa, sintètica, extensiva a diverses faccions de la realitat humana. Tot això en un llibre curt que no deixa de ser atractiu al lector: l’experiència de l’autor búlgar de naixement i d’ascendència sefardita que va escriure la seua obra en alemany. En aquesta ocasió desenvolupa la seua reflexió a partir del seu viatge a la ciutat de Marràqueix el 1954 quan va acompanyar un equip cinematogràfic a la ciutat magribina.

De la lectura es desprenen sensacions i sentiments -”als socs l’ambient és penetrant, fresc i ple de colorit” (pàg. 15)-, farcit de desitjos -”somnio en un home que oblida les llengües de la terra, de manera que en cap país no entén el que diuen” (pàg. 21)– i, molt especialment, l’experiència del viatger: “en un viatge s’accepta tot, la indignació queda a casa. Mirem, sentim, ens entusiasmem amb les coses més terribles perquè són noves. Els bons viatgers no tenen cor.” (pàg. 22).

Cal destacar la descripció de la Mellah, el barri jueu de la vila, que en el moment de la visita de Canetti encara presenta una idiosincràsia específica. Amb posterioritat el districte ha estat abandonat progressivament pels successors dels expulsats dels territoris dels reis catòlics: els sefardís. L’escriptor destaca que “la dignitat d’aquesta gent rau en la seva cautela” (pàg. 43). Un orgull pel passat, pels seus orígens que és compartit per un autor que té en comú l’ascendència sefardí.