Las almas juzgadas

Las almas juzgadas, Miklós Bánffy, Barcelona, Libros del Asteroide, 2010 (1937) ["Trilogía Transilvana", II]

La segona part de la “Trilogia Transilvana” de Miklós Bánffy no decep, en absolut. A l’alçada de la primera i, fins i tot, en alguns moments de gran intensitat, la supera. Assistim a la continuació del tàndem format pels dos cosins, els comtes Bálint Abády i László Gyeróffy, i l’evolució psicològica dels seus turments. El primer, enamorat amb obsessió de la casada infeliç Adrienne Miloth; el segon, allunyat definitivament de les amants anteriors, immers completament en el camí de l’autodestrucció, marcat per l’alcohol i el joc. Ni l’acció final de la vídua Sára aconseguirà frenar la caiguda al precipi de László, un final construït per l’autor amb una visualitat colpidora i que deixa el lector sense alé i amb ànsia de conéixer, potser en la tercera part, la reacció de la resta de personatges davant d’aquesta mort.

Cal destacar també la degradació final del marit d’Adrienne Miloth, Pál Uzdy, qui es veu abocat, per herència, a la bogeria que ja havia acabat amb el seu pare. La seua malaltia impedirà el divorci d’aquesta i, per tant, el seu possible casament amb Bálint Abády. Una relació tortuosa, amb tints romàntics, que arriba al màxim desesper dels seus protagonistes i, que, al nostre parer, és el punt menys innovador i més tradicional de la narrativa de Bánffy.

Bánffy estima la seua terra, la Transilvània; una realitat ben certa que el lector pot trobar en les paraules i els sentiments del comte Bálint Abády, procedent també d’aquelles contrades. En la seua boca, assistim a la lluita del polític per la consecució dels drets de la seua població i per la cura de les seues terres i boscos. Pot ser representatiu aquest fragment:

Bálint se detuvo sin querer, la vista era espectacular: al fondo del verdor salvaje los troncos parecían morados y velos de musgo plateado ondeaban desde las ramas formando cordones que tejían una red completa. No había más colores que el verde, el morado y el plata. Sólo se distinguían esos tres. Mirando aún más allá, el bosque resultaba mágico, inverosímil. [...] Bálint avanzó lentamente por ese bosque de ensueño. (pàg. 275)

La història arranca el 1906, quan els polítics hongaresos continuen les bregues internes pel poder amb la soberania vienesa. Bánffy retrata un món polític en crisi que viu d’esquena a la necessitat dels ciutadans, on la corrupció amplia aquesta diferència, i on els seus ulls semblen embenats davant l’acord general de la resta de potències europees per acabar estrepant l’Imperi Austro-Hongarés. El comentari següent, en veu del narrador, reflecteix perfectament el judici general de l’autor davant del temps perdut per la potència centreeuropea: “el país perdió cuatro años, cuatro irrecuperables años. Todos, incluidas Italia y Serbia, se habían preparado mejor para la guerra que la Monarquía Dual” (pàg. 528). Estem, doncs, davant de l’escalfament de motors previ a l’esclafit de la I Guerra Mundial. Un temps perdut que a les acaballes de la novel·la es pot aplicar tant a la realitat política del país com al dels personatges. Un passat que ja no tornarà i que no es pot canviar. Tothom s’haurà de resignar amb el que esdevinga en el futur. Potser en la tercera part trobem la resolució d’alguns dels conflictes oberts en aquest volum.