Istanbul. Ciutat i records

Istanbul. Ciutat i records, Orhan Pamuk, Alzira, Bromera, 2007 (2003)

El lector que coneix la ciutat podrà assaborir, sens dubte, la barreja entre elements personals i íntims de l’autor i el record personal del seu viatge. El llibre barreja de manera força lligada l’experiència personal amb la reflexió crítica sobre una societat en contínua transformació i amb necessitat de trobar el seu lloc en l’esfera internacional. Potser producte d’aquesta fusió d’interessos que trobem fotografies d’escassa qualitat que reforcen algunes imatges íntimes de l’autor i que completen la descripció del fet relatat. La seua redacció però, és senzilla i fins i tot en alguns moments poc pretenciosa. El lector de textos autobiogràfics potser espera una major maduresa reflexiva i una anàlisi més personal de l’experiència literària. Així, s’aborden aspectes menys importants de l’autor o secundaris com són els anys de dedicació a la pintura, tot deixant a banda la interrelació entre la seua obra i els seus interessos personals. Uns paral·lels biogràfics i literaris que aportarien, sens dubte, un grau major d’interés davant del llibre que ens trobem.

Potser el més interessant del llibre és la pròpia visió de la ciutat, el plantejament dels dubtes i de les vacil·lacions de l’escriptor d’una ciutat, la seua, que vagareja encara per la seua situació dins d’un pont perpetu de cultures. I només de manera esparsa podem observar algunes disquisicions que poden ser destriades:

• “La diferència entre l’home a qui li agrada somiar que és Napoleó i l’home que es pensa que és Napoleó és la diferència que hi ha entre el somiador feliç i l’esquizofrènic infeliç.” (pàg. 33)

Un altre aspecte d’interés del llibre és l’observació i anàlisi dels testimonis que altres autors i artistes han deixat sobre la ciutat, producte de la seua coneixença o residència temporal, com el cas dels dibuixos de Le Corbusier o Hergé o els textos de Nerval, Gide, Flaubert, Lamartine o Mark Twain. D’igual manera, Pamuk exposa diversos elements de la idiosincràsia dels habitants d’Istanbul, com les baralles contínues al si de les famílies o la interacció diària entre individu i mar, atenent a la disposició geogràfica de la vila. Un grau apart representa la concreció de la malenconia com un tret identificatiu dels seus habitants, especialment després de la derrota de l’Imperi Otomà i la transformació dels anys següents. Una voluntat, doncs, d’anàlisi contrastiva a partir de la mirada exterior que en ocasions el porta a la pròpia fragmentació del jo narrador: “quan noto que em falten les mirades dels occidentals sobre mi, em converteixo en el meu propi occidental.” (pàg. 334).