El reino dividido

El reino dividido, Miklós Bánffy, Barcelona, Libros del Asteroide, 2010 (1940) ["Trilogía Transilvana", III]

La història de Bánffy s’ha acabat. L’autor acaba el seu objectiu d’intentar fer entendre als lectors el procés de decadència i destrucció interna de les dues monarquies, Àustria i Hongria, en els anys previs a la I Guerra Mundial. Aquesta és la data límit posada per una història que segueix amb passió i intensitat l’evolució dels dos cosins que havien representat l’inici del conflicte. El regne està dividit, com també els seus personatges principals, que veuen la impossibilitat de portar endavant els seus objectius i perden definitivament l’esperança d’aconseguir-los. Aquest és el cas del comte transilvà Bálint Abády que veurà impedit el seu matrimoni amb la ja vídua Adrienne Miloth i el del comte László Gyeróffy, abocat a la destrucció completa.

El desenvolupament de les interaccions dels personatges presenta un to tradicional marcat pel Romanticisme. Els personatges es veuen dirigits a la tragèdia, oferint sovint uns tarannàs força prototipitzats. L’amor i el desamor mou el seu comportament. Al seu voltant tots els elements incideixen negativament i en contra de la lluita de l’individu. Tant Abády com Gyeróffy semblen predestinats al que la natura els ha marcat. Qualsevol que siga la seua actuació, no poden aturar la tendència natural dels esdeveniments.

Una vegada esclata el conflicte bèl·lic, l’únic supervivent de la nissaga, Bálint Abády, vagareja per les propietats familiars. Passeja i observa el passat de tothom, els seus records, el final d’una classe social que amb el nou règim no tindrà el seu lloc. Una constància: res tornarà a ser igual. Un procés que ens situa en el bo i millor de les novel·les de fi de període europees. Recordem sinó Il gattopardo (1957), Bearn (1956) i, d’una manera més concreta, Mirall trencat (1974): “bajó los peldaños poco a poco, solemnemente. Llegó a la tenebrosa antesala con la cabeza alta y el rostro de mármol, como si estuviese entrando en su propia tumba.” (pàg. 397). Una baixada a la planta baixa, a l’exterior, que recorda el final de la casa dels Valldaura a la novel·la de Rodoreda. L’explicació de l’acte simbòlic el trobem poc més endavant: “se despidió de la belleza que lo había rodeado desde su infancia. De los sueños que allí había albergado. De todo lo que ahora se acababa.” (pàg. 400).

Comptat i debatut, la trilogia és l’obra magna d’un autor que va conéixer de primera mà el context històric i polític del qual parla. Pretén, a través de la ficció, oferir les dades d’anàlisi per entendre ell mateix els motius que van portar a la desfeta de l’imperi. Una revisió crítica i amarga que el porta a la conclusió: “todos eran culpables, todas las capas dirigentes de la sociedad húngara. [...] El país iba a morir y con él esa generación.” (pàg. 402). Un llast pessimista que té la seguretat dels esdeveniments. La novel·la acaba així, amb una prolepsi que anticipa el futur; un seguit de fets ben coneguts que acabaran amb els somnis d’uns personatges, d’una generació, d’un poble, del mateix autor, en definitiva. El final d’un projecte, d’un món que s’enfonsava.