Novotsky

Novotsky, Helder Farrés, Barcelona, Ara Llibres, 2011 (premi Just M. Casero 2010)

Aquesta novel·la ofereix un suggerent plantejament a partir de la pregunta següent: “Fem un Novotsky?”. Això és el que pot plantejar-se tot lector que aborda la novel·la sense conéixer les conseqüències de la síndrome tractada per l’autor. Tota una provocació que, sens dubte, els lectors, amb un llibre a les mans, podem tenir la temptació de fer. No fer res, no dir res: jaure sobre el llit temps i temps sense cap tipus d’activitat.

Aquesta mena de depressió o de passivitat malaltissa serveix a Farrés per a construir una història on el protagonista té com a repte descobrir els orígens i el desenvolupament del seu avi matern, mort d’accident en circumstàncies estranyes. Un encàrrec de la mare una mica estrany, atenent els precedents novotskyans del protagonista. Entre la temptació a no fer res i la voluntat per descobrir els passatges ocults del seu passat familiar arranca una història ben contada, amena, suggestiva. Una novel·la idònia per llegir un llibre català distint. Una lectura on l’autor lluita contra la passivitat de l’individu actual, tot un cant a l’actuació davant dels problemes.

És d’agrair que novel·les com aquesta, a l’igual que La meitat de l’ànima de Carme Riera (2004), que burxen en el passat ocult de les famílies del nostre país. Un desig per resituar la realitat de les persones que patiren la guerra i el posterior exili. Dues novel·les que esdevenen una aportació interessant en la recuperació de la memòria històrica dels qui van perdre la guerra i de les contradiccions i dubtes que s’hi crearen. L’allunyament final de la família, germà i mare, servirà al protagonista per veure superada de manera definitiva la seua malaltia i l’enigma del seu avi. Una fugida molt característica de novel·les que mostren la iniciació o maduresa en la vida dels seus protagonistes.

Subsòl

Subsòl, Unai Siset, Alzira, Bromera, 2010

Set relats de set autors tan dispars i interessants com els que amaga el pseudònim col·lectiu Unai Siset esdevenen un bon contrapunt per un lector curiós que se sent atrapat des de l’inici de la seua lectura. Set maneres de mirar una mateixa realitat, una visió polièdrica coincident al voltant d’una fotografia del metro de París del 1979, a partir de set personalitats marcades per la introspecció i el desig de concretar el punt de coincidència fortuït que representa la imatge captada. A la manera de Lawrence Durrell en el Quartet d’Alexandria, els sis escriptors i l’escriptora aborden de manera individual la realitat compartida pels personatges anònims (als quals ells els atorguen nom i existència) en un context marcat per una de les crisis polítiques més difícils de la República Francesa i per una societat marcada encara per les conseqüències, deu anys més tard, del maig francés.

Els relats estan majoritàriament escrits en tercera persona i contats en passat. Una excepció, no gratuïta, és el darrer d’aquests en el qual assistim al testimoni personal d’Aude, la dona dels cabells clars i ulleres dels anys setanta. Una declaració d’intencions situada en el present d’un personatge que atrapa el lector per la seua sinceritat. El conte inclou diverses disquisicions metaliteràries, iròniques, que aborden el procés de redacció i de construcció del llibre fet pel col·lectiu: “A qui li pot interessar aquesta història per fer-ne un conte?” (pàg. 181).

Subsòl, com no podia ser d’una altra manera, és un llibre heterogeni. Tot i la previsió comuna de repartiment de personatges i d’una documentació òbvia compartida —com també els comentaris creuats sobre el mateix personatge que sembla la reencarnació d’Abraham Lincoln—, és el resultat de set maneres d’abordar la paraula i la realitat derivada d’un bocí de la quotidianitat. Un retret tan sols: que els avanços tecnològics en el tractament de les imatges no hagen aconseguit millorar la qualitat de la fotografia en algun dels punts més poc clars, com són els personatges anomenats Andrea, Avram o Vítor. I un segon encara, el recurs excessiu en alguns capítols a l’atzar o a la casualitat —o “conjuncions còsmiques”, com s’anomena en un dels relats—, tot fomentant la inversemblança d’algunes anècdotes relatades. Un joc literari apassionant, el creuament d’històries sobre la mateixa realitat, que es converteix en Subsòl en una lectura sense pausa.

La vida en una caja de cerillas

La vida en una caja de cerillas, Fatos Kongoli, Madrid, Siruela, 2010

Dues veus paral·leles, en capítols alterns, que ens ofereixen, segons descobrim a la final de la història, una mateixa realitat. Una primera en tercera persona, una segona, en primera; dues òptiques d’abordar un mateix personatge: la realitat d’un periodista en els anys clau de recuperació de la democràcia a Albània. Una història intensa, difícil per als seus protagonistes, amb la reflexió sobre els límits ètics dels periodistes -recordem que l’autor és periodista- en una època marcada per la voluntat col·lectiva de transformació i d’aconseguir una llibertat individual que, en el cas del protagonista, es veu condicionada per una mort fortuïta d’una amant gitana.

Tenim un nom

Tenim un nom, Vicenç Villatoro, Barcelona, Planeta, 2010 [premi Ramon Llull, 201o]

Com adverteix l’autor, aquesta novel·la ha estat publicada en el gran any per al Barça; una referència necessària per a una història que té com a rerefons  la final de la champions league guanyada pel Futbol Club Barcelona davant de l’Arsenal el 17 de Maig del 2006. Una ambientació que serveix a Villatoro per a construir una novel·la amb gran tendresa i humanitat, una història generacional, la seua, en contrast amb la dels fills. Un tàndem Jaume-pare i Albert-fill, amb el contrapunt de l’Antoni-avi. Tres generacions d’una mateixa família de Terrassa, els Cortès, que tenen en comú l’interés pel futbol com un element més de la cultura en la qual es mouen. Aquest és el pretext del Jaume Cortès, després d’haver demanat el trasllat com a periodista a Buenos Aires i així allunyar-se d’una relació distant amb la dona, per acostar-se de nou al fill adolescent i de retop intentar una segona oportunitat de reprendre la relació amb la seua dona i l’altra filla major, la Glòria.

Un relat que, amb una aparença descriptiva i d’amena lectura, que no amaga la voluntat reflexiva de l’autor sobre alguna de les contradiccions i de la manca de comunicació entre els membres d’una generació, els de la cinquantena, que no han sabut o no han pogut abordar amb fermesa i decisió una sèrie de conflictes familiars com els descrits en aquesta ocasió. El títol, referenciat en diverses ocasions a l’interior del llibre, remet, sens dubte, a l’orgull de la pròpia existència, als orígens de cadascú, però també al debat encés sobre el temps passat –o perdut, si atenem a la preocupació proustiana del protagonista– i sobre les seues conseqüències en el moment present o futur: “Tenim un nom, res més. Vivim del nostre nom. Si me’l taques, em mates. Ho puc aguantar tot, fracassar, triomfar, anar fent, menys que m’embrutin el nom.” (pàg. 22). Una referència clara i directa a la preocupació de Jaume Cortès per la seua professionalitat i la seua integritat personal.

Paga la pena llegir la novel·la per a conéixer una novel·la ben escrita; no és gratuïta la professió del periodista –periodista–, compartida amb el mateix escriptor, que aporta una redacció àgil, de gran immediatesa, on és senzill localitzar figures de l’oralitat que l’acosten al lector a través de nombroses frases fetes i expressions quotidianes. Una llengua directa que no impedeix la riquesa expressiva on cal destacar, sense dubte, la construcció sintàctica que alterna frases complexes al costat d’altres breus, més pròximes al llenguatge periodístic. Fins i tot podem trobar tres cròniques esportives que amplifiquen l’ambientació general d’una narració que té l’esport com a base configurativa o com a pretext d’enllaç entre els personatges.

Villatoro té en compte els ambients. En aquest sentit, cal destacar els paral·lels oferts entre la multitud que acudeix a París, a l’estadi Saint Denis, per tal de seguir la final de futbol, amb els Argonautes embarcant-se a la recerca del Velló d’Or. Unes referències clàssiques que es completen amb les cites inicials de cada capítol amb llibres com l’Odissea, la Ilíada, Troia o la Bíblia. Igualment, trobem afirmacions tan suggerents com “contra l’èpica, la lírica. O encara millor, el drama.” (pàg. 69). D’igual manera, és present la reflexió sobre el fet religiós, amb un paral·lel evident amb l’aficció del futbol dels assistents al partit de la final: “en algunes religions, esdevé sagrat tot allò que està en contacte amb el sagrat” (pàg. 72), “el Barça és la religió laica dels catalans i de tots aquells que s’hi volen convertir.” (pàg. 80) o “l’antisemitisme és una fàbrica de jueus” (pàg. 242). Tot plegat, un suport ambiental per fer entendre al lector que la fugida, com la que havia fet el protagonista, no és la manera de solucionar els problemes, que només amb l’acció directa es poden resoldre.: “el problema no era aquest món o un altre món, el problema el porto al damunt.” (pàg. 320). Tot un missatge d’esperança i de futur per a aquells que, com Jaume Cortès, necessiten replantejar la seua vida. I una reflexió final sobre Barcelona, la ciutat d’acollida dels argonautes, “una ciutat que es deixa conquerir indiferent sense un tret i la vegada següent atura l’invasor a cops de roc.” (pàg. 336).

L’estany de foc

L’estany de foc, Silvestre Vilaplana, Alzira, Bromera, 2010 [premi Blai Bellver de Narrativa 2009]

Aquesta petita joia és un gran llibre. Una història apassionant muntada sobre un realitat: l’existència d’un únic full de la Bíblia valenciana editada el 1478 per la impremta de l’alemany Lambert Palmart en les vitrines de la Hispanic Society of America, a Nova York.

Vilaplana recrea l’origen possible del full, a través de la desaparició de l’última de les bíblies que es va escapar de la crema de la Inquisició. Tot això adobat de personatges reals i amb una ambientació precisa que demostren el treball minuciós de documentació que ha seguit l’autor abans d’escriure una de les seues obres més ambicioses, digna successora de Les cendres del cavaller (2003), immersa en la seua preocupació per recuperar i difondre escenes i imatges de la València antiga. D’igual manera, el lector podrà entendre les conseqüències negatives que la unió definitiva amb Castella, arran del matrimoni dels anomenats reis Catòlics, va tenir per a la nostra terra, en tant que va abocar-nos a la repressió funesta de la Inquisició.

El lector arriba a estimar els personatges, a sentir-los com a propis, com a éssers pròxims, amb els quals es crea una mena de complicitat que el duu a patir, riure, sentir, al mateix temps que ells ho fan. Cal destacar sobretot l’endinsament que ha fet l’autor en el culte jueu al si de la societat valenciana del segle XV, una mostra de l’empobriment que la seua repressió i desaparició va provocar en posterioritat. Una història per a ser llegida, no contada, perquè així el lector podrà retrobar-se amb el veritable plaer d’una novel·la ben escrita.

Suite française

Suite française, Irène Némirovsky, Paris, Éditions Denoël, 2004

L’histoire la plus forte, la plus intense, la plus personnelle, de toute la trajectoire de l’écrivaine d’origine ukrainienne, est, sans doute, ce roman. Il est publié après sa mort et il est sauvé grâce à l’action de ses filles qui ont survécu à leurs parents. Le roman est clairement autobiographique ; Némirovsky parle de la France qui est occupée par l’armée allemande et qui devient un pays sans liberté. Les juifs, comme elle même perdent leur possibilité de vivre comme les autres et, aussitôt, comme finalement il arrive à l’écrivain, peuvent mourir.

Le roman est construit comme un vrai miroir de la société français du moment. Différentes familles offrent différents points de vue sur la nouvelle situation créée avec l’arrivée de l’occupation nazie : les Péricand, une famille de haute classe  ; l’écrivain Gabriel Corte ; Charles Langelet ; Hubert (avec une trajectoire similaire à celle d’Adrià Guinart, le héro de Mercè Rodoreda à Quanta, quanta guerra…) ; les Michaud, entre autres. Némirovsky travallait beaucoup dans les dernièrs temps  ; malgré tout, elle n’a pas la sécurité de pouvoir publier de son vivant: « Cher ami… pensez à moi. J’ai beaucoup écrit. Je suppose que ce seront des œuvres posthumes, mais ça fait passer le temps. » (Irène Némirovsky à Albin Michel, éd., 11.07.1942 ; page 26).

C’est la valeur de cette pièce littéraire au panorama des lettres européennes du XX siècle, comme Myriam Anissimov disait en Préface : « une œuvre violente, une fresque extraordinairement lucide, une photo prise sur le vif de la France et des Français : routes de l’exode, villages envahis par des femmes et des enfants épuisés, affamés, luttant pour obtenir la possibilité de dormir sur une simple chaise dans le couloir d’une auberge de campagne » (page 28). C’est une œuvre réalisée avec beaucoup de sentiments, « la rage au cœur » (page 42), devant de la réalité, « la guerre est perdue ? » (page 49). Et le sens de l’impuissance : « c’est une jungle, nous sommes pris dans une jungle… » (page 123).

La surprise devant l’invasion allemande est complète. Le parallèle avec la Première Guerre Mondiale né au début de l’histoire : « c’était étrange de voir à quel point les souvenirs de l’autre guerre étaient vivants ici. » (page 203). Les français ne savaient pas comment réagir devant une situation qui les avaient débordés complètement ; les protagonistes de l’histoire montrent leur contradictions, communes à toute la société : « Nous, nous sommes les moutons bons à tondre. Qu’on m’explique pourquoi ? » (page 267).

Et une conclusion magnifique, superbe : « Les événements graves, heureux ou malheureux ne changent pas l’âme d’un homme mais ils la précisent » (page 271). Finalement, les notes manuscrites de la fin du livre apportent le complément parfait pour mieux comprendre la vision de l’histoire que Némirovsky veut apporter dans sa dernière pièce, peut être, la plus complète, de sa vision du monde et des difficiles situations personnelles qu’elle devait vivre. Une pièce magnifique.

Aurora boreal

Aurora boreal, Asa Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2003)

Com a un dels referents de la nova novel·la policíaca escandinava, el llibre de Larsson no aporta res en especial al gènere. Potser tan sols la magnífica descripció de l’ambient on se situa la història, la població minera del nord de Suècia, Kiruna. Un valor afegit si, com és el nostre cas, hem conegut recentment aquesta ciutat. La nit, el fred, la manca de llum, la solitud dels personatges, l’acció salvatge de l’assassinat inicial; tot això no seria d’igual manera en un altre espai narratiu.

La referència continuada a l’arribada del capvespre, o siga, a la desaparició completa de la llum, provoca en el lector una angoixa contínua davant d’uns esdeveniments on les dones són les autèntiques protagonistes de la novel·la. Rebecka Martinsson, una advocada establerta a Estocolm i que torna a Kiruna per a defensar la Sanna Strandgard, germana de la víctima (en Víctor) i, molt especialment, a inspectora de policia Anna-Maria Mella, l’embaràs de la qual no esdevé un problema per a dur endavant el seu treball en plena igualtat de sexes. Una església de vidre inventada, on conflueixen tres corrents religioses que esdevenen una mena de secta que distorsiona la realitat dels habitants de la Kiruna literària.

A l’igual que en la trilogia de Larsson, les referències als episodis reals de la història actual sueca ofereixen una versemblança i proximitat que atrau encara més el lector que coneix una mica aquella realitat. D’igual manera, l’autora incorpora passatges del passat dels protagonistes, moments de retrospecció, que serveixen per construir psicològicament els personatges i conéixer l’abast de la seua implicació en els conflictes construïts.

Vino de soledad

Vino de soledad, Irène Némirovsky, Barcelona, La Magrana, 2009 (1935)

La pequeña joya de Némirovsky es a su vez la obra más autobiográfica. El relato de cómo una familia rusa-formada por un padre judío y una gran burguesa-que se refugia en París tras la victoria de la Revolución, tiene muchos elementos que recuerdan la vida de la escritora que tomó en seguida el francés como lengua literaria. Un planteamiento de un continúo conflicto entre la hija, Hélène y la madre Bella que parece tener un origen personal en la vida de la autora y que nos remite, sin duda, a otro texto suyo, El baile (1930), donde la joven Antoinette vivía un enfrentamiento feroz con su madre, la señora Kampf. Un mismo recurso, un mismo contraste, de origen autobiográfico, que se convierte en clave en la concepción del desarraigo de la protagonista.

En este caso, la historia de los Karol, con  Boris y  Bella como patriarcas, es la historia del desencanto y del desarraigo de las familias acomodadas rusas tras la Revolución. Todo ello con una Francia que les da alojamiento y donde pretenden llevar adelante la misma vida de excesos que antes habían llevado. La fragilidad y la superficialidad de Bella Karol, con la concreción de varios amantes aceptados por el marido, como el joven primo Max, es un buen punto de oposición con los principios vitales que se reafirman en el adolescente Hélène. Hélène es como la Valentina de Carles Soldevila o la Aloma de Mercè Rodoreda. Tres novelas de la misma época que intentan reflejar la transformación social de los años veinte y treinta, en el periodo de enriquecimiento y de paz política de entreguerras, donde las mujeres jóvenes muestran uno de los puntos más importantes de los cambios operados. No podemos hablar directamente de influencias directas, pero las semejanzas entre los tres textos y las concreciones psicológicas de sus protagonistas son obvias. Así, podemos encontrar diversas intervenciones de Hélène rechazando la importancia del amor, en sintonía como las protagonistas de Soldevila y de Rodoreda hacían: “A esto le llaman amor?”(Pág. 58), “es feo y tonto, el amor … “(pág. 185). De igual manera, está el reconocimiento propio de la madurez realizada debido a las difíciles condiciones de vida: “Qué viejo que se puede ser a doce años …” (pág. 80). Y una voluntad de reconocimiento propio de la condición de género: “lo que más le gustaba era la sensación de orgullo que le daba la conciencia de su poder de mujer.” (Pág. 144). Hélène, una vez muere el padre y decide marcharse de casa, con la compañía de su gato, emprende el camino por la ciudad de París, por el Arco de Triunfo, como la bajada hacia Barcelona de la novela de Rodoreda mencionada. Todo ello con unas técnicas de aproximación al yo íntimo del personaje, como la concreción del monólogo interior, que se muestra como una de las novelas más innovadoras y sugerentes de Irène Némirovsky.

La dulce envenenadora

La dulce envenenadora, Arto Paasilinna, Barcelona, Anagrama, 1988 (2008)

Un nuevo descubrimiento del autor finés de El bosque de los zorros (1983) y El molinero udolaire (1981). Una novela divertida, sarcástica, donde la inocente protagonista, la anciana Linnea Ravaska, se defiende de la crueldad del sobrino Kauka y los dos amigos Jari y Pera. Como en otras historias del autor-muy especialmente, Delicioso suicidio en grupo (1990) -, el relato avanza en medio de despropósitos y situaciones surrealistas donde todo parece normal y cotidiano. Así, a la manera de Pere Calders, vemos una policía que no es consciente del problema (pág. 43) y que aboca a la protagonista a organizar ella misma su venganza.

Una visión crítica de la sociedad en apariencia acomodada donde el autor es originario,”Finlandia era la tierra prometida de la burguesía”(pág. 61), que como en la trilogía de Larsson, ofrece una realidad muy cruda y contradictoria donde el crimen y la inseguridad son compatibles con los medios físicos más bellos. En medio de la hilaridad, también hay espacio para la crueldad en línea a la literatura centroeuropea, como es el caso del Elfried Jelinek y sus duros retratos urbanos-recordamos especialmente, Los excluidos (1980) -, protagonizados por los tres delincuentes extorsionadores de la llamada coronela a la novela. En definitiva, una novela ágil y sugerente para concebir, una vez más, la lectura con un efecto positivo sobre la cotidianidad.

Los ojos del perro

Joaquim G. Caturla, Los ojos del perro, Valencia, Ed.. 3i4, 2010

En 2006, Caturla afirmaba en una entrevista: “después de El hombre de la estación (2005), con un poco de descanso, he empezado a escribir una nueva novela. Se trata de una historia contemporánea en la que abordaré temas como el amor y la soledad. Con ella pretendo cerrar la trilogía que empecé con La casa de las flores (1999) y El hombre de la estación (2005), que cuentan historias desarrolladas en nuestra ciudad. “. Es obvio que el escritor nos avisaba del libro que preparaba. Cuatro años más tarde, pues, podemos saborear una novela que ennoblece el habla catalana de Alicante, todo a partir de las vivencias y experiencias de un protagonista que se convierte en profesor de un instituto de secundaria de la ciudad ( Jorge Juan, sin duda).

Estamos ante el cierre (o apertura?) de la trilogía sobre la ciudad de Alicante que Caturla inició con las dos novelas antes referidas. En esta ocasión, el premio recibido ha sido el de Narrativa “Antonio Bru” de la Ciudad de Elche (2009). Del mismo modo, podemos encontrar una historia principal situada en la ciudad donde nació el autor. Una Alicante que se convierte próxima, cotidiana y familiar. A pesar del tratamiento local, el mérito de Caturla es el hecho de conseguir un deje de internacionalización en la plasmación de los sentimientos de los personajes. Así, cabe destacar la concreción de la angustia y del sufrimiento ante la muerte, con un deje de resignación ante la tragedia creada. Los personajes tienen, pues, un perfil psicológico bien trabajado que favorece la comprensión de sus actuaciones por parte de los lectores. Este es el caso de los dos protagonistas, el profesor Lorenzo Planelles (que nos recuerda en su desarrollo interno en la protagonista de La casa de las flores, Amelia) y el alumno de origen rumano, Petru Sandulescu. Caturla crea un sugerente paralelo entre las dos adolescencias, en el pasado, la del primero, en la actualidad, la del segundo, que sirve para entender elementos tan centrales de la historia como el mismo título. Una mirada de temor y de soledad, la del perro aislado, que define perfectamente el sentimiento de los dos personajes.

En definitiva, una lectura que se ofrece como un viaje hacia el eje cronológico de los personajes, partiendo de la cita inicial al Canto Primero de la Divina Comedia de Dante, una entrada en la selva oscura, en el infierno, que cada humano tiene ante sí. Una obra preciosa, bien elaborada y atractiva. Un viaje, en definitiva, por la narrativa en catalán más firme de la ciudad de Alicante. Un viaje por la luz de sus escritos, como la luz de Alicante.