Melodrama

Melodrama, Jorge Franco, Barcelona, Mondadori, 2006

Una nova història de l’escriptor colombià que, sense deixar els paràmetres expositius de la novel·la anterior, Rosario Tijeras (1999), aborda amb gran destresa una actualització del melodrama. La intriga, el suspense, les característiques d’aquest gènere clàssic són ara actualitzats amb personatges procedents de classes populars colombianes que, traslladats a París, ofereixen una multitud de situacions còmiques i alhora tràgiques. El lector necessita avançar amb avidesa en la seua lectura, tot convertint el llibre en una autèntica sorpresa per al lector que desconeixia l’autor.

La història arranca amb la reconstrucció de la vida de Vidal, un jove bell colombià que ha desaparegut. La seua mare, Perla, amb l’ajuda de la seua germanastra Anabel, recorren el passat del protagonista amb l’esperança de la retrobada. Al mig, l’esperit de rebel·lió de mare i fill, enfrontat amb Livia, l’àvia tancada en si mateixa, que no entén ni comprén les actuacions de la seua filla i el seu nét, iniciat en el proxenitisme masculí en la sauna d’un amic de la família.

L’estructura de la novel·la, tot contraposant plànols de diversos nivells discursius, és sens dubte l’element més interessant i original del llibre. Coneixem així, a través de la multiplicitat de veus i dels canvis temporals, que alternen el present, el passat i el futur en una mateixa pàgina, una història de manera completa. Tot això sense perdre el sentit general de la lectura i amb comentaris irònics del mateix narrador-personatge, Vidal que cerquen la complicitat del lector: “tal vez mi error ha sido mezclar en la historia a los muertos con los vivos” (pàg. 74). Un mèrit atribuïble a la complexitat descriptiva de l’escriptura de Franco, tot i la percepció natural i espontània de gran part de la redacció final.

A l’igual que en Rosario Tijeras, en aquesta ocasió, la primera relació sexual esdevé problemàtica per als seus protagonistes; un fet molt evident en la descripció de la primera nit que l’àvia Livia va passar amb el seu marit: “desde entonces dejaría de ser la que siempre fue para convertirse en la mujer avinagrada que yo conocí.” (pàg. 44). D’igual manera, trobem reflexions crítiques que relativitzen aspectes de la quotidianitat: “cuando uno se desnuda cualquier cosa puede pasar, y si uno es hermoso tiene que aceptar que la belleza es un patrimonio universal” (pàg. 86).

El plantejament de la violència també ofereix imatges d’interés per entendre com un escriptor colombià aborda la realitat del seu país; així, l’ús del “Monstruo” com la personificació de la violència en diverses escenes esdevé una eina descriptiva que ens ajuda a entendre la concreció d’aquest fet en aquella societat.

Rosario Tijeras

Rosario Tijeras, Jorge Franco, Barcelona, Mondadori, 2007 (1999)

Dins de l’onada del que podríem anomenar realisme brut, amb títols ja llegits de Daniel Sada, Tryno Maldonado o Rogelio Guedea, descobrim aquest reconegut llibre de l’escriptor colombià que aborda amb gran cruesa el conflicte d’una dona enmig de la violència del narcoterrorisme del seu país. Una història retrospectiva on un dels dos homes protagonistes, Antonio i Emilio, enamorats de la mateixa dona, reconstrueix la vida de la jove, a la porta de la mort, una vegada ha caigut aquesta en una emboscada.

La construcció psicològica de la dona, des dels ulls d’un home, és segurament el punt més interessant de la novel·la, on podem arribar a entendre els motius que la porten a un determinat tipus de vida. Les observacions de la veu narradora també són d’interés per entendre un món, el dels membres de l’alta societat que es relacionen amb una delinqüent com és la protagonista, que relativitzen diversos conceptes de la quotidianitat:

• “siempre he pensado que en el amor no hay parejas, ni triángulos amorosos, sino una fila india donde uno quiere al que tiene delante” (pàg. 87).
• “somos millones de comemierdas que tenemos que curarnos en silencio o, como ha ocurrido tantas veces, morirnos de una sobredosis fecal.” (pàg. 112)

Al mateix temps, Medellín, la ciutat on tots viuen, es converteix en el marc perfecte del creixement i del desenvolupament dels tres protagonistes. Una història que pot impactar per la immediatesa de la descripció i per la síntesi de l’acció relatada.

Sota la xarxa

Sota la xarxa, Iris Murdoch, Barcelona, Proa, 1965 (1954)

La primera novel·la d’Iris Murdoch ja ens ofereix, com hem pogut comprovar en textos posteriors de l’autora, el seu interés envers les situacions quotidianes d’uns personatges en crisi que tenen dificultat d’adaptar-se a les novetats. En aquesta ocasió, l’escriptora irlandesa se centra en el vagareig de l’escriptor James Donaghue. El personatges és descrit amb un deix d’ironia que arriba a ridiculitzar alguna de les tendències dels professionals de la matèria, amb la voluntat de sobreviure:

• “avui dia, els escriptors podem viure de l’ofici si ens hi mirem una mica i estem disposats a escriure allò que el mercat ens exigeix” (pàg. 30).
• “és indubtablement més fàcil de vendre obres mediocres quan sou conegut que no pas llibres genials quan no ho sou” (pàg. 91).

Tot i l’ús d’un protagonista masculí, Murdoch insereix comentaris irònics sobre les dones, de manera que apunta una visió crítica sobre els prejudicis dels homes sobre aquestes: “una dona que no xerra és una veritable joia” (pàg. 25). D’igual manera, trobem diverses disquisicions sobre la vida política de la capital anglesa després de la II Guerra Mundial, una plasmació que trobem, d’una manera més insistent, en l’escriptora de llengua anglesa nascuda en el mateix any (1919), Doris Lessing.

La ciutat de Londres esdevé, a partir de la descripció dels espais urbans, un personatge motor de la història. D’igual manera, cal destacar la contraposició amb la imatge de París, l’altra gran ciutat cultural del segle XX: “una ciutat a la qual entro carregat d’esperances, i deixo sempre amb recança.” (pàg. 240). Una novel·la farcida de sensacions, d’imatges, que permet al lector construir les històries transcrites. Podem aplicar, després de la lectura d’aquesta novel·la de Murdoch, les paraules següents del protagonista:

• “Quan es comença una novel·la és com si s’obrís una porta enfront d’un paisatge borrós; no veiem els detalls, però, en canvi, sentim l’olor forta de la terra i l’impacte del vent.” (pàg. 345)

Los demonios

Los demonios, Heimito von Doderer, Barcelona, Acantilado, 2006 (1956)

Amb el pretext de l’incendi del Palau de Justícia de Viena el 1926, l’autor austríac dissenya una novel·la completíssima amb més de cent personatges per tal d’abordar de manera coral la realitat de la societat del seu país en el període d’entreguerres. L’objectiu inicial és plenament assolit, amb una immensa riquesa de matisos i amb la totalitat gairebé de situacions desenvolupades a centreeuropa que serveix per entendre l’evolució posterior dels esdeveniments: el creixement del feixisme i la concreció del nazisme.

L’objectivisme aparent de la novel·la, tot i la concreció d’una veu narrativa en primera persona, no és impediment per l’anàlisi de l’esència dels personatges que mostren als lectors la seua realitat quotidiana dins d’un marc general, el col·lectiu, al qual pertanyen. A partir, doncs, de la llarga nòmina de personatges, von Doderer pot oferir reflexions sobre l’existència i sobre l’evolució de l’individu en un moment d’acció continuada del context social: “la madurez consiste en que uno ya no se deje engañar por sí mismo” (pàg. 79).

D’altres ocasions les reflexions aborden diverses preocupacions de l’escriptor posades en boca dels personatges amb un sentit categòric que sorprén el lector:

la abstracción apriorística de todos los revolucionarios. El revolucionario huye de lo que es más difícil de soportar, la heterogeneidad sin objeto de la vida, para refugiarse en la plenitud o, por lo menos, en lo que en el mundo de sus subrealidades podría signnificar plenitud. (pàg. 623)

Hoy el socialismo se reduce a l’art pour l’art. (pàg. 659)

Quien pertenece a la masa, ya ha perdido la libertad, ya puede sentarse donde quiera. (pàg. 796)

todo pensamiento profundo busca la distancia, la del tiempo, la del espacio. No hay pensamiento profundo sobre lo inmediato; sobre ello sólo se puede meditar (pàg. 955)

La recerca dels orígens, la descoberta dels motius que en el passat marquen el  present, són una constant al llarg del llibre:

Quiero decir que si vuelve usted su mirada a los años que ha vivido, seguramente habrá épocas que hoy le resulten completamente ajenas e indiferentes, mientras que otra cualquiera, incluso anterior, despierta en usted el máximo interés. (pàg. 158)

Tot això en uns personatges que senten nosa d’ells mateixos, una angoixa vital que els desorienta i que els motiva a la reflexió sobre el seu passat:

Quería volver al pasado, a la época anterior a todo aquello, pero no por sentimentalismo, sino como un arquero que tiende la cuerda y tira de ella hacia atrás para dar a la flecha el impulso suficiente y hace que vuele hasta el blanco. (pàg. 608)

Cal destacar, per últim, la interacció amb el lector; la referència a un narratari intern de l’obra que reforça la coherència del text i que planteja la voluntat didàctica i explicativa de l’autor: “perdónenme, por esta vez, que dé un salto en el curso de estas consideraciones y se me comprenderá mejor” (pàg. 86; també en 165 i altres). En general, és fàcil localitzar reflexions entorn del gènere autobiogràfic, que facilita la consideració personal de l’escriptor, amb un desig latent de traspuar la seua existència per mitjà del narrador principal (pàg. 92, 97, entre altres).

Tot llegint von Doderer s’ensuma la flaire d’altres autors que ja analitzaren l’evolució de l’Europa central del segle XX. La referència és obligada a Robert Musil i el seu L’home sense qualitats. També La muntanya màgica de Thomas Mann. I d’una manera més recent, les recreacions urbanes de Viena i els seus boscos a través de la prosa intensa d’Elfriede Jelinek, amb Els exclosos com a punt de referència. Els dimonis es converteix, per tant, en una obra síntesi de la narrativa europea del darrer segle, amb la complexitat de personatges que pot fer abordar la seua lectura. Un mosaic d’escenes, com una concatenació de relats breus, que conflueixen en un objectiu comú, l’exteriorització dels dimonis de l’ésser humà, les seues passions, les seues vacil·lacions, la seua realitat.

Moon River

Moon River, Vicenç Villatoro, Barcelona, Columna, 2011

Moon river és el títol que Audrey Hepburn canta dins de la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s (1961). Un pretext per titular una novel·la que intenta transmetre els sentiments que la peça musical i la seua lletra emanava i que serveix de context per la història més íntima i personal que potser Villatoro mai haguera escrit. Si bé l’editorial ha subtitulat el llibre amb la llegenda “una novel·la sobre l’amor i la por de perdre’l”, podíem afirmar que aquesta és una narració sobre la vida i sobre el desig de continuar endavant. El llast trist del relat, mogut per la malaltia dels protagonistes, es converteix en un cant per l’esperança, pel futur.

A partir d’una trobada casual entre dos malalts d’un hospital, l’autor sap endinsar-nos en una història ben tramada on la casualitat serveix per fer-nos entendre la força de l’atzar i la fragilitat del cos humà. El punt de partida de la veu narrativa –la del protagonista masculí que esdevé un alter ego de l’autor, amb ressonàncies fins i tot autobiogràfiques en tant que viu de prop la tragèdia de la malaltia– no pot ser més pessimista: “m’agraden els edificis antics, del temps en què els homes eren optimistes i confiaven en el futur, potser perquè jo ja no hi confio.” (pàg. 11). Així el personatge principal es veurà reflectit en la mateixa imatge de la pel·lícula dirigida per Blake Edwards, com a escriptor que veu interromput el seu treball a la màquina d’escriure pels sons de la música de la Hepburn. D’aquesta manera, Villatoro pot fer servir diverses disquisicions sobre els motius que porten un autor a exercir la seua dedicació: “el difícil no és escriure. El difícil és saber de què escriure. I de vegades, com ara a mi, saber per què escriure. Potser per això no estic escrivint.” (pàg. 25).

Les disquisicions sobre el càncer, la malaltia que posa en dubte de manera fulminant el futur de les persones, arriben a graus d’inteorització extrema: “dediquem moltes hores a pensar en el futur i a fer coses de cara al futur. Però i quan potser no hi ha futur? Tens ganes de fer-ho tot, però també ganes de no fer res” (pàg. 42). Una novel·la, doncs, sobre l’existència de les persones en el moment actual, sobre la força del destí, on ens trobem frases tan suggerents com “la màgia és de fet una mena d’acumulació dels sentiments” (pàg. 115) o “la mort no s’ha de veure” (pàg. 118). Una història per a ser llegida i pensada. Tot alhora.

Le trottoir au soleil

Le trottoir au soleil, Philippe Delerm, Paris, Gallimard, 2011

C’est un livre sur la quotidienneté, sur les choses habituelles auxquelles quiconque peut se heurter chaque jour, chaque semaine. Dans ce livre on peut, peut–être, trouver les images autobiographiques auxquelles un écrivain pense après avoir passé le cap de la soixantaine, au moment où il veut réfléchir sur les instants qu’il a vécus. Le solstice est le meilleur symbole de l’âge qui attrape l’écrivain, le sujet qui parle et écrit. Tout cela pour établir son hypothèse à la moitié du livre dans la bouche de l’un des personnages rencontrés : « C’est drôle. Je me suis mise à écrire le livre, et les seules choses qui me revenaient, c’étaient les bons moments. » (p. 56). Delerm cherche l’instant, le petit moment de la captation de la vérité, l’impression de la seconde.

Mais ce livre est surtout une réflexion constante sur le passage du temps, comment tout est fini et comment nous ne pouvons pas retourner dans le passé. On manque simplement de résignation envers le moment d’avant dont nous pouvons nous souvenir et essayer de comprendre.

Malgré tout, Delerm s’indigne, veut offrir sa voix critique contre les injustices sociales: « comment être solaire quand l’humanité souffre partout, quand la douleur physique et morale, la violence, la guerre recouvrent tout ? » (p. 15). Cette vision critique oblige l’écrivain à utiliser un sens ironique qui peut provoquer des situations humoristiques très agréables pour le lecteur.

Toute l’information que nous pouvons lire vient de l’observation minutieuse de l’auteur. C’est pourquoi il nous donne cette classification personnelle des humains : « Il y a les regardants, les regardés. Et puis il y a les actifs. Ceux-là, on ne les envie pas. Ils passent dans la rue, mais ils sont ailleurs. » (p. 35).

Quan cau la nit

Quan cau la nit, Michael Cunningham, Barcelona, Ed. 62, 2011 (2010)

Un nou llibre de l’autor de Les hores (1999) que res té a veure amb l’anterior. En aquesta ocasió els paral·lels entre les històries se situen en un mateix marc o dimensió, tot i que el contrapunt de les psicologies dels personatges és usat com a nexe d’unió de la història, tot vertebrant-se un seguit d’històries secundàries que fomenten la comprensió global que rep el lector. Cal llegir a tal fi la pàgina 125, el punt central de la hipòtesi constructiva de l’escriptor.

Cunningham dissenya una història de crisi de personatges dins d’un ambient propi de les classes mitges benestants de Nova York, amb un Peter propietari de gal·leria d’art i una Rebecca, la seua dona, editora. Un paral·lel ciutat-personatge que aporta grans dosis d’efectisme: “com la majoria de finestres de NOva York, la d’en Peter és un retrat amb vida.” (pàg. 30). Enmig de tots dos queda el jove germà de Rebecca, Ethan, nomenat familiarment Mizzy, com una abreviatura de Mistake, un referent als problemes d’adaptació social i d’atracció envers la droga del germà petit dels Taylor. L’atracció ambigua que Peter sentirà per ell, tot recordant el seu propi germà Matthew, mort en la seua joventut, com també la relació freda que manté amb la seua filla, Bea, servirà a l’escriptor per trobar un punt equidistant entre la passió i la irracionalitat de Peter i la seua conducta freda i racional del seu exterior. Cal destacar, sens dubte, l’aprofundiment psicològic de la relació que es crea entre Peter i Matthew, aleshores germà gran que acabava de reconéixer la seua homosexualitat, una escena de tendresa adolescent que emocionarà el lector que estima la construcció de consciències psicològiques a través de la literatura. D’igual manera, podem entendre les referències explícites a les novel·les de Thomas Mann, La muntanya màgica i La mort a Venècia; molt especialment aquesta última, atenent que el mateix Peter es veu a si mateix com l’Aschenbach a la recerca d’un jove idealitzat Tadzio.

Cal destacar igualment, pel que fa al discurs, l’ús de la segona persona narrativa per a un narrador que varia la seua focalització i que esdevé, en diverses ocasions, en una mena d’alter ego dels personatges principals, especialment d’en Peter. Així, són possibles judicis valoratius com “la paternitat, pel que sembla, et fa posar nerviós per la resta de la teva vida.” (pàg. 15). Un personatge que es veu a si mateix com un amant no correspost, amb un final ben poc suggerent i una mica forçat, la fugida de l’esposa sense conéixer cap dels dubtes sexuals del marit: “la història afavoreix els amants tràgics, els Gatsbys i les Anna K.” (pàg. 245). Una conclusió que, al nostre parer, perd l’oportunitat de resoldre d’una manera més atractiva i a l’alçada de les perspectives creades, tot presentant un petit deix de moralitat inusual al llarg de la novel·la: “ai, homenet. Has ensorrat la teva casa, no per passió, sinó per negligència.” (pàg. 261).

Estocolmo

Estocolmo, Iosi Havilio, Barcelona, Caballo de Troya, 2010

Tot i el títol, la novel·la transcorre majoritàriament a Xile. Estocolm és tan sols el punt de partida del viatge. Un pretext per tractar dos temes ben sensibles en aquella societat com són el colp d’estat de Pinochet del 1973 (l’autor és nascut el 1974) i les condicicions de vida del país, tot abordant la situació de l’homosexualitat. La història ens situa enmig de l’anada i la tornada d’un exiliat xilé que té terror pels vols, un temor que aporta, de manera irònica i al mateix temps inversemblant la desfeta final, per cert, amb un avió que cau del cel…

La novel·la esdevé irregular, especialment en la descripció dels ambients xilens. Es perd l’interés del lector per una relació prescindible d’anècdotes i d’imatges. Potser perquè l’autor només esmenta diversos temes on enquadrar l’acció dels personatges però no els desenvolupa. Així, el pretext usat, el retorn de René, el protagonista, 30 anys després per trobar-se una doble herència del passat, esdevé una mica forçat. D’una banda l’absència d’una mare reclosa en una llar d’ancians; d’una altra, la persecució d’un jove amant serbi, tèrbol i violent, que també es resol de manera ben poc lògica.

Mi perra Tulip

Mi perra Tulip, J. R. Ackerley, Barcelona, Anagrama, 1956 (2011)

Una novel·la interessant, innovadora, suggerent. Un record remot a Flush: A Biography (1933), la mena d’autobiografia que un gos feia, al recer sempre de la seua ama. En aquesta ocasió l’autor de Mi padre y yo (1968) ens aporta la vivència personal amb la gossa Tulipa. Una parella unida per l’afecte i en lluita constant contra tot el món. Una història en aparença senzilla però que, a més d’interessar als amants dels gossos, pot servir per entendre millor el punt de vista intern d’un escriptor que, sense deixar clar que és el mateix personatge narrador, s’insinua fàcilment a partir de la difícil interacció amb el seu entorn. Una incomprensió o marginació que tots dos tenen que no els impedeix oferir amb gran nuesa i tendresa una novel·la amable i còmoda per llegir.

No obstant això, com és habitual en els textos d’aquest autor, un deix misògin i masclista repunta en les pàgines del llibre: “las mujeres son peligrosas, en especial las de la clase trabajadora. Contrariarlas siempre es un error. Nada las detiene y jamás se dan por vencidas. Como una tricoteuse de la Revolución Francesa, esta dama implacable podría tejer y chismorrear junto a la guillotina mientras mi cabeza rodará.” (pàg. 49). Tot partint de la premissa “la ignorancia de los seres humanos con respecto a los perros es extraordinaria” (pàg. 159), Ackerley humanitza la gossa Tulip; les descripcions del seu estat d’ànim, de la seua manera d’entendre la vida amb el seu amo, és minuciosa i concreta. Unes reflexions sobre l’amor i el sexe dels animals que els humanitza, els acosta a l’entorn del protagonista.

La mejor parte de los hombres

La mejor parte de los hombres, Tristan Garcia, Barcelona, Anagrama, 2011 (2008)

La primera novel·la d’un autor jove, nascut el 1981, no sempre presenta la maduresa reflexiva que observem en aquesta ocasió. Amb tints autobiogràfics s’aborden dues dècades gairebé no viscudes per l’autor, els vuitanta i els noranta, en les quals era un nen. Però les conseqüències de les crisis reflexives del col·lectiu de personatge encara són presents avui en dia. El debat sobre el conflicte etern israelià i palestinià, enmig de l’evolució social de la SIDA dins del col·lectiu homosexual, tot i els avanços o canvis més recents, continuen sent d’interés per al lector d’avui en dia. Unes batalles que s’estableixen en la novel·la entre dos personatges, el representant de la inconsciència i d’una vida frívola com Willie (William Miller, el “apòstol del barebacking“, pàg. 164), i el responsable seropositiu que dedica la seua vida a la prevenció de la malaltia, Doum. La configuració de Willie recorda, sens dubte, la construcció de Lleonard o el sexe dels àngels de Terenci Moix. A la novel·la de Garcia, els dos personatges van passar de ser cinc anys amants per esdevenir enemics públics i privats. Dos conceptes d’entendre la vida, amb inconsciència i irresponsabilitat el primer, amb paciència i denúncia el segon. El tercer personatge en qüestió és el filòsof Leib que, procedent de la militància esquerrana, acabarà sent un ministre del partit conservador governant. Ell serà el contrapunt d’un debat filosòfic que s’entrecreua enmig del conflicte dels dos personatges anteriors.

Enmig d’aquest triangle, el punt d’unió, serà la periodista Elisabeth Levallois, Liz, que compartirà secrets, batalles i, en definitiva, rebrà les garrotades de tothom. Amb tot, esdevindrà el testimoni de les informacions que rebrà el lector, en tant que la veu narrativa és la seua. Ella mateix evidenciarà les conseqüències dels debats abans esmentats en la pell d’una dona, tot oferint la manca de normalitat que en una societat aparentment normalitzada com la parisenca encara hi ha.

Comptat i debatut, aquesta és una novel·la que es llegeix amb rapidesa, amb deler, tot i que la voluntat reflexiva tant cobdiciosa crea un regust d’inversemblança en el lector. Un “no m’ho acabe de creure” propi d’un relat tan pretenciós que pot copsar per la joventut de l’autor i la maduresa de les reflexions incloses; tot i això, caldria lligar amb molt més passió i minuciositat el debat encés entre Leib i Doum, ofert de manera descriptiva en el relat de Garcia. La conclusió de la història, que trenca l’estructura general del relat, esdevé, al nostre entendre, un xic precipitada i mancada d’alçada discursiva, com també una mica conservadora dins de les possibilitats de resolució dels conflictes abans apuntats.