Rosa candida

Rosa candida, Audur Ava Ólafsdóttir, Madrid, Alfaguara, 2011 (2007)

Aquesta és una novel·la dolça enmig de l’amargor de la base de la història. El jove Arnljótur que ha perdut la mare en un accident i que té un germà bessó, Jósef, amb una important disminució psíquica, encara el seu futur dedicat a les roses que sa mare va ensenyar-li a tenir cura. A partir d’aquesta fugida a un espai desconegut, la seua vida mostrarà el repte d’una paternitat no desitjada però que acaba sent la guia de la seua vida.

La novel·la atrapa al lector, sens dubte, tot i que ofereix una manca de ritme, de força vital que potser emana d’una concepció del temps i de l’existència ben distinta a la mediterrània. L’escriptura és àgil, estructurada en capítols molt breus que aproximen la prosa al sentit poètic de la reflexió humana. Amb tot, el lector pot necessitar sovint un pes més intens dels pensaments d’un personatge posat al límit de les seues possibilitats.

Cap a Sibèria

Cap a Sibèria, Per Petterson, Barcelona, Club Editor, 2010 (1996)

Una història apassionant protagonitzada per dos germans força units davant de les adversitats, enmig d’uns pares desnaturalitzats que no acaben d’entendre els seus desitjos i pulsions. Tot plegat per abordar una fita històrica en la Dinamarca contemporània: l’ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial. A través de l’aparent innocència de la veu de la narradora quan és petita, anem descobrint com Sibèria es converteix per ella com un espai idíl·lic del qual podrà fugir de tots els problemes; en el cas del germà, en Jesper, Marràqueix es convertirà en el refugi percaçat i que, molts anys més tard, serà la seua pròpia tomba.

Potser la veu narrativa un dels millors recursos de la novel·la, amb un monòleg que sovint ens fa recordar els millors moments de La plaça del Diamant, encara que la proximitat de la història amb Aloma és molt més evident, amb l’assumpció final de l’embaràs de la protagonista: “tinc vint-i-tres anys, la vida s’ha acabat. Ara tan sols queda la resta.” (pàg. 247). Unes referències comparatives que aportem en base a l’advertiment de la nota editorial de l’interés de l’autor per l’obra de Mercè Rodoreda. Una porta oberta a l’esperança en el cas d’una jove que ha arribat finalment al món dels adults amb l’assumpció de la pròpia individualitat, sense els pares que la rebutgen i sense el germà que és mort.

D’igual manera, una acció de la novel·la ens remet a l’inici de la nostra Marta dibuixa ponts: “el tinc desat en una capsa negra juntament amb la seva esquela i quan faig memòria i miro d’imaginar-me’l amb claredat, tan aviat recordo aquell jove amb bicicleta que mai no vaig conèixer” (pàg. 61). Un text minuciós, farcit de suggeriments, de matisos, que cal anar extraient per entendre el sentiment de desolació dels seus personatges.

Una novel·la per revisar la història de l’Europa de la II Guerra Mundial, des d’una perspectiva complementària, la de la infantesa i la d’un país, Dinamarca, que ben poc va poder fer per rebel·lar-se contra l’invasor. Les referències a la Guerra d’Espanya, com a precedent del conflicte internacional, són un bon testimoni de les preocupacions dels militants polítics de les esquerres europees d’aleshores.

Un rock’n'roll en el Ártico

Un rock’n'roll en el Ártico, Mikael Niemi, Barcelona, Destino, 2000 (2004)

L’avantatge de viatjar és conéixer espais que poden ser objecte literari, com és el cas d’aquesta petita joia. Pajala és el nom d’una petita població sueca pròxima a la frontera finesa; aquest és l’indret que usa l’autor per ambientar una història de gran tendresa i immediatesa que ofereix la nuesa d’una veu infantil –construïda des de la maduresa, on rau el present del narrador que recorda el passat– que esdevé testimoni de les transformacions acusades de la societat escandinava de les darreres dècades del segle XX. Una societat que va passar de la cultura de la subsistència –amb una enveja lògica del desenvolupament de la capital, Estocolm– a la concreció d’un estat del benestar inimaginable per als petits protagonistes: “la nuestra fue una infancia marcada por la escasez. No material, en ese aspecto no nos podíamos quejar, sino escasez de identidad. No éramos nadie.” (pàg. 50). Una reflexió entorn a la difícil concreció d’una població marcada per la proximitat a una altra cultura, la finesa, que els aboca a la manca d’identificació en un o en un altre context.

Aquesta és una història sobre l’amistat entre infants i adolescents; amb un Matti i Niila que protagonitzen diverses escenes on tot es converteix en la primera vegada que, això és, en el procés iniciàtic particular d’una petita població i els seus habitants més joves. La música, el rock’n'roll, de la mà del professor nou de música, es convertirà en el revulsiu esencial de les seues existències. L’evolució d’uns joves, en definitiva, en el pas al món dels adults: “me di cuenta que el mundo había encogido. Pero no, era yo que me había hecho el doble de alto. Alrededor de mi sexo había crecido pelo. Me había hecho mayor.” (pàg. 44).

La ironia provoca, sens dubte, alguns dels moments més interessants de la redacció de Niemi; així, podem llegir comparacions tan suggerents com aquesta: “una vez que descubres el poder de la música ya no hay marcha atrás. Es como cuando te haces una paja. No puedes dejarlo.” (pàg. 77). Tot plegat, una història ben construïda que deixa a la fi una sensació d’inacabament, de trencament del fil argumental una mica brusc. Com una peça musical, un ball de rock’n'roll inacabat…

Hambre

Hambre, Knut Hamsun, Madrid, Ediciones de la Torre, 2004 (1890)

La primera novel·la del premi Nobel norueg, proscrit després de la II Guerra Mundial pel seu suport al nazisme alemany en l’ocupació del seu país, presenta un grau de maduresa sorprenent. Una prosa que connecta amb el naturalisme però que el supera tot enllaçant el seu estil amb el realisme rus i l’anàlisi de l’inconscient de Freud. Un llibre distint, modern, que anticipa altres de l’autor com ara Pan (1894), on el desarrelament del personatge assoleix una màxima expressió. Així, el grau del desconeixement que tenim del protagonista de Hambre és tal que no sabem el seu nom real, tot i la diversitat de noms que ell mateix s’atribueix.

El llibre fa ensumar l’interés per la modernitat d’un Salvat-Papasseit als seus orígens. Així, la referència un llibre elèctric, lluminós, no deixa de ser sorprenent (pàg. 47). Amb un personatge reflexiu, pensatiu a tothora del qual, gràcies a la primera persona que centra el relat, coneixem el seu pensament més íntim. Aquesta és la història d’un creador, un ésser actiu que inventa noms seus, paraules i les seues atribucions lèxiques, un mag que surt de cada página del llibre per atrapar el lector: “mi locura era un delirio provocado por la debilidad y el agotamiento, pero no había perdido la conciencia” (pág. 92).

La descripció de l’espai, la gèlida Noruega, es desprén en cada línia. Un paral.lel, amb la natura, que s’aplica a l’estat d’ànim del protagonista: “me siento como un animal agonizante, sobretodo por la desrrucción en medio de ese universo preparado para la hibernación” (pàg. 51-52). Un ambient que recorda la sordidesa del realisme de finals del XIX amb autors com Dickens o Tolstoi. Una imatge representativa potser la del jove devorant un os amb una mica de carn crua que moments abans havia demanat de franc per al seu gos alhora que la ingestió li provoca vòmits que li impedeixen tenir res a l’estómac (pàg. 158). Un precendent sens dubte del Kafka de El castell o La metamorfosi, tot cercant el paral.lel amb les disquisicions existencials del protagonista. Una curiosa expressió sobre la manca de desig sexual que té el protagonista davant del requeriment d’una prostituta: “las muchachas se habían vuelto casi como hombres para mí.” (pàg. 129). Una modernitat i maduresa d’un text escrit amb poc més de vint anys amb ressonàncies autobiogràfiques evidents -sobretot si revisem la seua biografia, la d’un escriptor autodidacta que als primers anys de la seua vida va fer de tot per sobreviure- i que ens ofereix paràgrafs com aquest:

No se podía hablar de conciencia en la Edad Media, la conciencia no apareció hasta que la descubrió aquel profesor de baile llamado Shakespeare (pàg. 204)

La casa del mirador ciego

La casa del mirador ciego, HerbjØrg Wassmo, Madrid, Nórdica Libros, 2010 (1981)

La novel·la que obre la Trilogia de Nora de la mateixa autora (La cámara silenciosa i Cielo cruel) esdevé una petita joia on la senzillesa i la crueltat es fan compatibles. Una història directa, franca, on tots els personatges semblen pròxims, tot i que l’ambientació es produeix en el nord rural de Noruega en els anys cinquanta, quan aquell país encara no havia descobert el petroli del mar del Nord. Una jove, Nora, es troba al mig d’una mare, Ingrid, que havia tingut una relació amb un nazi en el moment de l’ocupació, i que no acaba de trobar el seu lloc en la vida, i del seu padrastre, el malendreçat i alcoholitzat Henrik. Un sentiment de desarrelament que no impedeix la força interior de la jove, davant dels conflictes diaris i del neguit que sent envers del qui ha esdevingut segon company de la mare.

Així, la jove adolescent creix sense saber qui és Wilhelm, l’enyorat alemany que va ser el seu pare. La tia Rakel, germana d’Ingrid, serà l’enllaç entre el passat i el present dels personatges. Tot plegat per construir, una vegada més en una autora escandinava, un ambient de forta pressió social i angoixa que té com a conclusió la violació de la petita Tora per part del seu padrastre. Un paral·lel necessari a esmentar, el de Solitud (1905) de Víctor Català que, tot i les distàncies cronològiques i geogràfiques, aboca la protagonista a la mateixa situació per tal d’exemplificar la consistència personal i el pas a una etapa de maduresa on podem concebre que podrà albirar amb seguretat el seu futur: “para el superviviente, siempre acaba llegando el día después.” (pàg. 232). Tot plegat, amb l’odi contra el padrastre que recorda, sens dubte, la voluntat de Valentina (1933) de Carles Soldevila.

Hi trobem diverses concrecions de la protagonista prova de la subtilitat descriptiva de l’autora i la consciència de gènere de les dones de la novel·la:

• “Tora coleccionaba debilidades, las de los demás. No las mencionaba, porque ese tipo de cosas solo generaban disputas.” (pàg. 47)
• “En esta familia quedamos tres mujeres. [...] aquí hemos luchado todas juntas para salir adelante [...], los hombres y el demonio andan montando guerras y cosas así por el mundo, eso no es algo de lo que nos corresponda avergonzarnos a las mujeres. No somos nosotras las que tenemos que agachar la cabeza. Nosotras lo que tenemos que hacer es ver más allá de las mentiras y los silenciamientos, y optar por apoyarnos las unas a las otras.” (pàg. 94)

Pan

Pan, Knut Hamsun, Madrid, Anagrama, 2010 (1894)

Descobrir autors té una màgia especial, sobretot si ho fas a partir d’una llista de premiats. En aquest cas, Knut Hamsun va rebre el premi Nobel el 1920. De segur que aquest és un dels premis més merescuts en tant que, almenys en la novel·la llegida, assistim a tota una revolució discursiva: l’escriptura en primera persona. Una novel·la directa que atrapa el lector i que l’aboca, com esdevé un fet habitual en els autors escandinaus, a una atmosfera especial. Així, el protagonista, el jove tinent Glahn, recorda un estiu a Nordland, quan vivia en una cabanya perduda enmig del bosc. Una realitat que els noruegs porten endavant cada estiu.

Les reflexions del jove Glahn ens remeten a Kafka i Thomas Mann, entre altres. Llegim amb atenció les distintes escenes en les quals el jove enamorat opta per situacions de gran patetisme i, fins i tot, de volguda irracionalitat, com fer-se un tret al peu. Una prosa àgil i impactant que ensuma modernitat tot i estar ambientada, segons adverteix a l’inici del relat, el 1855: “quiero escribir sobre ello para entretenerme, algo me pasó lo soñé.” (pàg. 8). Una possible procedència onírica que, al costat d’altres elements de clarosbscur i de força narrativa de la natura, ens recorden que el text va ser escrit amb una pervivència evident del Romanticisme. Una defensa de l’onirisme i de la vigència del coneixement dels interiors dels personatges que fa el mateix protagonista en diverses ocasions: “me creo con cierta capacidad de leer las almas de las personas que me rodean” (pàg. 24). L’efecte terapèutic de l’escriptura aporta d’altres reflexions que anticipen, en certa mesura, la percepció del pas del temps que la narrativa representa, com el cas posterior de Marcel Proust: “he escrito esto con el fin de matar el tiempo. [...] aún tengo muchos momentos de diversión, pero el tiempo no transcurre y no entiendo por qué.” (pàg. 138). El joc metaliterari continua a les acaballes del relat amb l’epíleg “La muerte de Glahn. Un documento”, on, després de la mort del protagonista, un narrador omniscient ens relata el seu final i contrasta la imatge que el lector tenia construïda amb la narració prèvia.

Tot plegat per narrar amb detalls els dubtes amorosos d’un jove que es presenta amb una certa inexperiència però amb una ferma resolució de les seues actuacions. Una anècdota suggerent, el nom del gos que l’acompanya –i, que finalment, sacrifica de manera ben poc habitual, per venjança de l’estimada que ha jugat amb ell, Edvarda–: Isop, com l’autor de faules de la identitat del qual ben poques coses se saben: “la primera vez que Edvarda vio a Esopo dijo: Esopo era un sabio frigio. ¿A qué tiene gracias? Lo había leído en un libro ese mismo día, estoy seguro de ello.” (pàg. 92).

La redacció és precisa, ben resolta, tot incorporant elements d’objectivitat que s’anticipen al behaviourisme narratiu dels anys cinquanta, amb un deix de panoràmica cinematogràfica evident:

Transcurren una o dos horas. Me aburro, bebo el vino que me sirven y me mezclo con todos, charlo con todos. De nuevo cometo algún que otro error, piso terreno desconocido y no siempre sé cómo responder a las atenciones, a veces hablo sin coherencia o permanezco mudo, y eso me apena. El doctor está sentado junto a la gran piedra que nos sirve de mesa y no para de gesticular. (pàg. 51)

Cal citar, finalment, la procedència autobiogràfica de la matèria narrativa. Més enllà de l’ús de la primera persona, que dota de gran versemblança el relat; Knut Hamsun vivia diverses temporades en petits habitatges d’on s’aïllava fins i tot de la seua família. Un ésser excèntric que en la Segona Guerra Mundial es va alinear amb els nazis, un fet que va provocar –encara actualment– el rebuig de la societat del seu país. No obstant això, de manera aïllada, podem valorar l’empremta que la seua narrativa ha deixat en els autors posteriors d’una manera plenament satisfactòria.

Las marismas

Las marismas, Arnaldur Indridason, Barcelona, RBA, 2009 (2000)

Una segona novel·la de l’escriptor i periodista islandés, Arnaldur Indridason, que ens porta l’alé de les terres d’aquell país. Una flaire intensa del paisatge, del temps, de les peculiaritats d’aquella illa que recorda, sens dubte, la particular ambientació de les novel·les de l’escriptor finés, Arto Paasilinna.

Els personatges centrals de la història són gairebé els mateixos dels de La dona de verd (2001), la novel·la més coneguda de l’escriptor. Amb tot, potser en l’anterior els protagonistes, el policia Erlendur i el seu company Sigurdur Óli, al costat de la filla del primer, Eva Lind, entre altres, es troben més desenvolupats. En aquesta ocasió l’autor se centra en el misteri d’un assassinat a una casa de les marismes de la capital d’Islàndia. S’inicia així una recerca que servirà per a reflexionar sobre la condició endogàmica de l’illa-estat al llarg de la història i que ha servit per a construir un arxiu genètic centralitzat dels seus 270.000 habitants. Una decisió real, aprovada al Parlament islandés el 1998 i que va comptar amb l’oposició dels metges del país, entre altres motius, perquè es va encarregar a una multinacional farmacèutica. Tot i l’interés per a la recerca que pot tenir aquesta iniciativa, Indridason s’afegeix als crítics amb la decisió, en tant que ofereix a la novel·la un cas d’ús fraudulent de la informació. Un debat encés en aquell país que es pot extrapolar per a la resta de societats occidentals.

Aurora boreal

Aurora boreal, Asa Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2003)

Com a un dels referents de la nova novel·la policíaca escandinava, el llibre de Larsson no aporta res en especial al gènere. Potser tan sols la magnífica descripció de l’ambient on se situa la història, la població minera del nord de Suècia, Kiruna. Un valor afegit si, com és el nostre cas, hem conegut recentment aquesta ciutat. La nit, el fred, la manca de llum, la solitud dels personatges, l’acció salvatge de l’assassinat inicial; tot això no seria d’igual manera en un altre espai narratiu.

La referència continuada a l’arribada del capvespre, o siga, a la desaparició completa de la llum, provoca en el lector una angoixa contínua davant d’uns esdeveniments on les dones són les autèntiques protagonistes de la novel·la. Rebecka Martinsson, una advocada establerta a Estocolm i que torna a Kiruna per a defensar la Sanna Strandgard, germana de la víctima (en Víctor) i, molt especialment, a inspectora de policia Anna-Maria Mella, l’embaràs de la qual no esdevé un problema per a dur endavant el seu treball en plena igualtat de sexes. Una església de vidre inventada, on conflueixen tres corrents religioses que esdevenen una mena de secta que distorsiona la realitat dels habitants de la Kiruna literària.

A l’igual que en la trilogia de Larsson, les referències als episodis reals de la història actual sueca ofereixen una versemblança i proximitat que atrau encara més el lector que coneix una mica aquella realitat. D’igual manera, l’autora incorpora passatges del passat dels protagonistes, moments de retrospecció, que serveixen per construir psicològicament els personatges i conéixer l’abast de la seua implicació en els conflictes construïts.

La reina en el palacio de las corrientes de aire

La reina en el palacio de las corrientes de aire, Stieg Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2007)

Una vez terminada la lectura de la trilogía, el lector tiene la percepción de haber leído una gran fantasía. El diseño mental de una persona que durante mucho tiempo trató de luchar por las libertades y contra los grupos de acción represora de su sociedad, la sueca, de la que todo el mundo piensa que es un paraíso de paz y de armonía . Es cierto que los asesinatos de políticos de forma brusca en aquel país, como Olof Palme o Anna Lindh, rompieron la imagen idílica que los habitantes de otros países teníamos los países escandinavos. Como en todos los lugares, hay gente buena y mala, y es evidente que incluso en las zonas más civilizadas hay hipocresías, violencias, gente atormentada que provoca el desencanto y el mal en los demás. La trilogía de Larsson es eso, un reflejo de su sociedad y, de rebote, de la nuestra, de todas las sociedades aparentemente civilizadas donde la mujer, así como de otros grupos sociales, no ha obtenido aún la situación de igualdad para la que día a día tantos luchamos. Esta es la clave del éxito de Millennium, más allá del mito de la muerte del autor: el planteamiento de situaciones próximas, cotidianas, con personajes vivos, que piensan, dudan y que no se convierten, en absoluto, seres modelos para a nadie. En medio de todo, una perla, una construcción alegre, la figura de la Lisbeth Salander. Un elemento de transgresión silenciosa y silenciada que permite al lector abordar los conflictos planteados sin averiguar cuál será su evolución. Los personajes son imprevisibles, repentinos. Viven, eso sí, dentro de unos relatos que buscan el esquema policial, de novela negra. Pero Millennium va más allá.

Es cierto que la historia ha terminado. Más allá del debate que al parecer la familia, su compañera, tiene un inédito de 200 páginas, un cuarto Millennium inacabado, la evidencia, la muerte de Larsson, hace que sus personajes también mueran. Un silencio forzado. Por ello, el lector se encuentra ante un enigma, de una acción involuntaria: plantear en su mente que hubiera sido de Salander, de Blomkvist, y de tantos otros personajes que se han quedado en un punto sin camino. Mudos. Esta es la magia de la literatura, la libertad de inventar y de imaginar, que cada uno piense lo que quiera. De Millennium, ya no habrá más. Habrá quedado, eso sí, un fenómeno comercial de origen literario que, contra todos los pronósticos, ha demostrado que la literatura todavía interesa, que aún mantiene una fuerza en nuestra sociedad suficiente para que la vida cotidiana termine, para que todo el mundo hable de Larsson y los misterios de sus historias. La literatura, la novela, todavía está viva.

Un acierto, concretar el personaje de Salander como una persona afectada por el Síndrome de Asperger, un personaje que reconoce en su interior sus problemas de relación con la gente: ” Lisbeth Salander se escondió detrás de un cojín y siguió la conversación con una sonrisa. Se preguntó por qué tenía tantas dificultades para hablar de sí misma con las personas que se encontraba cara a cara, y revelaba sin problemas sus secretos más íntimos a un grupo de excéntricos completamente desconocidos en Internet.” (pág. 376). Una contradicción que, sin duda, hace entender mucho más la manera de ser y de pensar de la protagonista.

La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina

La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina, Stieg Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2005)

El segundo volumen de Millennium tiene una continuidad obvia en referencia a los personajes, Michael Blomkvist y Lisbeth Salander. Se ha escrito mucho últimamente sobre la falta de interés de este segundo volumen con respecto al primero, nada más cierto. Estamos ante una nueva escritura, con mucha agilidad, con un puñado de indicios que ligan perfectamente las historias secundarias del primer volumen. Una obra magna de quien estaba predestinado a recaudar un montón de lectores por el mundo y que su muerte impidió conocer.

Escuché una entrevista de Eva Gabrielsson, su viuda y compañera que, debido a problemas legales (no había un matrimonio civil entre ellos), ha perdido unos derechos en herencia que han quedado en manos de la familia (padre y hermano, según parece). Por ello, me hago eco de una iniciativa justa, de una plataforma que busca la recompensa al menos simbólica de esta mujer que lo acompañó durante más de treinta años: web.

De todos modos, es cierto que este segundo volumen no presenta un valor tan innovador como el primero. La expectativa que crea ante el lector desaparece en tanto que los personajes son conocidos, así mismo, el pasado de Lisbeth, con el descubrimiento de sus orígenes familiares, es uno de los auténticos motores de la historia. Una novela donde nuevamente la denuncia del maltrato de la mujer guía la acción de gran parte de los personajes. Una historia localizada en un espacio nórdico concreto pero que presenta un montón de semejanzas en cualquier ciudad occidental actual. Este es el valor de universalidad que ha provocado la expansión de su interés. Una búsqueda de los orígenes que acerca el texto al género picaresco, donde Salander busca y al mismo tiempo huye de lo que ella llama “Todo el Mal”. El origen de los problemas, la causa o motivación de sus acciones. Todos somos herederos de nuestro pasado y, cómo no, los personajes de Millennium así lo demuestran. Una herencia que queda en nuestras manos, el fruto de Stieg Larsson, un gran periodista cuyo mérito ha sido aproximar la literatura a tantos lectores que no siempre estaban próximos.