Les mouches d’automne

Les mouches d’automne, Irène Némirovsky, Paris, Grasset, 2007 (1931)

Ce livre nous raconte l’ histoire très directe et aiguë d’ une femme qui a dédié toute sa vie à aider ses maîtres, les Karine. Après la révolution russe les Karine s’exilent, en passant par le port d’Odessa, à Paris. Ils doivent changer le confort de la vie en Russie pour un petit appartement  à Paris. Ils sont, selon la bonne référence du titre, comme les mouches d’automne, sans savoir quoi faire, où aller : « ils allaient, venaient,  d’un mur à un autre, silencieusement, comme les mouches d’automne, quand la chaleur, la lumière et l’été ont passé, volent péniblement, lasses et irritées, aux vitres, traînant leurs ailes mortes. » (p. 72).

Némirovsky, comme dans d’autres romans que nous avons lus, savait construire l’ambiance de décadence d’un famille qui doit se’n aller, qui doit changer de vie à cause des facteurs sociaux et politiques. De nouveau nous pouvons lire une histoire avec de fortes similitudes avec la réalité de sa propre famille.

Nous voulons souligner la construction de la figure de Tatiana Ivanovna, la femme de ménage qui accompagne la famille dans son exil : sa décadence est parallèle à la destruction de la famille et de son monde. On disait : « nous sommes seuls, abandonnés comme des chiens, et je crache sur tout, tout m’est égal tant que j’ai du vin » (p. 41). Une histoire qui fait découvrir aux lecteurs qui aime bien les oeuvres d’Irène Némirovsky leurs propres sentiments.

L’illa d’Antígona

L’illa d’Antígona, Tomeu Matamalas, Mallorca, El Gall Editor, 2010

Una novel·la d’interés per al lector àvid d’històries ben treballades, ben escrites i amb interés pels orígens dels pobles de la Mediterrània. L’illa d’Antígona és tot això i més; una petita troballa que va meréixer ex aequo el VI premi Pollença de Novel·la. Plantejat com una llarga conversa entre un ancià Alexis Stravos, pintor que acaba de perdre l’esposa des de la Venècia de 1511, i l’aparent deixeble –desconegut personatge fins al final de la novel·la– Nícies. Un testimoni mut que esdevé en el còmplice perfecte del lector que coneixerà de manera progressiva tota l’evolució vital des de la seua condició d’orfe al mercat d’esclaus de Constantinoble, la tragèdia de la conquesta per part dels turcs, el temps d’esclavatge fins l’alliberament que esdevindrà el lligam amb el patriarca de la nova comunitat ortodoxa de Bizanci.

El pretext vital serveix l’autor per aprofundir en la relació dels artistes, concretament dels pintors com el protagonista, i el poder. Així Alexis establirà relació i amistat amb el pintor venecià Gentile Bellini, que acabà fent un retrat de Mehmet II, el soldà turc. Tot plegat per establir tres etapes vitals del protagonista marcades per la residència en tres espais distints i la relació amb tres dones que marquen la seua evolució: d’una banda, Irene, que viurà la tragèdia de l’ocupació a Constantinoble com ell mateix; en segon lloc, Melina, que representarà el temps d’alliberament viscut a l’illa d’Antígona, i, finalment, Sabrina, la seua esposa en el temps final viscut a Venècia. L’amor es converteix en el punt feble del protagonista: “Un home enamorat és un home malalt.” (pàg. 100). Amb tot, se sent seduït per la filosofia d’Epicur: “tot coneixement que no condueix a la felicitat és inútil.” (pàg. 116).

La novel·la de Matamalas potser trontolla una mica en referència a la construcció general dels elements principals de la història: la construcció d’un imaginari en primera persona marcat pels esdeveniments històrics. Amb tot, un dels punts forts del llibre, que copsa el lector de manera considerable, és l’establiment d’una xarxa d’històries secundàries, marcada sovint pels altres personatges, que esdevenen punt de referència i atractiu principal del seu conjunt. Així, podem destacar la concreció de la dedicació a la prostitució del primer amor d’Alexis, Irene, que va més enllà del complement contextual de l’adolescència del protagonista.

Igualment, podem ressaltar el coneixement del context social i l’ambient del Constantinoble previ a la invasió turca, amb la convivència dels pobles i cultures diverses que hi havia, i els canvis operats en posterioritat. Amb una imatge ben explícita d’uns nous governants preocupats per oferir una imatge occidentalitzada i pròxima a les grans cultures europees d’aleshores. En definitiva, una història per a ser llegida amb gaudi i sense pausa.

Lejos de Toledo

Lejos de Toledo, Angel Wagenstein, Madrid, Libros del Asteroide, 2009 (2002)

Amb ressonàncies clarament autobiogràfiques, aquesta novel·la planteja el record com a base narrativa. Un protagonista –un alter ego de l’escriptor–, Albert Cohen que quaranta anys després de viure a Israel torna al poble dels seus orígens, Plóvdiv, a Bulgària. Wagenstein coneix bé el poble on ell mateix va nàixer, de manera que la història es construeix amb gran realisme i dosis de verisme. Una reflexió constant enmig del multiculturalisme i la barreja de religions que representa l’espai geogràfic dels Balcans.

Al nostre parer, el punt feble de la novel·la és l’element de ficció. La voluntat de l’escriptor per acostar a la realitat i fer-ho compatible amb els records personals va en detriment de l’acció narrativa. El resultat és una novel·la sense força, lenta en percepcions i passiva quant a recursos narratius. Tan sols la construcció dels avis del protagonista –els pares són morts durant la guerra–, des de la perspectiva del narrador infant –els records del protagonista a través del temps– mereixen una atenció especial.

Les referències als orígens sefardís de la família del protagonista, amb el manteniment de la llengua, mereixen una atenció especial. No de bades el títol de la novel·la es construeix així, amb la pretensió de fer entendre el desarrelament d’un grup humà que no sap ben bé d’on procedeix ni cap a on va. Una cultura originada a les terres de Sefarad que serveix a l’inici de la novel·la per fer memòria i divulgar els orígens d’aquesta branca del judaisme actual.

Un tractament a banda mereix la reflexió sobre el conflicte arabo-israelià, a través dels atemptats a les ciutats jueves. Així, l’autor ofereix una imatge d’un protagonista, que ha perdut la dona i la filla en una explosió, resignat davant dels esdeveniments i que es presenta a si mateix com “un vagabundo sin rumbo. Y sin ambiciones” (pàg. 98). Una reflexió sobre la humanitat sencera que el porta a comentar: “quizá por ese conformismo innato haya sobrevivido la humanidad” (pàg. 97). Malgrat tot, aquest detall amb gran força de la història mereix un tractament secundari en la novel·la de Wagenstein.

Viaje al fin del milenio

Viaje al fin del milenio, Abraham B. Yehoshúa, Madrid, Siruela, 1997, 2001

Amb el pretext d’un viatge per Europa en la proximitat de l’any 1000, l’autor de Jerusalem, de família sefardí, aprofita per a construir una història on es revisen els conflictes entre les dues grans branques del judaisme: el sefardí i l’asquenazí. El protagonista, el jueu de Tànger que es dedica al comerç amb els països del nord, és bígam. L’esposa del seu nebot i soci, Abulafia, ho rebutja. Aquest és el pretext, doncs, per mostrar la postura contrària de les dues branques del judaisme davant d’aquesta possibilitat de mantenir dues esposes: “mientras el hombre desea una bigamia física, la mujer busca una bigamia espiritual” (pàg. 286).

La novel·la esdevé, doncs, una excel·lent ambientació per entendre les supersticions d’una Europa preocupada pel canvi de mil·lenni. Tot i això, al nostre entendre, els conflictes plantejats no acaben de tenir la força suficient per motivar el lector a un debat o comprensió d’algun d’ells. El gran tema del llibres és, per tant, el viatge i l’evolució dels seus personatges. Amb una petita nota humorística a la fi de la història, quan les tres dones d’un vell jueu acaben tenint relacions sexuals simultànies amb el musulmà de pell negra que els ha acompanyat en el viatge en ares a superar el trauma de la fi del mil·lenni: “el negro idólatra está bien escondido en esa lejana cabaña, retenido por tres mujeres que al acercarse el año mil están dispuestas a satisfacer el deseo” (pàg. 405). Això sí, el lector podrà conéixer una mica més la base ideològica i religiosa del judaisme en l’Edat Mitjana enmig de les pressions ascendents de les altres dues religions monoteistes que conflueixen a la Mediterrània, la musulmana i el cristianisme.

L’estany de foc

L’estany de foc, Silvestre Vilaplana, Alzira, Bromera, 2010 [premi Blai Bellver de Narrativa 2009]

Aquesta petita joia és un gran llibre. Una història apassionant muntada sobre un realitat: l’existència d’un únic full de la Bíblia valenciana editada el 1478 per la impremta de l’alemany Lambert Palmart en les vitrines de la Hispanic Society of America, a Nova York.

Vilaplana recrea l’origen possible del full, a través de la desaparició de l’última de les bíblies que es va escapar de la crema de la Inquisició. Tot això adobat de personatges reals i amb una ambientació precisa que demostren el treball minuciós de documentació que ha seguit l’autor abans d’escriure una de les seues obres més ambicioses, digna successora de Les cendres del cavaller (2003), immersa en la seua preocupació per recuperar i difondre escenes i imatges de la València antiga. D’igual manera, el lector podrà entendre les conseqüències negatives que la unió definitiva amb Castella, arran del matrimoni dels anomenats reis Catòlics, va tenir per a la nostra terra, en tant que va abocar-nos a la repressió funesta de la Inquisició.

El lector arriba a estimar els personatges, a sentir-los com a propis, com a éssers pròxims, amb els quals es crea una mena de complicitat que el duu a patir, riure, sentir, al mateix temps que ells ho fan. Cal destacar sobretot l’endinsament que ha fet l’autor en el culte jueu al si de la societat valenciana del segle XV, una mostra de l’empobriment que la seua repressió i desaparició va provocar en posterioritat. Una història per a ser llegida, no contada, perquè així el lector podrà retrobar-se amb el veritable plaer d’una novel·la ben escrita.

L’hotel dels jueus

L’hotel dels jueus, José Miguel L. Romero i M. José Vidal, Eivissa, Institut d’Estudis Eivissencs, 2008

Aquest és un excel·lent treball de recerca sobre la presència d’una família jueva, els Hanauer, a Eivissa. Procedents de Lingen, aquests germans van aconseguir fugir de l’alemanya nazi per a instal·lar-se, amb gran secretisme però connectant alhora amb els habitants d’una Espanya franquista que els acollia, i demostrar les paradoxes de la història. Un assaig ben documentat, que es llegeix amb facilitat, que ens pot servir per entendre alguns passatges de la nostra darrera història més intensa.

Suite française

Suite française, Irène Némirovsky, Paris, Éditions Denoël, 2004

L’histoire la plus forte, la plus intense, la plus personnelle, de toute la trajectoire de l’écrivaine d’origine ukrainienne, est, sans doute, ce roman. Il est publié après sa mort et il est sauvé grâce à l’action de ses filles qui ont survécu à leurs parents. Le roman est clairement autobiographique ; Némirovsky parle de la France qui est occupée par l’armée allemande et qui devient un pays sans liberté. Les juifs, comme elle même perdent leur possibilité de vivre comme les autres et, aussitôt, comme finalement il arrive à l’écrivain, peuvent mourir.

Le roman est construit comme un vrai miroir de la société français du moment. Différentes familles offrent différents points de vue sur la nouvelle situation créée avec l’arrivée de l’occupation nazie : les Péricand, une famille de haute classe  ; l’écrivain Gabriel Corte ; Charles Langelet ; Hubert (avec une trajectoire similaire à celle d’Adrià Guinart, le héro de Mercè Rodoreda à Quanta, quanta guerra…) ; les Michaud, entre autres. Némirovsky travallait beaucoup dans les dernièrs temps  ; malgré tout, elle n’a pas la sécurité de pouvoir publier de son vivant: « Cher ami… pensez à moi. J’ai beaucoup écrit. Je suppose que ce seront des œuvres posthumes, mais ça fait passer le temps. » (Irène Némirovsky à Albin Michel, éd., 11.07.1942 ; page 26).

C’est la valeur de cette pièce littéraire au panorama des lettres européennes du XX siècle, comme Myriam Anissimov disait en Préface : « une œuvre violente, une fresque extraordinairement lucide, une photo prise sur le vif de la France et des Français : routes de l’exode, villages envahis par des femmes et des enfants épuisés, affamés, luttant pour obtenir la possibilité de dormir sur une simple chaise dans le couloir d’une auberge de campagne » (page 28). C’est une œuvre réalisée avec beaucoup de sentiments, « la rage au cœur » (page 42), devant de la réalité, « la guerre est perdue ? » (page 49). Et le sens de l’impuissance : « c’est une jungle, nous sommes pris dans une jungle… » (page 123).

La surprise devant l’invasion allemande est complète. Le parallèle avec la Première Guerre Mondiale né au début de l’histoire : « c’était étrange de voir à quel point les souvenirs de l’autre guerre étaient vivants ici. » (page 203). Les français ne savaient pas comment réagir devant une situation qui les avaient débordés complètement ; les protagonistes de l’histoire montrent leur contradictions, communes à toute la société : « Nous, nous sommes les moutons bons à tondre. Qu’on m’explique pourquoi ? » (page 267).

Et une conclusion magnifique, superbe : « Les événements graves, heureux ou malheureux ne changent pas l’âme d’un homme mais ils la précisent » (page 271). Finalement, les notes manuscrites de la fin du livre apportent le complément parfait pour mieux comprendre la vision de l’histoire que Némirovsky veut apporter dans sa dernière pièce, peut être, la plus complète, de sa vision du monde et des difficiles situations personnelles qu’elle devait vivre. Une pièce magnifique.

Vino de soledad

Vino de soledad, Irène Némirovsky, Barcelona, La Magrana, 2009 (1935)

La pequeña joya de Némirovsky es a su vez la obra más autobiográfica. El relato de cómo una familia rusa-formada por un padre judío y una gran burguesa-que se refugia en París tras la victoria de la Revolución, tiene muchos elementos que recuerdan la vida de la escritora que tomó en seguida el francés como lengua literaria. Un planteamiento de un continúo conflicto entre la hija, Hélène y la madre Bella que parece tener un origen personal en la vida de la autora y que nos remite, sin duda, a otro texto suyo, El baile (1930), donde la joven Antoinette vivía un enfrentamiento feroz con su madre, la señora Kampf. Un mismo recurso, un mismo contraste, de origen autobiográfico, que se convierte en clave en la concepción del desarraigo de la protagonista.

En este caso, la historia de los Karol, con  Boris y  Bella como patriarcas, es la historia del desencanto y del desarraigo de las familias acomodadas rusas tras la Revolución. Todo ello con una Francia que les da alojamiento y donde pretenden llevar adelante la misma vida de excesos que antes habían llevado. La fragilidad y la superficialidad de Bella Karol, con la concreción de varios amantes aceptados por el marido, como el joven primo Max, es un buen punto de oposición con los principios vitales que se reafirman en el adolescente Hélène. Hélène es como la Valentina de Carles Soldevila o la Aloma de Mercè Rodoreda. Tres novelas de la misma época que intentan reflejar la transformación social de los años veinte y treinta, en el periodo de enriquecimiento y de paz política de entreguerras, donde las mujeres jóvenes muestran uno de los puntos más importantes de los cambios operados. No podemos hablar directamente de influencias directas, pero las semejanzas entre los tres textos y las concreciones psicológicas de sus protagonistas son obvias. Así, podemos encontrar diversas intervenciones de Hélène rechazando la importancia del amor, en sintonía como las protagonistas de Soldevila y de Rodoreda hacían: “A esto le llaman amor?”(Pág. 58), “es feo y tonto, el amor … “(pág. 185). De igual manera, está el reconocimiento propio de la madurez realizada debido a las difíciles condiciones de vida: “Qué viejo que se puede ser a doce años …” (pág. 80). Y una voluntad de reconocimiento propio de la condición de género: “lo que más le gustaba era la sensación de orgullo que le daba la conciencia de su poder de mujer.” (Pág. 144). Hélène, una vez muere el padre y decide marcharse de casa, con la compañía de su gato, emprende el camino por la ciudad de París, por el Arco de Triunfo, como la bajada hacia Barcelona de la novela de Rodoreda mencionada. Todo ello con unas técnicas de aproximación al yo íntimo del personaje, como la concreción del monólogo interior, que se muestra como una de las novelas más innovadoras y sugerentes de Irène Némirovsky.