Rosa candida

Rosa candida, Audur Ava Ólafsdóttir, Madrid, Alfaguara, 2011 (2007)

Aquesta és una novel·la dolça enmig de l’amargor de la base de la història. El jove Arnljótur que ha perdut la mare en un accident i que té un germà bessó, Jósef, amb una important disminució psíquica, encara el seu futur dedicat a les roses que sa mare va ensenyar-li a tenir cura. A partir d’aquesta fugida a un espai desconegut, la seua vida mostrarà el repte d’una paternitat no desitjada però que acaba sent la guia de la seua vida.

La novel·la atrapa al lector, sens dubte, tot i que ofereix una manca de ritme, de força vital que potser emana d’una concepció del temps i de l’existència ben distinta a la mediterrània. L’escriptura és àgil, estructurada en capítols molt breus que aproximen la prosa al sentit poètic de la reflexió humana. Amb tot, el lector pot necessitar sovint un pes més intens dels pensaments d’un personatge posat al límit de les seues possibilitats.

Rosario Tijeras

Rosario Tijeras, Jorge Franco, Barcelona, Mondadori, 2007 (1999)

Dins de l’onada del que podríem anomenar realisme brut, amb títols ja llegits de Daniel Sada, Tryno Maldonado o Rogelio Guedea, descobrim aquest reconegut llibre de l’escriptor colombià que aborda amb gran cruesa el conflicte d’una dona enmig de la violència del narcoterrorisme del seu país. Una història retrospectiva on un dels dos homes protagonistes, Antonio i Emilio, enamorats de la mateixa dona, reconstrueix la vida de la jove, a la porta de la mort, una vegada ha caigut aquesta en una emboscada.

La construcció psicològica de la dona, des dels ulls d’un home, és segurament el punt més interessant de la novel·la, on podem arribar a entendre els motius que la porten a un determinat tipus de vida. Les observacions de la veu narradora també són d’interés per entendre un món, el dels membres de l’alta societat que es relacionen amb una delinqüent com és la protagonista, que relativitzen diversos conceptes de la quotidianitat:

• “siempre he pensado que en el amor no hay parejas, ni triángulos amorosos, sino una fila india donde uno quiere al que tiene delante” (pàg. 87).
• “somos millones de comemierdas que tenemos que curarnos en silencio o, como ha ocurrido tantas veces, morirnos de una sobredosis fecal.” (pàg. 112)

Al mateix temps, Medellín, la ciutat on tots viuen, es converteix en el marc perfecte del creixement i del desenvolupament dels tres protagonistes. Una història que pot impactar per la immediatesa de la descripció i per la síntesi de l’acció relatada.

L’analfabeta

L’analfabeta, Agota Kristof, Barcelona, Laertes, 2005 (2004)

Hem llegit aquest llibre poc després de conéixer l’autora a través de la seua literatura i a poques setmanes de la seua desaparició. L’escriptora hongaresa afincada a Lausanne, que va prendre el francés com a llengua d’escriptura, presenta en aquest petit text una selecció d’onze escenes autobiogràfiques de la seua vida. Una mena d’herència dels fets cabdals des del seu punt de vista, on l’aprenentatge de la lectura, de l’escriptura a partir de la poesia i l’endinsament en la cultura d’adopció planegen en totes les imatges que podem percebre.

Així, en el primer capítol coneixem com “llegeixo. De manera gairebé malaltissa. Llegeixo tot el que em cau a les mans, tot el que tinc a la vista: diaris, llibres escolars, cartells, trossos de paper que trobo pel carrer, receptes de cuina, llibres infantils. Qualsevol cosa impresa.” (pàg. 9). Un deler per conéixer, per aprendre, que va modelant una existència marcada per la guerra i l’exili i, en paraules de la protagonista-autora, per “la incurable malaltia de la lectura” (pàg. 11).

En relació al segon aspecte, potser ben explícita l’afirmació: “d’entrada, cal escriure, és clar. Després, cal continuar escrivint. Fins i tot quan el que s’escriu no interessa a ningú. Fins i tot quan es té la impressió que el que escrius no interessarà mai a ningú.” (pàg. 45). Finalment, l’opció pel francés com a llengua d’escriptura: “aquesta llengua, no l’he triada jo. Me la van imposar per atzar, per casualitat, per les circumstàncies. A escriure en francès, hi estic obligada. És un repte. El repte d’una analfabeta.” (pàg. 52). Un testimoni sincer, directe, que obliga el lector a revisar mentalment l’aparent senzillesa dels mots precedents del volum de Kristof.

Cap a Sibèria

Cap a Sibèria, Per Petterson, Barcelona, Club Editor, 2010 (1996)

Una història apassionant protagonitzada per dos germans força units davant de les adversitats, enmig d’uns pares desnaturalitzats que no acaben d’entendre els seus desitjos i pulsions. Tot plegat per abordar una fita històrica en la Dinamarca contemporània: l’ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial. A través de l’aparent innocència de la veu de la narradora quan és petita, anem descobrint com Sibèria es converteix per ella com un espai idíl·lic del qual podrà fugir de tots els problemes; en el cas del germà, en Jesper, Marràqueix es convertirà en el refugi percaçat i que, molts anys més tard, serà la seua pròpia tomba.

Potser la veu narrativa un dels millors recursos de la novel·la, amb un monòleg que sovint ens fa recordar els millors moments de La plaça del Diamant, encara que la proximitat de la història amb Aloma és molt més evident, amb l’assumpció final de l’embaràs de la protagonista: “tinc vint-i-tres anys, la vida s’ha acabat. Ara tan sols queda la resta.” (pàg. 247). Unes referències comparatives que aportem en base a l’advertiment de la nota editorial de l’interés de l’autor per l’obra de Mercè Rodoreda. Una porta oberta a l’esperança en el cas d’una jove que ha arribat finalment al món dels adults amb l’assumpció de la pròpia individualitat, sense els pares que la rebutgen i sense el germà que és mort.

D’igual manera, una acció de la novel·la ens remet a l’inici de la nostra Marta dibuixa ponts: “el tinc desat en una capsa negra juntament amb la seva esquela i quan faig memòria i miro d’imaginar-me’l amb claredat, tan aviat recordo aquell jove amb bicicleta que mai no vaig conèixer” (pàg. 61). Un text minuciós, farcit de suggeriments, de matisos, que cal anar extraient per entendre el sentiment de desolació dels seus personatges.

Una novel·la per revisar la història de l’Europa de la II Guerra Mundial, des d’una perspectiva complementària, la de la infantesa i la d’un país, Dinamarca, que ben poc va poder fer per rebel·lar-se contra l’invasor. Les referències a la Guerra d’Espanya, com a precedent del conflicte internacional, són un bon testimoni de les preocupacions dels militants polítics de les esquerres europees d’aleshores.

Les mouches d’automne

Les mouches d’automne, Irène Némirovsky, Paris, Grasset, 2007 (1931)

Ce livre nous raconte l’ histoire très directe et aiguë d’ une femme qui a dédié toute sa vie à aider ses maîtres, les Karine. Après la révolution russe les Karine s’exilent, en passant par le port d’Odessa, à Paris. Ils doivent changer le confort de la vie en Russie pour un petit appartement  à Paris. Ils sont, selon la bonne référence du titre, comme les mouches d’automne, sans savoir quoi faire, où aller : « ils allaient, venaient,  d’un mur à un autre, silencieusement, comme les mouches d’automne, quand la chaleur, la lumière et l’été ont passé, volent péniblement, lasses et irritées, aux vitres, traînant leurs ailes mortes. » (p. 72).

Némirovsky, comme dans d’autres romans que nous avons lus, savait construire l’ambiance de décadence d’un famille qui doit se’n aller, qui doit changer de vie à cause des facteurs sociaux et politiques. De nouveau nous pouvons lire une histoire avec de fortes similitudes avec la réalité de sa propre famille.

Nous voulons souligner la construction de la figure de Tatiana Ivanovna, la femme de ménage qui accompagne la famille dans son exil : sa décadence est parallèle à la destruction de la famille et de son monde. On disait : « nous sommes seuls, abandonnés comme des chiens, et je crache sur tout, tout m’est égal tant que j’ai du vin » (p. 41). Une histoire qui fait découvrir aux lecteurs qui aime bien les oeuvres d’Irène Némirovsky leurs propres sentiments.

Je dois tout à ton oubli

Je dois tout à ton oubli, Malika Mokeddem, Paris, Ed. Grasset, 2008

Cette dernière lecture de Malika Mokeddem nous renvoi une autre fois à ses histoires les plus autobiographiques comme dans ses livres précédents, par exemple, Mes hommes (2005). À cette occasion l’écrivain explore une situation peut être un peu douloureuse : le contraste entre les deux sociétés, la française et l’algérienne, où la protagoniste habite. Selma est la jeune divorcée qui doit retourner à cause d’un évènement familial et retrouve la voix conservatrice de sa mère, l’action contraire des traditions. Elle qui habite en France ne se trouve pas à l’aise dans son propre pays, à l’intérieur de l’Algérie, dans le même désert que connaît bien l’écrivaine.

Le roman est un excellente révision des derniers événements historiques de l’Algérie, depuis l’indépendance de la France jusqu’au triomphe de l’intégrisme dans les années 80. Un mélange de sensations, en faveur et avec sens critique de son pays et de ses habitants. On parle aussi de décadence des villes, d’une Oran reléguée dans le mépris et les immondices avec les façades écaillées et des immeubles vides.

Entre la révision critique de l’histoire sociale et politique, la vie de Selma, marquée par la volonté de fuir loin de sa famille et du désert. Partir était l’unique obsession de la jeune Selma dans son adolescence. Mais il y a surtout une lutte personelle contre le régime militaire qui ne laisse aucune liberté a la concrétion amoreuse des algériennes, comme c’est le cas de Selma et son ami homosexuel Goumi. Un sens critique contre une société qui fait la considération suivante : « ici, c’est l’obésité qui est le canon de la beauté et la boulimie le critère de santé » (p. 67). Et une affirmation que ces derniers temps, après la révolution tunisienne nous avons écoutée : « L’Algérie ne s’en sortira que par les femmes ! » (p. 85). C’est le point de vue de la femme, de l’écrivain à l’intérieur de la protagoniste, la principale apportation de ce roman : la vision de la crise algérienne et par extension du Maghreb à travers les yeux d’une femme.

Confesiones a Alá

Confesiones a Alá, Saphia Azzeddine, Madrid, Demipage, 2011 (2008)

Aquesta és una història ambientada al Magrib on la jove Jbara esdevé una imatge del desig de supervivència de tanta gent que viu es zones deprimides com la seua. Es construeix així un relat directe, amb posat aparentment senzill, amb la veu pròxima de la protagonista –en primera persona–, que es converteix en el testimoni contradictori de l’ànsia per viure i ser lliure, alhora que accentua la seua dependència de les necessitats material: “Ara sóc tota una dona de negocis. El meu cos és la meua oficina.” (pàg. 70).

L’escriptora i actriu intenta polemitzar –l’objectiu que percaça és força evident– a través de la nuesa de la veu de Jbara, tot construint una novel·la en certa mesura iniciàtica on el coneixement del seu país, el Marroc, és un fet ben obvi. Amb tot, la provocació general de l’obra presenta una involució a la fi que impregna d’una certa dosi d’inversemblança la seua resolució. La pretesa interlocució amb el seu Déu, Al·là, tampoc és una qüestió, al nostre parer, ben resolta, més enllà de recordar al lector la religió que professa la protagonista.

La casa del mirador ciego

La casa del mirador ciego, HerbjØrg Wassmo, Madrid, Nórdica Libros, 2010 (1981)

La novel·la que obre la Trilogia de Nora de la mateixa autora (La cámara silenciosa i Cielo cruel) esdevé una petita joia on la senzillesa i la crueltat es fan compatibles. Una història directa, franca, on tots els personatges semblen pròxims, tot i que l’ambientació es produeix en el nord rural de Noruega en els anys cinquanta, quan aquell país encara no havia descobert el petroli del mar del Nord. Una jove, Nora, es troba al mig d’una mare, Ingrid, que havia tingut una relació amb un nazi en el moment de l’ocupació, i que no acaba de trobar el seu lloc en la vida, i del seu padrastre, el malendreçat i alcoholitzat Henrik. Un sentiment de desarrelament que no impedeix la força interior de la jove, davant dels conflictes diaris i del neguit que sent envers del qui ha esdevingut segon company de la mare.

Així, la jove adolescent creix sense saber qui és Wilhelm, l’enyorat alemany que va ser el seu pare. La tia Rakel, germana d’Ingrid, serà l’enllaç entre el passat i el present dels personatges. Tot plegat per construir, una vegada més en una autora escandinava, un ambient de forta pressió social i angoixa que té com a conclusió la violació de la petita Tora per part del seu padrastre. Un paral·lel necessari a esmentar, el de Solitud (1905) de Víctor Català que, tot i les distàncies cronològiques i geogràfiques, aboca la protagonista a la mateixa situació per tal d’exemplificar la consistència personal i el pas a una etapa de maduresa on podem concebre que podrà albirar amb seguretat el seu futur: “para el superviviente, siempre acaba llegando el día después.” (pàg. 232). Tot plegat, amb l’odi contra el padrastre que recorda, sens dubte, la voluntat de Valentina (1933) de Carles Soldevila.

Hi trobem diverses concrecions de la protagonista prova de la subtilitat descriptiva de l’autora i la consciència de gènere de les dones de la novel·la:

• “Tora coleccionaba debilidades, las de los demás. No las mencionaba, porque ese tipo de cosas solo generaban disputas.” (pàg. 47)
• “En esta familia quedamos tres mujeres. [...] aquí hemos luchado todas juntas para salir adelante [...], los hombres y el demonio andan montando guerras y cosas así por el mundo, eso no es algo de lo que nos corresponda avergonzarnos a las mujeres. No somos nosotras las que tenemos que agachar la cabeza. Nosotras lo que tenemos que hacer es ver más allá de las mentiras y los silenciamientos, y optar por apoyarnos las unas a las otras.” (pàg. 94)

Amb ulls americans

Amb ulls americans, Carme Riera, Barcelona, Proa, 2009

Una mena de viatge iniciàtic d’un periodista nord-americà George Mac Gregor per la Barcelona dels darrers anys és el pretext de Carme Riera per a construir una de les seues novel·les més divertides i suggerents. Amb un pretext que ja havia usat en Epitelis tendríssims (1981) –la construcció d’un alter-ego, el mateix periodista, per allunyar-se ella de l’autoria del llibre–, la visió del foraster de la Barcelona més immediata serveix a l’autora per a bastir una visió crítica, alhora que irònica, dels símbols catalans i dels seus polítics. Tot això, barrejat amb una història de ficció, la del Mac Gregor supervivent que manté dues relacions afectivo-sexuals amb un assessor municipal i de la Generalitat, Albert Puigdevall, que no ha sortit de l’armari –està casat i té tres fills– i un matrimoni gran de l’alta burgesia, els Forestier, que el mantenen com si fos la seua mascota.

El llibre s’inicia amb “A manera de pròleg” on l’escriptora –ja de ple en el relat, encara que situant-se com a narradora testimoni dels fets ocorreguts–, ens presenta el personatge que, segons les seues explicacions, la va posar en contacte amb el periodista protagonista, un alumne seu, Sergi Batllori. La pretesa ingenuïtat del periodista no evita el sarcasme sobre algunes de les actuacions de la societat catalana dels darrers anys. Així, són tractats aspectes com la llengua, la cultura, la religió, amb detalls vitals de la vida al Liceu o al monestir de Montserrat. Potser, el valor d’objectivitat percaçat en la novel·la deixa el personatge principal sense sentiments; així, el lector trobarà un ésser humà fred i es quedarà amb ganes de saber quina és la seua autèntica voluntat o les seues emocions davant de la gent que coneix o la realitat que l’envolta.

Una novel·la àgil, entenedora, divertida. Un divertimento, sens dubte, de Carme Riera, enmig de peces seues de major trascendència, però que no deixa de completar la seua intensa trajectòria.

Suite française

Suite française, Irène Némirovsky, Paris, Éditions Denoël, 2004

L’histoire la plus forte, la plus intense, la plus personnelle, de toute la trajectoire de l’écrivaine d’origine ukrainienne, est, sans doute, ce roman. Il est publié après sa mort et il est sauvé grâce à l’action de ses filles qui ont survécu à leurs parents. Le roman est clairement autobiographique ; Némirovsky parle de la France qui est occupée par l’armée allemande et qui devient un pays sans liberté. Les juifs, comme elle même perdent leur possibilité de vivre comme les autres et, aussitôt, comme finalement il arrive à l’écrivain, peuvent mourir.

Le roman est construit comme un vrai miroir de la société français du moment. Différentes familles offrent différents points de vue sur la nouvelle situation créée avec l’arrivée de l’occupation nazie : les Péricand, une famille de haute classe  ; l’écrivain Gabriel Corte ; Charles Langelet ; Hubert (avec une trajectoire similaire à celle d’Adrià Guinart, le héro de Mercè Rodoreda à Quanta, quanta guerra…) ; les Michaud, entre autres. Némirovsky travallait beaucoup dans les dernièrs temps  ; malgré tout, elle n’a pas la sécurité de pouvoir publier de son vivant: « Cher ami… pensez à moi. J’ai beaucoup écrit. Je suppose que ce seront des œuvres posthumes, mais ça fait passer le temps. » (Irène Némirovsky à Albin Michel, éd., 11.07.1942 ; page 26).

C’est la valeur de cette pièce littéraire au panorama des lettres européennes du XX siècle, comme Myriam Anissimov disait en Préface : « une œuvre violente, une fresque extraordinairement lucide, une photo prise sur le vif de la France et des Français : routes de l’exode, villages envahis par des femmes et des enfants épuisés, affamés, luttant pour obtenir la possibilité de dormir sur une simple chaise dans le couloir d’une auberge de campagne » (page 28). C’est une œuvre réalisée avec beaucoup de sentiments, « la rage au cœur » (page 42), devant de la réalité, « la guerre est perdue ? » (page 49). Et le sens de l’impuissance : « c’est une jungle, nous sommes pris dans une jungle… » (page 123).

La surprise devant l’invasion allemande est complète. Le parallèle avec la Première Guerre Mondiale né au début de l’histoire : « c’était étrange de voir à quel point les souvenirs de l’autre guerre étaient vivants ici. » (page 203). Les français ne savaient pas comment réagir devant une situation qui les avaient débordés complètement ; les protagonistes de l’histoire montrent leur contradictions, communes à toute la société : « Nous, nous sommes les moutons bons à tondre. Qu’on m’explique pourquoi ? » (page 267).

Et une conclusion magnifique, superbe : « Les événements graves, heureux ou malheureux ne changent pas l’âme d’un homme mais ils la précisent » (page 271). Finalement, les notes manuscrites de la fin du livre apportent le complément parfait pour mieux comprendre la vision de l’histoire que Némirovsky veut apporter dans sa dernière pièce, peut être, la plus complète, de sa vision du monde et des difficiles situations personnelles qu’elle devait vivre. Une pièce magnifique.