El reino dividido

El reino dividido, Miklós Bánffy, Barcelona, Libros del Asteroide, 2010 (1940) ["Trilogía Transilvana", III]

La història de Bánffy s’ha acabat. L’autor acaba el seu objectiu d’intentar fer entendre als lectors el procés de decadència i destrucció interna de les dues monarquies, Àustria i Hongria, en els anys previs a la I Guerra Mundial. Aquesta és la data límit posada per una història que segueix amb passió i intensitat l’evolució dels dos cosins que havien representat l’inici del conflicte. El regne està dividit, com també els seus personatges principals, que veuen la impossibilitat de portar endavant els seus objectius i perden definitivament l’esperança d’aconseguir-los. Aquest és el cas del comte transilvà Bálint Abády que veurà impedit el seu matrimoni amb la ja vídua Adrienne Miloth i el del comte László Gyeróffy, abocat a la destrucció completa.

El desenvolupament de les interaccions dels personatges presenta un to tradicional marcat pel Romanticisme. Els personatges es veuen dirigits a la tragèdia, oferint sovint uns tarannàs força prototipitzats. L’amor i el desamor mou el seu comportament. Al seu voltant tots els elements incideixen negativament i en contra de la lluita de l’individu. Tant Abády com Gyeróffy semblen predestinats al que la natura els ha marcat. Qualsevol que siga la seua actuació, no poden aturar la tendència natural dels esdeveniments.

Una vegada esclata el conflicte bèl·lic, l’únic supervivent de la nissaga, Bálint Abády, vagareja per les propietats familiars. Passeja i observa el passat de tothom, els seus records, el final d’una classe social que amb el nou règim no tindrà el seu lloc. Una constància: res tornarà a ser igual. Un procés que ens situa en el bo i millor de les novel·les de fi de període europees. Recordem sinó Il gattopardo (1957), Bearn (1956) i, d’una manera més concreta, Mirall trencat (1974): “bajó los peldaños poco a poco, solemnemente. Llegó a la tenebrosa antesala con la cabeza alta y el rostro de mármol, como si estuviese entrando en su propia tumba.” (pàg. 397). Una baixada a la planta baixa, a l’exterior, que recorda el final de la casa dels Valldaura a la novel·la de Rodoreda. L’explicació de l’acte simbòlic el trobem poc més endavant: “se despidió de la belleza que lo había rodeado desde su infancia. De los sueños que allí había albergado. De todo lo que ahora se acababa.” (pàg. 400).

Comptat i debatut, la trilogia és l’obra magna d’un autor que va conéixer de primera mà el context històric i polític del qual parla. Pretén, a través de la ficció, oferir les dades d’anàlisi per entendre ell mateix els motius que van portar a la desfeta de l’imperi. Una revisió crítica i amarga que el porta a la conclusió: “todos eran culpables, todas las capas dirigentes de la sociedad húngara. [...] El país iba a morir y con él esa generación.” (pàg. 402). Un llast pessimista que té la seguretat dels esdeveniments. La novel·la acaba així, amb una prolepsi que anticipa el futur; un seguit de fets ben coneguts que acabaran amb els somnis d’uns personatges, d’una generació, d’un poble, del mateix autor, en definitiva. El final d’un projecte, d’un món que s’enfonsava.

Las almas juzgadas

Las almas juzgadas, Miklós Bánffy, Barcelona, Libros del Asteroide, 2010 (1937) ["Trilogía Transilvana", II]

La segona part de la “Trilogia Transilvana” de Miklós Bánffy no decep, en absolut. A l’alçada de la primera i, fins i tot, en alguns moments de gran intensitat, la supera. Assistim a la continuació del tàndem format pels dos cosins, els comtes Bálint Abády i László Gyeróffy, i l’evolució psicològica dels seus turments. El primer, enamorat amb obsessió de la casada infeliç Adrienne Miloth; el segon, allunyat definitivament de les amants anteriors, immers completament en el camí de l’autodestrucció, marcat per l’alcohol i el joc. Ni l’acció final de la vídua Sára aconseguirà frenar la caiguda al precipi de László, un final construït per l’autor amb una visualitat colpidora i que deixa el lector sense alé i amb ànsia de conéixer, potser en la tercera part, la reacció de la resta de personatges davant d’aquesta mort.

Cal destacar també la degradació final del marit d’Adrienne Miloth, Pál Uzdy, qui es veu abocat, per herència, a la bogeria que ja havia acabat amb el seu pare. La seua malaltia impedirà el divorci d’aquesta i, per tant, el seu possible casament amb Bálint Abády. Una relació tortuosa, amb tints romàntics, que arriba al màxim desesper dels seus protagonistes i, que, al nostre parer, és el punt menys innovador i més tradicional de la narrativa de Bánffy.

Bánffy estima la seua terra, la Transilvània; una realitat ben certa que el lector pot trobar en les paraules i els sentiments del comte Bálint Abády, procedent també d’aquelles contrades. En la seua boca, assistim a la lluita del polític per la consecució dels drets de la seua població i per la cura de les seues terres i boscos. Pot ser representatiu aquest fragment:

Bálint se detuvo sin querer, la vista era espectacular: al fondo del verdor salvaje los troncos parecían morados y velos de musgo plateado ondeaban desde las ramas formando cordones que tejían una red completa. No había más colores que el verde, el morado y el plata. Sólo se distinguían esos tres. Mirando aún más allá, el bosque resultaba mágico, inverosímil. [...] Bálint avanzó lentamente por ese bosque de ensueño. (pàg. 275)

La història arranca el 1906, quan els polítics hongaresos continuen les bregues internes pel poder amb la soberania vienesa. Bánffy retrata un món polític en crisi que viu d’esquena a la necessitat dels ciutadans, on la corrupció amplia aquesta diferència, i on els seus ulls semblen embenats davant l’acord general de la resta de potències europees per acabar estrepant l’Imperi Austro-Hongarés. El comentari següent, en veu del narrador, reflecteix perfectament el judici general de l’autor davant del temps perdut per la potència centreeuropea: “el país perdió cuatro años, cuatro irrecuperables años. Todos, incluidas Italia y Serbia, se habían preparado mejor para la guerra que la Monarquía Dual” (pàg. 528). Estem, doncs, davant de l’escalfament de motors previ a l’esclafit de la I Guerra Mundial. Un temps perdut que a les acaballes de la novel·la es pot aplicar tant a la realitat política del país com al dels personatges. Un passat que ja no tornarà i que no es pot canviar. Tothom s’haurà de resignar amb el que esdevinga en el futur. Potser en la tercera part trobem la resolució d’alguns dels conflictes oberts en aquest volum.

Quan cau la nit

Quan cau la nit, Michael Cunningham, Barcelona, Ed. 62, 2011 (2010)

Un nou llibre de l’autor de Les hores (1999) que res té a veure amb l’anterior. En aquesta ocasió els paral·lels entre les històries se situen en un mateix marc o dimensió, tot i que el contrapunt de les psicologies dels personatges és usat com a nexe d’unió de la història, tot vertebrant-se un seguit d’històries secundàries que fomenten la comprensió global que rep el lector. Cal llegir a tal fi la pàgina 125, el punt central de la hipòtesi constructiva de l’escriptor.

Cunningham dissenya una història de crisi de personatges dins d’un ambient propi de les classes mitges benestants de Nova York, amb un Peter propietari de gal·leria d’art i una Rebecca, la seua dona, editora. Un paral·lel ciutat-personatge que aporta grans dosis d’efectisme: “com la majoria de finestres de NOva York, la d’en Peter és un retrat amb vida.” (pàg. 30). Enmig de tots dos queda el jove germà de Rebecca, Ethan, nomenat familiarment Mizzy, com una abreviatura de Mistake, un referent als problemes d’adaptació social i d’atracció envers la droga del germà petit dels Taylor. L’atracció ambigua que Peter sentirà per ell, tot recordant el seu propi germà Matthew, mort en la seua joventut, com també la relació freda que manté amb la seua filla, Bea, servirà a l’escriptor per trobar un punt equidistant entre la passió i la irracionalitat de Peter i la seua conducta freda i racional del seu exterior. Cal destacar, sens dubte, l’aprofundiment psicològic de la relació que es crea entre Peter i Matthew, aleshores germà gran que acabava de reconéixer la seua homosexualitat, una escena de tendresa adolescent que emocionarà el lector que estima la construcció de consciències psicològiques a través de la literatura. D’igual manera, podem entendre les referències explícites a les novel·les de Thomas Mann, La muntanya màgica i La mort a Venècia; molt especialment aquesta última, atenent que el mateix Peter es veu a si mateix com l’Aschenbach a la recerca d’un jove idealitzat Tadzio.

Cal destacar igualment, pel que fa al discurs, l’ús de la segona persona narrativa per a un narrador que varia la seua focalització i que esdevé, en diverses ocasions, en una mena d’alter ego dels personatges principals, especialment d’en Peter. Així, són possibles judicis valoratius com “la paternitat, pel que sembla, et fa posar nerviós per la resta de la teva vida.” (pàg. 15). Un personatge que es veu a si mateix com un amant no correspost, amb un final ben poc suggerent i una mica forçat, la fugida de l’esposa sense conéixer cap dels dubtes sexuals del marit: “la història afavoreix els amants tràgics, els Gatsbys i les Anna K.” (pàg. 245). Una conclusió que, al nostre parer, perd l’oportunitat de resoldre d’una manera més atractiva i a l’alçada de les perspectives creades, tot presentant un petit deix de moralitat inusual al llarg de la novel·la: “ai, homenet. Has ensorrat la teva casa, no per passió, sinó per negligència.” (pàg. 261).

Estocolmo

Estocolmo, Iosi Havilio, Barcelona, Caballo de Troya, 2010

Tot i el títol, la novel·la transcorre majoritàriament a Xile. Estocolm és tan sols el punt de partida del viatge. Un pretext per tractar dos temes ben sensibles en aquella societat com són el colp d’estat de Pinochet del 1973 (l’autor és nascut el 1974) i les condicicions de vida del país, tot abordant la situació de l’homosexualitat. La història ens situa enmig de l’anada i la tornada d’un exiliat xilé que té terror pels vols, un temor que aporta, de manera irònica i al mateix temps inversemblant la desfeta final, per cert, amb un avió que cau del cel…

La novel·la esdevé irregular, especialment en la descripció dels ambients xilens. Es perd l’interés del lector per una relació prescindible d’anècdotes i d’imatges. Potser perquè l’autor només esmenta diversos temes on enquadrar l’acció dels personatges però no els desenvolupa. Així, el pretext usat, el retorn de René, el protagonista, 30 anys després per trobar-se una doble herència del passat, esdevé una mica forçat. D’una banda l’absència d’una mare reclosa en una llar d’ancians; d’una altra, la persecució d’un jove amant serbi, tèrbol i violent, que també es resol de manera ben poc lògica.

Natura quasi morta

Natura quasi morta, Carme Riera, Barcelona, Ed. 62, 2011

Després de Joc de miralls (1989), Carme Riera no havia abordat la novel·la policíaca o de misteri. En aquella ocasió situava la història en una nació inventada, Itàlica, al continent sud-americà. Ara ha estat el torn d’un entorn més immediat i ben conegut per l’autora, la Universitat Autònoma de Barcelona. Les referències a l’art, als quadres comentats a classe, ens remeten sens dubte també a una novel·la anterior de l’autora, Una primavera per Domenico Guarini (1980).

El lector pot trobar-se amb una història d’aparent senzillesa que l’atrapa a partir de manera decidida a partir de la desaparició del capítol vuité, quan la desaparició de l’estudiant Erasmus Laura Cremona. El relat està ben tramat, ben estructurat; la dosificació del misteri és del tot encertada. La novel·la se situa, sense cap dubte, dins de les millors tradicions del gènere negre de la nostra literatura. Trobem, com en altres ocasions, una autora mestra en la seua llengua que sap incrementar el patiment dels lectors amb escenes de gran crueltat, atenent a les dimensions i característiques dels quatre assassinats a resoldre.

La novel·la retrata la imatge real de les nostres universitats, cada vegada més farcides d’estudiants d’altres nacionalitats, com ara la mateixa Cremona i el romanés Constantinu Iliescu, convertit des de l’inici en el blanc de les culpes dels assassinats. La seua inicial desaparició ho sembla justificar. A partir d’aquest moment coneixem un reguitzell de personatges, professors universitaris, càrrecs de la institució, alumnat de la UAB, mares dels alumnes, etc., que perfectament poden tenir una referència directa en el món universitari que coneix l’autora. Aquí és on naix la seua subtil ironia, la visió crítica d’una institució que arrossega un deix de conservadorisme i de manca d’esperit dinàmic.

Stradivarius Rex

Stradivarius Rex, Román Piña, Mallorca, Ed. Sloper, 2009

Aquesta és una novel·la distinta. Singular, personal, arriscada. Un conjunt de relats corals que giren al voltant d’una persona, Marcos Badosa, que es disocia en més de 3.500 personalitats. Apropiació d’ànimes, de cossos, suplantació de personalitats o trastorn de personalitat múltiple. Totes aquestes possibilitats, entre la realitat, la ficció o la malaltia, que es presenten a lector d’una manera clara i concisa, divertida i crítica, irònica i, fins i tot, sarcàstica.

Assistim a un seguit de personalitats, algunes ben conegudes com l’inicial Bill Clinton, i d’altres més anònimes –sempre masculines–, de totes les races i variacions de caràcter i tendències, que li permeten a l’autor observar amb lucidesa i voluntat reflexiva els elements constitutius de la nostra societat contemporània. Potser el lector àvid de variacions més originals, li hauria agradat trobar la resituació del protagonista dins del cos d’una dona, per observar quines diferències podia haver en els vint-i-set capítols de la novel·la.

El protagonista, en les diverses personalitats que ocupa, se’ns presenta preocupat per la permanència de la memòria –manté el record de totes les vides que ha ocupat– i del caràcter immortal que la seua vida sembla oferir-li –tot i ser assassinat en diverses ocasions–. Unes característiques fora de la lògica racional de l’ésser humà i que, amb la sorpresa inicial del lector, té una possible interpretació dins dels límits de la realitat –la malaltia– a la fi de la història. Així, la concreció de la personalitat real del protagonista, contínuament obsessionat per la seua consolidació com a escriptor reconegut, ens porta a la localització del títol: Stradivarius Rex. Ell mateix és vist com un antic violí, vell i podrit, “un Tiranosaurus que se creía violín” (pàg. 154). Un desig latent durant tota l’obra: l’autojustificació del seu comportament, de la seua malaltia. Amb una provocació constant envers el lector que serveix de final a la història: “Esta es mi vida. Si no les gusta, tengo otras.” (pàg. 266).

La casa del mirador ciego

La casa del mirador ciego, HerbjØrg Wassmo, Madrid, Nórdica Libros, 2010 (1981)

La novel·la que obre la Trilogia de Nora de la mateixa autora (La cámara silenciosa i Cielo cruel) esdevé una petita joia on la senzillesa i la crueltat es fan compatibles. Una història directa, franca, on tots els personatges semblen pròxims, tot i que l’ambientació es produeix en el nord rural de Noruega en els anys cinquanta, quan aquell país encara no havia descobert el petroli del mar del Nord. Una jove, Nora, es troba al mig d’una mare, Ingrid, que havia tingut una relació amb un nazi en el moment de l’ocupació, i que no acaba de trobar el seu lloc en la vida, i del seu padrastre, el malendreçat i alcoholitzat Henrik. Un sentiment de desarrelament que no impedeix la força interior de la jove, davant dels conflictes diaris i del neguit que sent envers del qui ha esdevingut segon company de la mare.

Així, la jove adolescent creix sense saber qui és Wilhelm, l’enyorat alemany que va ser el seu pare. La tia Rakel, germana d’Ingrid, serà l’enllaç entre el passat i el present dels personatges. Tot plegat per construir, una vegada més en una autora escandinava, un ambient de forta pressió social i angoixa que té com a conclusió la violació de la petita Tora per part del seu padrastre. Un paral·lel necessari a esmentar, el de Solitud (1905) de Víctor Català que, tot i les distàncies cronològiques i geogràfiques, aboca la protagonista a la mateixa situació per tal d’exemplificar la consistència personal i el pas a una etapa de maduresa on podem concebre que podrà albirar amb seguretat el seu futur: “para el superviviente, siempre acaba llegando el día después.” (pàg. 232). Tot plegat, amb l’odi contra el padrastre que recorda, sens dubte, la voluntat de Valentina (1933) de Carles Soldevila.

Hi trobem diverses concrecions de la protagonista prova de la subtilitat descriptiva de l’autora i la consciència de gènere de les dones de la novel·la:

• “Tora coleccionaba debilidades, las de los demás. No las mencionaba, porque ese tipo de cosas solo generaban disputas.” (pàg. 47)
• “En esta familia quedamos tres mujeres. [...] aquí hemos luchado todas juntas para salir adelante [...], los hombres y el demonio andan montando guerras y cosas así por el mundo, eso no es algo de lo que nos corresponda avergonzarnos a las mujeres. No somos nosotras las que tenemos que agachar la cabeza. Nosotras lo que tenemos que hacer es ver más allá de las mentiras y los silenciamientos, y optar por apoyarnos las unas a las otras.” (pàg. 94)

Tenim un nom

Tenim un nom, Vicenç Villatoro, Barcelona, Planeta, 2010 [premi Ramon Llull, 201o]

Com adverteix l’autor, aquesta novel·la ha estat publicada en el gran any per al Barça; una referència necessària per a una història que té com a rerefons  la final de la champions league guanyada pel Futbol Club Barcelona davant de l’Arsenal el 17 de Maig del 2006. Una ambientació que serveix a Villatoro per a construir una novel·la amb gran tendresa i humanitat, una història generacional, la seua, en contrast amb la dels fills. Un tàndem Jaume-pare i Albert-fill, amb el contrapunt de l’Antoni-avi. Tres generacions d’una mateixa família de Terrassa, els Cortès, que tenen en comú l’interés pel futbol com un element més de la cultura en la qual es mouen. Aquest és el pretext del Jaume Cortès, després d’haver demanat el trasllat com a periodista a Buenos Aires i així allunyar-se d’una relació distant amb la dona, per acostar-se de nou al fill adolescent i de retop intentar una segona oportunitat de reprendre la relació amb la seua dona i l’altra filla major, la Glòria.

Un relat que, amb una aparença descriptiva i d’amena lectura, que no amaga la voluntat reflexiva de l’autor sobre alguna de les contradiccions i de la manca de comunicació entre els membres d’una generació, els de la cinquantena, que no han sabut o no han pogut abordar amb fermesa i decisió una sèrie de conflictes familiars com els descrits en aquesta ocasió. El títol, referenciat en diverses ocasions a l’interior del llibre, remet, sens dubte, a l’orgull de la pròpia existència, als orígens de cadascú, però també al debat encés sobre el temps passat –o perdut, si atenem a la preocupació proustiana del protagonista– i sobre les seues conseqüències en el moment present o futur: “Tenim un nom, res més. Vivim del nostre nom. Si me’l taques, em mates. Ho puc aguantar tot, fracassar, triomfar, anar fent, menys que m’embrutin el nom.” (pàg. 22). Una referència clara i directa a la preocupació de Jaume Cortès per la seua professionalitat i la seua integritat personal.

Paga la pena llegir la novel·la per a conéixer una novel·la ben escrita; no és gratuïta la professió del periodista –periodista–, compartida amb el mateix escriptor, que aporta una redacció àgil, de gran immediatesa, on és senzill localitzar figures de l’oralitat que l’acosten al lector a través de nombroses frases fetes i expressions quotidianes. Una llengua directa que no impedeix la riquesa expressiva on cal destacar, sense dubte, la construcció sintàctica que alterna frases complexes al costat d’altres breus, més pròximes al llenguatge periodístic. Fins i tot podem trobar tres cròniques esportives que amplifiquen l’ambientació general d’una narració que té l’esport com a base configurativa o com a pretext d’enllaç entre els personatges.

Villatoro té en compte els ambients. En aquest sentit, cal destacar els paral·lels oferts entre la multitud que acudeix a París, a l’estadi Saint Denis, per tal de seguir la final de futbol, amb els Argonautes embarcant-se a la recerca del Velló d’Or. Unes referències clàssiques que es completen amb les cites inicials de cada capítol amb llibres com l’Odissea, la Ilíada, Troia o la Bíblia. Igualment, trobem afirmacions tan suggerents com “contra l’èpica, la lírica. O encara millor, el drama.” (pàg. 69). D’igual manera, és present la reflexió sobre el fet religiós, amb un paral·lel evident amb l’aficció del futbol dels assistents al partit de la final: “en algunes religions, esdevé sagrat tot allò que està en contacte amb el sagrat” (pàg. 72), “el Barça és la religió laica dels catalans i de tots aquells que s’hi volen convertir.” (pàg. 80) o “l’antisemitisme és una fàbrica de jueus” (pàg. 242). Tot plegat, un suport ambiental per fer entendre al lector que la fugida, com la que havia fet el protagonista, no és la manera de solucionar els problemes, que només amb l’acció directa es poden resoldre.: “el problema no era aquest món o un altre món, el problema el porto al damunt.” (pàg. 320). Tot un missatge d’esperança i de futur per a aquells que, com Jaume Cortès, necessiten replantejar la seua vida. I una reflexió final sobre Barcelona, la ciutat d’acollida dels argonautes, “una ciutat que es deixa conquerir indiferent sense un tret i la vegada següent atura l’invasor a cops de roc.” (pàg. 336).

Suite française

Suite française, Irène Némirovsky, Paris, Éditions Denoël, 2004

L’histoire la plus forte, la plus intense, la plus personnelle, de toute la trajectoire de l’écrivaine d’origine ukrainienne, est, sans doute, ce roman. Il est publié après sa mort et il est sauvé grâce à l’action de ses filles qui ont survécu à leurs parents. Le roman est clairement autobiographique ; Némirovsky parle de la France qui est occupée par l’armée allemande et qui devient un pays sans liberté. Les juifs, comme elle même perdent leur possibilité de vivre comme les autres et, aussitôt, comme finalement il arrive à l’écrivain, peuvent mourir.

Le roman est construit comme un vrai miroir de la société français du moment. Différentes familles offrent différents points de vue sur la nouvelle situation créée avec l’arrivée de l’occupation nazie : les Péricand, une famille de haute classe  ; l’écrivain Gabriel Corte ; Charles Langelet ; Hubert (avec une trajectoire similaire à celle d’Adrià Guinart, le héro de Mercè Rodoreda à Quanta, quanta guerra…) ; les Michaud, entre autres. Némirovsky travallait beaucoup dans les dernièrs temps  ; malgré tout, elle n’a pas la sécurité de pouvoir publier de son vivant: « Cher ami… pensez à moi. J’ai beaucoup écrit. Je suppose que ce seront des œuvres posthumes, mais ça fait passer le temps. » (Irène Némirovsky à Albin Michel, éd., 11.07.1942 ; page 26).

C’est la valeur de cette pièce littéraire au panorama des lettres européennes du XX siècle, comme Myriam Anissimov disait en Préface : « une œuvre violente, une fresque extraordinairement lucide, une photo prise sur le vif de la France et des Français : routes de l’exode, villages envahis par des femmes et des enfants épuisés, affamés, luttant pour obtenir la possibilité de dormir sur une simple chaise dans le couloir d’une auberge de campagne » (page 28). C’est une œuvre réalisée avec beaucoup de sentiments, « la rage au cœur » (page 42), devant de la réalité, « la guerre est perdue ? » (page 49). Et le sens de l’impuissance : « c’est une jungle, nous sommes pris dans une jungle… » (page 123).

La surprise devant l’invasion allemande est complète. Le parallèle avec la Première Guerre Mondiale né au début de l’histoire : « c’était étrange de voir à quel point les souvenirs de l’autre guerre étaient vivants ici. » (page 203). Les français ne savaient pas comment réagir devant une situation qui les avaient débordés complètement ; les protagonistes de l’histoire montrent leur contradictions, communes à toute la société : « Nous, nous sommes les moutons bons à tondre. Qu’on m’explique pourquoi ? » (page 267).

Et une conclusion magnifique, superbe : « Les événements graves, heureux ou malheureux ne changent pas l’âme d’un homme mais ils la précisent » (page 271). Finalement, les notes manuscrites de la fin du livre apportent le complément parfait pour mieux comprendre la vision de l’histoire que Némirovsky veut apporter dans sa dernière pièce, peut être, la plus complète, de sa vision du monde et des difficiles situations personnelles qu’elle devait vivre. Une pièce magnifique.

La dulce envenenadora

La dulce envenenadora, Arto Paasilinna, Barcelona, Anagrama, 1988 (2008)

Un nuevo descubrimiento del autor finés de El bosque de los zorros (1983) y El molinero udolaire (1981). Una novela divertida, sarcástica, donde la inocente protagonista, la anciana Linnea Ravaska, se defiende de la crueldad del sobrino Kauka y los dos amigos Jari y Pera. Como en otras historias del autor-muy especialmente, Delicioso suicidio en grupo (1990) -, el relato avanza en medio de despropósitos y situaciones surrealistas donde todo parece normal y cotidiano. Así, a la manera de Pere Calders, vemos una policía que no es consciente del problema (pág. 43) y que aboca a la protagonista a organizar ella misma su venganza.

Una visión crítica de la sociedad en apariencia acomodada donde el autor es originario,”Finlandia era la tierra prometida de la burguesía”(pág. 61), que como en la trilogía de Larsson, ofrece una realidad muy cruda y contradictoria donde el crimen y la inseguridad son compatibles con los medios físicos más bellos. En medio de la hilaridad, también hay espacio para la crueldad en línea a la literatura centroeuropea, como es el caso del Elfried Jelinek y sus duros retratos urbanos-recordamos especialmente, Los excluidos (1980) -, protagonizados por los tres delincuentes extorsionadores de la llamada coronela a la novela. En definitiva, una novela ágil y sugerente para concebir, una vez más, la lectura con un efecto positivo sobre la cotidianidad.