Vol de nit

Vol de nit, Antoine de Saint-Exupéry, Barcelona, Vergara, 1966 (1931)

La base autobiogràfica de la novel·la de Saint-Exupéry és òbvia, si partim de la seua experiència com a aviador de companyies postals. A l’igual que en la seua novel·la anterior Correu sud (1929), reprén el món de l’aviació comercial en un moment clau per al seu desenvolupament, a cavall entre les dues grans guerres mundials del segle XX. Tot i la voluntat de ficcionalització dels personatges, on destaca, sens dubte, l’aviador, que pren diverses personalitats per acostar al lector la diversitat de matisos de la seua quotidianitat, com Fabien o Pellerin. Cal també destacar també la dona del pilot, en aquest cas, Simonne Fabien, el contrapunt necessari perquè com a lectors entenguem els perills i el patiment dins del qual realitzen el seu treball. Una angoixa que s’allibera amb la veu del buròcrata, Robineau, qui sembla insensible davant de les dificultats de la dedicació dels pilots.

El valor testimonial de primera mà que representa Vol de nit, un fet ressaltat per André Gide en el pròleg de la novel·la, esdevé la peça més important d’un llibre distint que aporta una visió personal de l’aïllament i l’empresonament de l’ésser humà en un espai que tradicionalment s’enllaça amb la llibertat: el cel. Un testimoniatge aconseguit amb una voluntat objectivista precisa en la veu del narrador, peça fonamental per concretar el distanciament amb el fet relatat i l’oferiment al lector per tal que en traga les seues conclusions. Una omnisciència narrativa que se situa en el marc dels pensaments interiors dels personatges per oferir-nos la seua immediatesa:

Hauria pogut lluitar encara, provar fortuna: o hi ha una fatalitat exterior. Però hi ha una fatalitat interior: ve un minut que hom es descobreix vulnerable; aleshores les faltes us atreuen com un vertigen. (pàg. 100)

Arrels nòmades

Arrels nòmades, Pius Alibek, Barcelona, La Campana, 2010

El llibre de l’iraquià resident a Barcelona, escrit en català, esdevé un referent a les nostres terres d’una narrativa autobiogràfica que té com a punt central de la història les terres llunyanes d’Iraq. Amb un to narratiu pròxim a la ficció, assistim a l’aprenentatge personal d’un adolescent i jove que lluita per defensar els seus ideals, a partir de la seua cultura cristiana i la seua formació universitària, i que acaba amb la seua partida envers Europa, concretament Barcelona, per enllestir els seus estudis i iniciar el seu treball.

Les anècdotes personals són prolífiques, encara que no localitzem visions subjectives de la realitat o, fins i tot, descripcions del jo narratiu, que seguint els paràmetres de Philippe Lejeune, ens situa dins del pacte autobiogràfic on la coincidència entre personatge, narrador i autor és completa. Potser el lector enyore una visió més personal i íntima dels esdeveniments relatats, que tenen com a conclusió el balanç final de la història, localitzada el 1981, quan la guerra entre Iran i Iraq havia forçat la relació entre tots dos països i havia obligat al jovent al reclutament forçós:

• Començava a experimentar totes les sensacions que havia experimentat al llarg de la meva vida. Les vaig repassar totes fins a aturar-me en la por i les ganes de vomitar. Ho vomitaria tot. El meu país, el món sencer, la història i la pròpia vida. (pàg. 342)

La narració esdevé un cant contra les injustícies i els totalitarismes que ofeguen l’ésser humà: “religió, civilització i democràcia; tres invents de l’home per reafirmar la seva absurda superioritat, satisfer la vanitat i justificar l’egoisme i la cobdícia. Una llarga lluita per aconseguir, el trist resultat, de ser uns superiors als altres.” (pàg. 53). El reflex del passat es converteix així en un mirall del present, en un exemple idoni per analitzar i valorar la situació política actual. Així, el sentit general i objectiu troba, en comptades ocasions, una extensió subjectiva a partir del plantejament d’anècdotes de la quotidianitat del narrador, com és el cas de la lluita per la supervivència del gos mascota Tiger, enfrontat al seu germà Boogie, que acabarà morint per inanició, davant dels constants atacs del germà gran (pàg. 281). Un conjunt d’imatges que ens aporta la flaire i l’ambient del llunyà orient des del punt de vista de l’autòcton que coneix bé la cultura catalana.

Los demonios

Los demonios, Heimito von Doderer, Barcelona, Acantilado, 2006 (1956)

Amb el pretext de l’incendi del Palau de Justícia de Viena el 1926, l’autor austríac dissenya una novel·la completíssima amb més de cent personatges per tal d’abordar de manera coral la realitat de la societat del seu país en el període d’entreguerres. L’objectiu inicial és plenament assolit, amb una immensa riquesa de matisos i amb la totalitat gairebé de situacions desenvolupades a centreeuropa que serveix per entendre l’evolució posterior dels esdeveniments: el creixement del feixisme i la concreció del nazisme.

L’objectivisme aparent de la novel·la, tot i la concreció d’una veu narrativa en primera persona, no és impediment per l’anàlisi de l’esència dels personatges que mostren als lectors la seua realitat quotidiana dins d’un marc general, el col·lectiu, al qual pertanyen. A partir, doncs, de la llarga nòmina de personatges, von Doderer pot oferir reflexions sobre l’existència i sobre l’evolució de l’individu en un moment d’acció continuada del context social: “la madurez consiste en que uno ya no se deje engañar por sí mismo” (pàg. 79).

D’altres ocasions les reflexions aborden diverses preocupacions de l’escriptor posades en boca dels personatges amb un sentit categòric que sorprén el lector:

la abstracción apriorística de todos los revolucionarios. El revolucionario huye de lo que es más difícil de soportar, la heterogeneidad sin objeto de la vida, para refugiarse en la plenitud o, por lo menos, en lo que en el mundo de sus subrealidades podría signnificar plenitud. (pàg. 623)

Hoy el socialismo se reduce a l’art pour l’art. (pàg. 659)

Quien pertenece a la masa, ya ha perdido la libertad, ya puede sentarse donde quiera. (pàg. 796)

todo pensamiento profundo busca la distancia, la del tiempo, la del espacio. No hay pensamiento profundo sobre lo inmediato; sobre ello sólo se puede meditar (pàg. 955)

La recerca dels orígens, la descoberta dels motius que en el passat marquen el  present, són una constant al llarg del llibre:

Quiero decir que si vuelve usted su mirada a los años que ha vivido, seguramente habrá épocas que hoy le resulten completamente ajenas e indiferentes, mientras que otra cualquiera, incluso anterior, despierta en usted el máximo interés. (pàg. 158)

Tot això en uns personatges que senten nosa d’ells mateixos, una angoixa vital que els desorienta i que els motiva a la reflexió sobre el seu passat:

Quería volver al pasado, a la época anterior a todo aquello, pero no por sentimentalismo, sino como un arquero que tiende la cuerda y tira de ella hacia atrás para dar a la flecha el impulso suficiente y hace que vuele hasta el blanco. (pàg. 608)

Cal destacar, per últim, la interacció amb el lector; la referència a un narratari intern de l’obra que reforça la coherència del text i que planteja la voluntat didàctica i explicativa de l’autor: “perdónenme, por esta vez, que dé un salto en el curso de estas consideraciones y se me comprenderá mejor” (pàg. 86; també en 165 i altres). En general, és fàcil localitzar reflexions entorn del gènere autobiogràfic, que facilita la consideració personal de l’escriptor, amb un desig latent de traspuar la seua existència per mitjà del narrador principal (pàg. 92, 97, entre altres).

Tot llegint von Doderer s’ensuma la flaire d’altres autors que ja analitzaren l’evolució de l’Europa central del segle XX. La referència és obligada a Robert Musil i el seu L’home sense qualitats. També La muntanya màgica de Thomas Mann. I d’una manera més recent, les recreacions urbanes de Viena i els seus boscos a través de la prosa intensa d’Elfriede Jelinek, amb Els exclosos com a punt de referència. Els dimonis es converteix, per tant, en una obra síntesi de la narrativa europea del darrer segle, amb la complexitat de personatges que pot fer abordar la seua lectura. Un mosaic d’escenes, com una concatenació de relats breus, que conflueixen en un objectiu comú, l’exteriorització dels dimonis de l’ésser humà, les seues passions, les seues vacil·lacions, la seua realitat.

Les veus de Marràqueix

Les veus de Marràqueix, Elias Canetti, Barcelona, Columna, 1996 (1967)

Una prosa minuciosa, sintètica, extensiva a diverses faccions de la realitat humana. Tot això en un llibre curt que no deixa de ser atractiu al lector: l’experiència de l’autor búlgar de naixement i d’ascendència sefardita que va escriure la seua obra en alemany. En aquesta ocasió desenvolupa la seua reflexió a partir del seu viatge a la ciutat de Marràqueix el 1954 quan va acompanyar un equip cinematogràfic a la ciutat magribina.

De la lectura es desprenen sensacions i sentiments -”als socs l’ambient és penetrant, fresc i ple de colorit” (pàg. 15)-, farcit de desitjos -”somnio en un home que oblida les llengües de la terra, de manera que en cap país no entén el que diuen” (pàg. 21)– i, molt especialment, l’experiència del viatger: “en un viatge s’accepta tot, la indignació queda a casa. Mirem, sentim, ens entusiasmem amb les coses més terribles perquè són noves. Els bons viatgers no tenen cor.” (pàg. 22).

Cal destacar la descripció de la Mellah, el barri jueu de la vila, que en el moment de la visita de Canetti encara presenta una idiosincràsia específica. Amb posterioritat el districte ha estat abandonat progressivament pels successors dels expulsats dels territoris dels reis catòlics: els sefardís. L’escriptor destaca que “la dignitat d’aquesta gent rau en la seva cautela” (pàg. 43). Un orgull pel passat, pels seus orígens que és compartit per un autor que té en comú l’ascendència sefardí.

L’analfabeta

L’analfabeta, Agota Kristof, Barcelona, Laertes, 2005 (2004)

Hem llegit aquest llibre poc després de conéixer l’autora a través de la seua literatura i a poques setmanes de la seua desaparició. L’escriptora hongaresa afincada a Lausanne, que va prendre el francés com a llengua d’escriptura, presenta en aquest petit text una selecció d’onze escenes autobiogràfiques de la seua vida. Una mena d’herència dels fets cabdals des del seu punt de vista, on l’aprenentatge de la lectura, de l’escriptura a partir de la poesia i l’endinsament en la cultura d’adopció planegen en totes les imatges que podem percebre.

Així, en el primer capítol coneixem com “llegeixo. De manera gairebé malaltissa. Llegeixo tot el que em cau a les mans, tot el que tinc a la vista: diaris, llibres escolars, cartells, trossos de paper que trobo pel carrer, receptes de cuina, llibres infantils. Qualsevol cosa impresa.” (pàg. 9). Un deler per conéixer, per aprendre, que va modelant una existència marcada per la guerra i l’exili i, en paraules de la protagonista-autora, per “la incurable malaltia de la lectura” (pàg. 11).

En relació al segon aspecte, potser ben explícita l’afirmació: “d’entrada, cal escriure, és clar. Després, cal continuar escrivint. Fins i tot quan el que s’escriu no interessa a ningú. Fins i tot quan es té la impressió que el que escrius no interessarà mai a ningú.” (pàg. 45). Finalment, l’opció pel francés com a llengua d’escriptura: “aquesta llengua, no l’he triada jo. Me la van imposar per atzar, per casualitat, per les circumstàncies. A escriure en francès, hi estic obligada. És un repte. El repte d’una analfabeta.” (pàg. 52). Un testimoni sincer, directe, que obliga el lector a revisar mentalment l’aparent senzillesa dels mots precedents del volum de Kristof.

Istanbul. Ciutat i records

Istanbul. Ciutat i records, Orhan Pamuk, Alzira, Bromera, 2007 (2003)

El lector que coneix la ciutat podrà assaborir, sens dubte, la barreja entre elements personals i íntims de l’autor i el record personal del seu viatge. El llibre barreja de manera força lligada l’experiència personal amb la reflexió crítica sobre una societat en contínua transformació i amb necessitat de trobar el seu lloc en l’esfera internacional. Potser producte d’aquesta fusió d’interessos que trobem fotografies d’escassa qualitat que reforcen algunes imatges íntimes de l’autor i que completen la descripció del fet relatat. La seua redacció però, és senzilla i fins i tot en alguns moments poc pretenciosa. El lector de textos autobiogràfics potser espera una major maduresa reflexiva i una anàlisi més personal de l’experiència literària. Així, s’aborden aspectes menys importants de l’autor o secundaris com són els anys de dedicació a la pintura, tot deixant a banda la interrelació entre la seua obra i els seus interessos personals. Uns paral·lels biogràfics i literaris que aportarien, sens dubte, un grau major d’interés davant del llibre que ens trobem.

Potser el més interessant del llibre és la pròpia visió de la ciutat, el plantejament dels dubtes i de les vacil·lacions de l’escriptor d’una ciutat, la seua, que vagareja encara per la seua situació dins d’un pont perpetu de cultures. I només de manera esparsa podem observar algunes disquisicions que poden ser destriades:

• “La diferència entre l’home a qui li agrada somiar que és Napoleó i l’home que es pensa que és Napoleó és la diferència que hi ha entre el somiador feliç i l’esquizofrènic infeliç.” (pàg. 33)

Un altre aspecte d’interés del llibre és l’observació i anàlisi dels testimonis que altres autors i artistes han deixat sobre la ciutat, producte de la seua coneixença o residència temporal, com el cas dels dibuixos de Le Corbusier o Hergé o els textos de Nerval, Gide, Flaubert, Lamartine o Mark Twain. D’igual manera, Pamuk exposa diversos elements de la idiosincràsia dels habitants d’Istanbul, com les baralles contínues al si de les famílies o la interacció diària entre individu i mar, atenent a la disposició geogràfica de la vila. Un grau apart representa la concreció de la malenconia com un tret identificatiu dels seus habitants, especialment després de la derrota de l’Imperi Otomà i la transformació dels anys següents. Una voluntat, doncs, d’anàlisi contrastiva a partir de la mirada exterior que en ocasions el porta a la pròpia fragmentació del jo narrador: “quan noto que em falten les mirades dels occidentals sobre mi, em converteixo en el meu propi occidental.” (pàg. 334).

Le trottoir au soleil

Le trottoir au soleil, Philippe Delerm, Paris, Gallimard, 2011

C’est un livre sur la quotidienneté, sur les choses habituelles auxquelles quiconque peut se heurter chaque jour, chaque semaine. Dans ce livre on peut, peut–être, trouver les images autobiographiques auxquelles un écrivain pense après avoir passé le cap de la soixantaine, au moment où il veut réfléchir sur les instants qu’il a vécus. Le solstice est le meilleur symbole de l’âge qui attrape l’écrivain, le sujet qui parle et écrit. Tout cela pour établir son hypothèse à la moitié du livre dans la bouche de l’un des personnages rencontrés : « C’est drôle. Je me suis mise à écrire le livre, et les seules choses qui me revenaient, c’étaient les bons moments. » (p. 56). Delerm cherche l’instant, le petit moment de la captation de la vérité, l’impression de la seconde.

Mais ce livre est surtout une réflexion constante sur le passage du temps, comment tout est fini et comment nous ne pouvons pas retourner dans le passé. On manque simplement de résignation envers le moment d’avant dont nous pouvons nous souvenir et essayer de comprendre.

Malgré tout, Delerm s’indigne, veut offrir sa voix critique contre les injustices sociales: « comment être solaire quand l’humanité souffre partout, quand la douleur physique et morale, la violence, la guerre recouvrent tout ? » (p. 15). Cette vision critique oblige l’écrivain à utiliser un sens ironique qui peut provoquer des situations humoristiques très agréables pour le lecteur.

Toute l’information que nous pouvons lire vient de l’observation minutieuse de l’auteur. C’est pourquoi il nous donne cette classification personnelle des humains : « Il y a les regardants, les regardés. Et puis il y a les actifs. Ceux-là, on ne les envie pas. Ils passent dans la rue, mais ils sont ailleurs. » (p. 35).

Lejos de Toledo

Lejos de Toledo, Angel Wagenstein, Madrid, Libros del Asteroide, 2009 (2002)

Amb ressonàncies clarament autobiogràfiques, aquesta novel·la planteja el record com a base narrativa. Un protagonista –un alter ego de l’escriptor–, Albert Cohen que quaranta anys després de viure a Israel torna al poble dels seus orígens, Plóvdiv, a Bulgària. Wagenstein coneix bé el poble on ell mateix va nàixer, de manera que la història es construeix amb gran realisme i dosis de verisme. Una reflexió constant enmig del multiculturalisme i la barreja de religions que representa l’espai geogràfic dels Balcans.

Al nostre parer, el punt feble de la novel·la és l’element de ficció. La voluntat de l’escriptor per acostar a la realitat i fer-ho compatible amb els records personals va en detriment de l’acció narrativa. El resultat és una novel·la sense força, lenta en percepcions i passiva quant a recursos narratius. Tan sols la construcció dels avis del protagonista –els pares són morts durant la guerra–, des de la perspectiva del narrador infant –els records del protagonista a través del temps– mereixen una atenció especial.

Les referències als orígens sefardís de la família del protagonista, amb el manteniment de la llengua, mereixen una atenció especial. No de bades el títol de la novel·la es construeix així, amb la pretensió de fer entendre el desarrelament d’un grup humà que no sap ben bé d’on procedeix ni cap a on va. Una cultura originada a les terres de Sefarad que serveix a l’inici de la novel·la per fer memòria i divulgar els orígens d’aquesta branca del judaisme actual.

Un tractament a banda mereix la reflexió sobre el conflicte arabo-israelià, a través dels atemptats a les ciutats jueves. Així, l’autor ofereix una imatge d’un protagonista, que ha perdut la dona i la filla en una explosió, resignat davant dels esdeveniments i que es presenta a si mateix com “un vagabundo sin rumbo. Y sin ambiciones” (pàg. 98). Una reflexió sobre la humanitat sencera que el porta a comentar: “quizá por ese conformismo innato haya sobrevivido la humanidad” (pàg. 97). Malgrat tot, aquest detall amb gran força de la història mereix un tractament secundari en la novel·la de Wagenstein.

El primer hombre