Istanbul. Ciutat i records

Istanbul. Ciutat i records, Orhan Pamuk, Alzira, Bromera, 2007 (2003)

El lector que coneix la ciutat podrà assaborir, sens dubte, la barreja entre elements personals i íntims de l’autor i el record personal del seu viatge. El llibre barreja de manera força lligada l’experiència personal amb la reflexió crítica sobre una societat en contínua transformació i amb necessitat de trobar el seu lloc en l’esfera internacional. Potser producte d’aquesta fusió d’interessos que trobem fotografies d’escassa qualitat que reforcen algunes imatges íntimes de l’autor i que completen la descripció del fet relatat. La seua redacció però, és senzilla i fins i tot en alguns moments poc pretenciosa. El lector de textos autobiogràfics potser espera una major maduresa reflexiva i una anàlisi més personal de l’experiència literària. Així, s’aborden aspectes menys importants de l’autor o secundaris com són els anys de dedicació a la pintura, tot deixant a banda la interrelació entre la seua obra i els seus interessos personals. Uns paral·lels biogràfics i literaris que aportarien, sens dubte, un grau major d’interés davant del llibre que ens trobem.

Potser el més interessant del llibre és la pròpia visió de la ciutat, el plantejament dels dubtes i de les vacil·lacions de l’escriptor d’una ciutat, la seua, que vagareja encara per la seua situació dins d’un pont perpetu de cultures. I només de manera esparsa podem observar algunes disquisicions que poden ser destriades:

• “La diferència entre l’home a qui li agrada somiar que és Napoleó i l’home que es pensa que és Napoleó és la diferència que hi ha entre el somiador feliç i l’esquizofrènic infeliç.” (pàg. 33)

Un altre aspecte d’interés del llibre és l’observació i anàlisi dels testimonis que altres autors i artistes han deixat sobre la ciutat, producte de la seua coneixença o residència temporal, com el cas dels dibuixos de Le Corbusier o Hergé o els textos de Nerval, Gide, Flaubert, Lamartine o Mark Twain. D’igual manera, Pamuk exposa diversos elements de la idiosincràsia dels habitants d’Istanbul, com les baralles contínues al si de les famílies o la interacció diària entre individu i mar, atenent a la disposició geogràfica de la vila. Un grau apart representa la concreció de la malenconia com un tret identificatiu dels seus habitants, especialment després de la derrota de l’Imperi Otomà i la transformació dels anys següents. Una voluntat, doncs, d’anàlisi contrastiva a partir de la mirada exterior que en ocasions el porta a la pròpia fragmentació del jo narrador: “quan noto que em falten les mirades dels occidentals sobre mi, em converteixo en el meu propi occidental.” (pàg. 334).

Aurora boreal

Aurora boreal, Asa Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2003)

Com a un dels referents de la nova novel·la policíaca escandinava, el llibre de Larsson no aporta res en especial al gènere. Potser tan sols la magnífica descripció de l’ambient on se situa la història, la població minera del nord de Suècia, Kiruna. Un valor afegit si, com és el nostre cas, hem conegut recentment aquesta ciutat. La nit, el fred, la manca de llum, la solitud dels personatges, l’acció salvatge de l’assassinat inicial; tot això no seria d’igual manera en un altre espai narratiu.

La referència continuada a l’arribada del capvespre, o siga, a la desaparició completa de la llum, provoca en el lector una angoixa contínua davant d’uns esdeveniments on les dones són les autèntiques protagonistes de la novel·la. Rebecka Martinsson, una advocada establerta a Estocolm i que torna a Kiruna per a defensar la Sanna Strandgard, germana de la víctima (en Víctor) i, molt especialment, a inspectora de policia Anna-Maria Mella, l’embaràs de la qual no esdevé un problema per a dur endavant el seu treball en plena igualtat de sexes. Una església de vidre inventada, on conflueixen tres corrents religioses que esdevenen una mena de secta que distorsiona la realitat dels habitants de la Kiruna literària.

A l’igual que en la trilogia de Larsson, les referències als episodis reals de la història actual sueca ofereixen una versemblança i proximitat que atrau encara més el lector que coneix una mica aquella realitat. D’igual manera, l’autora incorpora passatges del passat dels protagonistes, moments de retrospecció, que serveixen per construir psicològicament els personatges i conéixer l’abast de la seua implicació en els conflictes construïts.