Un rock’n'roll en el Ártico

Un rock’n'roll en el Ártico, Mikael Niemi, Barcelona, Destino, 2000 (2004)

L’avantatge de viatjar és conéixer espais que poden ser objecte literari, com és el cas d’aquesta petita joia. Pajala és el nom d’una petita població sueca pròxima a la frontera finesa; aquest és l’indret que usa l’autor per ambientar una història de gran tendresa i immediatesa que ofereix la nuesa d’una veu infantil –construïda des de la maduresa, on rau el present del narrador que recorda el passat– que esdevé testimoni de les transformacions acusades de la societat escandinava de les darreres dècades del segle XX. Una societat que va passar de la cultura de la subsistència –amb una enveja lògica del desenvolupament de la capital, Estocolm– a la concreció d’un estat del benestar inimaginable per als petits protagonistes: “la nuestra fue una infancia marcada por la escasez. No material, en ese aspecto no nos podíamos quejar, sino escasez de identidad. No éramos nadie.” (pàg. 50). Una reflexió entorn a la difícil concreció d’una població marcada per la proximitat a una altra cultura, la finesa, que els aboca a la manca d’identificació en un o en un altre context.

Aquesta és una història sobre l’amistat entre infants i adolescents; amb un Matti i Niila que protagonitzen diverses escenes on tot es converteix en la primera vegada que, això és, en el procés iniciàtic particular d’una petita població i els seus habitants més joves. La música, el rock’n'roll, de la mà del professor nou de música, es convertirà en el revulsiu esencial de les seues existències. L’evolució d’uns joves, en definitiva, en el pas al món dels adults: “me di cuenta que el mundo había encogido. Pero no, era yo que me había hecho el doble de alto. Alrededor de mi sexo había crecido pelo. Me había hecho mayor.” (pàg. 44).

La ironia provoca, sens dubte, alguns dels moments més interessants de la redacció de Niemi; així, podem llegir comparacions tan suggerents com aquesta: “una vez que descubres el poder de la música ya no hay marcha atrás. Es como cuando te haces una paja. No puedes dejarlo.” (pàg. 77). Tot plegat, una història ben construïda que deixa a la fi una sensació d’inacabament, de trencament del fil argumental una mica brusc. Com una peça musical, un ball de rock’n'roll inacabat…

Las marismas

Las marismas, Arnaldur Indridason, Barcelona, RBA, 2009 (2000)

Una segona novel·la de l’escriptor i periodista islandés, Arnaldur Indridason, que ens porta l’alé de les terres d’aquell país. Una flaire intensa del paisatge, del temps, de les peculiaritats d’aquella illa que recorda, sens dubte, la particular ambientació de les novel·les de l’escriptor finés, Arto Paasilinna.

Els personatges centrals de la història són gairebé els mateixos dels de La dona de verd (2001), la novel·la més coneguda de l’escriptor. Amb tot, potser en l’anterior els protagonistes, el policia Erlendur i el seu company Sigurdur Óli, al costat de la filla del primer, Eva Lind, entre altres, es troben més desenvolupats. En aquesta ocasió l’autor se centra en el misteri d’un assassinat a una casa de les marismes de la capital d’Islàndia. S’inicia així una recerca que servirà per a reflexionar sobre la condició endogàmica de l’illa-estat al llarg de la història i que ha servit per a construir un arxiu genètic centralitzat dels seus 270.000 habitants. Una decisió real, aprovada al Parlament islandés el 1998 i que va comptar amb l’oposició dels metges del país, entre altres motius, perquè es va encarregar a una multinacional farmacèutica. Tot i l’interés per a la recerca que pot tenir aquesta iniciativa, Indridason s’afegeix als crítics amb la decisió, en tant que ofereix a la novel·la un cas d’ús fraudulent de la informació. Un debat encés en aquell país que es pot extrapolar per a la resta de societats occidentals.

Una golosina

Una golosina, Muriel Barbery, Barcelona, Ed.. 62, 2009 (2000)

No siempre es habitual que una novela posterior de un autor obligue a los lectores a conocer las primeras obras de éste. Esto es lo que ha pasado con Muriel Barbery, la escritora francesa que vive en Japón (qué curioso paralelismo con el Amélie Nothomb!) Y que con Una golosina iniciaba su retrato de los vecinos de un mismo edificio en la calle Grenelle de la capital francesa. La elegancia del erizo (2006) nos descubría la desnudez de una portera y de una joven vecina que era testigo de la realidad interior de ésta. Unos años antes, la autora había diseñado una historia con un prisma similar-la multiplicidad de perspectivas-para describir el rico mundo interior de unos personajes en conflicto que balancea toda su vida, como el caso que centra el relato, el crítico gastronómico, monsieur Arthens. Un personaje que ha conservado unas relaciones malas con todo el mundo pero que se convierte en el punto de preciosismo culinario de una novela que hace oler a los lectores con una intensidad sólo comparable a la estancia real ante una cocina de un gran restaurante.

Se trata, pues, de un libro bien escrito, ágil, con una dosis suficiente de información en el razonamiento de cada personaje que acompaña al avance de la historia. Un relato que avanza a grandes rasgos la poeticidad y la humanidad de la prosa de Barbery conocida a través de La elegancia del erizo, a través del vecino del cuarto de la portera Renée. El recuerdo del pasado de monsieur Arthens desde la habitación donde agoniza recuerda al lector catalán algunas de las páginas maestras de Espejo roto, con una Teresa Goday que reconstruye su pasado ante la presencia de alguno de sus nietos. Unas páginas donde la historia se ralentiza ante el ritmo trepidante del testimonio de los otros personajes, unos razonamientos naturales, espontáneos, muy lejanos a las recreaciones aristocratizantes y selectivas de la vida de un crítico gastronómico. El lector se convierte finalmente en el elemento activo que une las piezas del rompecabezas, que completa las piezas del juego. Un lector activo que huele, con fuerza, el olor de los alimentos cocinados en el recuerdo del protagonista.