El castell blanc

El castell blanc, Orhan Pamuk, Alzira, Bromera, 2007 (1985)

El premi Nobel turc situa en el marc històric del segle XVII una història iniciàtica, de deixeble i mestre, que aporta la sorpresa final de la identificació completa entre tots dos. Una semblança inconscient que els aporta una igualtat física que permet la substitució de l’un per l’altre. En aquest cas, el deixeble és un jove italià fet presoner pels pirates en un viatge entre Venècia i Nàpols i el mestre és un savi turc que desitja conéixer els avanços científics dels països d’occident.

Amb la voluntat de reforçar la versemblança de la història –com en altres ocasions ha fet, per exemple, Carme Riera en La meitat de l’ànima–, Pamuk inclou un pròleg on un investigador dóna testimoni del document –la novel·la– que ha trobat; tot això, posant en dubte la realitat d’alguns dels passatges esmentats en la història. Comptat i debatut, a l’interior del text és fàcil localitzar interpel·lacions directes al lector que evidencien una voluntat comunicativa entre l’autor i el lector a nivell extern i entre el narrador i el narratari, a nivell intern. El castell blanc esdevé una novel·la per entendre les claus de relació i de formació d’un amo i un esclau, d’un mestre i un deixeble, enmig del contrast entre l’orient i l’occident mediterrani. Tot i això, la resolució final, la confusió entre les dues personalitats, es presenta, al nostre parer, d’una manera certament inversemblant, si atenem a la rapidesa que evoluciona la relació entre els dos protagonistes. Tot enmig d’un castell blanc, la imatge de la ciutat sitiada, que esdevé el símbol de la pèrduda d’identitat progressiva dels dos protagonistes i de la concreció de la seua identificació física i mental.

Quinx

Monsieur o El Príncipe de las Tinieblas (El quinteto de Avignon, V), Lawrence Durrell, Barcelona, Plaza & Janés, 1996 (1985)

Durrell tanca el cercle amb Quinx. Una nova recreació de les històries viscudes pels personatges del quintet a la Provença, enmig de les guerres que assolen Europa i el beatus ille de l’espai on es mouen amb la reaparició de personatges anteriors com Sabine que havia marxat amb els gitanos que es mouen per la Camarga francesa. Potser aquesta part és la més irònica i on Durrell es mostra més relaxat amb els seus personatges. Així és fàcil localitzar una defensa de la banalitat de la vida i dels seus plaers, amb afirmacions com aquesta: “cuando el orgasmo se comparte de esta manera se te admite en el reino que hay entre la muerte y el renacimiento, el taller donde se forjan por igual el pasado y el futuro. La clave está en captar esta simultaneidad.” (pàg. 18). Una explicació del clímax que es veu ampliada: “el orgasmo es una sombra chinesca de este estadio de crisálida” (pàg. 19). Això és, l’orgasme vist de manera paral·lela a la mort: “cada orgasmo es un ensayo general de algo más profundo, como por ejemplo la muerte, que se hace más y más explícita hasta que por fin sucede y revive todo el universo en nosotros con un mazazo.” (pàg. 20-21).

El trencament d’estructures narratives, amb la incorporació d’escenes dramàtiques, és una prova de l’increment de l’experimentació en el darrer llibre de Durrell. L’homogeneïtat dels cinc volums anteriors és trencat amb el joc entre personatges i la consecució dels fragments teatralitzats de les pàgines 28-35, entre altres. La referència al nouveau roman francés, en tant que representa un model innovador de trencament amb la novel·la tradicional, no és gratuïta:

• “les abats surgelés des écrivains qui refusent toute jouissance.” (pàg. 37)
• “el esquema de la antigua y querida novela lineal ha sido dejado a un lado en favor de un suave enfoque palimpséstico que permite a los actores convertirse uno en otro, fundirse en el espacio lineal del otro, si lo desean.” (pàg. 134)

L’interés per l’erotisme i el sexe de Durrell en aquest llibre l’acosta al seu estimat Henry Miller, amb unes exposicions dels personatges força suggerents:

• “el esperma no envejece como le pasa al hombre. Hasta un anciano puede hacer un niño.” (pàg. 38).
• “para aumentar el placer hay que intensificar el dolor” (pàg. 86)
• “la semilla de toda meditación está en el propio orgasmo” (pàg. 131)
• “con cada orgasmo te sumerges un poco en el futuro, gustas un pedacito de inmortalidad a pesar de ti mismo” (pàg. 226)

Paral·lelament, cal destacar les reflexions metaliteràries sobre la condició de l’escriptor i de l’artista: “el único imperativo del artista (todo hombre) es bricoler dans l’inmédiat, c’est tout! Reducir la sobrecarga del trabajo del corazón, el corazón turista.” (pàg. 51). Uns jocs entre personatges que desvetlen algun dels misteris de volums anteriors del quintet, com la referència a la condició d’alguns d’ells com a personatges literaris anteriors (pàg. 65). D’altres comentaris metaliteraris exposats, alguns dels quals sotmesos a una visió irònica, per Sutcliffe i Blanford són:

• “no es cierto que todos los grandes temas estén agotados. Cada época genera nuevos temas.” (pàg. 67)
• “cuando leí, no sé donde, que los campesinos chinos taponaban el culo a los cerdos con arcilla para que pesasen más a la hora de venderlos en el mercado, se me encendió la luz acerca de por qué tantos novelistas norteamericanos escriben lo que escriben: han sido taponados por sus implacables editores.” (pàg. 123)
• “la buena literatura debe pulular entre ambigüedades” (pàg. 182)

Hi ha també diverses reflexions sobre les bases filosòfiques de les religions:

• “el objetivo de los cristianos es ser buenos, el de los budistas es ser libre” (pàg. 71)
• “un judío no es más que un brahmán con prepucio” (pàg. 182)