Quinx

Monsieur o El Príncipe de las Tinieblas (El quinteto de Avignon, V), Lawrence Durrell, Barcelona, Plaza & Janés, 1996 (1985)

Durrell tanca el cercle amb Quinx. Una nova recreació de les històries viscudes pels personatges del quintet a la Provença, enmig de les guerres que assolen Europa i el beatus ille de l’espai on es mouen amb la reaparició de personatges anteriors com Sabine que havia marxat amb els gitanos que es mouen per la Camarga francesa. Potser aquesta part és la més irònica i on Durrell es mostra més relaxat amb els seus personatges. Així és fàcil localitzar una defensa de la banalitat de la vida i dels seus plaers, amb afirmacions com aquesta: “cuando el orgasmo se comparte de esta manera se te admite en el reino que hay entre la muerte y el renacimiento, el taller donde se forjan por igual el pasado y el futuro. La clave está en captar esta simultaneidad.” (pàg. 18). Una explicació del clímax que es veu ampliada: “el orgasmo es una sombra chinesca de este estadio de crisálida” (pàg. 19). Això és, l’orgasme vist de manera paral·lela a la mort: “cada orgasmo es un ensayo general de algo más profundo, como por ejemplo la muerte, que se hace más y más explícita hasta que por fin sucede y revive todo el universo en nosotros con un mazazo.” (pàg. 20-21).

El trencament d’estructures narratives, amb la incorporació d’escenes dramàtiques, és una prova de l’increment de l’experimentació en el darrer llibre de Durrell. L’homogeneïtat dels cinc volums anteriors és trencat amb el joc entre personatges i la consecució dels fragments teatralitzats de les pàgines 28-35, entre altres. La referència al nouveau roman francés, en tant que representa un model innovador de trencament amb la novel·la tradicional, no és gratuïta:

• “les abats surgelés des écrivains qui refusent toute jouissance.” (pàg. 37)
• “el esquema de la antigua y querida novela lineal ha sido dejado a un lado en favor de un suave enfoque palimpséstico que permite a los actores convertirse uno en otro, fundirse en el espacio lineal del otro, si lo desean.” (pàg. 134)

L’interés per l’erotisme i el sexe de Durrell en aquest llibre l’acosta al seu estimat Henry Miller, amb unes exposicions dels personatges força suggerents:

• “el esperma no envejece como le pasa al hombre. Hasta un anciano puede hacer un niño.” (pàg. 38).
• “para aumentar el placer hay que intensificar el dolor” (pàg. 86)
• “la semilla de toda meditación está en el propio orgasmo” (pàg. 131)
• “con cada orgasmo te sumerges un poco en el futuro, gustas un pedacito de inmortalidad a pesar de ti mismo” (pàg. 226)

Paral·lelament, cal destacar les reflexions metaliteràries sobre la condició de l’escriptor i de l’artista: “el único imperativo del artista (todo hombre) es bricoler dans l’inmédiat, c’est tout! Reducir la sobrecarga del trabajo del corazón, el corazón turista.” (pàg. 51). Uns jocs entre personatges que desvetlen algun dels misteris de volums anteriors del quintet, com la referència a la condició d’alguns d’ells com a personatges literaris anteriors (pàg. 65). D’altres comentaris metaliteraris exposats, alguns dels quals sotmesos a una visió irònica, per Sutcliffe i Blanford són:

• “no es cierto que todos los grandes temas estén agotados. Cada época genera nuevos temas.” (pàg. 67)
• “cuando leí, no sé donde, que los campesinos chinos taponaban el culo a los cerdos con arcilla para que pesasen más a la hora de venderlos en el mercado, se me encendió la luz acerca de por qué tantos novelistas norteamericanos escriben lo que escriben: han sido taponados por sus implacables editores.” (pàg. 123)
• “la buena literatura debe pulular entre ambigüedades” (pàg. 182)

Hi ha també diverses reflexions sobre les bases filosòfiques de les religions:

• “el objetivo de los cristianos es ser buenos, el de los budistas es ser libre” (pàg. 71)
• “un judío no es más que un brahmán con prepucio” (pàg. 182)

Dues entrevistes a Carles: “Tothom necessita afecte. I sexe” i “La literatura necessita la implicació de les institucions”

• Entrevista a Carles Cortés a El Temps (31.08.2010)
  • Llegiu-la ací
• Entrevista a Carles Cortés a Levante (04.09.2010)
  • Llegiu-la ací

Presentacions pròximes de Sara, la dona sense atributs

• Inca dijous 23 de setembre a la Fundació Es Convent d’Inca (Mallorca) a les 20 hores. A càrrec d’Antoni M. Planas i Carme Lorente Invitació
• Muro dijous 30 de setembre a la Biblioteca Municipal de Muro a les 20,30 hores. A càrrec de Manuel Pérez Berenguer Invitació
• Alcoi dimecres 6 d’octubre a la Universitat Politècnica (edifici Carbonell) a les 20 hores. A càrrec de Xavi Castillo Invitació

L’adolescent

L’adolescent, Fiòdor Dostoievski, Barcelona, Proa, 1998 (1874-1875)

L’adolescent de Fiòdor Dostoievski, una novel·la clau, difícil, però una novel·la amb molt de cos i sobretot molt de suc. Potser mai havia pensat que fora tan pròxim en la influència de tants autors actuals. Ha estat l’anàlisi de la prosa dels anys trenta la que m’ha obert el desig, la curiositat per observar un dels autors que més hi va influenciar. Segurament com a model, influència originària del psicologisme que s’estenia a la nostra prosa durant els anys trenta. Dostoievski retrata en aquesta novel·la l’evolució psicològica d’un jove fins als 20 anys immers en la crisi de valors socials i polítics russos de la segona meitat del segle anterior. Un jove que dubta, que es mostra tal com és, insegur, però amb una gran força per narrar a partir d’unes “Notes” la història de la seua família, la relació establerta entre la seua mare Sònia amb Versílov, el seu senyor, testimoni de la decadència de l’aristocràcia en el món modern. Sònia deixa el marit autèntic, el major Makar Ivanòvitx, i va amb el senyor, a qui estima. Una singular història d’amor, més aviat de desamor, on l’adolescent, a través de la seua visió mostra la seua relació amb la germana Liza, i diversos personatges que es mouen entre la classe alta decadent i l’increment de les màfies russes de Sant Petersburg. Un retrat social d’una ciutat i una època.

Aquesta lectura et deixa corprés de la dificultat de les relacions humanes. El personatge, realment l’autor, indica en nombrosíssimes ocasions la dificultat per expressar al lector els esdeveniments. Aquest és l’objectiu que hi persegueix al llarg de la història, oferir el seu perfil, la seua evolució en una etapa clau i com protagonitzà diverses situacions que deixaren una profunda empremta en els altres. L’acció d’Arkadi no deixa indiferent l’evolució general dels esdeveniments.

Amb la 1a persona narrativa Dostoievski busca aclarir el testimoni del jove, és doncs un excel·lent model per als nostre narradors dels anys trenta, que reprenen la recerca d’un model autòcton. I els serà difícil, sens dubte. El model rus ofereix un model potent de construcció narrativa de gran cohesió amb una distribució proporcional i gradual dels nuclis narratius que fan que el lector se senta atret pel personatge a mesura que avança el relat. Potser hi haja una excessiva densitat psicologista en la descripció dels estats d’ànim del personatge. Però en definitiva un text sublim, ben construït que dóna per a parlar, per a escriure, per a sentir-se millors. I així és la vida, com sempre, com un adolescent, a la recerca de la pròpia identitat. Aquest és el missatge final de Fiòdor Dostoievski.

Amb ulls americans

Amb ulls americans, Carme Riera, Barcelona, Proa, 2009

Una mena de viatge iniciàtic d’un periodista nord-americà George Mac Gregor per la Barcelona dels darrers anys és el pretext de Carme Riera per a construir una de les seues novel·les més divertides i suggerents. Amb un pretext que ja havia usat en Epitelis tendríssims (1981) –la construcció d’un alter-ego, el mateix periodista, per allunyar-se ella de l’autoria del llibre–, la visió del foraster de la Barcelona més immediata serveix a l’autora per a bastir una visió crítica, alhora que irònica, dels símbols catalans i dels seus polítics. Tot això, barrejat amb una història de ficció, la del Mac Gregor supervivent que manté dues relacions afectivo-sexuals amb un assessor municipal i de la Generalitat, Albert Puigdevall, que no ha sortit de l’armari –està casat i té tres fills– i un matrimoni gran de l’alta burgesia, els Forestier, que el mantenen com si fos la seua mascota.

El llibre s’inicia amb “A manera de pròleg” on l’escriptora –ja de ple en el relat, encara que situant-se com a narradora testimoni dels fets ocorreguts–, ens presenta el personatge que, segons les seues explicacions, la va posar en contacte amb el periodista protagonista, un alumne seu, Sergi Batllori. La pretesa ingenuïtat del periodista no evita el sarcasme sobre algunes de les actuacions de la societat catalana dels darrers anys. Així, són tractats aspectes com la llengua, la cultura, la religió, amb detalls vitals de la vida al Liceu o al monestir de Montserrat. Potser, el valor d’objectivitat percaçat en la novel·la deixa el personatge principal sense sentiments; així, el lector trobarà un ésser humà fred i es quedarà amb ganes de saber quina és la seua autèntica voluntat o les seues emocions davant de la gent que coneix o la realitat que l’envolta.

Una novel·la àgil, entenedora, divertida. Un divertimento, sens dubte, de Carme Riera, enmig de peces seues de major trascendència, però que no deixa de completar la seua intensa trajectòria.

Las marismas

Las marismas, Arnaldur Indridason, Barcelona, RBA, 2009 (2000)

Una segona novel·la de l’escriptor i periodista islandés, Arnaldur Indridason, que ens porta l’alé de les terres d’aquell país. Una flaire intensa del paisatge, del temps, de les peculiaritats d’aquella illa que recorda, sens dubte, la particular ambientació de les novel·les de l’escriptor finés, Arto Paasilinna.

Els personatges centrals de la història són gairebé els mateixos dels de La dona de verd (2001), la novel·la més coneguda de l’escriptor. Amb tot, potser en l’anterior els protagonistes, el policia Erlendur i el seu company Sigurdur Óli, al costat de la filla del primer, Eva Lind, entre altres, es troben més desenvolupats. En aquesta ocasió l’autor se centra en el misteri d’un assassinat a una casa de les marismes de la capital d’Islàndia. S’inicia així una recerca que servirà per a reflexionar sobre la condició endogàmica de l’illa-estat al llarg de la història i que ha servit per a construir un arxiu genètic centralitzat dels seus 270.000 habitants. Una decisió real, aprovada al Parlament islandés el 1998 i que va comptar amb l’oposició dels metges del país, entre altres motius, perquè es va encarregar a una multinacional farmacèutica. Tot i l’interés per a la recerca que pot tenir aquesta iniciativa, Indridason s’afegeix als crítics amb la decisió, en tant que ofereix a la novel·la un cas d’ús fraudulent de la informació. Un debat encés en aquell país que es pot extrapolar per a la resta de societats occidentals.

Dues ressenyes sobre Sara (Rafa Xambó i M. Àngels Francés)