Moon River

Moon River, Vicenç Villatoro, Barcelona, Columna, 2011

Moon river és el títol que Audrey Hepburn canta dins de la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s (1961). Un pretext per titular una novel·la que intenta transmetre els sentiments que la peça musical i la seua lletra emanava i que serveix de context per la història més íntima i personal que potser Villatoro mai haguera escrit. Si bé l’editorial ha subtitulat el llibre amb la llegenda “una novel·la sobre l’amor i la por de perdre’l”, podíem afirmar que aquesta és una narració sobre la vida i sobre el desig de continuar endavant. El llast trist del relat, mogut per la malaltia dels protagonistes, es converteix en un cant per l’esperança, pel futur.

A partir d’una trobada casual entre dos malalts d’un hospital, l’autor sap endinsar-nos en una història ben tramada on la casualitat serveix per fer-nos entendre la força de l’atzar i la fragilitat del cos humà. El punt de partida de la veu narrativa –la del protagonista masculí que esdevé un alter ego de l’autor, amb ressonàncies fins i tot autobiogràfiques en tant que viu de prop la tragèdia de la malaltia– no pot ser més pessimista: “m’agraden els edificis antics, del temps en què els homes eren optimistes i confiaven en el futur, potser perquè jo ja no hi confio.” (pàg. 11). Així el personatge principal es veurà reflectit en la mateixa imatge de la pel·lícula dirigida per Blake Edwards, com a escriptor que veu interromput el seu treball a la màquina d’escriure pels sons de la música de la Hepburn. D’aquesta manera, Villatoro pot fer servir diverses disquisicions sobre els motius que porten un autor a exercir la seua dedicació: “el difícil no és escriure. El difícil és saber de què escriure. I de vegades, com ara a mi, saber per què escriure. Potser per això no estic escrivint.” (pàg. 25).

Les disquisicions sobre el càncer, la malaltia que posa en dubte de manera fulminant el futur de les persones, arriben a graus d’inteorització extrema: “dediquem moltes hores a pensar en el futur i a fer coses de cara al futur. Però i quan potser no hi ha futur? Tens ganes de fer-ho tot, però també ganes de no fer res” (pàg. 42). Una novel·la, doncs, sobre l’existència de les persones en el moment actual, sobre la força del destí, on ens trobem frases tan suggerents com “la màgia és de fet una mena d’acumulació dels sentiments” (pàg. 115) o “la mort no s’ha de veure” (pàg. 118). Una història per a ser llegida i pensada. Tot alhora.