Natura quasi morta

Natura quasi morta, Carme Riera, Barcelona, Ed. 62, 2011

Després de Joc de miralls (1989), Carme Riera no havia abordat la novel·la policíaca o de misteri. En aquella ocasió situava la història en una nació inventada, Itàlica, al continent sud-americà. Ara ha estat el torn d’un entorn més immediat i ben conegut per l’autora, la Universitat Autònoma de Barcelona. Les referències a l’art, als quadres comentats a classe, ens remeten sens dubte també a una novel·la anterior de l’autora, Una primavera per Domenico Guarini (1980).

El lector pot trobar-se amb una història d’aparent senzillesa que l’atrapa a partir de manera decidida a partir de la desaparició del capítol vuité, quan la desaparició de l’estudiant Erasmus Laura Cremona. El relat està ben tramat, ben estructurat; la dosificació del misteri és del tot encertada. La novel·la se situa, sense cap dubte, dins de les millors tradicions del gènere negre de la nostra literatura. Trobem, com en altres ocasions, una autora mestra en la seua llengua que sap incrementar el patiment dels lectors amb escenes de gran crueltat, atenent a les dimensions i característiques dels quatre assassinats a resoldre.

La novel·la retrata la imatge real de les nostres universitats, cada vegada més farcides d’estudiants d’altres nacionalitats, com ara la mateixa Cremona i el romanés Constantinu Iliescu, convertit des de l’inici en el blanc de les culpes dels assassinats. La seua inicial desaparició ho sembla justificar. A partir d’aquest moment coneixem un reguitzell de personatges, professors universitaris, càrrecs de la institució, alumnat de la UAB, mares dels alumnes, etc., que perfectament poden tenir una referència directa en el món universitari que coneix l’autora. Aquí és on naix la seua subtil ironia, la visió crítica d’una institució que arrossega un deix de conservadorisme i de manca d’esperit dinàmic.