La mejor parte de los hombres

La mejor parte de los hombres, Tristan Garcia, Barcelona, Anagrama, 2011 (2008)

La primera novel·la d’un autor jove, nascut el 1981, no sempre presenta la maduresa reflexiva que observem en aquesta ocasió. Amb tints autobiogràfics s’aborden dues dècades gairebé no viscudes per l’autor, els vuitanta i els noranta, en les quals era un nen. Però les conseqüències de les crisis reflexives del col·lectiu de personatge encara són presents avui en dia. El debat sobre el conflicte etern israelià i palestinià, enmig de l’evolució social de la SIDA dins del col·lectiu homosexual, tot i els avanços o canvis més recents, continuen sent d’interés per al lector d’avui en dia. Unes batalles que s’estableixen en la novel·la entre dos personatges, el representant de la inconsciència i d’una vida frívola com Willie (William Miller, el “apòstol del barebacking“, pàg. 164), i el responsable seropositiu que dedica la seua vida a la prevenció de la malaltia, Doum. La configuració de Willie recorda, sens dubte, la construcció de Lleonard o el sexe dels àngels de Terenci Moix. A la novel·la de Garcia, els dos personatges van passar de ser cinc anys amants per esdevenir enemics públics i privats. Dos conceptes d’entendre la vida, amb inconsciència i irresponsabilitat el primer, amb paciència i denúncia el segon. El tercer personatge en qüestió és el filòsof Leib que, procedent de la militància esquerrana, acabarà sent un ministre del partit conservador governant. Ell serà el contrapunt d’un debat filosòfic que s’entrecreua enmig del conflicte dels dos personatges anteriors.

Enmig d’aquest triangle, el punt d’unió, serà la periodista Elisabeth Levallois, Liz, que compartirà secrets, batalles i, en definitiva, rebrà les garrotades de tothom. Amb tot, esdevindrà el testimoni de les informacions que rebrà el lector, en tant que la veu narrativa és la seua. Ella mateix evidenciarà les conseqüències dels debats abans esmentats en la pell d’una dona, tot oferint la manca de normalitat que en una societat aparentment normalitzada com la parisenca encara hi ha.

Comptat i debatut, aquesta és una novel·la que es llegeix amb rapidesa, amb deler, tot i que la voluntat reflexiva tant cobdiciosa crea un regust d’inversemblança en el lector. Un “no m’ho acabe de creure” propi d’un relat tan pretenciós que pot copsar per la joventut de l’autor i la maduresa de les reflexions incloses; tot i això, caldria lligar amb molt més passió i minuciositat el debat encés entre Leib i Doum, ofert de manera descriptiva en el relat de Garcia. La conclusió de la història, que trenca l’estructura general del relat, esdevé, al nostre entendre, un xic precipitada i mancada d’alçada discursiva, com també una mica conservadora dins de les possibilitats de resolució dels conflictes abans apuntats.