Ushuaia

Ushuaia, Marc Artigau, València, Brosquil, 2008 (premi Pepe Alba de Teatre Ciutat de Sagunt, 2008)

Ushuaia és la capital de la Província de Terra de Foc, a l’Argentina, la ciutat, doncs, més meridional del nostre planeta. Més enllà de la localització geogràfica, en la peça d’Artigau, es concreta com el símbol del desencís d’uns personatges desorientats i que cerquen el propi camí del seu futur. Un espai mític que esdevé màgic en paraules del Mag que presenta el seu espectacle amb el mateix nom: “La gent que ha caigut en un pou d’Ushuaia ha desaparegut per sempre. Com si mai no haguessin existit, com si haguessin creuat l’estreta línia de la fi del món o de l’existència.” (pàg. 20). Una caiguda que presenta un altre dels enigmàtics personatges, Vainilla, a l’inici d’una obra on els recursos olfactius són presents gràcies a la recurrència al iogurt de maduixa i a la pròpia concreció del personatge que apareix agonitzant en la primera escena.

Un joc de símbols i de concreció de personatges que porta al jove Artigau a una obra intensa i exigent on la reflexió sobre la condició humana ve amagada per un plantejament del conflicte en aparença senzill. Així, la reflexió sobre l’exigència d’un mateix o el sentiment de culpabilitat ompli diversos monòlegs de construcció impecable que frenen el ritme àgil de la major part del text. El mag es converteix així en l’eix estructurador de diversos punts de la història presentada; així, de manera indirecta, ens ofereix la síntesi de la peça descrita per Artigau: “una pel·lícula on tot de gent aleatòria, vull dir que no tenien res a veure els uns amb els altres, acabaven reunits en una mena de cub” (pàg. 60). I una reflexió complementària, en sentit relativitzador de les escenes que llegim, que ens ofereix Aïna: “Potser tots estem morts i les nostres ànimes estan esperant alguna cosa. Com si això fos una mena de sala d’espera.” (pàg. 60). Hi ha també una reflexió del teatre dins del teatre, com és la referència a Tot esperant Godot (1952) de Samuel Beckett, un paral·lel interessant per la concreció i comprensió de la història. Comptat i debatut, Ushuaia és una peça ben escrita, amb una aparença fràgil però un fons robust que aporta a lector-espectador una dosi incessant de reflexió sobre l’existència de l’ésser humà actual, aquell que vol viatjar sense un esquema previ i que pot veure’s allotjat en una sala d’espera sense tenir la certesa cap a on caldrà dirigir els seus esforços.