El jardín de los suplicios

El jardín de los suplicios, Octave Mirbeau, Madrid, Impedimenta, 2010 (1899)

Aquesta novel·la no deixa de sorprende en cap moment, ni per l’estil –una prosa àgil en primera persona no gaire habitual en l’època que va ser escrita– ni pel contingut –una història tràgica, colpidora, amb una força increïble. Amb un format clàssic, –el d’una història dins d’una altra, a la manera del Decameró o Les mil i una nits– amb una part introductòria (”Fronstispici”) que serveix de reflexió sobre la violència i el crim com a plantejament real en l’ésser humà (”yo estoy convencido de que el asesinato es la mayor preocupación humana, y que todos nuestros actos derivan de él”, pàg. 17; “la necesidad de matar nace en el hombre con la necesidad de comer, y se confunde con ella”, pàg. 26), el text es divideix en dues grans parts, “En missió” i “El Jardí dels Suplicis”, on coneixem la caiguda política d’un protagonista corrupte que decideix fugir en una pretesa expedició científica a Ceilán, actual Sri Lanka. Allà compartirà l’afecte i el sexe amb una anglesa sàdica i desequilibrada, Clara, que li mostrarà una presó xinesa que s’acosta a l’infern de Dante. El relat s’aboca a la darrera part a una descripció punyent de les tortures i de la violència aplicada als presidiaris al temps que la jove amant del protagonista veurà incrementada la seua passió eròtica.

La novel·la esdevé d’una gran modernitat. Sorprén com un autor de la fi de segle XIX pogué copsar de manera profètica la fugida d’un política davant dels afers de corrupció i la seua estada en un país llunyà; amb tot, és el grau de concreció de la sàdica coprotagonista la que aporta un major grau d’innovació. Una jove que esdevé un antimodel social, encara que es concreta amb un símbol del decadentisme, de la recreació simbòlica de la derivació corrupta i degenerada d’una societat que ha perdut, segons el retrat de Mirbeau, el camí que ha de seguir. Cal destacar igualment l’atracció de l’escriptor –com en tants altres autors de la segona meitat del segle XIX– envers la cultura oriental, molt especialment la manera de considerar l’amor i el sexe en la cultura mil·lenària xinesa a diferència de la repressió existent en l’occident europeu: “ellos no consideran el acto de amor una vergüenza que se deba ocultar. [...] Fíjate también en todo lo que ha perdido el arte occidental al habérsele prohibido las magníficas expresiones del amor. Entre nosotros, el erotismo es pobre, estúpido y te deja helado; siempre se presenta con las tortuosas galas del pecado” (pàg. 128).