El castell blanc

El castell blanc, Orhan Pamuk, Alzira, Bromera, 2007 (1985)

El premi Nobel turc situa en el marc històric del segle XVII una història iniciàtica, de deixeble i mestre, que aporta la sorpresa final de la identificació completa entre tots dos. Una semblança inconscient que els aporta una igualtat física que permet la substitució de l’un per l’altre. En aquest cas, el deixeble és un jove italià fet presoner pels pirates en un viatge entre Venècia i Nàpols i el mestre és un savi turc que desitja conéixer els avanços científics dels països d’occident.

Amb la voluntat de reforçar la versemblança de la història –com en altres ocasions ha fet, per exemple, Carme Riera en La meitat de l’ànima–, Pamuk inclou un pròleg on un investigador dóna testimoni del document –la novel·la– que ha trobat; tot això, posant en dubte la realitat d’alguns dels passatges esmentats en la història. Comptat i debatut, a l’interior del text és fàcil localitzar interpel·lacions directes al lector que evidencien una voluntat comunicativa entre l’autor i el lector a nivell extern i entre el narrador i el narratari, a nivell intern. El castell blanc esdevé una novel·la per entendre les claus de relació i de formació d’un amo i un esclau, d’un mestre i un deixeble, enmig del contrast entre l’orient i l’occident mediterrani. Tot i això, la resolució final, la confusió entre les dues personalitats, es presenta, al nostre parer, d’una manera certament inversemblant, si atenem a la rapidesa que evoluciona la relació entre els dos protagonistes. Tot enmig d’un castell blanc, la imatge de la ciutat sitiada, que esdevé el símbol de la pèrduda d’identitat progressiva dels dos protagonistes i de la concreció de la seua identificació física i mental.