Hambre

Hambre, Knut Hamsun, Madrid, Ediciones de la Torre, 2004 (1890)

La primera novel·la del premi Nobel norueg, proscrit després de la II Guerra Mundial pel seu suport al nazisme alemany en l’ocupació del seu país, presenta un grau de maduresa sorprenent. Una prosa que connecta amb el naturalisme però que el supera tot enllaçant el seu estil amb el realisme rus i l’anàlisi de l’inconscient de Freud. Un llibre distint, modern, que anticipa altres de l’autor com ara Pan (1894), on el desarrelament del personatge assoleix una màxima expressió. Així, el grau del desconeixement que tenim del protagonista de Hambre és tal que no sabem el seu nom real, tot i la diversitat de noms que ell mateix s’atribueix.

El llibre fa ensumar l’interés per la modernitat d’un Salvat-Papasseit als seus orígens. Així, la referència un llibre elèctric, lluminós, no deixa de ser sorprenent (pàg. 47). Amb un personatge reflexiu, pensatiu a tothora del qual, gràcies a la primera persona que centra el relat, coneixem el seu pensament més íntim. Aquesta és la història d’un creador, un ésser actiu que inventa noms seus, paraules i les seues atribucions lèxiques, un mag que surt de cada página del llibre per atrapar el lector: “mi locura era un delirio provocado por la debilidad y el agotamiento, pero no había perdido la conciencia” (pág. 92).

La descripció de l’espai, la gèlida Noruega, es desprén en cada línia. Un paral.lel, amb la natura, que s’aplica a l’estat d’ànim del protagonista: “me siento como un animal agonizante, sobretodo por la desrrucción en medio de ese universo preparado para la hibernación” (pàg. 51-52). Un ambient que recorda la sordidesa del realisme de finals del XIX amb autors com Dickens o Tolstoi. Una imatge representativa potser la del jove devorant un os amb una mica de carn crua que moments abans havia demanat de franc per al seu gos alhora que la ingestió li provoca vòmits que li impedeixen tenir res a l’estómac (pàg. 158). Un precendent sens dubte del Kafka de El castell o La metamorfosi, tot cercant el paral.lel amb les disquisicions existencials del protagonista. Una curiosa expressió sobre la manca de desig sexual que té el protagonista davant del requeriment d’una prostituta: “las muchachas se habían vuelto casi como hombres para mí.” (pàg. 129). Una modernitat i maduresa d’un text escrit amb poc més de vint anys amb ressonàncies autobiogràfiques evidents -sobretot si revisem la seua biografia, la d’un escriptor autodidacta que als primers anys de la seua vida va fer de tot per sobreviure- i que ens ofereix paràgrafs com aquest:

No se podía hablar de conciencia en la Edad Media, la conciencia no apareció hasta que la descubrió aquel profesor de baile llamado Shakespeare (pàg. 204)