Pan

Pan, Knut Hamsun, Madrid, Anagrama, 2010 (1894)

Descobrir autors té una màgia especial, sobretot si ho fas a partir d’una llista de premiats. En aquest cas, Knut Hamsun va rebre el premi Nobel el 1920. De segur que aquest és un dels premis més merescuts en tant que, almenys en la novel·la llegida, assistim a tota una revolució discursiva: l’escriptura en primera persona. Una novel·la directa que atrapa el lector i que l’aboca, com esdevé un fet habitual en els autors escandinaus, a una atmosfera especial. Així, el protagonista, el jove tinent Glahn, recorda un estiu a Nordland, quan vivia en una cabanya perduda enmig del bosc. Una realitat que els noruegs porten endavant cada estiu.

Les reflexions del jove Glahn ens remeten a Kafka i Thomas Mann, entre altres. Llegim amb atenció les distintes escenes en les quals el jove enamorat opta per situacions de gran patetisme i, fins i tot, de volguda irracionalitat, com fer-se un tret al peu. Una prosa àgil i impactant que ensuma modernitat tot i estar ambientada, segons adverteix a l’inici del relat, el 1855: “quiero escribir sobre ello para entretenerme, algo me pasó lo soñé.” (pàg. 8). Una possible procedència onírica que, al costat d’altres elements de clarosbscur i de força narrativa de la natura, ens recorden que el text va ser escrit amb una pervivència evident del Romanticisme. Una defensa de l’onirisme i de la vigència del coneixement dels interiors dels personatges que fa el mateix protagonista en diverses ocasions: “me creo con cierta capacidad de leer las almas de las personas que me rodean” (pàg. 24). L’efecte terapèutic de l’escriptura aporta d’altres reflexions que anticipen, en certa mesura, la percepció del pas del temps que la narrativa representa, com el cas posterior de Marcel Proust: “he escrito esto con el fin de matar el tiempo. [...] aún tengo muchos momentos de diversión, pero el tiempo no transcurre y no entiendo por qué.” (pàg. 138). El joc metaliterari continua a les acaballes del relat amb l’epíleg “La muerte de Glahn. Un documento”, on, després de la mort del protagonista, un narrador omniscient ens relata el seu final i contrasta la imatge que el lector tenia construïda amb la narració prèvia.

Tot plegat per narrar amb detalls els dubtes amorosos d’un jove que es presenta amb una certa inexperiència però amb una ferma resolució de les seues actuacions. Una anècdota suggerent, el nom del gos que l’acompanya –i, que finalment, sacrifica de manera ben poc habitual, per venjança de l’estimada que ha jugat amb ell, Edvarda–: Isop, com l’autor de faules de la identitat del qual ben poques coses se saben: “la primera vez que Edvarda vio a Esopo dijo: Esopo era un sabio frigio. ¿A qué tiene gracias? Lo había leído en un libro ese mismo día, estoy seguro de ello.” (pàg. 92).

La redacció és precisa, ben resolta, tot incorporant elements d’objectivitat que s’anticipen al behaviourisme narratiu dels anys cinquanta, amb un deix de panoràmica cinematogràfica evident:

Transcurren una o dos horas. Me aburro, bebo el vino que me sirven y me mezclo con todos, charlo con todos. De nuevo cometo algún que otro error, piso terreno desconocido y no siempre sé cómo responder a las atenciones, a veces hablo sin coherencia o permanezco mudo, y eso me apena. El doctor está sentado junto a la gran piedra que nos sirve de mesa y no para de gesticular. (pàg. 51)

Cal citar, finalment, la procedència autobiogràfica de la matèria narrativa. Més enllà de l’ús de la primera persona, que dota de gran versemblança el relat; Knut Hamsun vivia diverses temporades en petits habitatges d’on s’aïllava fins i tot de la seua família. Un ésser excèntric que en la Segona Guerra Mundial es va alinear amb els nazis, un fet que va provocar –encara actualment– el rebuig de la societat del seu país. No obstant això, de manera aïllada, podem valorar l’empremta que la seua narrativa ha deixat en els autors posteriors d’una manera plenament satisfactòria.