Por senderos que la maleza oculta, Knut Hamsun, Salamanca, Nórdica Libros, 2012 (1949)

Un ancià protagonista, el mateix escriptor que havia rebut el premi Nobel el 1920, es presenta com un ésser vulnerable i víctima de la injustícia. La seua col·laboració o almenys simpatia amb els governs proalemanys del seu país durant la II Guerra Mundial li van reportar el confinament a hospitals psiquiàtrics al final de la seua vida. L’escrit es presenta, doncs, com una mena de queixa de la situació viscuda però que té com a interés el caràcter testimonial d’una veu que havia passat de ser lloat pel seu país al rebuig internacional.

La defensa de la llibertat és una de les constants del llibre: “Quiero ser lo suficientemente dueño de mí mismo como para poder volver a empezar.” (pàg. 23). L’escriptor acorralat que, amb la supèrbia de qui es creu sotmés a la ignomínia, afirma:

Al parecer, hoy hace tres años que me arrestaron. Y aquí sigo. No me ha importado, no iba conmigo. Ha pasado por mí como una casualidad,  y no tengo intención de decir nada más sobre ello. Ya tengo experiencia en callarme.

Hamsun reflexiona sobre els seus plaers i passions, immers en una longevitat –va viure 92 anys– que li va traure la visió i l’oït: “Dormir es mejor que comer, no se puede comparar. [...] Pues sí, dormir es una deliciosa mezcla de fábula, vida y milagro.” (pàg. 34). Un llibre, en definitiva, complementari a la lectura de novel·les anteriors de Knut Hamsun com Fam (1890) o Pan (1894).

El caracol obstinado, Rachid Boudjedra, Barcelona, Cabaret Voltaire, 2012 (1977)

La novel·la de l’escriptor argelí manté un to objectivista i de reflexió existencial que ens porta el record de L’estrany (1942) d’Albert Camus. Tots dos reflecteixen l’obsessió d’un personatge pels seus orígens i per oferir una visió analítica del context que els envolta. Així, la història de Boudjedra es llegeix amb facilitat i ansietat, amb la voluntat de qui vol conéixer quina és l’autèntica finalitat d’aquesta mena de faula on les rates i els caragols semblen els autèntincs protagonistes de la realitat descrita per la veu narrativa.

Els paral·lels amb els dos animals serveixen, sense cap mena de dubte, com una eina clara per a criticar les injustícies i sentit il·lògic del règim argelí dels setanta, amb una burocràcia que limita la llibertat d’expressió i que acaba devorant la individualitat del protagonista. La història, estructurada en sis dies, es construeix a través de la tècnica del monòleg interior, una manera d’oferir de primera mà el pensament del seu protagonista. Amb el pretext de la seua professió, la de caçador de rates urbanes, el lector pot concebre el paral·lel simbòlic d’aquests animalons amb les guerres i la destrucció, una rèmora que es converteix en una obsessió del protagonista, arran de l’atac que va rebre d’aquestes quan era infant.

El caragol es converteix, doncs, en el millor trassumpte del protagonista, un gasteròpod hermafrodita que es caracteritza per la seua solitud, pel desig de seguir endavant, sobretot quan el sol escalfa el seu trajecte. Una recerca de la pròpia identitat que, a través dels paral·lels amb aquests animalons, aconsegueix concretar per al lector el valor crític del document de l’escriptor argelí.

El ministeri de la por, Graham Greene, Barcelona, Ed. 62, 1984 (1943)

Arthur Rowe és el protagonista d’aquesta història ambientada en l’època dels bombardejos alemanys de la capital britànica. Publicada el 1943 tot el relat ensuma els patiments de la guerra i la pressió psicològica que tenen tots els personatges. Així, Rowe, mogut per una falsa compassió, assassina la seua dona per a evitar el patiment d’una malalatia terminal. Per aquest motiu, dirigirà les seues passes a l’expiació de la seua culpa.

A cavall entre la recreació psicològica dels personatges i la narració objectiva omniscient, els lectors podem anar descobrint les profunditats de la consciència del protagonista, amb els seus patiments i angoixes. Així podem localitzar fragments emmarcats dins del discurs indirecte lliure que ofereixen el pensament o la veu interior dels personatges que es mouen dins d’un grau important de remordiment davant de l’acció realitzada en el passat. Cal destacar la reflexió que insereix sobre la figura de l’assassí, tot emmarcant la tragèdia en la qual es mou el protagonista: “només quan l’assassí és un bon home resulta una cosa monstruosa” (pàg. 98). Aquesta és, doncs, la història d’un home que se sent víctima de les seues accions, com una mena de trassumpte dels dubtes existencials del mateix escriptor.

]]> http://www.carlescortes.cat/en/2012/04/el-ministeri-de-la-por/feed/ 0 http://www.carlescortes.cat/en/2012/04/la-perla/ http://www.carlescortes.cat/en/2012/04/la-perla/#comments Sun, 01 Apr 2012 18:54:23 +0000 carles http://www.carlescortes.cat/ca/?p=3037 La perla, John Steinbeck, Barcelona, Vicens Vives, 1995 (1947)

Aquesta és una novel·la lírica, amb un rerefons llegendari, que sorprén per la seua cohesió i força al lector. Al voltant de la descoberta d’una perla, l’autor nord-americà ofereix les peripècies d’un pobre pescador indígena que es rebel·la davant d’una societat materialista que intenta aprofitar-se’n. Kino, el pescador, no ho aconseguirà, de manera que el seu conflicte interior, motivat i augmentat per la pressió social, el portarà a rebutjar el valor d’aquesta joia.

Caldria reflexionar sobre la voluntat moralista o didàctica de l’escriptor, que ofereix una relativització dels conceptes de justícia social, tot i que la imatge que ofereix de la dona, l’esposa de Kino, no es presenta, en absolut, igualitària. Ella esdevé el llast del passat, del sentit conservador de la vida. Tan sols ell es mostra com el lluitador, el rebel sense causa que intenta nadar contra corrent.

Tot i l’ambientació rural de la novel·la, és força suggerent la definició que ofereix de la ciutat a partir dels ulls dels indígenes:

Una ciutat és molt semblant a un organisme. La ciutat té sistema nerviós, cap, espatlles i peus. La ciutat és un ens separat de totes les altres ciutats, per tant no n’hi ha dues d’idèntiques. I la ciutat és un tot emocional. (pàg. 37)

Aquesta és la història sobre la dignitat d’un poble oprimit, els indígenes mexicans, que recorda, sense cap dubte, al relat de Pere Calders, Aquí descansa Nevares (1980), una altra història sobre la recerca de la pròpia identitat i de la localització dels indígenes enmig de les seues tradicions i de la pressió del món occidentalitzat.

]]> http://www.carlescortes.cat/en/2012/04/la-perla/feed/ 1 http://www.carlescortes.cat/en/2012/04/a-la-vista/ http://www.carlescortes.cat/en/2012/04/a-la-vista/#comments Sun, 01 Apr 2012 18:16:30 +0000 carles http://www.carlescortes.cat/ca/?p=3033 A la vista, Daniel Sada, Madrid, Anagrama, 2011

Després d’haver llegit Casi nunca (2008), la lectura de A la vista es presenta com a dolça i amb una voluntat d’atenuar la violència o les situacions més escabroses de la novel·la anterior. Amb una mateixa voluntat de construir –o reconstruir– les personalitats masculines en una edat adulta i sotmeses a la pressió de la mort i assassinat, l’escriptor mexicà estructura la vida de dos protagonistes, Ponciano Palma i Sixto Araiza, com a punts antagònics d’una mateixa realitat marcada per la tragèdia i una visió irònica i fins i tot humorística de la vida.

La imatge de la dona, en aquest cas, la seua esposa Irma, es veu sotmesa a la deformació i la imatge sarcàstica de la realitat que envolta els personatges. Sobretot davant de la decisió de Ponciano Palma de desaparéixer i fingir estar mort, amb la complicitat de l’esposa. Una mena d’acció com la que Francesc Trabal va plantejar a L’home que es va perdre (1929). Una visió de la vida que sovint ratlla el sentit surrealista, és a dir, la il·lògica de les reaccions humanes emfasitzades per tal de fer créixer la hilaritat del text.

Cal destacar l’alternança de ritme de l’obra, amb capítol narratius més o menys extensos, al costat d’altres molt breus, que esdevenen reflexions sobre els sentiments que presideixen les actuacions dels personatges:

Matar. Matarse. Ser matados. Creer. No creer. Hallar poco. No hallar nada. La fragilidad de la vida: lo que sucumbe en un santiamén. La fortaleza de la vida: lo que crece y se desborda y engaña e ilusiona y se vence y se pierde. La suerte. La desgracia. Las pequeñas cosas que al acumularse parecen engrandecerse. Eso que incide aquí, como si el “aquí” fuese, a fin de cuentas, un ámbito apartado. (pàg. 132)

Estem, doncs, davant d’una nova mostra del subgènere anomenat realisme brut, que evidencia el clima de violència que intenten transmetre diversos escriptors latinoamericans, especialment mexicans i colombians. En aquesta ocasió amb un regust irònic i una voluntat de riure-se’n de comportaments absurds com els que coneixem a la història de Sada.

Un tros de cel, Isabel-Clara Simó, Alzira, Bromera, 2012

Aquesta és una novel·la sincera. Sense grans pretensions, l’autora pretén abordar amb una aparença de senzillesa un tema de gran crueltat com és la prostitució de menors orientals al països europeus. Wing esdevé la veu silenciada, i ara amb altaveu, de les dones que són víctima de les màfies que trafiquen amb persones sense cap tipus de mirament.

Potser aquest siga l’element que més pot copsar el lector: un punt de vista amb aparença innocent que no és conscient del llast que el seu passat pot tenir en el seu present. Una aparent contradicció entre la duresa de les imatges retrospectives i la benaurança de la quotidianitat, del present descrit per Wing, la jove de 18 anys acabats d’acomplir que ha recuperat, per la fermesa d’una promesa feta amb el seu proxeneta, la llibertat. La relació amb Llorenç, el seu cap, es mou amb una dosi suficient d’ambigüitat per tal que puguem entendre la relativització de la relació entre proxeneta i prostituta que s’hi estableix. Una interacció que ens ofereix la particular visió de l’esparança que té la protagonista i que marca el títol de la novel·la. Tot i això, el lector podria concebre millor un títol més directe i no tan optimista, que recordara el que hi ha, en definitiva, a la novel·la: la història d’una prostituta menor d’edat.

Tot plegat, avançarà en el seu viatge iniciàtic, amb un periple de tornada a Hong-Kong, la ciutat que tant s’ha transformat en la darrera dècada, des d’una València estant, que la conduirà a establir-se definitivament a Barcelona. Potser el lector desitjarà haver tingut una evolució més pausada de les darreres imatges, les que serviran perquè Wing recupere el seu passat, en el viatge de retorn a la llar familiar, ara desballestada i gairebé inexistent, però en Un tros de cel, l’autora, tot emulant escriptores com Marguerite Duras o, més recentment, Amélie Nothomb. Una aposta per la intensitat, a partir de la brevetat, que no deixa sense opinió el lector.

• Un tros de cel, Isabel-Clara Simó, Alzira, Bromera, 2012
• A la vista, Daniel Sada, Madrid, Anagrama, 2011
• La perla, John Steinbeck, Barcelona, Vicens Vives, 1995 (1947)
• El ministeri de la por, Graham Greene, Barcelona, Ed. 62, 1984 (1943)

Informació de l’associació Hispania (organitzadora de l’acte)

• La notícia a la premsa d’Albacete (entrevista amb l’autor)