Novotsky

Novotsky, Helder Farrés, Barcelona, Ara Llibres, 2011 (premi Just M. Casero 2010)

Aquesta novel·la ofereix un suggerent plantejament a partir de la pregunta següent: “Fem un Novotsky?”. Això és el que pot plantejar-se tot lector que aborda la novel·la sense conéixer les conseqüències de la síndrome tractada per l’autor. Tota una provocació que, sens dubte, els lectors, amb un llibre a les mans, podem tenir la temptació de fer. No fer res, no dir res: jaure sobre el llit temps i temps sense cap tipus d’activitat.

Aquesta mena de depressió o de passivitat malaltissa serveix a Farrés per a construir una història on el protagonista té com a repte descobrir els orígens i el desenvolupament del seu avi matern, mort d’accident en circumstàncies estranyes. Un encàrrec de la mare una mica estrany, atenent els precedents novotskyans del protagonista. Entre la temptació a no fer res i la voluntat per descobrir els passatges ocults del seu passat familiar arranca una història ben contada, amena, suggestiva. Una novel·la idònia per llegir un llibre català distint. Una lectura on l’autor lluita contra la passivitat de l’individu actual, tot un cant a l’actuació davant dels problemes.

És d’agrair que novel·les com aquesta, a l’igual que La meitat de l’ànima de Carme Riera (2004), que burxen en el passat ocult de les famílies del nostre país. Un desig per resituar la realitat de les persones que patiren la guerra i el posterior exili. Dues novel·les que esdevenen una aportació interessant en la recuperació de la memòria històrica dels qui van perdre la guerra i de les contradiccions i dubtes que s’hi crearen. L’allunyament final de la família, germà i mare, servirà al protagonista per veure superada de manera definitiva la seua malaltia i l’enigma del seu avi. Una fugida molt característica de novel·les que mostren la iniciació o maduresa en la vida dels seus protagonistes.

Subsòl

Subsòl, Unai Siset, Alzira, Bromera, 2010

Set relats de set autors tan dispars i interessants com els que amaga el pseudònim col·lectiu Unai Siset esdevenen un bon contrapunt per un lector curiós que se sent atrapat des de l’inici de la seua lectura. Set maneres de mirar una mateixa realitat, una visió polièdrica coincident al voltant d’una fotografia del metro de París del 1979, a partir de set personalitats marcades per la introspecció i el desig de concretar el punt de coincidència fortuït que representa la imatge captada. A la manera de Lawrence Durrell en el Quartet d’Alexandria, els sis escriptors i l’escriptora aborden de manera individual la realitat compartida pels personatges anònims (als quals ells els atorguen nom i existència) en un context marcat per una de les crisis polítiques més difícils de la República Francesa i per una societat marcada encara per les conseqüències, deu anys més tard, del maig francés.

Els relats estan majoritàriament escrits en tercera persona i contats en passat. Una excepció, no gratuïta, és el darrer d’aquests en el qual assistim al testimoni personal d’Aude, la dona dels cabells clars i ulleres dels anys setanta. Una declaració d’intencions situada en el present d’un personatge que atrapa el lector per la seua sinceritat. El conte inclou diverses disquisicions metaliteràries, iròniques, que aborden el procés de redacció i de construcció del llibre fet pel col·lectiu: “A qui li pot interessar aquesta història per fer-ne un conte?” (pàg. 181).

Subsòl, com no podia ser d’una altra manera, és un llibre heterogeni. Tot i la previsió comuna de repartiment de personatges i d’una documentació òbvia compartida —com també els comentaris creuats sobre el mateix personatge que sembla la reencarnació d’Abraham Lincoln—, és el resultat de set maneres d’abordar la paraula i la realitat derivada d’un bocí de la quotidianitat. Un retret tan sols: que els avanços tecnològics en el tractament de les imatges no hagen aconseguit millorar la qualitat de la fotografia en algun dels punts més poc clars, com són els personatges anomenats Andrea, Avram o Vítor. I un segon encara, el recurs excessiu en alguns capítols a l’atzar o a la casualitat —o “conjuncions còsmiques”, com s’anomena en un dels relats—, tot fomentant la inversemblança d’algunes anècdotes relatades. Un joc literari apassionant, el creuament d’històries sobre la mateixa realitat, que es converteix en Subsòl en una lectura sense pausa.

La vida en una caja de cerillas

La vida en una caja de cerillas, Fatos Kongoli, Madrid, Siruela, 2010

Dues veus paral·leles, en capítols alterns, que ens ofereixen, segons descobrim a la final de la història, una mateixa realitat. Una primera en tercera persona, una segona, en primera; dues òptiques d’abordar un mateix personatge: la realitat d’un periodista en els anys clau de recuperació de la democràcia a Albània. Una història intensa, difícil per als seus protagonistes, amb la reflexió sobre els límits ètics dels periodistes -recordem que l’autor és periodista- en una època marcada per la voluntat col·lectiva de transformació i d’aconseguir una llibertat individual que, en el cas del protagonista, es veu condicionada per una mort fortuïta d’una amant gitana.

Tenim un nom

Tenim un nom, Vicenç Villatoro, Barcelona, Planeta, 2010 [premi Ramon Llull, 201o]

Com adverteix l’autor, aquesta novel·la ha estat publicada en el gran any per al Barça; una referència necessària per a una història que té com a rerefons  la final de la champions league guanyada pel Futbol Club Barcelona davant de l’Arsenal el 17 de Maig del 2006. Una ambientació que serveix a Villatoro per a construir una novel·la amb gran tendresa i humanitat, una història generacional, la seua, en contrast amb la dels fills. Un tàndem Jaume-pare i Albert-fill, amb el contrapunt de l’Antoni-avi. Tres generacions d’una mateixa família de Terrassa, els Cortès, que tenen en comú l’interés pel futbol com un element més de la cultura en la qual es mouen. Aquest és el pretext del Jaume Cortès, després d’haver demanat el trasllat com a periodista a Buenos Aires i així allunyar-se d’una relació distant amb la dona, per acostar-se de nou al fill adolescent i de retop intentar una segona oportunitat de reprendre la relació amb la seua dona i l’altra filla major, la Glòria.

Un relat que, amb una aparença descriptiva i d’amena lectura, que no amaga la voluntat reflexiva de l’autor sobre alguna de les contradiccions i de la manca de comunicació entre els membres d’una generació, els de la cinquantena, que no han sabut o no han pogut abordar amb fermesa i decisió una sèrie de conflictes familiars com els descrits en aquesta ocasió. El títol, referenciat en diverses ocasions a l’interior del llibre, remet, sens dubte, a l’orgull de la pròpia existència, als orígens de cadascú, però també al debat encés sobre el temps passat –o perdut, si atenem a la preocupació proustiana del protagonista– i sobre les seues conseqüències en el moment present o futur: “Tenim un nom, res més. Vivim del nostre nom. Si me’l taques, em mates. Ho puc aguantar tot, fracassar, triomfar, anar fent, menys que m’embrutin el nom.” (pàg. 22). Una referència clara i directa a la preocupació de Jaume Cortès per la seua professionalitat i la seua integritat personal.

Paga la pena llegir la novel·la per a conéixer una novel·la ben escrita; no és gratuïta la professió del periodista –periodista–, compartida amb el mateix escriptor, que aporta una redacció àgil, de gran immediatesa, on és senzill localitzar figures de l’oralitat que l’acosten al lector a través de nombroses frases fetes i expressions quotidianes. Una llengua directa que no impedeix la riquesa expressiva on cal destacar, sense dubte, la construcció sintàctica que alterna frases complexes al costat d’altres breus, més pròximes al llenguatge periodístic. Fins i tot podem trobar tres cròniques esportives que amplifiquen l’ambientació general d’una narració que té l’esport com a base configurativa o com a pretext d’enllaç entre els personatges.

Villatoro té en compte els ambients. En aquest sentit, cal destacar els paral·lels oferts entre la multitud que acudeix a París, a l’estadi Saint Denis, per tal de seguir la final de futbol, amb els Argonautes embarcant-se a la recerca del Velló d’Or. Unes referències clàssiques que es completen amb les cites inicials de cada capítol amb llibres com l’Odissea, la Ilíada, Troia o la Bíblia. Igualment, trobem afirmacions tan suggerents com “contra l’èpica, la lírica. O encara millor, el drama.” (pàg. 69). D’igual manera, és present la reflexió sobre el fet religiós, amb un paral·lel evident amb l’aficció del futbol dels assistents al partit de la final: “en algunes religions, esdevé sagrat tot allò que està en contacte amb el sagrat” (pàg. 72), “el Barça és la religió laica dels catalans i de tots aquells que s’hi volen convertir.” (pàg. 80) o “l’antisemitisme és una fàbrica de jueus” (pàg. 242). Tot plegat, un suport ambiental per fer entendre al lector que la fugida, com la que havia fet el protagonista, no és la manera de solucionar els problemes, que només amb l’acció directa es poden resoldre.: “el problema no era aquest món o un altre món, el problema el porto al damunt.” (pàg. 320). Tot un missatge d’esperança i de futur per a aquells que, com Jaume Cortès, necessiten replantejar la seua vida. I una reflexió final sobre Barcelona, la ciutat d’acollida dels argonautes, “una ciutat que es deixa conquerir indiferent sense un tret i la vegada següent atura l’invasor a cops de roc.” (pàg. 336).

L’estany de foc

L’estany de foc, Silvestre Vilaplana, Alzira, Bromera, 2010 [premi Blai Bellver de Narrativa 2009]

Aquesta petita joia és un gran llibre. Una història apassionant muntada sobre un realitat: l’existència d’un únic full de la Bíblia valenciana editada el 1478 per la impremta de l’alemany Lambert Palmart en les vitrines de la Hispanic Society of America, a Nova York.

Vilaplana recrea l’origen possible del full, a través de la desaparició de l’última de les bíblies que es va escapar de la crema de la Inquisició. Tot això adobat de personatges reals i amb una ambientació precisa que demostren el treball minuciós de documentació que ha seguit l’autor abans d’escriure una de les seues obres més ambicioses, digna successora de Les cendres del cavaller (2003), immersa en la seua preocupació per recuperar i difondre escenes i imatges de la València antiga. D’igual manera, el lector podrà entendre les conseqüències negatives que la unió definitiva amb Castella, arran del matrimoni dels anomenats reis Catòlics, va tenir per a la nostra terra, en tant que va abocar-nos a la repressió funesta de la Inquisició.

El lector arriba a estimar els personatges, a sentir-los com a propis, com a éssers pròxims, amb els quals es crea una mena de complicitat que el duu a patir, riure, sentir, al mateix temps que ells ho fan. Cal destacar sobretot l’endinsament que ha fet l’autor en el culte jueu al si de la societat valenciana del segle XV, una mostra de l’empobriment que la seua repressió i desaparició va provocar en posterioritat. Una història per a ser llegida, no contada, perquè així el lector podrà retrobar-se amb el veritable plaer d’una novel·la ben escrita.

Suite française

Suite française, Irène Némirovsky, Paris, Éditions Denoël, 2004

L’histoire la plus forte, la plus intense, la plus personnelle, de toute la trajectoire de l’écrivaine d’origine ukrainienne, est, sans doute, ce roman. Il est publié après sa mort et il est sauvé grâce à l’action de ses filles qui ont survécu à leurs parents. Le roman est clairement autobiographique ; Némirovsky parle de la France qui est occupée par l’armée allemande et qui devient un pays sans liberté. Les juifs, comme elle même perdent leur possibilité de vivre comme les autres et, aussitôt, comme finalement il arrive à l’écrivain, peuvent mourir.

Le roman est construit comme un vrai miroir de la société français du moment. Différentes familles offrent différents points de vue sur la nouvelle situation créée avec l’arrivée de l’occupation nazie : les Péricand, une famille de haute classe  ; l’écrivain Gabriel Corte ; Charles Langelet ; Hubert (avec une trajectoire similaire à celle d’Adrià Guinart, le héro de Mercè Rodoreda à Quanta, quanta guerra…) ; les Michaud, entre autres. Némirovsky travallait beaucoup dans les dernièrs temps  ; malgré tout, elle n’a pas la sécurité de pouvoir publier de son vivant: « Cher ami… pensez à moi. J’ai beaucoup écrit. Je suppose que ce seront des œuvres posthumes, mais ça fait passer le temps. » (Irène Némirovsky à Albin Michel, éd., 11.07.1942 ; page 26).

C’est la valeur de cette pièce littéraire au panorama des lettres européennes du XX siècle, comme Myriam Anissimov disait en Préface : « une œuvre violente, une fresque extraordinairement lucide, une photo prise sur le vif de la France et des Français : routes de l’exode, villages envahis par des femmes et des enfants épuisés, affamés, luttant pour obtenir la possibilité de dormir sur une simple chaise dans le couloir d’une auberge de campagne » (page 28). C’est une œuvre réalisée avec beaucoup de sentiments, « la rage au cœur » (page 42), devant de la réalité, « la guerre est perdue ? » (page 49). Et le sens de l’impuissance : « c’est une jungle, nous sommes pris dans une jungle… » (page 123).

La surprise devant l’invasion allemande est complète. Le parallèle avec la Première Guerre Mondiale né au début de l’histoire : « c’était étrange de voir à quel point les souvenirs de l’autre guerre étaient vivants ici. » (page 203). Les français ne savaient pas comment réagir devant une situation qui les avaient débordés complètement ; les protagonistes de l’histoire montrent leur contradictions, communes à toute la société : « Nous, nous sommes les moutons bons à tondre. Qu’on m’explique pourquoi ? » (page 267).

Et une conclusion magnifique, superbe : « Les événements graves, heureux ou malheureux ne changent pas l’âme d’un homme mais ils la précisent » (page 271). Finalement, les notes manuscrites de la fin du livre apportent le complément parfait pour mieux comprendre la vision de l’histoire que Némirovsky veut apporter dans sa dernière pièce, peut être, la plus complète, de sa vision du monde et des difficiles situations personnelles qu’elle devait vivre. Une pièce magnifique.

Aurora boreal

Aurora boreal, Asa Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2003)

Com a un dels referents de la nova novel·la policíaca escandinava, el llibre de Larsson no aporta res en especial al gènere. Potser tan sols la magnífica descripció de l’ambient on se situa la història, la població minera del nord de Suècia, Kiruna. Un valor afegit si, com és el nostre cas, hem conegut recentment aquesta ciutat. La nit, el fred, la manca de llum, la solitud dels personatges, l’acció salvatge de l’assassinat inicial; tot això no seria d’igual manera en un altre espai narratiu.

La referència continuada a l’arribada del capvespre, o siga, a la desaparició completa de la llum, provoca en el lector una angoixa contínua davant d’uns esdeveniments on les dones són les autèntiques protagonistes de la novel·la. Rebecka Martinsson, una advocada establerta a Estocolm i que torna a Kiruna per a defensar la Sanna Strandgard, germana de la víctima (en Víctor) i, molt especialment, a inspectora de policia Anna-Maria Mella, l’embaràs de la qual no esdevé un problema per a dur endavant el seu treball en plena igualtat de sexes. Una església de vidre inventada, on conflueixen tres corrents religioses que esdevenen una mena de secta que distorsiona la realitat dels habitants de la Kiruna literària.

A l’igual que en la trilogia de Larsson, les referències als episodis reals de la història actual sueca ofereixen una versemblança i proximitat que atrau encara més el lector que coneix una mica aquella realitat. D’igual manera, l’autora incorpora passatges del passat dels protagonistes, moments de retrospecció, que serveixen per construir psicològicament els personatges i conéixer l’abast de la seua implicació en els conflictes construïts.

The wine of Solitude

The wine of Solitude, Irène Némirovsky, Barcelona, La Magrana, 2009 (1935)

The small jewel of Némirovsky is itself the most autobiographical work. The story of how a family consisting of a Russian-Jewish father and a great bourgeois who takes refuge in Paris after the victory of the Revolution, has many elements which recall the life of the author who at once took French as a literary language. An approach of a continued conflict between daughter and mother Hélène Bella seems to have a personal home in the life of the author and which refers, of course, another text of her , The Dance (1930), where the young Antoinette lived a fierce confrontation with her mother, Mrs. Kampf. Same resource, the same contrast, autobiographical source, which becomes key in designing the uprooting of the protagonist.

In this case, the story of Karol, with Boris and Bella as patriarchs, is the story of disillusionment and the uprooting of wealthy families following the Russian Revolution. All this with a France that gives shelter and where they intend to carry out the very life of excesses that had previously led. The fragility and superficiality of Bella Karol, to the completion of several lovers accepted by the husband, as the young cousin Max, is a good place to object to the vital principles that are reaffirmed in the young Hélène. Hélène is like Valentina by Carles Soldevila or Aloma by Rodoreda. Three novels of the same time trying to reflect the social transformation of the twenties and thirties, in the period of enrichment and political peace between the wars, where young women are parts of the most important changes. We cannot talk about direct influences, but the similarities between the three texts and psychological concretions of its protagonists are obvious. Thus we can find different interventions Hélène rejecting the importance of love, in tune as the stars of Rodoreda Soldevila and did: “They call this love?” (P. 58), “is ugly and stupid, love .. . ‘(p. 185). Similarly, recognition is characteristic of mature performed because of difficult living conditions: “How old you can be twelve years …” (P. 80). And a desire for self-recognition of gender status: “What we liked most was the sense of pride that made him aware of his power as a woman.” (P. 144). Hélène, once the father dies and decides to leave home, in the company of his cat, is on the road by the city of Paris, the Arc of Triomphe, as the descent to Barcelona from the novel mentionedby Rodoreda. This technique to approach the character’s inner self as the realization of interior monologue, which is listed as one of the most innovative and thought-provoking novels of Irène Némirovsky.

The Sweet Poison Cook

The Sweet Poison Cook, Arto Paasilinna, Barcelona, Anagram, 1988 (2008)

A new discovery by the author Finnish Forest of the Foxes (1983) and The udolaire Miller (1981). A novel funny, sarcastic, where innocent protagonist, old Linnea Ravaska, defends itself from the cruelty of Kauka nephew and two friends Jari and Pera. As in other stories by the author, most especially, in a group suicide Delicious (1990) – the story progresses in the midst of absurdities and surreal situations where everything seems normal and everyday. So, how Pere Calders, we see a police officer is not aware of the problem (p. 43) and which lead to the protagonist to organize itself revenge.
A critical view of the apparently well-off society where the author comes from, “Finland was the promised land of the bourgeoisie” (p. 61) that, as in Larsson’s trilogy, offers a stark reality and where crime and contradictory insecurity are compatible with the most beautiful physical media. Amid the hilarity, there is also room for cruelty in Central European literature online, as is the case of Jelinek Elfried urban portraits and his hard-remember especially, the excluded (1980) – featuring three of the criminals extortionists colonel called to the novel. In short, an agile and evocative novel to conceive, once again, reading with a positive effect on daily life.

Dog Eyes

Joaquim G. Caturla, Dog Eyes, Valencia, Ed. 3i4, 2010

In 2006, Caturla said in an interview: “After the Season Man (2005), with a little rest, I’ve started writing a new novel. This is a contemporary story in which will address topics such as love and loneliness. With it I intend to close the trilogy that began with The House of Flowers (1999) and Season Man (2005), which developed stories in our city.. ” It is obvious that the writer of the book that warned us prepared. Four years later, because we can enjoy a novel that ennobles the Catalan-speaking Alicante, all from the lives and experiences of a protagonist who becomes a teacher in a secondary school in the city (Jorge Juan, no doubt) .

We are at the closing (or opening?) Of the trilogy about the Alicante city where Caturla began with the two novels mentioned above. On this occasion, the award received was the Narrative “Antonio Bru” of the City of Elche (2009). Similarly, we can find a lead story located in the birthplace of the author. Alicante becomes a close, daily and family. Despite local treatment, the merit of Caturla is the fact of getting a leave of internationalization in the depiction of the feelings of the characters. This included the realization of the anguish and suffering before death, with a hint of resignation to the tragedy created. The characters are thus a well-worked psychological profile that favors the understanding of their actions on the part of readers. This is the case of the two protagonists, Professor Lorenzo Planelles (which reminds us in its internal development in the protagonist of The House of Flowers, Amelia) and the student of Romanian origin, Petru Sandulescu. Caturla creates a suggestive parallel between the two teens in the past, the former, at present, the second, which is so central to understanding elements of history as the same title. A look of fear and loneliness, isolated dog, which is exactly the sentiment of the two characters.
Ultimately, a reading that is offered as a chronological journey to the center of the characters, starting from the initial appointment of the First Canto of Dante’s Divine Comedy, an entry in the dark forest, hell, that every human has before yes. A beautiful work, well done and attractive. A journey, in short, by the Catalan stronger narrative of the city of Alicante. A trip by the light of his writings, as the light of Alicante.