Je dois tout à ton oubli

Je dois tout à ton oubli, Malika Mokeddem, Paris, Ed. Grasset, 2008

Cette dernière lecture de Malika Mokeddem nous renvoi une autre fois à ses histoires les plus autobiographiques comme dans ses livres précédents, par exemple, Mes hommes (2005). À cette occasion l’écrivain explore une situation peut être un peu douloureuse : le contraste entre les deux sociétés, la française et l’algérienne, où la protagoniste habite. Selma est la jeune divorcée qui doit retourner à cause d’un évènement familial et retrouve la voix conservatrice de sa mère, l’action contraire des traditions. Elle qui habite en France ne se trouve pas à l’aise dans son propre pays, à l’intérieur de l’Algérie, dans le même désert que connaît bien l’écrivaine.

Le roman est un excellente révision des derniers événements historiques de l’Algérie, depuis l’indépendance de la France jusqu’au triomphe de l’intégrisme dans les années 80. Un mélange de sensations, en faveur et avec sens critique de son pays et de ses habitants. On parle aussi de décadence des villes, d’une Oran reléguée dans le mépris et les immondices avec les façades écaillées et des immeubles vides.

Entre la révision critique de l’histoire sociale et politique, la vie de Selma, marquée par la volonté de fuir loin de sa famille et du désert. Partir était l’unique obsession de la jeune Selma dans son adolescence. Mais il y a surtout une lutte personelle contre le régime militaire qui ne laisse aucune liberté a la concrétion amoreuse des algériennes, comme c’est le cas de Selma et son ami homosexuel Goumi. Un sens critique contre une société qui fait la considération suivante : « ici, c’est l’obésité qui est le canon de la beauté et la boulimie le critère de santé » (p. 67). Et une affirmation que ces derniers temps, après la révolution tunisienne nous avons écoutée : « L’Algérie ne s’en sortira que par les femmes ! » (p. 85). C’est le point de vue de la femme, de l’écrivain à l’intérieur de la protagoniste, la principale apportation de ce roman : la vision de la crise algérienne et par extension du Maghreb à travers les yeux d’une femme.

La mejor parte de los hombres

La mejor parte de los hombres, Tristan Garcia, Barcelona, Anagrama, 2011 (2008)

La primera novel·la d’un autor jove, nascut el 1981, no sempre presenta la maduresa reflexiva que observem en aquesta ocasió. Amb tints autobiogràfics s’aborden dues dècades gairebé no viscudes per l’autor, els vuitanta i els noranta, en les quals era un nen. Però les conseqüències de les crisis reflexives del col·lectiu de personatge encara són presents avui en dia. El debat sobre el conflicte etern israelià i palestinià, enmig de l’evolució social de la SIDA dins del col·lectiu homosexual, tot i els avanços o canvis més recents, continuen sent d’interés per al lector d’avui en dia. Unes batalles que s’estableixen en la novel·la entre dos personatges, el representant de la inconsciència i d’una vida frívola com Willie (William Miller, el “apòstol del barebacking“, pàg. 164), i el responsable seropositiu que dedica la seua vida a la prevenció de la malaltia, Doum. La configuració de Willie recorda, sens dubte, la construcció de Lleonard o el sexe dels àngels de Terenci Moix. A la novel·la de Garcia, els dos personatges van passar de ser cinc anys amants per esdevenir enemics públics i privats. Dos conceptes d’entendre la vida, amb inconsciència i irresponsabilitat el primer, amb paciència i denúncia el segon. El tercer personatge en qüestió és el filòsof Leib que, procedent de la militància esquerrana, acabarà sent un ministre del partit conservador governant. Ell serà el contrapunt d’un debat filosòfic que s’entrecreua enmig del conflicte dels dos personatges anteriors.

Enmig d’aquest triangle, el punt d’unió, serà la periodista Elisabeth Levallois, Liz, que compartirà secrets, batalles i, en definitiva, rebrà les garrotades de tothom. Amb tot, esdevindrà el testimoni de les informacions que rebrà el lector, en tant que la veu narrativa és la seua. Ella mateix evidenciarà les conseqüències dels debats abans esmentats en la pell d’una dona, tot oferint la manca de normalitat que en una societat aparentment normalitzada com la parisenca encara hi ha.

Comptat i debatut, aquesta és una novel·la que es llegeix amb rapidesa, amb deler, tot i que la voluntat reflexiva tant cobdiciosa crea un regust d’inversemblança en el lector. Un “no m’ho acabe de creure” propi d’un relat tan pretenciós que pot copsar per la joventut de l’autor i la maduresa de les reflexions incloses; tot i això, caldria lligar amb molt més passió i minuciositat el debat encés entre Leib i Doum, ofert de manera descriptiva en el relat de Garcia. La conclusió de la història, que trenca l’estructura general del relat, esdevé, al nostre entendre, un xic precipitada i mancada d’alçada discursiva, com també una mica conservadora dins de les possibilitats de resolució dels conflictes abans apuntats.

Confesiones a Alá

Confesiones a Alá, Saphia Azzeddine, Madrid, Demipage, 2011 (2008)

Aquesta és una història ambientada al Magrib on la jove Jbara esdevé una imatge del desig de supervivència de tanta gent que viu es zones deprimides com la seua. Es construeix així un relat directe, amb posat aparentment senzill, amb la veu pròxima de la protagonista –en primera persona–, que es converteix en el testimoni contradictori de l’ànsia per viure i ser lliure, alhora que accentua la seua dependència de les necessitats material: “Ara sóc tota una dona de negocis. El meu cos és la meua oficina.” (pàg. 70).

L’escriptora i actriu intenta polemitzar –l’objectiu que percaça és força evident– a través de la nuesa de la veu de Jbara, tot construint una novel·la en certa mesura iniciàtica on el coneixement del seu país, el Marroc, és un fet ben obvi. Amb tot, la provocació general de l’obra presenta una involució a la fi que impregna d’una certa dosi d’inversemblança la seua resolució. La pretesa interlocució amb el seu Déu, Al·là, tampoc és una qüestió, al nostre parer, ben resolta, més enllà de recordar al lector la religió que professa la protagonista.

Ushuaia

Ushuaia, Marc Artigau, València, Brosquil, 2008 (premi Pepe Alba de Teatre Ciutat de Sagunt, 2008)

Ushuaia és la capital de la Província de Terra de Foc, a l’Argentina, la ciutat, doncs, més meridional del nostre planeta. Més enllà de la localització geogràfica, en la peça d’Artigau, es concreta com el símbol del desencís d’uns personatges desorientats i que cerquen el propi camí del seu futur. Un espai mític que esdevé màgic en paraules del Mag que presenta el seu espectacle amb el mateix nom: “La gent que ha caigut en un pou d’Ushuaia ha desaparegut per sempre. Com si mai no haguessin existit, com si haguessin creuat l’estreta línia de la fi del món o de l’existència.” (pàg. 20). Una caiguda que presenta un altre dels enigmàtics personatges, Vainilla, a l’inici d’una obra on els recursos olfactius són presents gràcies a la recurrència al iogurt de maduixa i a la pròpia concreció del personatge que apareix agonitzant en la primera escena.

Un joc de símbols i de concreció de personatges que porta al jove Artigau a una obra intensa i exigent on la reflexió sobre la condició humana ve amagada per un plantejament del conflicte en aparença senzill. Així, la reflexió sobre l’exigència d’un mateix o el sentiment de culpabilitat ompli diversos monòlegs de construcció impecable que frenen el ritme àgil de la major part del text. El mag es converteix així en l’eix estructurador de diversos punts de la història presentada; així, de manera indirecta, ens ofereix la síntesi de la peça descrita per Artigau: “una pel·lícula on tot de gent aleatòria, vull dir que no tenien res a veure els uns amb els altres, acabaven reunits en una mena de cub” (pàg. 60). I una reflexió complementària, en sentit relativitzador de les escenes que llegim, que ens ofereix Aïna: “Potser tots estem morts i les nostres ànimes estan esperant alguna cosa. Com si això fos una mena de sala d’espera.” (pàg. 60). Hi ha també una reflexió del teatre dins del teatre, com és la referència a Tot esperant Godot (1952) de Samuel Beckett, un paral·lel interessant per la concreció i comprensió de la història. Comptat i debatut, Ushuaia és una peça ben escrita, amb una aparença fràgil però un fons robust que aporta a lector-espectador una dosi incessant de reflexió sobre l’existència de l’ésser humà actual, aquell que vol viatjar sense un esquema previ i que pot veure’s allotjat en una sala d’espera sense tenir la certesa cap a on caldrà dirigir els seus esforços.

L’hotel dels jueus

L’hotel dels jueus, José Miguel L. Romero i M. José Vidal, Eivissa, Institut d’Estudis Eivissencs, 2008

Aquest és un excel·lent treball de recerca sobre la presència d’una família jueva, els Hanauer, a Eivissa. Procedents de Lingen, aquests germans van aconseguir fugir de l’alemanya nazi per a instal·lar-se, amb gran secretisme però connectant alhora amb els habitants d’una Espanya franquista que els acollia, i demostrar les paradoxes de la història. Un assaig ben documentat, que es llegeix amb facilitat, que ens pot servir per entendre alguns passatges de la nostra darrera història més intensa.

Wetlands

Wetlands, Charlotte Roche, Barcelona, Proa, 2009 (2008)

Roche’s novel provides the reader from the cover, as “the most revolutionary book ever written on the body of the woman” no longer a book filled with topics that tries to deceive its receipt from approach rugged situations, bad taste and poor sense erotic. A protagonist of eighteen years, Helen, whose sole aim to bring together parents, to live again, and playing with their piles for this purpose, no longer a pretext for a fast and straightforward narration that the reader gets bored . After fifty pages of descriptions of holes in the body, offering live streams juice and diverse, the monotony reigns in history without history. That is, a superfluous book will be of interest only to those seeking an easy read that can be broken into small pieces, as time stops every day. The story line, so low-not lost, the character does not grow. And an unlikely final short narrative voice that is proud of having passed the maturity, in that, as a woman who already has the majority, can go live with parents who want not.

War correspondence

War correspondence, Manuel Alonso, Alicante, Aguaclara, 2008

This volume of poetry by Manuel Alonso, with whom he was awarded Mollà Paco Petrer City Council in 2008, becomes a good example to understand the author’s poetry published in previous volumes that I have read. A book consistent with some of the thoughts that we often read in his blog, The Pearl, and Papers and Poems we read in a critical view against mediocrity. Alonso rebels against the enormous power of the media and the hypocrisy of politicians who steal freedom to individuals. The poet denounces the injustices, both present in the media, which lies within the framework of actions against women or against immigrants. However, we can find some resignation stop lines like “but, too, are the recipients of the lies, / as a string, draw it, generation after generation.” (P. 18).

Also noteworthy is the desire to record or fellow poets that are taken into account when of poetic composition. Thus the poems begins with “A poet is not a war correspondent,” dedicated to the late Manuel Garcia i Grau, referring to his book The City of anger, or, later, in “Europe, a peninsula that will multiply of peninsulas “on The Rape of Europe again by Alpera Lluís. In parallel, we see a desire to highlight the importance of memories, the time before “The past does exist” (p. 21). We can discern “Miniatures,” Small Gems, The way of haiku, that by the way of judgments and opinions, offer the nakedness of the poet’s reflection, aimed at various times singers such as Victor Jara and Raimon, or writers like Vasily Grossman.

Time is not to be hanged. Diary of the early nineties

Time is not to be hanged. Diary of the early nineties, Manuel Alonso, Rafelbunyol, the Moorish quarter, 2008

This is the second diary I read by Manuel Alonso. With an obvious simplicity, the poet (writer and essayist) reviews the years from 1990 to 1994 through their own eyes. A resulting text, as I had the same author, the selection of the diary he has of those years. We found the thoughtful voice of the status of the writer that in his thirties wants to confirm his career. There are doubts, hesitations, sufferings of those who want to pursue writing and finding, through knowledge and conversation with other greatest writers, a comfort to their dedication.

The heterogeneity of the structure of the diary, there are recurring themes as suffering for the passage of time and the desire to recover the past in the present moment. The title selected for this second diary is, therefore, a success. Another element is fairly stated: “I have the feeling of living in a provisional status.” (P. 30). We also found a reflection on gender in moving this book: “It is clear that much of the literature and art revolves around me. What we can not pretend that the entire universe is rotating in orbit around a single I do. “(p. 20).

On the other hand, the reader interested in the portrait of the literary movement, especially poetic-nineties, both in Valencia and Alicante, with references to the creation of the magazine or Tuacte aljamiado. Thus, as the necessary references to co-commitment, as Vicente Peña, Ramon Guillem, Merce Claramunt, and many others mentioned in the diary. There are also references to the family, the immediate surroundings, to the language, customs and festivals. Ultimately, treatment literaturized the writer’s life in a few key years in his training.

A libertine education

A libertine education, Jean-Baptiste del Amo, Paris, Gallimard, 2008

Between Perfume (1985) by Patrick Suskind and Nana (1882) by Émile Zola, between life and death, between survival and development of the population of Paris, from an earlier era, here is the literary basis, consciously or not the young French writer, a native of Montpellier, who wrote this novel. A picaresque story, part history, part of initiation, where the reader can find a universe in which he describes very well or know the way of the protagonist, Gaspard of the city of Quimper in Brittany.
Throughout the novel, we discover a succession of several secondary characters who accompany the protagonist in his life: Luke, the first friend Justin Billordo, a barber, Etienne de V. Conde and his first lover, and perhaps the only one, Emma, the prostitute with whom she started in the art of prostitution; Adeline d’Annovres and his father eventually be his wife and his father, Earl, another lover protagonist, and Baron Raynaud. With his experience, Gaspard finds various life situations and he can reach a higher level in his experience. All these characters are part of the novel and while most of the life stories of Gaspard.
Nous sommes, pourtant, à l’intérieur de la structure du prenons bildungsroman-si nous le mot allemand. Il ya une histoire de croissance, de supération personnelle, avec un jeune qui à la fin du roman, to cessé rapidement d’être jeune homme pour devenir un mur. La fin de l’histoire tragique est le point faible du roman. Une qui casse les inversemblable accélération expectatives du lecteur. Le point fort du texte est, sans doute, l’intrigue d’avoir situé au siècle XVIIème minutieuse français et la description des maisons et des habitudes bourgeoises et de la noblesse de l’époque.

We, therefore, within the structure of the bildungsroman, taking the German word. It is a story of growth, personal growth, a young man at the end of the novel, quickly left to be young to become a mature man. The tragic ending of the story is the weak point of the novel. An incredible breakthrough to the reader’s expectations. The highlight of the text is, without a doubt, have placed the story in the seventeenth century French and a detailed description of the houses and habits of the bourgeoisie and the nobility of the time. A curiosity: the symbolic use of the river, the Seine, to design the personality of Gaspard.

There are many descriptions of the desire for social ascent of the protagonist:
* “I wanted to see in the death of Martin Legrand a good omen. This man was not born bourgeois reason that there is no possibility of promotion. Gaspard found the emulation of his arrival in Paris, was a delicious feeling.” (P . 75)
And a dramatic reality in the end:
* “My tragedy is not having a vision of my whole life to make me understand.” (P. 349)
* “Gaspard turned back toward the river. Finally, he ruled.” (P. 423)
A good ending to a story that cannot fail to the reader.

A melancholy Arabic

A melancholy Arabic, Abdellah Taya, Irun, Alberdania, 2009 (2008)
This is a new book by the author of Salé in Morocco, which he again raised up the uneasy coexistence of personal original roots and a new life in Paris. Anyway, this book presents a more coherent argument that the former Taya, Red Fez (2004). This time, the internal structure gives us four separate parts: “Remembrance,” “I”, “Run away” and “Writing”. Four pieces of life of the author or the author alleged that from the perspective with a personal-identification with the protagonist’s name-address various aspects of migration, the contrast of cultures, but above all the love between adults, compared with a protagonist who recognizes “falling in love at first sight”.
Meeting again in a poetic prose Tayá very interesting that sometimes brings us closer to the poetic prose in fact, are some verses. However, the strength of the first half, with the near rape of teenage protagonist, does not recover. The later stories are moving more in longing and desire for a perfect love that the character is not enough in love affairs, a young man who summed up his anxiety very clearly: “I want to love” (p. 31). The last part, with letters and texts crossed with Slimane’s lover, is uneven; breaks the spell that had created the previous chapters in the reader. However, this is a book to savor, without any attempt to discover any major element.