L’illa d’Antígona

L’illa d’Antígona, Tomeu Matamalas, Mallorca, El Gall Editor, 2010

Una novel·la d’interés per al lector àvid d’històries ben treballades, ben escrites i amb interés pels orígens dels pobles de la Mediterrània. L’illa d’Antígona és tot això i més; una petita troballa que va meréixer ex aequo el VI premi Pollença de Novel·la. Plantejat com una llarga conversa entre un ancià Alexis Stravos, pintor que acaba de perdre l’esposa des de la Venècia de 1511, i l’aparent deixeble –desconegut personatge fins al final de la novel·la– Nícies. Un testimoni mut que esdevé en el còmplice perfecte del lector que coneixerà de manera progressiva tota l’evolució vital des de la seua condició d’orfe al mercat d’esclaus de Constantinoble, la tragèdia de la conquesta per part dels turcs, el temps d’esclavatge fins l’alliberament que esdevindrà el lligam amb el patriarca de la nova comunitat ortodoxa de Bizanci.

El pretext vital serveix l’autor per aprofundir en la relació dels artistes, concretament dels pintors com el protagonista, i el poder. Així Alexis establirà relació i amistat amb el pintor venecià Gentile Bellini, que acabà fent un retrat de Mehmet II, el soldà turc. Tot plegat per establir tres etapes vitals del protagonista marcades per la residència en tres espais distints i la relació amb tres dones que marquen la seua evolució: d’una banda, Irene, que viurà la tragèdia de l’ocupació a Constantinoble com ell mateix; en segon lloc, Melina, que representarà el temps d’alliberament viscut a l’illa d’Antígona, i, finalment, Sabrina, la seua esposa en el temps final viscut a Venècia. L’amor es converteix en el punt feble del protagonista: “Un home enamorat és un home malalt.” (pàg. 100). Amb tot, se sent seduït per la filosofia d’Epicur: “tot coneixement que no condueix a la felicitat és inútil.” (pàg. 116).

La novel·la de Matamalas potser trontolla una mica en referència a la construcció general dels elements principals de la història: la construcció d’un imaginari en primera persona marcat pels esdeveniments històrics. Amb tot, un dels punts forts del llibre, que copsa el lector de manera considerable, és l’establiment d’una xarxa d’històries secundàries, marcada sovint pels altres personatges, que esdevenen punt de referència i atractiu principal del seu conjunt. Així, podem destacar la concreció de la dedicació a la prostitució del primer amor d’Alexis, Irene, que va més enllà del complement contextual de l’adolescència del protagonista.

Igualment, podem ressaltar el coneixement del context social i l’ambient del Constantinoble previ a la invasió turca, amb la convivència dels pobles i cultures diverses que hi havia, i els canvis operats en posterioritat. Amb una imatge ben explícita d’uns nous governants preocupats per oferir una imatge occidentalitzada i pròxima a les grans cultures europees d’aleshores. En definitiva, una història per a ser llegida amb gaudi i sense pausa.