Confesiones a Alá

Confesiones a Alá, Saphia Azzeddine, Madrid, Demipage, 2011 (2008)

Aquesta és una història ambientada al Magrib on la jove Jbara esdevé una imatge del desig de supervivència de tanta gent que viu es zones deprimides com la seua. Es construeix així un relat directe, amb posat aparentment senzill, amb la veu pròxima de la protagonista –en primera persona–, que es converteix en el testimoni contradictori de l’ànsia per viure i ser lliure, alhora que accentua la seua dependència de les necessitats material: “Ara sóc tota una dona de negocis. El meu cos és la meua oficina.” (pàg. 70).

L’escriptora i actriu intenta polemitzar –l’objectiu que percaça és força evident– a través de la nuesa de la veu de Jbara, tot construint una novel·la en certa mesura iniciàtica on el coneixement del seu país, el Marroc, és un fet ben obvi. Amb tot, la provocació general de l’obra presenta una involució a la fi que impregna d’una certa dosi d’inversemblança la seua resolució. La pretesa interlocució amb el seu Déu, Al·là, tampoc és una qüestió, al nostre parer, ben resolta, més enllà de recordar al lector la religió que professa la protagonista.