Pròleg

(a cura d’Isabel-Clara Simó)

Carles Cortés inicia amb Veu de dona la seva carrera com a narrador, i ja podem predir que la seva serà una carrera llarga i intensa, perquè és evident que té moltes coses al pap i la destresa suficient per transformar‑les en literatura.

L’estil d’aquest primer llibre és, seguint Bajtin, el del “dia­logisme ocult”, també anomenat “monòleg dramàtic”, en què sentim una veu que dialoga amb d’altres que romanen ocultes. No és un recurs fàcil perquè té el perill de caure en la monotonia, perill que Cortés evita amb tota brillantor, ja que el tret més remarcable d’aquesta novel·la és la seva amenitat.

El que més sorprén és l’edat i el sexe de la narradora-­personatge. Per a la gent molt primària, el/la protagonista d’una història és un alter ego de l’autor, cosa que sovint desmenteix la història de la literatura: en canvi no és gens primari veure que l’edat del /de la protagonista sol coinci­dir amb la de l’autor. El mateix Joan Fuster ho feia avinent, en un dels seus llibres de brillants reflexions. No sé si per portar la contrària a una tradició, Cortés es transmuta en una dona i a més anciana, i té la gràcia de parlar com una dona gran. Només per això, ja mereix la nostra atenció.

Però és que a més la història està lligada amb una admi­rable destresa; estic convençuda que, ultra la intriga dels esdeveniments narratius, les expectatives del lector se sus­tenten en la fluïdesa de la prosa. No endebades Cortés és un bon coneixedor de la literatura i un estudiós dels seus secrets.

Diuen que tot està ja escrit, que les històries que podem “inventar” ja han estat inventades i que, a aquestes alçades de la història, el màxim a què podem aspirar és a contar les mateixes històries amb paraules noves. No ho sé: crec que una admonició com aquesta segurament se la feien els grecs clàssics, i no cal dir els romans, que sovint s’exclamen que els grecs ja els ho han deixat tot fet. A mi em fa la impressió que la narrativa és alguna cosa més que l’argu­ment; que, de fet, l’argument no es mes que un dels seus ingredients, i no precisament el més important. I, encara més, un argument ja conegut, tractat per un bon escriptor, esdevé completament original, i tens la més viva impressió, en llegir‑lo, que estàs llegint una història nova de cap a peus.

Tinc el convenciment que el secret està en el to, i en el ritme, i en una especialíssima temperatura, i en el punt de vista del narrador o del personatge, i en l’arquitectura amb què s’ha muntat l’obra. Doncs bé, ultra tenir un argument interessantíssim —d’aquells que no pots deixar, que fa que vulguis saber què més passarà—, Veu de dona posseeix la virtut de tenir una arquitectura sòlida, un to confidencial perfectament escaient, un ritme àgil i un punt de vista coherent. I una temperatura alta, ventilada sens dubte per aroma de salobre i carregada d’humitat marina: una tem­peratura mediterrània.

Carles Cortés inicia la seva aventura narrativa amb molt bon peu. De ben segur que ens donarà moltes i molt agradables sorpreses en el futur, un futur llarguíssim, atesa la seva joventut.