Pròleg

(a cura de M. Antònia Oliver)

Quina olor fan les pomes verdes? Sembla que ha de ser una olor una mica àcida, una olor groguenca encara que siguin verdes, però a Marta dibuixa ponts fan olor de tendresa. La Marta —i en Carles Cortés per boca seva— descriuen l’àvia amb gran manyagueria fins al punt que la protagonista guarda amb ella les cendres de l’àvia perquè li facin companyia. I són aquestes cendres les que fan olor de poma verda, olor de mort tendra.

La Kathleen McNerney, una amiga comuna —de fet la Kathleen em va presentar el Carles fa uns quants anys—, un dia em va demanar per què a les meves novel·les sempre hi surt una àvia, una dida o una dona vella, generalment bona dona, plena de saviesa popular, que ajuda a les o als protagonistes. La sorpresa em va deixar de pedra: jo no me n’havia adonat, ho devia haver fet/escrit inconscientment, però era cert. No fa gaire vaig llegir a una entrevista que havien fet a Carles Cortés que ell no havia conegut cap de les seves dues àvies, que escrivia sobre elles —a la seva novel·la anterior, Veu de dona, és una àvia que explica les seves vivències— per enyorança d’àvia. I vet aquí una altra sorpresa: jo tampoc no havia conegut les meves àvies, potser també tenc enyorança d’àvia.

Però Marta dibuixa ponts no és una novel·la d’àvies. L’àvia de la Marta hi és com a fil conductor d’una història molt més complexa, que passa a Alacant i a Nàpols, una història viscuda —i vista, i sentida i patida i gaudida— sobretot per la Marta, però també pels seus amics a través d’ella, pel seu amant, pels seus records i, molt especialment, per Nàpols.

M’ha semblat que Nàpols és un personatge gairebé tan important com la protagonista, que els amics i l’amant napolitans de la Marta són respiracions de la ciutat que en Carles ens vol mostrar i que ens fa experimentar amb una plenitud de gran novel·la. El Riccardo que busca bellesa dins els contenidors, el Sandro que regala a la Marta una aquarel·la amb un pont, sor Mercede i els seus àngels, en Fabrizio, l’amant, un pocavergonya, dominant, descarat, que aconsegueix dels altres el que vol sense demanar-los res, un noi que fuig dels problemes, l’àngel dels cabells engominats que odia la ciutat i la mamma… i la Marta entre tots aquests alens de la ciutat, dalt dels terrats d’aquest Nàpols quotidià, en els carrers on hi ha turistes i ens els que només hi ha napolitans, fent les seves classes, escrivint la seva novel·la, en fi, dibuixant els seus ponts que l’ajudaran a travessar la vida.

La vida que també passa per Alacant. Pels seus pares que no s’entenen, dels quals ella ha fugit dibuixant un pont que l’ha duta fins a Nàpols per casualitat, i que acaben separant-se —i aquesta separació li fa preveure la seva del Fabrizio—. Del company d’escola Valentí, el seu secret d’adolescent que nosaltres, els i les lectores coneixem des del començament però que ella no es vol confessar. De la seva amiga Elena, de qui també ha fugit i que, en retrobar-la, també per casualitat, veu que ha posat de nom Valentí al seu fill. Casualitats, secrets, ponts: el cercle es tanca. La Marta torna a Alacant perquè en Fabrizio ha fugit en un vaixell i ella, en comptes d’odiar-lo a ell, comença a odiar Nàpols. Però també torna a la seva ciutat per recuperar-se a ella mateixa.

I així, amb un pont teixit pel Carles Cortés entre Nàpols i Alacant, esperam que algun dia el podrem traspassar amb les nostres àvies literaturitzades.