Primer capítol

Una nota al periòdic. Així va ser el seu últim adéu. Una breu nota que va publicar el pare a la premsa local i que m’envià per carta una mica més tard. Perquè jo era a l’estranger i ell no volia trencar-me el nou ritme que havia començat. No vaig ser a l’enterrament de l’àvia. Sempre ho he recordat aquests dotze anys que han passat. Ara és morta, ben lluny. Ja no em pot sentir. No em pot escoltar, tampoc parlar. L’enyor de la seua veu, freda i càlida al mateix temps, que sempre m’acompanyava quan arribava al seu pis, després d’eixir de l’institut, quan encara no havia fet els quinze anys. Era una casa màgica, un espai distint, magnètic i atractiu, que afavoria el meu benestar, la imaginació al servei de la meua ment d’adolescent que volia arribar molt lluny. En uns límits distints en els quals es movia la meua vida. Somiar desperta, crear somiejos sobre les coses del dia a dia, trencar amb les pautes lògiques en les quals anava creixent.

Volia, certament, que tot fóra mentida i enigma, fantasia i il·lusió, distinta com em veia davant dels espills. No m’agradava com era, certament, però la seua companyia, la d’aquella dona que en silenci sempre m’havia estimat, em feia sentir-me bé, encara que fóra durant aquelles vesprades en les quals la visitava. Curtes estades a la vora d’una taula al saló on jo feia els meus deures i ella em vigilava, discretament, sense cap tipus d’enuig… La meua àvia, la senyora Dolors. Només queda en el meu record el retall passat de la seua mort. Una imatge que queda marcada en la meua memòria. Enmig dels papers que he portat d’Itàlia, aquest minúscul retall del periòdic. La seua mort, el meu inici en la vida.

Va morir al cap de poc temps del meu viatge. La seua assistenta va trobar-la dormint i no la va poder despertar mai més. Se n’havia anat, com havia viscut, sense soroll, amb el silenci del temps. Sense il·lusions perquè les cames ja no li servien com abans. I havia mantingut el silenci de les meues paraules i dels meus secrets d’adolescent, perquè m’havia descobert en moltes ocasions, amb la pressió de la calidesa de la seua mà que mai no podré oblidar. Me’n vaig assabentar a través de l’escrit que el pare m’envià a Nàpols. Era la primera carta que rebia dels pares des que hi havia arribat. Les lletres del pare venien acompanyades de la nota necrològica i d’una caixa vermella hermètica amb la meitat de les seues cendres. L’altra meitat l’havien llançada a la mar. I vaig deixar aquella caixa per sempre més damunt de les taules de treball que he anat tenint, perquè sempre les tinguera a tocar, ben prop. I ara són ací novament, damunt d’aquesta taula; la caixa vermella m’ha acompanyat en el meu retorn definitiu a Alacant. La caixa que guarda els meus secrets que, de tant en tant, durant els darrers anys, he obert i m’han fet recordar l’estima de la meua àvia. Aquella olor suau de poma verda que sempre he sentit al seu interior, des que suor Mercede, la directora del centre privat on vaig treballar els últims anys a Nàpols, m’ho va contar; que els àngels de les persones estimades que havien mort, feien olor de poma verda quan s’hi acostaven… No sé si és un fet habitual mantenir les cendres d’un familiar mort, olorarles i notar algun tipus d’aroma; amb tot, aquest ha estat el meu costum d’ençà que el pare me les va enviar. Volia que jo les llançara des de l’altra banda de la mar, des de Nàpols, perquè l’àvia m’havia estimat i així ho hauria volgut. Ells ho havien fet des del port d’Alacant, des del punt exacte on més de cinquanta anys abans la meua àvia havia vist partir el seu marit, en un vaixell de l’exèrcit republicà. No va tornar a tenir cap altra notícia seua, tan sols una breu nota del govern que l’avisava de la mort heroica del seu marit quatre mesos abans de nàixer el seu fill. Des que havia marxat a viure a Alacant, la senyora Dolors sempre havia anat al port quan el sol queia, per veure una vegada més el vaixell que s’havia emportat el marit per sempre. Per això, ens havia dit que, quan morira, volia tornar com la cendra a l’aigua que s’havia emportat el meu Jaume, que no va conéixer el seu fill.

Els vaig mentir; els pares sempre van creure que el port de Nàpols havia estat la destinació final d’aquelles cendres. He deixat la seua caixa damunt de la taula on estudiava quan era una xiqueta. M’imagine que ella està ací, darrere meu. Em mira com escric aquestes paraules. Ens veiem a través de l’espill que ha estat tot aquest temps en la paret on recolza la taula. Dibuixe en la meua ment la butaca on seia, a la vora de la finestra, i observe com feia ganxet. M’alce i observe dreta el vell espill, i mire els meus ulls, la meua cara, la imatge que ella veuria si estiguera darrere meu. D’una manera màgica, les cendres han volat de la caixa hermètica que he deixat damunt la taula i han reconstruït el seu cos, la seua cara. La meua imaginació… Una imatge que no vaig tornar a veure mai més en les meues visites a la família.

Cada any, quan tornava per les vacances de Nadal i de l’estiu, només podia visitar els pares, que havien quedat sols després de la seua desaparició. Com jo també ho era, eren fills únics. Sembla que sempre hem estat abocats a tenir una escassa descendència en la nostra família. Amb tot, la manca de germans o de cosins no va representar per a mi un fet remarcable, tampoc en la meua infantesa. La meua àvia va ser, sobretot durant la meua adolescència, una font d’afecte continu que suplia, en molts moments, les diferències importants que començava a tenir amb els pares. Els anys següents, amb els estudis de la universitat, les noves amistats, les noves ocupacions, vaig anar allunyant-me de la seua quotidianitat. La visitava, sí, però altres persones començaven a formar part de les meues vivències. Van ser, per tant, els anys del batxillerat els moments en què tinguérem un lligam més estret. La mare, que treballava durant tot el dia, com també el pare, va decidir que passara les vesprades a la seua casa, perquè m’obligara a estudiar. Sempre havia estat una bona alumna però sembla que la vinguda de la meua adolescència feia patir la senyora de la qual jo havia heretat el nom, la meua mare, Marta. Un nom que, amb sinceritat, m’agradava més que el de la meua àvia. Un nom massa antic, més clàssic per a persones grans, Dolors…

A diferència de la meua relació amb la mare, va ser l’àvia la millor amiga que vaig tenir durant molt de temps. I ara, després de tants anys, quan he tornat definitivament d’una llarga estada a Itàlia que ens va separar, he volgut recuperar-la en la meua memòria. Una vegada que m’he instal·lat a la casa on va viure, amb el seu record, he trobat el pretext per a deixar escrits els meus records, les vivències d’un bon grapat d’anys en els quals he estat fugint constantment dels conflictes. Una vegada van morir els pares, vaig decidir vendre la seua casa: mai no m’havia agradat. La casa de l’àvia sempre m’havia portat millors records. Ací podré superar les meues angoixes; m’he de fer forta, com ella ho va ser, ben cert. De la mateixa manera que durant els problemes de la meua adolescència, amb la seua ajuda, els vaig superar; ara, amb el seu record, ho tornaré a fer. Seré valenta i decidida i guanyaré de nou la partida. El joc etern al qual la vida ens aboca. Crec fermament en el destí, sempre hi he cregut, perquè sé que, darrere de cada problema, de cada angoixa, hi ha una petita prova per a créixer en la vida, en la nostra existència. Ara n’he tinguda una de nova. Un nou repte a l’estranger. He de mantenir l’esperança. Cal que, amb el seu record, recupere les forces.

Un nou alé per a viure.