Primer capítol

Un plor. Un crit ofegat pel coixí del llit que t’han assignat. T’adones de l’evidència: ella no hi és. Hèctor, estàs sol, completament abandonat. Tu has tingut la culpa. No cal que plores, no. Deixa passar el temps i escolta la remor del vent a través de les reixes de la finestra. Un marc d’alumini que tanca les teues esperances, que t’impedix retornar a la vida anterior. De nou, silenci. El vent ha acabat i, amb aquest, el teu plor. No escoltes res. Cap element sonor que pertorbe la tranquil·litat de l’indret. Un aspecte misteriós que es veu incrementat pel fet que la boira haja impedit durant tot el dia que veres el sol. Un fet estrany a la ciutat on ens trobem, on el cel és sempre clar. La presó de Fontcalent, on som en aquests moments, és al bell mig d’un espai erm, on els núvols passen amb molta celeritat. És una zona de vent on mai no plou i, quan ho fa, les rambles omplin de fang els camins i les carreteres. A l’edifici on ets fa molta calor en un dia com avui: ha bufat vent de llevant i una immensa coberta de boirina ha impregnat d’humitat l’aire de la teua cel·la. La nuvolada que ha portat l’aire de l’est té escassa alçada; és per això que no pots albirar, a través de la petita finestra, la silueta de la serra que dóna nom al penitenciari. Des del primer dia que vas entrar en presó preventiva, ara fa tres mesos, t’ha agradat cada dia observar la silueta del cim. Sentir-te espectador de l’exterior, des del marc estret que renova l’aire que respires.

No saps si és a causa de l’oratge, però la veritat és que avui no et sents bé. Has demanat no eixir al pati aquest matí i quedar-te tancat amb pany i clau. El sol t’agrada: és l’única companyia que t’ha quedat durant els mesos d’aïllament. La seua absència t’ha provocat mal de cap, també el record de la teua dona. El dolor no és provocat pel patiment d’estar tancat, en absolut. Has decidit apartar-te del món. Sense la Maria, no té cap sentit lluitar per ser lliure. És cert que podries haver pagat la fiança; de fet, tens uns estalvis que et permetrien continuar fora mentre estigueres pendent del judici. Però no ho vols fer, ho tens ben decidit: et quedaràs ací la resta de la teua puta vida. Ara que ella és morta, ho tens clar. Vols passar el dia al llit i no fer res més. Amb tot, no pots ni imaginar que una visita desconeguda i inesperada et trencarà aquesta vesprada la pau que ara sents. Deixem passar unes hores, el temps just perquè tot comence. Assaborix la força del silenci, l’autèntica.

Són les sis de la vesprada. És l’hora de les visites al centre penitenciari. En una cambra menuda, amb una taula al mig i dues cadires, entres per la porta i et trobes una jove asseguda davant del seient que queda buit. Aquella cadira és per a tu, Hèctor, no n’hi ha cap dubte. No saps els motius reals de la visita que t’ha fet malbé la desitjada solitud. A l’hora de dinar, t’han avisat: una assessora nova de la gestoria on treballaves vol parlar amb tu. Serà la teua substituta? No, no en tens ganes. No vols tornar a veure ningú d’aquell maleït despatx on has estat reclòs durant tants anys sense veure el sol. Tot i la sorpresa de l’anunci, has acceptat la visita. No saps ben bé perquè ho has fet. Però, qui és aquesta dona que t’espera? Una persona, en definitiva, que vol parlar amb tu. Voldrà informacions sobre algun assumpte que duies entre mans fins a l’últim moment. No buscarà saber secrets del teu passat? Amb l´interrogatori de la policia, ja en vas tenir prou. No, aquesta xicota no sembla cap detectiva. Has acceptat perquè ja feia temps que no enraonaves amb ningú del carrer. D’ençà que hi vas entrar, ningú no ha vingut per veure’t ni tampoc per saber com estaves. Tampoc la teua filla, la Sandra. Et sents sol i decebut, com un ermità enmig de la serra, fugitiu del teu passat, del teu present. Finalment, t’asseus mentre escoltes la dolça veu de la visitant:
—El senyor Hèctor Soler, supose.
—Jo mateix.
Una curta resposta davant la incertesa de la identitat d’aquella morena de cabells llargs que ha vingut a buscar-te. Només saps que s’ha identificat als vigilants de la presó com a assessora i companya de treball teua, però no la coneixes.
—Sóc Laura Ferrer.
—Molt de gust, senyoreta Ferrer. No tinc el plaer de conéixerla, però m’han dit que està cobrint la meua baixa… diguem-ne voluntària. No han deixat passar massa temps sense soterrar-me. Almenys, vosté farà més goig que no jo en aquell obscur despatx.

Ferrer. Laura Ferrer. Un nom que t’inspira confiança, que t’ompli de records de dones belles. Com la teua dona, pobra Maria, quan la vas conéixer feia tant de goig com la xicota que ara tens davant. No, Hèctor, aquesta no és Maria, és Laura, Laura Ferrer, i fa el teu treball, que tu ja hi no tornaràs, perquè no volen saber res de tu. Mostra’t a la defensiva, ella ha vingut a traure’t informació, com tots els que t’han parlat d’ençà de la mort de la teua dona. No pots oblidar-la; dins de la presó, després de la seua desaparició, has volgut deixar de pensar en ella, esborrar el temps passat. No ho has aconseguit encara: la imatge de la jove visitant t’ha portat de bell nou la seua cara. Un bri d’esperança ha il·luminat la teua ment. Tot i les seues primeres paraules, no acabes d’aclarir qui és aquella doneta que vist amb elegància, que s’asseu a la cadira d’enfront i que deixa abatre els seus braços damunt de la taula que tots dos compartiu. Sembla que vol ser prop teu, tocar-te. Un desig voluntari de contigüitat, de confiança, amb una dona que és la primera visita que reps en aquell odiós espai. Una persona que s’ha interessat per tu! Una estranya companyia, ben cert.

—Moltes gràcies per la seua amabilitat. Té tota la raó, però no siga distant amb mi. No ens coneixem, és veritat, però vosté…
—Pots parlar-me de tu. És més, t’ho demane, per favor… M’han dit que ets assessora de la gestoria. Supose que fas el meu treball.
—Sí, bé… quedem que sóc assessora. Però no tinc les teues atribucions.
—Què necessites, doncs, de mi?
—Algunes informacions, només.
—T’envia el maleït Pere? O el Fèlix? Que no troba algun document? Li ho vaig deixar tot llest quan em va fotre al carrer!
—Ja ho sé, senyor Soler… bé, Hèctor… He pogut entrar ací gràcies a ell, Fèlix Asensi, i el seu soci, el senyor Pere Carratalà. Bé, et seré franca i directa. He usat el pretext del teu antic treball per a entrar-hi… No t’estranyes, per favor. No digues res, si et queixes de la meua presència, em trauran d’ací! Vinc a visitar-te com a part del meu treball. Em paguen perquè et faça una mica de conversa. Ja sé que és una mica difícil d’entendre, però és la meua professió. Sóc visitadora de persones, diguem-ne, solitàries… He hagut de donar l’excusa que sóc la teua substituta, però no és cert. Vinc només per a fer-te companyia.
—No ho acabe d’entendre. Has mentit per acostar-te a mi? Ets psicòloga i vols estudiar-me com un animal estrany?
—No, Hèctor, no. És més senzill que això. Algú que es preocupa per tu vol que no estigues tan sol. M’han demanat que et done conversa, almenys una vegada la setmana. No és bo estar sense contacte amb el món exterior. Des que has entrat a la presó, no ha vingut ningú a saludar-te.
—Ets massa jove per haver vist Desayuno con diamantes, si no diria que t’assembles a l’Audrey Hepburn quan visita aquell mafiós a la presó per diners…
—No, però m’he llegit la novel·la original del Truman Capote sobre la qual van rodar la pel·lícula. No és tan estrany que algú visite un presoner…
—Tu i jo no tenim res en comú. Per què has mentit per a entrar- hi?
—Temia que no acceptares la meua visita. Si t’hagueren dit que era una desconeguda, podies haver-me rebutjat i no hauria tingut l’oportunitat de conéixer-te. Ja em van avisar que tenies un caràcter una mica difícil.
—Ja veig que el Pere i el Fèlix continuen parlant bé de mi…
—Si estic ací és gràcies a ells. El Fèlix no va posar cap problema a fer-me una carta de recomanació de la gestoria perquè demanara aquesta visita.
—Són ells els qui t’envien?
—No exactament.
—La meua família? La Sandra, la meua filla?
—No importa qui m’envie. Només vull que acceptes la meua presència un dia la setmana. És el que m’han demanat i el que em paguen, ni més ni menys… una horeta. Podem passar-ho bé, si vols. Parlarem i parlarem. Trencaré la teua solitud. Accepta el joc, no tens res a perdre, només el teu silenci. Serà agradable… tinc molta conversa, ja veuràs! Un silenci sec entre tots dos, ningú parla. Et fa por perdre la teua intimitat, el teu silenci interior. En els mesos que has conviscut amb altres presoners, has fet poques amistats. Només l’Estanis, el company de cel·la. Mai no has estat un home massa xarraire, és cert, però d’ençà que vas entrar-hi, no tens ganes d’iniciar converses. Passes els matins al pati, amb els cigarrets que et deixen fumar. L’Estanis es queixa de l’olor i la teua tos va en augment. T’ofegues tots els matins quan et despertes i els retrets del company et fan bullir els nervis. Mai no t’ha agradat que t’acusen de res i menys de bajanades, com de fumar excessivament. Per això, has suportat millor del que et pensaves que t’acusaren d’assassinar la teua dona, això sí que és un motiu de pes per a rebre els retrets d’algú. L’Estanis comença a conéixer-te i, tan bon punt li llances una mirada de malfiança, tanca la boca. Potser et té una mica de por. Ets un assassí, almenys això comença a córrer pel pati de la presó, un espai on, ara que han passat els mesos de l’hivern, el sol ha estat el teu millor col·lega. Sentir la seua cremor damunt de la pell et retorna l’ànsia de viure, de seguir endavant. Un sentiment que perds quan recordes la Maria… Aquesta xicota vol establir converses setmanals amb tu. Quin fet més estrany! Com una Audrey Hepburn qualsevol que visita un cabró com tu… Ve a la teua ment la divertida escena de la pel·lícula… Et deixes seduir per l’oportunitat que l’atzar t’ha oferit i l’acceptes. Sí, senyor, és una dona jove i molt bella. Per què no acceptar-la? Una nova amiga. Potser alguna cosa més? Ja no estàs en edat d’aventures amoroses. Menys encara amb una jove que pot tenir, si fa no fa, pocs anys més que la Sandra, la teua filleta.
—Disculpa que t’insistisca: qui t’envia? Això és, qui et paga per venir? És evident que no ho fas debades…
—És clar que no, ja t’ho he dit. Però no cregues que m’importa fer-ho. Em sembla que tots dos podem ser grans amics. M’han fet cinc cèntims del que t’ha passat.
—Què t’han contat? Tot són mentides. Ho sé, tothom em detesta. La família de la meua dona mai m’ha estimat; també els amics. El Pere Carratalà i el seu soci, Fèlix Asensi, sempre m’han envejat. Els clients em volien a mi, no a ells, per molts estudis que tingueren!
—Tranquil. No és hora de parlar del teu antic treball.
—Si mal no recorde ha estat el pretext pel qual has vingut… no em negaràs que ells han tingut alguna cosa a veure!
—Prou! Ja t’he donat els meus motius. Vols que vinga a veure’t o no?
—Diguem-ne que no m’importa. Conta’m! Què t’han explicat de mi?
—Coses sense importància… algunes tafaneries que em podran servir per a iniciar la nostra amistat.
—Jo no vull ser el teu… amic!
—Serà millor que ho consideres. Sóc una bona amiga dels meus amics, com una germana…
—És obvi que saps vendre’t! No puc dir que no.
—M’han explicat que t’agrada jugar als escacs. No és veritat?
—No me’n recorde. No vull jugar amb vosté.
—Pots parlar-me de tu, Hèctor, com m’has demanat abans. Tinc una vintena d’anys menys que tu. Vols que demane un joc d’escacs?
—No vull jugar ni fer res amb tu, Laura. No sé perquè he acceptat la teua visita. Hauria d’haver imaginat que tot era un parany del Fèlix i del Pere. Volen acabar d’enfonsar-me! Vols anar-te’n ja? Per favor! Tinc maldecap. Ara mateix demanaré al vigilant que em porte a la cel·la. I, si em vols ajudar, vés-te’n i no tornes. Jo diré que has vingut i així et pagaran, però deixa’m sol. Si qui et paga no vol venir, no cal que m’envie a ningú. Preferisc quedar-me sol, ací tinc amics. No vull compassions hipòcrites.
Vols anar-te’n, deixar de parlar amb aquesta dona que no esperaves. Alces els braços de damunt de la taula i prepares les mans per a alçar-te. No has pujat el to de veu en les últimes frases, n’estàs content, has sabut controlar-te. Potser és la primera vegada que no crides en veu alta. També és cert que, des de la mort de la Maria, no t’has enfadat amb ningú, tampoc amb l’Estanis quan es queixa de la teua tos de cada matí. Quan el comissari et va acusar de la mort de la Maria, tampoc vas mostrar cap enuig. Ho vas acceptar sense més. Per als investigadors la realitat era evident: tu l’havies llançada pel balcó. No ho vas negar, ho vas assumir i no saps el motiu del teu comportament. Potser perquè sabies que, amb la desaparició de la Maria, la vida se t’acabava, deixava de tenir sentit. Ja no et quedava temps per a res més, només calia esperar que t’apartaren del dia a dia. Van informar-te que entraries en presó preventiva, que quedaries pendent d’un judici que podia tardar molt de temps, però preferies mantenir-te reclòs per sempre en aquest cau envoltat de terra erma. Mentre t’alces i tens la intenció d’abandonar la sala de visites, t’adones que encara no ha eixit el sol. Com de lleig és aquest indret, sense sol… Qui tindria la idea de construir una presó en un lloc tan àrid? Almenys, quan fa sol, té una mica de vida… Avui no n’ha fet i, per això, has acceptat la visita d’una desconeguda. No tenies cap altra cosa a fer, ni al pati t’havia abellit eixir. Si haguera fet sol, no hagueres acceptat la visita, és clar. Potser hagueres passejat per fora.
La Laura reacciona de seguida i t’agafa amb força les mans, mentre busca amb seguretat la teua mirada.
—No s’alce… No t’alces, Hèctor. Encara no he acabat la meua explicació. No pots ser groller amb mi. Necessite venir-te a veure. Em cal conservar aquest treball… És la meua manera de sobreviure. No ets l’únic pres que visite. Ja conec la vostra estranyesa durant la primera cita… T’hi acostumaràs, n’estic segura, com tots. Podem ser grans amics, Hèctor. Sé que tenim moltes coses a dirnos i m’agradaria que ens coneguérem, una mica més, si vols…
La Laura t’ha mirat amb dolcesa. Fa temps que una persona, una dona, no t’ho feia així, amb els ulls aigualits. Quan vas conéixer la Maria, també es va mostrar captivadora, segura de si mateixa, i alhora tendra. La visitant és bella; sota una pell bruna s’insinua una dona que és conscient dels seus encants. Té els ulls negres; els cabells són llisos i els porta llargs. Et sents atret per una xicota que té un posat d’elegància, que deu tornar bojos els homes. Hèctor, tu ets un home i és normal percebre aquesta atracció, tot i que siga molt més jove. Observes les formes arredonides dels seus pits, t’agradaria tocar-los. Esteu els dos sols en aquest reduït espai. Podries fer-ho, però esteu vigilats, ho saps. No és normal que un pres toque els pits a una desconeguda. Tampoc tens clar com reaccionaria ella. Per un instant imagines que potser en una futura ocasió, en una altra visita, si no hi haguera altres companys a la sala… Un vis a vis, sols els dos… No ho podràs fer, no pots.
Recordes la joventut de la teua filla, la mateixa que la de Laura… No saps perquè però obeïxes. En lloc d’alçar-te i anar-te’n, fas cas i t’hi quedes assegut. La Laura t’agafa la mà. Et demana que et quedes una mica més, fins que siga l’hora en punt, quan no tindrà més remei que anarse’n fins la setmana pròxima. El contacte de la seua pell dolça, com la d’una xiqueta, t’ha portat records de la infantesa. La primera vegada que vas agafar les mans d’una doneta eren les de la filla de la veïna, la senyora Xelo. No recordes el nom de la nena, però sents encara la tebior d’aquelles mans quan l’acompanyaves a l’escola. La mare, que era molt amiga de la teua, t’havia demanat si podies ajudar-la a travessar els carrers. La Xelo netejava una consulta dentista des de primera hora del dia i no podia fer-ho. Amb el frec de la Laura, reprens la sensació d’aquella pressió de nena petita que et premia amb força la mà abans de passar a l’altra banda de l’avinguda. Sense la mare, tenia por. Aquella xiqueta no tenia cap pèl; tendra, suau, amb olor de gessamí, com tota la seua família, que sempre anaven perfumats. Com era de distinta la vida a casa teua! Ton pare sempre arribava begut a casa, després del treball a la cimentera. Després de dinar s’adormia un bon grapat d’hores al sofà sense que ningú el poguera despertar. Tot el que ell tocava pudia, l’alé que desprenia se sentia per tota la casa. La mare s’hi va acostumar: comentava orgullosa a la veïna que el seu marit, ton pare, encara que bevia, mai no li havia pegat. La respectava, encara que l’alé, com també la roba, estava impregnat de beguda amarga. Una olor agra de fel barrejada amb l’aroma de l’alcohol barat que prenia tots els dies. Tothom a casa s’hi acostumava; tu, Hèctor, mai no ho vas fer. En silenci, detestaves ton pare. No entenies perquè havia tornat de la guerra, després d’uns mesos de donar-lo per mort. L’havien deixat eixir del camp de concentració, l’havia ajudat un dels oficials, un parent de la família que havia desertat del bàndol republicà. Si no hi haguera tornat, no hauries estat concebut. Hagueres nascut en una altra família: la teua vida seria ben distinta. No hauries conegut la Maria i ara no estaries empresonat, hauries fet estudis i hauries viatjat pel món. Per culpa de ton pare, que va tornar després de la guerra, vas nàixer en aquella maleïda família i tota la teua vida havia estat una merda. Ara et trobes tancat, t’hi has de resignar, és el teu destí, com el del teu detestable progenitor… Un pare fastigós que pudia a alcohol, mentre que la teua veïneta semblava un gessamí, que per això t’agradava agafar-li la mà per a creuar el carrer… La Laura també sembla usar algun perfum de flors, una delicada flaire que et porta records del passat, molt llunyans. Per primera vegada, des que ets al centre penitenciari, et sents a gust. T’hi mostres, doncs, una mica més relaxat.
—Vull que tingues il·lusió que arribe la nostra cita. Perquè vols que torne, no és així? No tens ningú que et busque des del món exterior, recorda! Només jo. Portaré un vestit vermell… A la teua salut. Sé que t’agraden les dones vestides amb aquest color, com també sé que jugues als escacs… Abans m’has mentit. Alguns diumenges de vesprada te n’anaves a fer una partida amb els amics, de manera que la teua dona i la teua filla ja estaven acostumades a no comptar amb tu quan anaven al cinema o visitaven els teus sogres.
—És evident que has parlat amb la meua filla! Però com saps això dels vestits rojos de la Maria? La Sandra… no pot ser!
—Ja t’he dit que conec molt bé les teues aficions, els teus gustos. Qui em paga m’ha donat pistes perquè ens coneguem més de pressa. Calia que tinguérem temes de conversa. Sé el que deies, com anaves a jugar als escacs… Potser no fóra del tot veritat, però tant em fa si els menties! Hem de ser bons amics per a passar unes vesprades junts, delicioses, agradables. És millor que deixem de tenir secrets entre nosaltres, no creus?
—Jo no sé res de tu, Laura. Només el teu nom i cognom.
—Ja ho aniràs sabent, Hèctor. De moment, ja saps que tinc vint-i-cinc anys. També coneixes la meua cara, els meus cabells negres. T’atrau la meua mirada, és cert, m’he adonat com vigiles cada moviment de les meues pupil·les.
—Vosté… tu, què saps de mi? Ets una puta? Sí, això és, algú vol riure’s de mi i m’ha enviat una mala dona. No et dius Laura, de segur que tens un altre nom. Aquest l’uses només per al treball… Per a fotre’t els tíos, però a mi no em tindràs. Us conec massa bé. Sou totes iguals; per diners podeu fer qualsevol cosa! Molt bé, Hèctor, has aprés. Amb el pas del temps, has aconseguit parlar sense escridassar ni pujar el to de veu. Mentre pronuncies les paraules, ets conscient del canvi operat. Tot i el malestar que sents davant de la situació plantejada, continues assegut i observant alhora com la Laura s’alça d’una manera molt pausada.—Crec que encara no ho has entés. Tot serà qüestió de temps. Potser jo no siga la Laura que ara veus, però puc confirmar-te que no em dedique a escalfar braguetes. Sé que tots ho penseu, el primer dia. Us sorprén que algú puga ser amable amb vosaltres.
Ací dins només trobeu la solitud i jo us la trac durant una hora, el temps just de la nostra visita. Adéu, Hèctor, fins dimecres. Que tingues una bona setmana.
—Per què vindràs dimecres i no un altre dia?
La Laura no et sent o, almenys, ha fet com si no t’escoltara. Has pronunciat les darreres paraules amb gran sigilositat, mentre baixaves el cap, en un intent inconscient d’amagar-te, de desaparéixer d’aquella sala. Tens una mica de por, aquella conversa ha actualitzat els records que volies destruir. Sents la força del silenci d’una sala que acaba de quedar buida. Quan tornes a alçar el cap, el vigilant entra a la cambra i et comunica que has de tornar a la cel·la. La visita s’ha acabat, Hèctor. Fins el pròxim dimecres, quan el teu passat tornarà a revifar. Al llarg de la setmana, podràs pensar de nou, un fet que t’aterra. Esperes amb impaciència la nit, per dormir, per deixar de reflexionar, per escoltar el plaer del silenci.