Pròleg

El jardí de Venus
(a cura d’Enric Sòria)

Que l’erotisme i el sexe són aspectes importants de la vida i, per tant, temes apropiats per a la literatura, és una afirmació que, a hores d’ara, pocs gosarien negar rotundament, tot i que encara podria suscitar, ací i allà, una rialleta entre escandalitzada i oficiosa. El cert és que l’opinió actualment predominant considera que els sexuals són assumptes privats, i, en aquest àmbit, hi ha prou mànega ampla, però la seua mostració pública, siga en l’atzar dels contactes, o bé en espectacles, discussions o obres artístiques, rarament s’efectua amb una espontaneïtat completa. S’hi barreja una curiosa mena d’incomoditat pudorosa amb l’escreix d’atractiu que sempre tenen aquells actes no del tot acceptables socialment, pel fet que produeixen un plaer massa ostensible. A l’hora de la veritat, quan es parla de literatura o d’art eròtics, i sobretot quan es consumeixen, la rialleta no és ni una cosa del passat ni una excepció. És obvi que el sexe no ens deixa indiferents (i mal senyal seria que ho féra), i per això tampoc és tan estrany que qualsevol incitació a parlar-ne, o a disfrutar-lo més o menys vicàriament per mitjà de l’art, acostume a suscitar aquella barreja de nerviosisme i expectació tan pròpia dels afers temptadors.

Temptador és ací un terme que ve al cas, perquè ens recorda que almenys un ingredient de la inquietud social respecte al sexe no és solament una reacció lògica al seu enorme poder atractiu. Hi ha també el residu –com a mínim- d’una tradició cultural. Durant segles, el sexe ha estat pecat, ni més ni menys, i el sexe procreatiu dins del tàlam matrimonial, un mal menor inevitable a l’hora de conservar l’espècie. La idea que els plaers de la carn eren vergonyosos és més antiga que el cristianisme, però es podria dir que només aquesta religió ha tingut la força per a amerar (quasi) tota la societat occidental durant mil·lenis i, així, comunicar-li aquest punt de vista com un fet.

I ho va aconseguir. Fa cent anys, tant entre creients com entre no creients, el sexe –i tot el que s’hi podia relacionar, que no era poc- era un tema tabú dins de la bona societat. No cal dir que el practicaven, però no se’n parlava, i no estava ben vist tampoc que els escriptors s’hi referiren. Aquells que ho feien, o es vantaven de transgressors i revolucionaris, i manifestaven així el seu menyspreu per la “putrefacta” moralitat burgesa, o es dedicaven a un gènere literari semiclandestí, tan fàcil d’amagar davall l’estora com els prostíbuls, les fotografies de coristes despullades i les amistançades amb pis discret.

Comparat amb això, vivim temps d’una liberalitat esbalaïdora, i en som conscients. Potser per això, quan es parla d’erotisme i literatura, hi ha la comprensible tendència a explicar la nova facilitat de tractar aquests temes en constrast amb la pudibunda estretesa anterior, quan el que caldria, en tot cas, és explicar aquesta, perquè en les llargues relacions entre el sexe i la paraula escrita, l’excepcional ha estat aquest període de censura, i no la nostra relativa llibertat.

Des que hi ha signes escrits, la gent de lletres ha parlat de sexe, igual que els pintors l’han il·lustrat. Els mites i les faules d’egipcis i messopotàmics en van plens, com és sabut, i la literatura greco-llatina podria fornir-ne un florilegi molt vistós, d’una desimboltura i una naturalitat que encara avui fan enveja. Hi ha prou a recordar, en poesia, exemples com els de l’Antologia Palatina, els versos desvergonyits, vivíssims, de Catul, o els més estilitzats, però també explícits, del gran Horaci, a més d’una narrativa no menys franca, de vegades idíl·lica, com els amors de dos adolescents en Dafnis i Cloe de Longus, de vegades satírica, amanida d’un somriure picant, dins la tradició dels contes milesis, en obres com Les històries amatòries de Parteni o les Cartes eròtiques d’Aristènet de Nicea. Una tradició que té la seua obra mestra en aquest prodigi de desinhibició sarcàstica que és El satiricó de Petroni.

I si del món greco-llatí ens traslladem a l’orient, el quadre és similar. La fama del Kamasutra indi està ben establida. Potser no és tan conegut que el clàssic principal de la literatura japonesa, el Genji Monogatari, de Murasaki Shikibu, és, en molt bona part, una col·lecció d’aventures galants intensament carnals, com el sorprenent dietari de la seua coetània i rival, Sei Shonagon, El llibre del coixí, admet de ser llegit, sense forçar gaire les coses, com un manual de cortesanes en el doble sentit de l’expressió. Igualment, el més gran narrador d’aquella literatura, Ihara Shaikaku, si haguera estat llegit a Europa en el seu temps (el segle XVIII), l’haurien titllat de seguida, i no sense arguments, de pornògraf. La naturalitat amb què la literatura japonesa ha donat per descomptat que el sexe és un dels pocs incentius d’aquesta vida que mereix ser tingut en compte supera i tot a la disbauxa greco-llatina, i la seua absoluta manca d’inhibicions a l’hora d’explicar el que hi ha, encara ens pot deixar bocabadats.

Algú podria pensar que, en la devota Edat Mitjana, la literatura que ens ocupa degué passar un cireneu. No és aquest el cas. La gent medieval podia ser molt cristiana, però no era gens hipòcrita. Igual com respectaven la Quaresma, celebraven el carnaval. Potser perquè la cult