“Què sóc?” (1985)

Decidit, ja no eixiré de la meua habitació tot el que em resta de vida. Tot açò ho dic de debò, no hi pense sortir més…

Aquesta fou la decisió que féu el que jo no sortira de la cambra durant dues jornades, per a mi breus, però, per als meus familiars supose que monstruoses. El que en­cara no m’explique és com i per què vaig eixir. Mes, primerament us voldria esmen­tar el succeït: tot escomençà un catorze de febrer, quan, després de despertar d’una sesta, tot es posà a donar voltes. No sabia el que era, sols sabia que jo estava damunt d’un seient i amb el cap recolzat en un coixí, que m’agafava sens deixar-me ni tan sols per un instant. Sens saber com, em vegí immers dins d’un barull de colors, era quelcom que es pareixia amb una espiral, puix podria diferenciar dues parts: un principi i un fi.

De sobte, vaig sentir una pressió damunt de totes les cèl·lules que componen el meu cos, lentament anaren esclafint omplint de suc el meu voltant. Sols quedaren els ulls, amb els quals anava veient una sèrie d’imatges que no eren més que records pro­funds, és a dir, records desconeguts àdhuc per mi: des dels meus anys de lactància materna fins al moment abans de dormir-me en aquella vesprada, records amagats que més d’una volta havia desitjat oblidar completament, records que em feien tor­nar una vida amb molts problemes. Sí, era així, tot un llarg caminar buscant un ob­jecte: la formació d’un ésser, el qual no havia trobat encara una motivació, puix no era un ésser, era tan sols una agrupació de cèl·lules sens cap motivació, la seua fun­ció era fer viure. Sens tenir cervell, pensava, em venien grups de preguntes que no hi trobaven resposta: de què m’ha servit viure tot aquest temps?, havia estat alguna volta persona, o no era res?… Mes, com a música de fons, una qüestió insistent es podía escoltar: qui ets?, qui ets?… davant d’açó, em quedi absolutament aturat, no podía fer res, era espectador de la meua existència a la Terra.

Tan ràpid como vingué el núvol de colors, se n’anà, deixant-me perplex, especial­ment al veure amb quina petita estona es feu de nou el meu cos. Els meus ulls pu­gueren veure altra volta el món del meu voltant, la taula, el braser, el cendrer, tot hi era al mateix lloc.

Què m’havia passat? Malgrat de no recordar-me’n, tenia una idea clara al cap, havia de tornar a estructurar la meua existència. Així, amb aquesta idea com a ob­jectiu, prenguí una fulla en blanc i una llapissera que tenía prop i fiu una llista de to­tes les coses necessàries per a la meua continuació com a ésser humà. Tendria manca de tota una sèrie d’objectes absurds, que per a un altra persona no tendrien sentit ni significat, peró per mi sí, era més o menys com una recopilació de vint-i-vuit anys d’existència.

Sí, clar que sí, estava tot clar (o almenys així necessitava que tot estiguera), el pla es basaba en una reclusió en un altra dimensió, en la meua pròpia dimensió, amb la qual arribaria al fi a definir-me com a jo mateix, és a dir, Jordi cerca Jordi.

Per conseguir tot açò, em calia preparar la meua defensa front a l’exterior, havia d’aillar-me completament. Per aquesta raó havia de triar amb cura els meus companys de reclusió, havien d’ésser fidels en qualsevol moment, serien uns altres ulls al meu tos. Açò era el primer que havia pensat, ho havia reflectit a la llista que moments abans havia fet: un element fonamental seria la tropa de sis soldats que em quedava des de la meua infància: allí estava el feroç capità Romeu que li mancava una cama, fruit tal volta, d’una batalla passada.

Aquest era un dels personatges més importants, potser el mes, del meu petit exercit, li lluien a la camisa dues medalles de colors donades com a condecoració-premi pel seu valor a alguna lluita. Ell era el que manava a tots els altres soldats de plom. Sols hi havia un altre que manava també, però sempre per baix del capità Romeu, ell era el sergent Joan, el qual es distin­guia per la manca de braç que tenia a conseqüència d’una ferida infectada. La resta de la tropa la componien cuatre soldats un poc ferits també, que no podien diferenciar-se fàcilment. Ells eren Xavier, Robert, Josep i Francesc.

Amb aquests sis personatges em semblà tenir ja la defensa perfectament establida. Havia de pensar en la resta de coses necessàries que ja havia apuntat al paper.

Una llanterna aparegué a la segona fila de l’escrit. Era una cosa imprescindible per a la meua resistència, als moments d’investigació em caldria una font d’il·luminació dirigible a qualsevol lloc. Seguidament, brollà de la llista el nom «diari», era clarament el més important de tots, m’ajudaria a trobar-me.

Referent al menjar, no havia problema. Alguna incursió a la cuina quan no hi ha­guera cap allí m’alimentaria. Una altra cosa fonamental eren les pesses, gràcies a les quals estaria sempre amb una bona preparació física.

També vaig agafar una manta per cobrir la finestra de la meua cambra als moments que puguera haver algú espiant-me. Igualment, havia de tallar la possible co­municació de gent amb els meus soldats que fera posible un traiment a la meua per­sona. Perque això estava ben clar, qui em traïra sofriria penosament les conseqüències.

Quan ja ho tinguí tot ben preparat, vaig prendre l’aparell de telèfon i vaig marcar les xifres de l’oficina on jo tenia el meu lloc de treball. La secretària del director es posà:

-Filats Ferrandis. S.A., diga’m? -digué amb veu aguda.
-Teresa, sóc jo, Jordi Fuster…, millor dit era. Dis-li al director que en Jordi Fuster ha deixat d’existir. -Li responguí amb veu forta i segura.
-Qui és, ets tu Jor… -ja no vaig escoltar res més, ja que vaig tallar la comunica­ció.

Començava des d’eixe moment una nova seqüència de la meua vida, anava a sa­ber qui era jo realment.

Em dirigí ràpidament a la meua habitació amb la intenció d’organitzar la meua estància futura. Primerament, tanquí la porta, passà el forrellat i deixí a terra totes les coses que havia erigit perquè estigueren amb mi. Tot seguit les deixí al lloc on farien la seua funció: com hi era de dia, pengí la manta a la paret, de manera que ta­pava en part la llum. Després hagué de manar al capità Romeu la difícil tasca d’or­ganitzar la resistència, així, automàticament, complint les meues ordres, manà al sergent Joan que tocara el cornetí perquè la tropa formara files. Romeu va es­tablir la defensa en grups de dos que anirien tornant-se en intervals de dues hores. Joan s’encarregaria de manar els relleus dels grups, mentre que el capitá «supervisa­rla» els treballs del demés (cosa que solen fer els militars d’alta graduació) i estaria amb mi en tots els moments.

En acabant açò, després de deixar les altres coses a l’armari i altres llocs, em posí a albirar el corredor de la casa per si hi havia vingut algú. No havia entrat cap, tot era silenci, tota la casa anava a ser objecte presencial d’un greu delicte: anava a saquejar la nevera i el rebost, puix havia d’assegurar la meua subsistència. Prenguí una bo­tella de llet, un troc de pa, tres tallades de pernil amb molta sal i una poma.

Corrent, cm torní a clavar, tancant de nou el forrellat. La tropa em saludà fins que jo em vaig asseure a la cadira.

Després de menjar-m’ho tot, em dirigí al capità:

-Capità Romeu, estic content dels vostres serveis, estic satisfet del vostre treball.
-És per a nosaltres un plaer el que li siguem útils, senyor -es posà ferm.
-Volia dir-li que si tot segueix així, em veuré obligat a donar a vosté i als seus sol­dats una major graduació -ho diguí veient la cara de satisfacció de tots.
-En nom meu i de tots, he de dir-li que és vosté el millor propietari que hem po­gut tenir -parlà sens consultar als demés soldats.
-Bo, poden ja seguir amb la seua feina -els vaig manar.

Dites aquestes paraules, vaig agafar el diari, em vaig asseure davant la taula i comencí a escriure les meues sensacions:
Benvolgut diari, vull contar-te els meus problemes des que sóc petit. Avui, he decidit trobar les respostes a les preguntes que se m’ocorren (m’adorguí mentre escrivia).

Un fort soroll em despertà, d’un somni agitat, era ma mare que em cridava:

-Jordi, Jordi, què em sents?, és que t’ha passat quelcom?, obri la porta i alçat, que ja és tard i arribaràs tard a l’oficina! -cridava.

La evidència deia que m’havia passat part de la vesprada i tota la nit dormint. Vaig albirar ràpidament l’habitació i vaig observar que també s’havien dormit tots el meus defensors.

-Mare, Jordi ha deixat d’existir, deixeu-me tranquil -li responguí fortament.
-Estas boig Jordi?, fes el favor d’alçar-te o perdràs el lloc de treball! -ma mare ja no podia pujar més la veu.
-Escolte’m bé, senyora, el seu fill ja no existeix, está trobant-se a si mateix! -diguí suaument.
-Pere! vine ací ràpidament i trau al teu fill d’ací, que està deien ximpleses per no anar a la feina -ella ja estava cabrejada de debò.
-Que li passa a eixe desgraciat?, Jordi, o eixes immediatament o tire la porta? -devia d’estar colèric, a jutjar per la veu i les dedicatòries que em soltava.

No vaig contestar res. El silenci era el meu gran aliat. Abans de deixar d’escoltar els crits, vaig sentir com mon pare li deia a ma mare:

-Deixa’l, ja es cansarà de fer l’absurd i sortirà. Anem al mercat que et duré amb el cotxe fins enllà. -Digué de manera relaxada.
-Però… i la seua feina? -preguntà ma mare.
-Deixa’l, de debò.

Gràcies a ell, aconseguí quedar-me sols de nou a casa, mes, prompte tornarien, un motiu pel qual hi havia de tenir forta la defensa, la qual encara estava dormint:

-Soldats, soldats!, desperteu!
-Eh! què ha succeït senyor?, alguna cosa greu? -digué el capità amb veu fosca. Li pareix poc que hagen estat a punt de derrotar-me i tots vostés estiguen dor­mint? -simulava cara d’enuig.
-Trobaré de pressa el soldat culpable i serà tot seguit destituït.
-Estic pensant-me que és vosté sols el qui té la culpa.
-Senyor no dubte de mi, jo complisc fidelment la meua funció -estava enrojolat.
-Ho oblidaré si no passa un altra volta. Poseu-vos tots al vostre lloc, mentre vaig per menjar.

Com animals domesticats obeïren. Mengí un got de llet amb galetes ràpidament, ja estaria a punt de tornar del mercat.
Després de tot açò, torní a la meua reclusió. Vaig veure que el diari, a la taula, estava obert, pel que em disposí a seguir reflexionant:
He tingut un enfrontament amb els meus pares. M’han sorgit les paraules: «el seu fill ja no existeix, està trobant-se a si mateix». Què volia dir jo? Déu ser perquè, per estar ací, em cal estar convençut del meu aillament de l’exterior, em cal ésser una altra persona que em puga analitzar d’una manera objectiva.

Una portada m’indicà que ja hi estava ma mare. Em preparí per fer front a una nova crisi, el capità Romeu manà al sergent Joan que tocara la senyal d’esverament. Els soldats prepararen els fusells apuntant a la porta de l’habitació. Quina sorpresa tinguérem al passar ma mare sense dir res. Pareixia que m’haguera deixat per impos­sible.

De sobte em vingueren ganes de cagar i pixar, què fer?, era un problema que no m’havia plantejat. Aprofitant que ma mare estava a l’altra punta de la casa, me n’aní a la cambra de bany per fer les meues necessitats. A l’eixir i entrar a la meua habitació em vaig esglaiar, ella estava dins.

-Jordi, veig que ja t’has decidit a eixir, posa’t la roba i parlar… D’un cop caigué al sól, havien estat els meus soldats que en acte de valentia ficaren cinc bales al seu tos, produint-li una mort instantània.
-Estic molt joiós de vosaltres, com a premi tots pugeu un grau. Amaguen el cos baix del llit -diguí sens cap preocupació, il·luminant-los amb la llanterna.

Després d’aquest contratemps sense importància torní al diari, i quan encara no havia agafat la llapissera, un escàndol brolla de la porta del carrer. Eren moltes per­sones, tal volta llogaters del mateix edifici, encapçalats per mon pare, el qual crida­va fortament el nom de ma mare i el meu:

-Teresa, Jordi, què ha succeït? Hem escoltat un tro. Ha estat ací? -ell i els altres individus s’aturaren al veure’m.

Un llarg crit m’ensordà a l’adonar-se del braç que sortia per baix del meu llit, podent-se veure’s clarament que era de na Teresa, ma mare.
Tres persones m’agafa­ren bruscament mentre altres tenien cura de mon pare desmaiat i treien el cadàver. Amb la finalitat d’alliberar-me, vaig cridar als meus soldats. No hi era cap, tots havien fu­git.

De mon pare no he sabut res més, sols sé que em dugueren a la bòfia amb la finalitat d’aclarir l’assumpte. Així, mentre espere el jutge, m’he disposat a contar-vos el succeït, esperant que sigau vosaltres els jutges.

L’únic que tinc clar és que jo no sé res, jo intentava trobar-me a mi mateix sens emolestar. Els responsables són el capità Romeu i els seus soldats que m’estimaven massa, però feren el correcte: per què s’hi va ficar on ningú l’havia cridat?

El tinent de la bòfia, en Martines, acaba d’entrar al despatx:

-És vosté en Jordi Fuster, no és així?
-Sí -responguí.
-No s’ho prenga d’aqueixa manera. Els problemes, un se’ls ha de prendre amb filosofia. Mire: avui heu de saber acceptar i comprendre. Demà a poc a poc tornareu a renàixer.
-Què ha dit?, pot tornar-ho a dir? -vaig exclamar sorprés.
-Clar que sí. Avui deus saber acceptar i comprendre. Demà a poc a poc tornaràs a renàixer.

Gran part de la meua vida havia passat cercant una resposta al meus problemes d’identitat, tants mals de caps, i en un moment concret una persona no pas gaire coneguda em donà la solució: cada ésser és com és en un present, sols podem estar d’acord amb el que passa, tot canviarà en un futur. El nostre paper a la vida és ésser passius davant de les coses passades, som actius a l’hora de canviar les coses que passaran.