“Batec d’ales” (1992)
A Xus i Arago, que també estimen volar
Sempre m’havia agradat mirar les estrelles. Era un goig que havia aprés d’infant quan, de nit, obria de bat a bat la finestra -fos hivern o estiu – i alçava els ulls per damunt les teulades dels edificios d’enfront. Gaudia tranquilament vegent les suaus bandejades dels astres. Les intermitències eren espectacles ordenats fidels a les lleis de la natura que m’eren permesos admirar per decissió dels déus. Es configuraven diverses formes estranyes que parlaven a l’esperit. La paraula brollava així del meu pensament. M’abellia posar adjectius a un gran munt de sensacions i moments viscuts que m’havien farcit el cor d’alegria. Associava momentàniament idees que, de tant en tant, provocaven en mi una petita rialleta sortida dels llavis.
Si el vent xisclava entre les persianes de fusta del veïnat, tremolava. M’impacientava perquè tenia por. Temia aquell soroll permanent de les nits de fred hivern on, malgrat el regnat estés de les estrelles, hom feia grinyolar aquells demoníacs objectes. Ficava el cap dintre els llençols recercant l’escalfor que emanava de la resta del meu cos. Aïllat del terror d’aqueixa nit, m’esmunyia com una serp dins del llit. Volia trobar aquell món ideal que sempre havia imaginat; aquell univers de pau i afecte, d’humanisme complet on la llum sempre guanyava al mal. Eren estones per recordar els ídols infantils de l’època, els cantants i actrius que estimaves perquè, tu i sols tu, sabies que el món girava. I el pensament girava i em portava per l’obscuritat del llit a volar fent cercles. Treia les ales i planava per l’aire. Estenia les ales i gaudia de la terra i de l’aigua. El vent em duia per terres allunyades i m’agradava. I veia pobles i ciutats desconegudes, farcides de persones alienes però amigues, tothom saludava amb la má perquè sabien que jo era bo, que els volia de debò, que havien estat creats per ésser amb mi. Els boscos es fonien en l’horitzó, deixant entreveure afilats cims d’on naixien aigües càlides que brollaven sense aturar-se. I la boira muntava i muntava jugant amb la mena mirada que cada cop ho tenia més difícil per diferenciar les figures concretes que allí vivien. Obria les ales i corria el vent, planejava per amplíssimes galeries d’aire i es precipitava l’afecte. Volia expressar tots aquells sentiments per poder afalagar els moments de tendresa d’infant, però em costava.
Jo mateix, cavaller errant d’aquell regne dessota els llençols, tenia por del que hi havia fora. Vivia en una llar desconeguda que no semblava bressolar els meus patiments. Batia l’espasa contra l’enemic i aquest no apareixia. Em protegia el cap amb l’elm daurat i deixava caure per les espatlles plumes d’argent que enaltien la meua figura, donant-me seguretat en el conflicte que s’apropava. Defensaria la meua Laura o Carmesina, Helena o Dulcinea; se sentiria plenament segura de la fortalesa del seu amat i, jo venjaria els seus deshonors. Castigaria les ofenses rebudes fos qui fos l’agreujador. I aniríem després al meu castell de bondat per crear una llar exemplar on tots els nostres amics tinguessen cabuda. Seguiria una vida ordenada, modèlica per la societat del moment. Eren els anys setanta.
Sentia els ronquets dels pares des de l’habitació del costat i deixava de patir. Algú estava amb mi però, si quelcom em passàs, qui vindria per mi? Ells dormien i jo patia. Patia per la solitud de la nit i perquè enllà, molt, molt lluny, el llindar de la porta cm deixava entreveure un obscur corredor. I tenia por, em feia nosa pensar què hi havia a l’altre extrem de la foscor, què hi havia a l´altre extrem de la foscor, què podia haver-hi, què faria jo per salvar-me si m’atacás una fera de la nit.
Semblava conèixer vells monstres que m’esglaiaven la felicitat infantil. Jo era un xiquet reservat, observador i silenciós, tranquil i pensatiu, sensible pels nous aconteixements succeïts… I les feres m’acompanyaven sempre perquè no perdés el camí de la fantasia. La imaginació amb ells no coneixia límits ni fronteres. Teníem aventures fabulades on tots, bestioles i humans érem amics i, corríem, botàvem i l’acaçàvem pels verds prats que a la valí creixien. Remuntàvem carenes empinades i baixàvem barrancs il·luminats plens de vida. Sempre hi havien bestioletes xerrameques: quina cridòria formaven els maleïts en aquells indrets! Tots corrent i jugant a ser algú diferent. Em divertia transformar el cos en la figura d’un deis meus petits amigues. Veure com el cos i les cames es fonien, deixant només, allà baix, dos insignificants peuets que bategaven entre ells incessantment; m’abellia allargar els braços fins tocar la terra amb les mans, caminar a quatre pates i fer créixer els cabells. Sentir-me un ésser de la natura ferotge. 1 fer crits i sorolls encisadors que captassen l’atenció de nous companys de somnis i desitjos.
Hi havien també arbres frondosos pensatius amb els quals podia parlar del que volgués, els feia preguntes curioses i directes de les quals, de vegades, s’envermellien i no em contestaven. Eren tímids i callats, però estimaven els nens ja que amb ells s’esplaiaven. Ens deien com havien nascut i per què eren aquí. Havien vingut des de molt Lluny recercant I’alegria i amb nosaltres l’havien trobada. Els divertia molt veure els nostres jocs al voltant de les soques i es queixaven dolçament si algú deis que allí jugàvem -los bestiola o nen com jo- ensopegava tendrament amb l’escorça del seu tronc. Pel cel voletejaven un altre cop, ocells màgics embruixats. Dien amb veu llampant que fugien de la nit i així ens havien trobat. I nosaltres els cantàvem melodioses cançons que agraïen amb els seus balls, provocant ràfegues de vent que enterbolien els nostres cabells…
…Perquè m’agradava imaginar que res real no hi era i, protegit pel frec de les teles del llit, pensava. Tranquilament, descobria a mitges el rostre per tornar a sentir l’aire fresc al meu sensible nasset. Però, de sobte, sentia unes petjades esgarrifadores que m’obligaven a tornar al meu secret amagatall. Era necessària una decissió urgent, organitzar la defensa de la meua nuesa. Però tot seguit identificava el passeig nocturn d’algun deis meus germans, qui pelegrinava pel corredor a la recerca de l’aigua que apagàs la branor d’un feixuc sopar.
Així, amb unes senzilles teles, podia evitar l’esglai cap un món desconegut que prompte hauria de conéixer, perquè volia ser major i no quedava tant, i el vent sonava al carrer.
No semblava que ningú hi caminàs. El fred havia fet fugir els últims vianants i s’havia apoderat de la ciutat en l’obscuritat d’una nit d’hivern. I volia ser major…