Dos anys més tard de la publicació d’Els silencis de Maria (Brosquil, 2008), Carles Cortés publica ara Sara, la dona sense atributs (Bromera, 2010), la novel·la amb la qual va guanyar el premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida (2009).

Sinopsi de l’obra

Presentacions previstes:

• Inca dijous 23 de setembre a la Fundació Es Convent d’Inca (Mallorca) a les 20 hores. A càrrec d’Antoni M. Planas
• Muro del Comtat dijous 30 de setembre a la Biblioteca Municipal de Muro a les 20 hores
• Alcoi dimecres 6 d’octubre a la Universitat Politècnica (edifici Carbonell) a les 20 hores. A càrrec de Xavi Castillo
• Banyeres de Mariola divendres 29 d’octubre a la Casa de Cultura de Banyeres a les 20 hores. A càrrec de Guillermina Barceló i Biel Sansano

Algunes presentacions anteriors:

dimarts 15 de juny, Casa del Llibre de València

(fotos de la presentació)

dimecres 16 de juny, Casa del Llibre de Barcelona

Dossier de premsa:

• El Mundo (08.06.2010)
• Información (08.06.2010)
• La Verdad (08.06.2010)
• Las Provincias (08.06.2010)
• Ara multimèdia (Ontinyent 10.06.2010)
• El País (10.06.2010)
• Información Elx (15.06.2010)
• Ràdio Alcoi Cadena SER (16.06.2010): minut 29,25
• Levante (16.06.2010)
• Vilaweb Barcelona (21.06.2010)
• Quadern-El País (24.06.2010)
• La Vanguardia (26.06.2010)
• BCN Cultura (29.06.2010)

Crítiques:

• Dani Simón (La Verdad, 11.06.2010)
• Alícia Toledo (L’Illa, juny 2010)
• Josep Lluís Navarro (Saps que vull dir-te, 28.06.2010)
• Lluís Alpera. Posdata-Levante (02.07.2010)
• Marta Millaret (Llegir de nit, 23.07.2010)

Entrevistes:

• Pedro Soriano (Las Provincias-La Verdad, 13.06.2010)
• Daniel Ruiz-Trillo (El Demà-Barcelona, 16.06.2010)
• L’informatiu.com València (16.06.2010)
• Versos.cat-Barcelona, 23.06.2010

Comentaris en blocs:

• Manel Alonso (Els Papers de Can Perla)
• Mercè Climent (Els primers gestos del verd)
• Francesc Mompó (Uendos, Greixets i Maremortes)
• Marta Millaret (Volar de nit és perillós)
  

Xats:

• El xat d’Información (28.06.2010)
  

Vídeos:

Vídeo Vilaweb Alacant

Vídeo Canal 9

Sinopsi

Dossier de premsa:

• Avui-El Punt (08.06.2010)
• El Mundo (08.06.2010)
• Vilaweb (08.06.2010)
• Información Alcoi (08.06.2010)
• La Verdad (08.06.2010)
• ABC (08.06.2010)
• Ara Multimèdia (08.06.2010)
• Información.com (08.06.2010)
• La Rioja.com (08.06.2010)
• Levante (09.06.2010)
• Las Provincias (09.06.2010)
• Información Alacant (09.06.2010)
• 20 Minutos (09.06.2010)

Entrevista:

• Ciudad 20.07.2010

Vi de solitud

La petita joia de Némirovsky és al seu torn el seu torn més autobiogràfic. El relat de com una família russa —formada per un pare jueu i una gran burgesa— que es refugia a París després de la victòria de la Revolució té molts elements que recorden la vida de l’escriptora que prengué de seguida el francés com a llengua literària. Un plantejament de conflicte continuat entre la filla, Hélène i la mare Bella que sembla tenir un origen personal en la vida de l’autora i que ens remet, sens dubte, a un altre text seu, El ball (1930), on la jove Antoinette vivia un enfrontament ferotge amb la seua mare, la senyora Kampf. Un mateix recurs, un mateix contrast, d’origen autobiogràfic, que esdevé clau en la concepció del desarrelament de la protagonista. En aquest cas, la història dels Karol, amb el Boris i la Bella com a patriarques és la història del desencís i del desarrelament de les famílies benestants russes després de la Revolució. Tot això amb una França que els dóna allotjament i on pretenen dur endavant la mateixa vida d’excessos que abans havien portat. La fragilitat i la superficialitat de Bella Karol, amb la concreció de diversos amants acceptats pel marit, com el jove cosí Max, esdevé un bon punt d’oposició amb els principis vitals que es reafirmen en l’adolescent Hélène.

Hélène és com la Valentina de Carles Soldevila o l’Aloma de Mercè Rodoreda. Tres novel·les de la mateixa època que intenten reflectir la transformació social dels anys vint i trenta, en el període d’enriquiment i de pau política d’entreguerres, on les dones joves mostren un dels punts més importants dels canvis operats. No podem parlar-ne directament d’influències directes, però les semblances entre els tres textos i les concrecions psicològiques de les seues protagonistes són òbvies.  Així, podem trobar diverses intervencions d’Hélène rebutjant la importància de l’amor, en sintonia com les protagonistes de Soldevila i de Rodoreda feien: “D’això en diuen amor?” (pàg. 58), “és lleig i ximple, l’amor…” (pàg. 185). D’igual manera, hi ha el reconeixement propi de la maduració realitzada a causa de les difícils condicions de vida: “Que vell que es pot ser a dotze anys…” (pàg. 80). I una voluntat de reconeixement propi de la condició de gènere: “el que li agradava més de tot era la sensació d’orgull que li donava la consciència del seu poder de dona.” (pàg. 144). L’Hélène, una vegada mor el pare i decideix marxar de casa, amb la companyia del seu gat, emprén el camí per la ciutat de París, per l’Arc de Triomf, com la baixada cap a Barcelona de la novel·la de Rodoreda esmentada. Tot això amb unes tècniques d’aproximació al jo íntim del personatge, com la concreció del monòleg interior, que ofereixen aquesta com una de les novel·les més innovadores i suggerents d’Irène Némirovsky.

El projecte a la web (amb el teaser)

Magí Sunyer, professor de literatura catalana a la Universitat Rovira i Virgili i escriptor, ens presenta un recull d’articles seus, minuciosament estructurats, en un volum que aborda, a grans trets, l’obra i l’actuació cívica de diversos escriptors contemporanis. Aquesta publicació és, doncs, una digna continuació dels estudis anteriorment publicats per Sunyer, com ara Els marginats socials en la literatura del Grup Modernista de Reus (1984), Modernistes i contemporanis (2004) o Els mites nacionals catalans (2006). La ciutat nova comprén cinc capítols que aborden les aportacions literàries i culturals de cinc escriptors que van trobar amb la guerra del 1936 un fre a la seua trajectòria i al seu compromís cívic: Antoni Rovira i Virgili, Ramon Vinyes, Ventura Gassol, Rafael Tasis i Artur Bladé i Desumvila. Tots cinc, en la tesi de Sunyer, optaren per la defensa d’una societat lliure des d’una òptica esquerrana, per fer compatible conceptes ideològics com la llibertat, la igualta i el catalanisme. No debades aquest estudi s’insereix dins de l’activitat del grup de recerca Identitat Nacional i de Gènere a la Literatura Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, del qual Sunyer és un dels principals representants. Una tasca de recerca de les concrecions ideològiques que van moure uns autors que combatien en els seus textos contra les desigualtats i que van compartir el somni republicà i la desfeta de l’exili.

La nòmina d’autors analitzats completa així la llista d’escriptors que han estat analitzats per Sunyer en anteriors publicacions, com ara Josep Aladern, Pere Cavallé, Antoni Isern, Plàcid Vidal, Joan Puig i Ferreter, Josep Maria de Sagarra, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Josep Pin i Soler, Narcís Oller o Joan Cavallé, entre altres. Una revalorització de la contribució idelògica d’uns intel·lectuals dels segles XIX o XX que han estat claus, tot seguint els diversos estudis fets per l’autor, en la concreció actual de la literatura catalana. Els cinc capítols ara presentats tenen com a origen dotze articles prèviament publicats; l’autor els ha refòs i ha enllaçat perfectament les tesis generals del llibre, tot aconseguint una unicitat d’anàlisi destacable que agilitza l’interés per la seua lectura i la comprensió de les hipòtesis inicials i l’extracció de conclusions finals. Així, el primer capítol, “L’escriptor jove Antoni Rovira i Virgili” és el resultat de quatre articles anteriors que abordaven els inicis literaris de l’autor i el seu vessant com a crític teatral. Un conjunt d’articles de rigorosa solvència publicats en mitjans tan heterogenis com la Revista de Catalunya, Llengua & Literatura o llibres d’actes o d’estudis específics sobre els escriptors referenciats.

És interessant destacar el títol del volum publicat, La ciutat nova, que, segons explica Sunyer al pròleg, està extret d’una prosa de Rovira i Virgili sobre la celebració del Primer de Maig que fa referència a la defensa d’una societat lliure i sense desigualtats i que “es comprèn plenament en el marc del debat sobre la ciutat de començaments de segle XX i presenta una alternativa al tòpic noucentista” (p. 10). Així, l’anàlisi de l’obra de Rovira i Virgili esdevé el punt d’inici en la concreció d’una estètica personal que ja des de la joventut de l’escriptor es concretava. Com bé recorda Sunyer, l’autor és de la generació de Josep Carner i de Joan Puig i Ferreter, d’Eugeni d’Ors i d’Alfons Maseras i en el moment de la concreció del moviment noucentista, al si de la Lliga Regionalista, Rovira i Virgili es professionalitzava com a redactor d’El Poble Català, enfrontat directament a La Veu de Catalunya. És l’època de concreció d’una estètica personal marcada pel republicanisme catalanista i de la redacció d’un drama ibsenià, Nova vida (1904). Una primerenca vocació teatral que reflecteix l’ús de la literatura que en fa el seu autor, al servei de la ideologia, això és, la utilització del teatre com a mitjà eficaç per a remoure consciències. Una activitat paral·lela a la seua concreció com a crític teatral del diari El Poble Català o com a narrador, amb la publicació el 1909 del volum Episodis, on es deixen paleses les seues intencions crítiques envers la societat i la seua aposta per un anticlericalisme ideològic.

El segon capítol del llibre, “Ramon Vinyes, àngels i dimonis”, pretén recuperar la figura de l’intel·lectual que va quedar marcat per les dues crisis culturals del 1909 i la de la Guerra Civil del 1936. Sunyer destaca la importància de la seua prosa amb un llibre com L’ardenta cavalcada (1909) alineat amb les tesis decadentistes i l’ús potencial del simbolisme. Unes proses de gran alçada que l’autor de l’estudi vincula amb els Contes fatídics (1911) d’Alfons Masers i les Llegendes d’amor i de tortura (1909) de Miquel Palol. Uns relats de gran efectivitat expressiva on, segons Sunyer, “els components de transgressió, de crueltat i de profanació són recurrents en aquest univers literari” (p. 56). En segon lloc, trobem una anàlisi de la producció teatral de Vinyes, molt especialment, l’obra Ball de titelles (1926), una obra de gran qualitat que, a l’igual que la resta de peces dramàtiques de l’autor, no va aconseguir reeixir en el panorama literari català d’aleshores.

La poesia de Ventura Gassol centra l’estudi del tercer capítol, com també les referències a les tres peces de teatre que va escriure. Les difícils relacions del poeta amb els noucentistes guien l’anàlisi de Magí Sunyer, tot resituant la importància de la seua trajectòria, qui conclou: “per edat, formació, amistats i iniciació en el catalanisme, a Ventura Gassol li pertocaria formar part de la segona generació noucentista.” (p. 79). Els set llibres de poesia seus publicats entre el 1917 i el 1977 ofereixen un model exquisit de control mètric i de treball minuciós de la llengua i, com indica Sunyer, “a partir de quatre centres d’interès: amor, pàtria, natura i mort” (p. 80). L’autor de l’estudi comenta de manera pormenoritzada diversos poemes de Gassol que serveixen de contrastació de les tesis inicialment plantejades: la recuperació de la figura literària i intel·lectual de Gassol en el panorama català del segle XX. Cal destacar la contrastació de l’evolució de l’obra del poeta entre els dos exilis que patí, concretament la manca de renovació que va mostrar en les obres posteriors al 1946, ja que l’autor es va veure abocat a la poesia de circumstàncies que venia regida per les convocatòries dels Jocs Florals a l’exili.

D’igual manera, el quart capítol, “El novel·lista Rafael Tasis”, s’ofereix amb la volunta de reivindicar la figura intel·lectual del narrador. Així, Sunyer explica que “la novel·la catalana de 1925 a 1939 s’ha de revisitar i recobrar per al lector actual” (p. 110), un excel·lent exemple de la qual és la novel·la de Tasis Vint anys (1931). Tasis va esdevenir, com conclou l’autor de l’estudi, un escriptor compromés i activista polític i cultural de primer ordre que va mostrar en les seues novel·les una síntesi perfecta de l’evolució de la narrativa catalana d’ençà el segle XIX i de la concreció del gènere policíac a casa nostra: La bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960). Una base sòlida per a la renovació de la novel·la catalana de les darreres dècades del segle XX.

Finalment, “Pàtria i exili: els paradisos perduts d’Artur Bladé i Desumvila”, esdevé una anàlisi de l’obra d’un escriptor i periodista que, en paraules de Sunyer, “si Catalunya no hagués estat derrotada en la guerra, probablement Bladé hauria esdevingut un periodista d’expressió sòbria i brillant.” (p. 126). Podem llegir una defensa de les aportacions ideològiques de qui va ser alumne de Rovira i Virgili a partir de les proses que va escriure, producte de l’observació del seu món més immediat; així, veiem una anàlisi dels seus llibres Benissanet (1982) —d’on ell era natural—, Crònica del país natal (1958), Gent de la Ribera d’Ebre i els pòstums L’edat d’or (1995) i Les primeres descobertes (1996). Unes obres que tenen en comú el mateix punt de partida, la visió personal del narrador, un element de clara ascendència autobiogràfica que marca els relats de la visió més personal i carregada ideològicament que pretén l’autor. Comptat i debatut, estem davant d’una profunda revisió de l’obra literària i de l’aportació ideològica de cinc escriptors catalans contemporanis que van veure com la guerra i l’exili frenava la seua trajectòria. Assistim, doncs, a la revalorització de les seues figures amb una anàlisi excel·lent de Magí Sunyer de qui, l’únic retret que podem fer és no haver inclòs unes conclusions finals que sintetitzen, a partir de la comparació, l’aportació general dels escriptors estudiats.

Teatre Principal d’Alacant: dimarts 18 de maig a les 20.30 h més informació

• • El País: “Los diálogos de Silencis“
  • El Punt de Barcelona: “Silencis mostra les dues cares de la gelosia”
  • El Periódico de Catalunya: “l’obra té un exercici interpretatiu destacat”
  • Agència EFE Catalunya: “Silencis planteja una trama de misteris amb el maltractament de la dona de fons”
  • El Temps: “una magnífica adaptació de la novel·la de Carles Cortés”
  • El tràiler de l’obra (2.26 min)

  DOSSIER DE PREMSA:

  • La roda de premsa: Vilaweb (17.05.2010)
  • La premsa a Alacant: mundo 14.05.2010-1 / mundo 14.05.2010-2, laspr 18.05.2010, informacion 18.05.2010, laverdad 18.05.2010, mundo 18.05.2010, pais 18.05.2010
  • La crítica de Marc Llorente: Información 20.05.2010
    

La dulce envenenadora, Arto Paasilinna, Barcelona, Anagrama, 1988 (2008)

Un nou descobriment de l’autor finés d’El bosc de les guineus (1983) i El moliner udolaire (1981). Una novel·la divertida, sarcàstica, on la innocent protagonista, l’anciana Linnea Ravaska, es defensa de la crueltat del nebot Kauko i dels dos amics Jari i Pera. Com en altres històries de l’autor —molt especialment, Deliciós suïcidi en grup (1990)—, el relat avança enmig de despropòsits i situacions surrealistes on tot sembla normal i quotidià. Així, a la manera de Pere Calders, veiem una policia que no és conscient del problema (pàg. 43) i que aboca a la protagonista a organitzar ella mateixa la seua venjança.

Una visió crítica de la societat en aparença benestant d’on l’autor és originari, “Finlàndia era la terra promesa de la burgesia” (pàg. 61), que com en la trilogia de Larsson, ofereix una realitat força crua i contradictòria on el crim i la inseguretat són compatibles amb els medis físics més bells. Enmig de la hil·laritat, també hi ha espai per a la crueltat en línia a la literatura centreeuropea, com és el cas de l’Elfried Jelinek i els seus durs retrats urbans —recordem especialment, Els exclosos (1980)—, protagonitzats pels tres delinqüents extorsionadors de l’anomenada coronela a la novel·la. En definitiva, una novel·la àgil i suggerent per tal de concebre, una vegada més, la lectura amb un efecte positiu sobre la quotidianitat.

El somriure dels sants, Miquel Llor, Barcelona, Ed. 62, 1947 (1987)

Sempre és un bon moment per rellegir lectures fetes durant la carrera. En aquesta ocasió, la segona part de Laura a la ciutat dels Sants (1931) esdevé una eina útil per a recordar els objectius inicials de l’autor: la plasmació d’un retrat psicològic en transformació en el marc d’un espai realista actiu. Tot això ara desapareix. La voluntat de l’autor per superar el conflicte que la novel·la havia creat amb la seua població de naixement, Vic, provoca la concreció d’un relat que té punts d’interés per qui ha llegit el llibre anterior però que perd l’esència bàsica de la seua obra. No hi ha crítica social, no hi ha transformació psicològica; tan sols trobem un deix d’inversemblança en cadascuna de les actuacions dels personatges, molt especialment Laura i els germans Muntanyola, el Tomàs i la Teresa. Així trobem una protagonista que es penedeix de les actuacions anteriors seues i que recupera la vida conjugal amb una facilitat sorprenent de la mà del seu marit i l’oposició constant de la seua cunyada: “cal tenir paciència i saber callar” (pàg. 9), aquest és el lema de la nova Laura. I el repte, marcat pel símbol de la ciutat de Comarquinal: “era el moment d’acostar-se a penetrar el somriure dels Sants, que és ofert a tots els homes, mig bons dolents, fills de Déu tots.” (pàg. 32).

L’element més innovador i interessant és el nou marc històric desplegat en la novel·la: els anys trenta, amb l’esclat de la Guerra Civil i la victòria del bàndol nacional (pàg. 50). Un context social i cultural que evidencia l’ambigüitat de les classes terratinents catalanes al si del conflicte, com la crítica directa als excessos anticlericals (pàg. 129). La resta d’eixos argumentals de la primera novel·la es reprenen o tenen la seua contestació, com la mort sobtada de l’oncle Llibori, amb una gran destresa que configura les dues novel·les com un continuat sense cap tipus de trencament.

Pel que fa a la tècnica discursiva, cal destacar l’increment de l’oralitat, molt especialment en alguns petits fragments que són susceptibles de ser localitzats en el discurs reportat intern dels personatges (pàg. 43). D’igual manera, i en això s’enllaça la versió cinematogràfica de la primera novel·la, hi ha un increment de l’erotisme dins de la relació entre Laura i Tomàs. (pàg. 47). Amb tot, una segona part del tot imprescindible, altament inversemblant, que condueix a expressions d’estranyesa dels mateixos personatges com: “Què s’ha fet d’aquella Laura?” (pàg. 154).

Joaquim G. Caturla, Els ulls del gos, València, Ed. 3I4, 2010

L’any 2006, Caturla afirmava en una entrevista: “després de L’home de l’estació (2005), amb una mica de descans, he començat a escriure una nova novel·la. Es tracta d’una història contemporània on abordaré temes com l’amor i la solitud. Amb ella pretenc tancar la trilogia que vaig començar amb La casa de les flors (1999) i L´home de l’estació (2005), que conten històries desenvolupades en la nostra ciutat.”. És obvi que l’escriptor ens avisava del llibre que preparava. Quatre anys més tard, doncs, podem assaborir una novel·la que ennobleix la parla catalana d’Alacant, tot a partir de les vivències i experiències d’un protagonista que esdevé professor a un institut de secundària de la ciutat (el Jordi Joan, sens dubte).

Estem davant del tancament (o obertura?) de la trilogia sobre la ciutat d’Alacant que Caturla va iniciar amb les dues novel·les abans referides. En aquesta ocasió, el premi rebut ha estat el de Narrativa “Antoni Bru” de la Ciutat d’Elx (2009). De la mateixa manera, podem trobar una història principal situada a la ciutat on va nàixer l’autor. Una Alacant que esdevé pròxima, quotidiana i familiar. Tot i el tractament local, el mèrit de Caturla és el fet d’aconseguir un deix d’internacionalització en la plasmació dels sentiments dels personatges. Així, cal destacar la concreció de l’angoixa i del patiment davant de la mort, amb un deix de resignació davant de la tragèdia creada. Els personatges tenen, doncs, un perfil psicològic ben treballat que afavoreix la comprensió de les seues actuacions per part dels lectors. Aquest és el cas dels dos protagonistes, el professor Llorenç Planelles (que ens recorda en el seu desenvolupament intern a la protagonista de La casa de les flors, Amèlia) i l’alumne d’origen romanés, Petru Sandulescu. Caturla crea un suggerent paral·lel entre les dues adolescències, en el passat, la del primer, en l’actualitat, la del segon, que serveix per a entendre elements tan centrals de la història com el mateix títol. Una mirada de temor i de solitud, la del gos isolat, que defineix perfectament el sentiment dels dos personatges.

En definitiva, una lectura que s’ofereix com un viatge envers l’eix cronològic dels personatges, tot partint de la cita inicial al Cant Primer de la Divina Comèdia de Dant, una entrada a la selva obscura, a l’infern, que cada humà té davant seu. Una obra preciosista, ben elaborada i atractiva. Un viatge, en definitiva, per la narrativa en català més ferma de la ciutat d’Alacant. Un viatge per la llum dels seus escrits, com la llum d’Alacant.