Isabel-Clara Simó, Homes, Alzira, Bromera, 2010

Les vint-i-dues històries d’Isabel-Clara Simó tenen en comú amb els Vint-i-dos contes (1958) de Mercè Rodoreda la xifra màgica que computa el total de relats inclosos en el volum. Amb tot, res més llunyà dels objectius rodoredians són els contes de Simó, unes històries farcides d’ironia, de sarcasme i, en definitiva, de visió realista i sovint deformada de la realitat masculina. Si en Dones (1997), l’escriptora abordava, amb un to semblant, la quotidianitat de la dona en la nostra societat, ara és el torn dels homes. De tota manera, trobem dos precedents en la mateixa autora; d’una banda, Angelets (2004), els deu contes que abordaven de manera àcida i fora dels tòpics dels infants, d’una altra banda, Estimats homes (Una caricatura) (2001). En aquesta ocasió, el títol ha estat més directe: Homes. Tot això, perquè la Isabel-Clara Simó continua la seua brillant trajectòria com a contista, un dels gèneres que desenvolupa amb un major domini.

Si en Estimats homes, l’autora exposava la seua visió crítica envers la conducta social de l’home, tot i ser conscient que “n’he fet una caricatura, grotesca i exagerada, com totes les caricatures” (pàg. 10), ara, en Homes, ha fet una aplicació pràctica. Ella mateix ho explica en el pròleg: “si m’hi he acostat, literàriament parlant, ha estat amb afecte, intentant entendre’ls. I de vegades, és clar que sí, condemnant-los.” (pàg. 5). És evident, per als qui coneixem la carrera de l’escriptora, que aquest llibre ens feia falta. Una visió irònica, humorística, sarcàstica, incisiva, sobre la mitja part de la societat que no sempre havia estat motiu central dels relats d’una escriptora que sap com ningú retratar la quotidianitat. L’autora cerca la provocació i la reflexió, des dels títols, com ara “La desgràcia de ser home” o “No m’agrada la meva dona”, al plantejament dels conflictes de cada història. Unes crisis que naixen també des de l’admiració envers la dona, com “El tatuatge”: “La meva dona té un cony pelut, molt sensual. A mi m’encanta, però, tia, quan vas en banyador, depila’t, que no veus que fem el ridícul, tu i jo?” (pàg. 43). Amb tot, les crisis poden resoldre’s de manera civilitzada —a la manera com ho proposava Carles Soldevila, en obres com en Civilitzats, tanmateix (1921), en Moment musical (1936) o en el relat “Una alarma”—, com llegim a “De teves a meves” —un títol que ens remet de manera directa al de Pere Calders publicat l’any 1984—.

Tot es relativitza, fins i tot, el sexe o el desig. Així, amb una referència segurament inconscient a un relat anterior de la mateixa autora, “Plaer de dona”, llegim: “El desig femella està format per altres ingredients. [...] Una dona que desitja vol sentir-se desitjada, i, com a tal valorada. [...] El mascle desitja amb fúria. Fins i tot pot ser violent, si la cultura no el lliga molt curt. Perquè la seva és una fam desesperada, atroç. Fins i tot depravada.” (pàg. 77). El conte que amb més insistència remet al lector a un relat previ de l’escriptora és el de “Mitjons tirats per terra”, una aproximació a la realitat de la crisi de parella enmig de les nocions de progressia i alliberament que ja trobàvem a “Rosina, my darling” d’Històries perverses (1992); una joia, sens dubte, aquest relat. Un altre paral·lel el trobem entre “No m’agrada la meva dona” i “Amor de mare”, de Dones (1997), on els retrets ara es produeixen entre el marit que detesta la seua muller i, en part, el seu fill quan havia acabat de nàixer: “era lleig amb avarícia: arrugat, vermell, pelut més del normal…” (pàg. 129). Ben suggerent és també la utilització de dos gossos com a centre dels relats “Bobi” i “El meu gos star”, uns animalons que, tot i les prevencions personals de l’autora, ja havien tingut un protagonisme destacat en el relat eròtic “Gossos” de Directe al gra (2006). I, “L’informe”, una visió hilarant situada en el marc de la visió objectiva d’uns alienígenes que descriuen la condició humana on podem trobar explicacions ben suggerents com: “A la majoria de la població humana, el naixement d’una dona petita, que anomenen nena, els causa un gran disgust” (pàg. 110).

El llibre és ric en discursos i estructures. Així, hi ha una alternança enriquidora entre la primera i la tercera persona narrativa, com també amb la incorporació de cartes i, fins i tot, d’entrevistes, una estructura formal que guia un relat com “On anirem a parar?”. L’existència d’una segona persona, d’un tu incisiu, incrementa l’efecte sarcàstic del volum, de manera que escoltem al narrador adreçar-se al pobre home i dir-li:

Ara bé, en públic, amb gent al teu voltant, has de dir que elles són superiors, en tot, que tenen més qualitats que nosaltres i que no hi ha dret, com alguns desaprensius abusen d’elles. I ho has de dir, home, tant si t’ho creus com si no (sobretot si no t’ho creus), si no vols ser un proscrit. (pàg. 13)

Comptat i debatut, estem davant d’un gran llibre, una gran lectura, on la perspectiva d’anàlisi permet entendre, tot i la ironia, una concepció oberta, ambigua fins i tot, de la sexualitat masculina. Un toc d’atenció a la convivència entre homes i dones en la nostra societat amb l’estil característic, directe i incisiu, de la Isabel-Clara Simó.

Herta Müller, L’home és un gran faisà en el món, Alzira, Bromera, 2009, 1986

El primer llibre que he llegit de la premi Nobel del 2009 ens ofereix un relat breu fragmentat en cinquanta-tres capítols de gran brevetat i expressivitat. Una veu procedent del camp de la Romania germànica, d’on és originari l’escriptora, que planteja, un any abans del seu exili definitiu a Alemanya, la realitat paupèrrima d’aquest entorn. Amb un silenci minuciós, el lector coneixedor de la pressió política del dictador Ceacescu pot entreveure la velada crítica sobre aquella realitat.

La novel·la s’ensuma com s’ensumen les històries de Centreuropa de Thomas Mann o de Vassili Grossman. I més encara Los días contados (1934) de Midlós Bánffry, qui coneixia tant bé el mateix espai que la Müller. En aquesta ocasió destaca, sens dubte, el grau de suggeriment i de condensació d’unes històries en minúsucula que en el seu conjunt ens aporten una atmosfera asfixiant, desesperada, d’un home, en Windisch, que no aconsegueix fugir de la seua condició de fracassat. Si la temàtica abordada no fóra tan fosca i obscura, podríem parlar d’una prosa llumínica, en tant que l’escriptora ofereix en imatges una gran quantitat de reflexions i de paisatges que retraten un moment clau de la història europea contemporània. En Windisch, home de poques paraules, ofereix algunes de les afirmacions, al costat dels personatges estranys que l’envolten, més colpidores de la novel·la: “L’home és fort, més fort que les bèsties” (pàg. 10). Tot això, com a expressió de la resignació del patiment que senten; una expressió que remet al títol del llibre, una comparació que ofereix la imatge més animal de l’ésser humà.

D’altres expressions de la resignació són la confirmació de la manca de canvi, a través de la percepció “el temps s’ha acabat” (pàg. 23), que el duu a concretar “el temps no té agulles. Només giren les taques negres. S’empaiten. S’empenyen per sortir d’aquella taca blanca. Rellisquen per la paret i es converteixen en el terra.” (pàg. 24). La crueltat d’aquella societat —marcada per l’expropiació forçosa de les terres als llauradors— provoca la concreció de la metàfora que esdevé símbol del fet que la pomera de darrere de l’església “es cruspia les seves pròpies pomes” (pàg. 38). Una mena de Saturn devorador dels fills que permet entendre al lector el grau de desesperació dels habitants d’aquella terra. Un retrat en blanc i negre d’una societat que manté la fermesa per un futur en colors. Una prosa incisiva, minuciosa, que atrapa al lector des del primer moment.

]]> http://www.carlescortes.cat/ca/2010/03/l%e2%80%99home-es-un-gran-faisa-en-el-mon/feed/ 0 http://www.carlescortes.cat/ca/2010/03/mad-destruccio-mutua-assegurada/ http://www.carlescortes.cat/ca/2010/03/mad-destruccio-mutua-assegurada/#comments Tue, 09 Mar 2010 15:41:13 +0000 carles http://www.carlescortes.cat/ca/?p=1882 Frederic Sentandreu, MAD. Destrucció mútua assegurada, València, Tabarca, 2010

La novel·la de Sentandreu, de qui desconeixia la seua aficció narrativa, ens aporta una història d’adolescents on l’amor entre els joves personatges amaga una reflexió suggerent sobre l’acceptació del nou vingut a la València dels darrers anys; un debat encetat envers la identitat i de la vinculació de les persones que han hagut d’emigrar. València, novament, és vista com un espai literari suggerent, sobre la qual es dirigeixen algunes de les activitats didàctiques de la fi del llibre. En aquest cas, l’Elena i la Mara han vingut des de Buenos Aires i protagonitzen una història on els sentiments d’autodestrucció —base d’un títol força desconcertant i no sé fins a quin extrem adequat per a la novel·la— marquen els límits de les accions dels protagonistes.

El relat parteix d’una estructura minuciosa, trenta-tres capítols, on cadascun ens aporta un grau més en el desvetlament del misteri, tot partint de l’afirmació de Mara, “la nova”: “tot em fa una mica de por” (pàg. 26). De tota manera, el narrador esdevé l’eix vertebrador d’un relat en el qual aquest es converteix en còmplice del lector, amb al·lusions directes com “a vosaltres no us deixaré més temps en el dubte” (pàg. 89). Així, el narrador ens aporta dades contextuals que porten a marcar el paral·lel entre els conflictes dels personatges i la crisi entre els EUA i la URSS de l’any 1969. L’aparició intermitent de la veu del pare aventurer de la Mara ens gratifica en la resolució d’una història que, sense cap dubte, va adreçada a un públic jove i amb ganes de llegir un llibre ben escrit, tot i la simplicitat de la trama.

• Teatre del Raval de Barcelona: 11, 12, 13, 14 / 18, 19, 20, 21 / 25, 26, 27, 28 de març (dijous-divendres-dissabte 21,30 h / diumenge 19,30 h) més informació

Agenda Cultural Barcelona / TRESc Barcelona

Dossier de premsa Barcelona: El Punt (11.03.2010) / El Periódico de Catalunya (09.03.2010) / Información Alacant (09.03.2010) / La Verdad (09.03.2010) / Teatralnet / Efe Catalunya / Europa Press Catalunya / TeatreBCN-març / ICAT fm / ADN Barcelona /Qué! / ECO Diario Barcelona / Festa Major / Univers UPC

• Teatre Principal d’Alacant: dimarts 18 de maig a les 20.30 h més informació
• Més informació en aquesta web (2009): Estrena a Alcoi / Mostra de Barcelona
• Programa de mà (català) / Programa de mà (espanyol)
• Estrena Silencios (versió en espanyol) al Centro Párraga de Múrcia: 27 i 28 de febrer 21 h més informació Nota premsa Murcia
• Casa de Cultura de Picassent, representació del 6 de març a les 22,30 h més informació

El ball, Irène Némirovsky, Barcelona, La Magrana, 2006 (1930)

Una nova joia de l’escriptora d’origen ucraïnés. Una novel·la breu sobre la qual vaig tenir la sort de veure aquest hivern a Barcelona l’adaptació teatral, amb Sol Picó com a responsable de la part de dansa i d’un dels personatges claus, l’Antoinette. Una visió clara i amarga sobre l’alta societat parisenca, sobre les hipocresies que recauen damunt d’una família d’origen jueu —el pare, el senyor Kampf, ho és— que ha ascendit socialment a causa de l’enriquiment sobtat pels negocis. La situació de crisi que provoca l’organització d’un ball de presentació davant de l’haute societé i el fet que no arribe ningú —a causa de la malifeta de la filla—, torna als seus protagonistes —l’exemplar matrimoni dels Kampf— al lloc d’origen, al món de les baixes passions i de la condició grollera de l’ésser humà. Enmig de tot, un sentiment autobiogràfic, la passió pel ball, com la mateixa escriptora manifestà en cartes a les seues amigues, després d’haver-se traslladat a viure a França arran de l’esclafit de la revolució soviètica: “Je danse soir et matin. Il y a chaque jour dans différents hôtels des galas très chic, et ma bonne étoile m’ayant gratifiée de quelques gigolos, je m’amuse bien.” (Suite française, Préface de Myriam Anissimov, Denoël, 2004, pàg. 21). Una cita encertada per indicar-nos una de les passions de la jove Némirovsky, per entendre què hi havia darrere d’un dels seus primers llibres. Així podem entendre el valor de la prohibició de la mare a la filla rebel d’assistir al ball organitzat —amb el pretext que encara no té quinze anys— i la seua revenja.

La reflexió psicològica de la protagonista ens remet al to localitzat en textos de Carles Soldevila —si fa no fa, coetanis—, com per exemple, Valentina (1933). Fins i tot, les declaracions íntimes de l’Antoinette ens fan recordar Aloma (1938) de Rodoreda. Una innocència que transpua en frases com “Ja m’ho pensava, que tenia xicot… Segur que ara s’estan fent petons com als llibres. Ell li deu dir: T’estimo. I ella? Deu ser la seva amant?” (pàg. 41). Una confirmació, doncs, de l’interés dels escriptors d’aquella generació i en aquell moment per retratar un grup social en ascendència, el de les dones joves, cultes i riques, que esdevenen un mirall perfecte de la societat en la qual se situen, siga a França, siga a Catalunya. Unes joves que senten l’angoixa de la injustícia de les seues famílies, com el cas de Valentina o el d’Antoinette: “M’agradaria anar-me’n molt lluny, o morir-me…” (pàg. 47). Una novel·la clau per a entendre l’obra posterior de la seua autora.

El primer llibre de poemes d’Isabel-Clara Simó no és el primer oferiment públic de la seua poesia. Abans havíem pogut llegir, per exemple, els poemes que acompanyaven els quadres d’Antoni Miró en la mostra del 1995 “ABCDARI AZ”. En aquella ocasió ja vam poder conéixer un dels continus en la poesia de Simó, la ironia, el sarcasme, la visió aguda de la realitat. Així és El conjur, un llibre de poemes narratius, com bé avisa l’autora en el “Proemi”, que aborden la realitat més immediata. Podem entendre les paraules prèvies de l’escriptora com una mena de captatio benevolentiae, en la línia dels que feia la Caterina Albert; però res més lluny, hem de parlar, com en tantes ocasions hem vist en textos personals o autobiogràfics de l’autora, de sinceritat. Tot i que Simó afirma “No pretenc, doncs, ser poeta”, el lector pot trobar una sèrie de poemes de rima lliure amb un ritme natural que l’atrapa incessantment. Al llibre trobem les inquietuds i preocupacions d’una escriptora que ha aportat un sentit cívic i reflexiu de la nostra societat i de la nostra cultura en tots els gèneres que s’hi ha dedicat, des de la prosa, al teatre i ara, a la poesia. Així, podem destacar l’actualització de la història de Jesucrist en clau nacional en “El crucificat” (“era molt magre / viure en un país / colonitzat [...] Doncs va i em van matar, / per terrorista.” (pàg. 14-15). I corprenedor,  a l’igual que l’article que la Isabel-Clara va signar a l’Avui un dia no molt llunyà, però suficientment lluny per objectivitzar-lo, sobre la desaparició del Xavier Dalfó Simó… (“El teu mort i el meu”, pàg. 22-23). I tendre i entusiasta el poema adreçat a l’Ovidi Montllor (“Animals”, pàg. 27-29). És obvi que el sentit narratiu guanya cos, especialment en dos dels tres capítols o apartats amb els quals l’autora ha agrupat els poemes: “Èpica” i “Dramàtica”. Les composicions de la tercera part —segona en el llibre—, “Lírica”, esdevenen autèntiques declaracions de principis, com la que llegim a “Jo no sóc tu”, al nostre parere, un dels seus millors poemes: “Si vols ser amic meu, / aprèn a estimar / el que hi ha a fora / de tu mateix.” (pàg. 47). Un llibre per a gaudir i reflexionar, com la major part dels llibres de Simó.

De nom, Emili, Isabel-Clara Simó, Barcelona, Columna, 1998

Aquesta petita joia oculta d’Isabel-Clara Simó es presenta com a lectura per a adolescents —així ho podem entendre per la col·lecció, “Columna Jove”, on està inclosa— però, en realitat, és un llibre per a totes les edats. Aquest és, sens dubte, un dels encerts de Simó, escriure per a tothom. Estem davant d’un llibre que remou sentiments, un a un, des de la sorpresa, a l’esperança, a l’alegria, per a passar al plor, a l’enyor. Un munt de sensacions que converteix la història de l’Emili en una novel·la breu que t’atrapa des del primer moment. Té tots els ingredients habituals en la novel·la que cerca un destinatari més jove, com la intriga i les aventures de colla —quin grup més peculiar d’amics el que Simó atorga a l’Emili!—, però la interacció entre els pares adoptius, l’Albert i l’Olga, i l’Emili va més enllà. El retrat psicològic del protagonista —un nen superdotat que ha perdut els pares en un accident— i el dels pares —una parella que ha millorat la seua situació personal i que havia iniciat els tràmits d’adopció— ens presenta el bo i millor d’altres relats anteriors de l’escriptora. Algunes reflexions de l’Emili, dins del seu nivell elevat d’intel·ligència, serveixen de reflexió per al lector més consirós: “On acaba i comença l’esperit de grup? Calia realment estar tan isolats dels altres per identificar-se com a amics?” (pàg. 120). Un llibre per a gaudir i per a sentir, sens dubte.

]]> http://www.carlescortes.cat/ca/2010/02/de-nom-emili/feed/ 0 http://www.carlescortes.cat/ca/2010/02/marta-film/ http://www.carlescortes.cat/ca/2010/02/marta-film/#comments Wed, 10 Feb 2010 09:27:29 +0000 carles http://www.carlescortes.cat/ca/?p=911 Projecte audiovisual de Gnomon Producciones. Amb adaptació de la novel·la i guió de Rafa Deltell

• El teaser
• La convocatòria del càsting
• La notícia del càsting 1
  
• La notícia del càsting 2
• La notícia del càsting 3
• L’entrevista amb el director (Rafa Deltell)
• Projecte general

Cérémonie, Yasmine Chami-Kettani, Paris, Babel, 1999

À propos du mariage du frère de la protagoniste, Khadija, l’écrivain reconstruit l’ambiance des familles marocaines pendant le temps de cette cérémonie. Khadija est une jeune architecte de trente-cinq ans après son divorce. Elle est retournée vivre chez ses parents et sa voix montre la contraposition de sa vie actuelle et les souvenirs du passé. Une histoire entre le poids de la tradition et la volonté de la liberté. Ses réflexions sont réalisées avec la complicité de sa cousine qui est venue aussi participer à la fête familière : Malika. Le mélange couvre le roman ; les sentiments contradictoires forcent Khadija à montrer son désespoir.

Le point faible de l’histoire est peut-être la conception et la concrétion du personnage principal. Khadija est le prétexte pour l’action, mais en même temps l’object de réflexion. Malgré tout, le fil argumentaire se perd à travers des histoires secondaires comme l’anecdote d’Aïcha, la cousine perdue.

Dans Cérémonie, nous écoutons la voix d’une femme qui avait lutté pour sa liberté : « allez, viens, maman, on n’a plus rien à faire ici, tu vois bien qu’il ne veut pas de nous » (p. 8), à propos de l’action négative de son père. Mais une réalité, « elle est lasse de lutter, et soudain n’a plus en elle que le désir de fuir » (p. 17), le passage du temps provoque en elle la perception de cette réalité : elle ne peut pas fuir  toute sa vie. Le moment le plus intéressant est la complicité construite entre les deux cousines,  Khadija et Malika ; c’est l’évocation de la force morale et humaine entre les femmes de ce type de civilisation où les femmes n’ont pas encore obtenu l’égalité face aux hommes. Et, finalement, un désir symbolique, la manque de sexe : « plus secrètement, elle voit dans sa fille un double inversé de l’époux, une fille sans sexe » (p. 49).

]]> http://www.carlescortes.cat/ca/2010/02/ceremonie/feed/ 0