Carles Cortés

L’home és un gran faisà en el món

carles — Tue, 09 Mar 2010 15:49:05 +0000

Herta Müller, L’home és un gran faisà en el món, Alzira, Bromera, 2009, 1986

El primer llibre que he llegit de la premi Nobel del 2009 ens ofereix un relat breu fragmentat en cinquanta-tres capítols de gran brevetat i expressivitat. Una veu procedent del camp de la Romania germànica, d’on és originari l’escriptora, que planteja, un any abans del seu exili definitiu a Alemanya, la realitat paupèrrima d’aquest entorn. Amb un silenci minuciós, el lector coneixedor de la pressió política del dictador Ceacescu pot entreveure la velada crítica sobre aquella realitat.

La novel·la s’ensuma com s’ensumen les històries de Centreuropa de Thomas Mann o de Vassili Grossman. I més encara Los días contados (1934) de Midlós Bánffry, qui coneixia tant bé el mateix espai que la Müller. En aquesta ocasió destaca, sens dubte, el grau de suggeriment i de condensació d’unes històries en minúsucula que en el seu conjunt ens aporten una atmosfera asfixiant, desesperada, d’un home, en Windisch, que no aconsegueix fugir de la seua condició de fracassat. Si la temàtica abordada no fóra tan fosca i obscura, podríem parlar d’una prosa llumínica, en tant que l’escriptora ofereix en imatges una gran quantitat de reflexions i de paisatges que retraten un moment clau de la història europea contemporània. En Windisch, home de poques paraules, ofereix algunes de les afirmacions, al costat dels personatges estranys que l’envolten, més colpidores de la novel·la: “L’home és fort, més fort que les bèsties” (pàg. 10). Tot això, com a expressió de la resignació del patiment que senten; una expressió que remet al títol del llibre, una comparació que ofereix la imatge més animal de l’ésser humà.

D’altres expressions de la resignació són la confirmació de la manca de canvi, a través de la percepció “el temps s’ha acabat” (pàg. 23), que el duu a concretar “el temps no té agulles. Només giren les taques negres. S’empaiten. S’empenyen per sortir d’aquella taca blanca. Rellisquen per la paret i es converteixen en el terra.” (pàg. 24). La crueltat d’aquella societat —marcada per l’expropiació forçosa de les terres als llauradors— provoca la concreció de la metàfora que esdevé símbol del fet que la pomera de darrere de l’església “es cruspia les seves pròpies pomes” (pàg. 38). Una mena de Saturn devorador dels fills que permet entendre al lector el grau de desesperació dels habitants d’aquella terra. Un retrat en blanc i negre d’una societat que manté la fermesa per un futur en colors. Una prosa incisiva, minuciosa, que atrapa al lector des del primer moment.

MAD. Destrucció mútua assegurada

carles — Tue, 09 Mar 2010 15:41:13 +0000

Frederic Sentandreu, MAD. Destrucció mútua assegurada, València, Tabarca, 2010

La novel·la de Sentandreu, de qui desconeixia la seua aficció narrativa, ens aporta una història d’adolescents on l’amor entre els joves personatges amaga una reflexió suggerent sobre l’acceptació del nou vingut a la València dels darrers anys; un debat encetat envers la identitat i de la vinculació de les persones que han hagut d’emigrar. València, novament, és vista com un espai literari suggerent, sobre la qual es dirigeixen algunes de les activitats didàctiques de la fi del llibre. En aquest cas, l’Elena i la Mara han vingut des de Buenos Aires i protagonitzen una història on els sentiments d’autodestrucció —base d’un títol força desconcertant i no sé fins a quin extrem adequat per a la novel·la— marquen els límits de les accions dels protagonistes.

El relat parteix d’una estructura minuciosa, trenta-tres capítols, on cadascun ens aporta un grau més en el desvetlament del misteri, tot partint de l’afirmació de Mara, “la nova”: “tot em fa una mica de por” (pàg. 26). De tota manera, el narrador esdevé l’eix vertebrador d’un relat en el qual aquest es converteix en còmplice del lector, amb al·lusions directes com “a vosaltres no us deixaré més temps en el dubte” (pàg. 89). Així, el narrador ens aporta dades contextuals que porten a marcar el paral·lel entre els conflictes dels personatges i la crisi entre els EUA i la URSS de l’any 1969. L’aparició intermitent de la veu del pare aventurer de la Mara ens gratifica en la resolució d’una història que, sense cap dubte, va adreçada a un públic jove i amb ganes de llegir un llibre ben escrit, tot i la simplicitat de la trama.

Teatre: la gira de Silencis: Picassent / Barcelona

carles — Tue, 23 Feb 2010 17:11:37 +0000

Pròximes representacions:

Casa de Cultura de Picassent: 6 de març a les 22,30 h més informació
Teatre del Raval de Barcelona: 11, 12, 13, 14 / 18, 19, 20, 21 / 25, 26, 27, 28 de març (dijous-divendres-dissabte 21,30 h / diumenge 19,30 h) més informació

Teatre Principal d’Alacant: dimarts 18 de maig a les 20.30 h més informació

Més informació en aquesta web (2009): Estrena a Alcoi / Mostra de Barcelona

Programa de mà (català) / Programa de mà (espanyol)

Estrena Silencios (versió en espanyol) al Centro Párraga de Múrcia: 27 i 28 de febrer 21 h més informació Nota premsa Murcia

Una bona lectura… (quadern de lectures)

carles — Thu, 18 Feb 2010 15:27:27 +0000

Si no el coneixeu, us recomane el primer llibre de poesia d’Isabel-Clara Simó… Que el gaudiu!

El ball

carles — Thu, 18 Feb 2010 15:21:44 +0000

El ball, Irène Némirovsky, Barcelona, La Magrana, 2006 (1930)

Una nova joia de l’escriptora d’origen ucraïnés. Una novel·la breu sobre la qual vaig tenir la sort de veure aquest hivern a Barcelona l’adaptació teatral, amb Sol Picó com a responsable de la part de dansa i d’un dels personatges claus, l’Antoinette. Una visió clara i amarga sobre l’alta societat parisenca, sobre les hipocresies que recauen damunt d’una família d’origen jueu —el pare, el senyor Kampf, ho és— que ha ascendit socialment a causa de l’enriquiment sobtat pels negocis. La situació de crisi que provoca l’organització d’un ball de presentació davant de l’haute societé i el fet que no arribe ningú —a causa de la malifeta de la filla—, torna als seus protagonistes —l’exemplar matrimoni dels Kampf— al lloc d’origen, al món de les baixes passions i de la condició grollera de l’ésser humà. Enmig de tot, un sentiment autobiogràfic, la passió pel ball, com la mateixa escriptora manifestà en cartes a les seues amigues, després d’haver-se traslladat a viure a França arran de l’esclafit de la revolució soviètica: “Je danse soir et matin. Il y a chaque jour dans différents hôtels des galas très chic, et ma bonne étoile m’ayant gratifiée de quelques gigolos, je m’amuse bien.” (Suite française, Préface de Myriam Anissimov, Denoël, 2004, pàg. 21). Una cita encertada per indicar-nos una de les passions de la jove Némirovsky, per entendre què hi havia darrere d’un dels seus primers llibres. Així podem entendre el valor de la prohibició de la mare a la filla rebel d’assistir al ball organitzat —amb el pretext que encara no té quinze anys— i la seua revenja.

La reflexió psicològica de la protagonista ens remet al to localitzat en textos de Carles Soldevila —si fa no fa, coetanis—, com per exemple, Valentina (1933). Fins i tot, les declaracions íntimes de l’Antoinette ens fan recordar Aloma (1938) de Rodoreda. Una innocència que transpua en frases com “Ja m’ho pensava, que tenia xicot… Segur que ara s’estan fent petons com als llibres. Ell li deu dir: T’estimo. I ella? Deu ser la seva amant?” (pàg. 41). Una confirmació, doncs, de l’interés dels escriptors d’aquella generació i en aquell moment per retratar un grup social en ascendència, el de les dones joves, cultes i riques, que esdevenen un mirall perfecte de la societat en la qual se situen, siga a França, siga a Catalunya. Unes joves que senten l’angoixa de la injustícia de les seues famílies, com el cas de Valentina o el d’Antoinette: “M’agradaria anar-me’n molt lluny, o morir-me…” (pàg. 47). Una novel·la clau per a entendre l’obra posterior de la seua autora.

El conjur

carles — Thu, 18 Feb 2010 15:17:59 +0000

El conjur, Isabel-Clara Simó, Barcelona, Ed. 62, 2009

El primer llibre de poemes d’Isabel-Clara Simó no és el primer oferiment públic de la seua poesia. Abans havíem pogut llegir, per exemple, els poemes que acompanyaven els quadres d’Antoni Miró en la mostra del 1995 “ABCDARI AZ”. En aquella ocasió ja vam poder conéixer un dels continus en la poesia de Simó, la ironia, el sarcasme, la visió aguda de la realitat. Així és El conjur, un llibre de poemes narratius, com bé avisa l’autora en el “Proemi”, que aborden la realitat més immediata. Podem entendre les paraules prèvies de l’escriptora com una mena de captatio benevolentiae, en la línia dels que feia la Caterina Albert; però res més lluny, hem de parlar, com en tantes ocasions hem vist en textos personals o autobiogràfics de l’autora, de sinceritat. Tot i que Simó afirma “No pretenc, doncs, ser poeta”, el lector pot trobar una sèrie de poemes de rima lliure amb un ritme natural que l’atrapa incessantment. Al llibre trobem les inquietuds i preocupacions d’una escriptora que ha aportat un sentit cívic i reflexiu de la nostra societat i de la nostra cultura en tots els gèneres que s’hi ha dedicat, des de la prosa, al teatre i ara, a la poesia. Així, podem destacar l’actualització de la història de Jesucrist en clau nacional en “El crucificat” (“era molt magre / viure en un país / colonitzat [...] Doncs va i em van matar, / per terrorista.” (pàg. 14-15). I corprenedor, a l’igual que l’article que la Isabel-Clara va signar a l’Avui un dia no molt llunyà, però suficientment lluny per objectivitzar-lo, sobre la desaparició del Xavier Dalfó Simó… (“El teu mort i el meu”, pàg. 22-23). I tendre i entusiasta el poema adreçat a l’Ovidi Montllor (“Animals”, pàg. 27-29). És obvi que el sentit narratiu guanya cos, especialment en dos dels tres capítols o apartats amb els quals l’autora ha agrupat els poemes: “Èpica” i “Dramàtica”. Les composicions de la tercera part —segona en el llibre—, “Lírica”, esdevenen autèntiques declaracions de principis, com la que llegim a “Jo no sóc tu”, al nostre parere, un dels seus millors poemes: “Si vols ser amic meu, / aprèn a estimar / el que hi ha a fora / de tu mateix.” (pàg. 47). Un llibre per a gaudir i reflexionar, com la major part dels llibres de Simó.

De nom, Emili

carles — Thu, 18 Feb 2010 15:15:22 +0000

De nom, Emili, Isabel-Clara Simó, Barcelona, Columna, 1998

Aquesta petita joia oculta d’Isabel-Clara Simó es presenta com a lectura per a adolescents —així ho podem entendre per la col·lecció, “Columna Jove”, on està inclosa— però, en realitat, és un llibre per a totes les edats. Aquest és, sens dubte, un dels encerts de Simó, escriure per a tothom. Estem davant d’un llibre que remou sentiments, un a un, des de la sorpresa, a l’esperança, a l’alegria, per a passar al plor, a l’enyor. Un munt de sensacions que converteix la història de l’Emili en una novel·la breu que t’atrapa des del primer moment. Té tots els ingredients habituals en la novel·la que cerca un destinatari més jove, com la intriga i les aventures de colla —quin grup més peculiar d’amics el que Simó atorga a l’Emili!—, però la interacció entre els pares adoptius, l’Albert i l’Olga, i l’Emili va més enllà. El retrat psicològic del protagonista —un nen superdotat que ha perdut els pares en un accident— i el dels pares —una parella que ha millorat la seua situació personal i que havia iniciat els tràmits d’adopció— ens presenta el bo i millor d’altres relats anteriors de l’escriptora. Algunes reflexions de l’Emili, dins del seu nivell elevat d’intel·ligència, serveixen de reflexió per al lector més consirós: “On acaba i comença l’esperit de grup? Calia realment estar tan isolats dels altres per identificar-se com a amics?” (pàg. 120). Un llibre per a gaudir i per a sentir, sens dubte.

Marta dibuixa ponts: la pel·lícula…

carles — Wed, 10 Feb 2010 09:27:29 +0000

Projecte audiovisual de Gnomon Producciones. Amb adaptació de la novel·la i guió de Rafa Deltell

Cérémonie

carles — Mon, 01 Feb 2010 12:12:19 +0000

Cérémonie, Yasmine Chami-Kettani, Paris, Babel, 1999

À propos du mariage du frère de la protagoniste, Khadija, l’écrivain reconstruit l’ambiance des familles marocaines pendant le temps de cette cérémonie. Khadija est une jeune architecte de trente-cinq ans après son divorce. Elle est retournée vivre chez ses parents et sa voix montre la contraposition de sa vie actuelle et les souvenirs du passé. Une histoire entre le poids de la tradition et la volonté de la liberté. Ses réflexions sont réalisées avec la complicité de sa cousine qui est venue aussi participer à la fête familière : Malika. Le mélange couvre le roman ; les sentiments contradictoires forcent Khadija à montrer son désespoir.

Le point faible de l’histoire est peut-être la conception et la concrétion du personnage principal. Khadija est le prétexte pour l’action, mais en même temps l’object de réflexion. Malgré tout, le fil argumentaire se perd à travers des histoires secondaires comme l’anecdote d’Aïcha, la cousine perdue.

Dans Cérémonie, nous écoutons la voix d’une femme qui avait lutté pour sa liberté : « allez, viens, maman, on n’a plus rien à faire ici, tu vois bien qu’il ne veut pas de nous » (p. 8), à propos de l’action négative de son père. Mais une réalité, « elle est lasse de lutter, et soudain n’a plus en elle que le désir de fuir » (p. 17), le passage du temps provoque en elle la perception de cette réalité : elle ne peut pas fuir toute sa vie. Le moment le plus intéressant est la complicité construite entre les deux cousines, Khadija et Malika ; c’est l’évocation de la force morale et humaine entre les femmes de ce type de civilisation où les femmes n’ont pas encore obtenu l’égalité face aux hommes. Et, finalement, un désir symbolique, la manque de sexe : « plus secrètement, elle voit dans sa fille un double inversé de l’époux, une fille sans sexe » (p. 49).

La pel·lícula: un aperitiu de Marta dibuixa ponts: el teaser

carles — Sun, 31 Jan 2010 08:29:00 +0000

Marta dibuixa ponts continua el seu camí… Vegeu el teaser

Més informació sobre la pel·lícula en aquesta web

divendres 29 de gener a les 20 hores a la Llibreria 80 Mundos d’Alacant es va presentar el TEASER del projecte de pel·lícula de Gnomon Producciones
les FOTOGRAFIES de la presentació als mitjans

[Show as slideshow]

[View with PicLens]
la notícia als mitjans de comunicació La Verdad Alacant (28.01.2010), Las Provincias Alacant (28.01.2010), Información Alacant (28.01.2010), Ara Multimèdia (febrer 2010)