Les veus de Marràqueix

Les veus de Marràqueix, Elias Canetti, Barcelona, Columna, 1996 (1967)

Una prosa minuciosa, sintètica, extensiva a diverses faccions de la realitat humana. Tot això en un llibre curt que no deixa de ser atractiu al lector: l’experiència de l’autor búlgar de naixement i d’ascendència sefardita que va escriure la seua obra en alemany. En aquesta ocasió desenvolupa la seua reflexió a partir del seu viatge a la ciutat de Marràqueix el 1954 quan va acompanyar un equip cinematogràfic a la ciutat magribina.

De la lectura es desprenen sensacions i sentiments -”als socs l’ambient és penetrant, fresc i ple de colorit” (pàg. 15)-, farcit de desitjos -”somnio en un home que oblida les llengües de la terra, de manera que en cap país no entén el que diuen” (pàg. 21)– i, molt especialment, l’experiència del viatger: “en un viatge s’accepta tot, la indignació queda a casa. Mirem, sentim, ens entusiasmem amb les coses més terribles perquè són noves. Els bons viatgers no tenen cor.” (pàg. 22).

Cal destacar la descripció de la Mellah, el barri jueu de la vila, que en el moment de la visita de Canetti encara presenta una idiosincràsia específica. Amb posterioritat el districte ha estat abandonat progressivament pels successors dels expulsats dels territoris dels reis catòlics: els sefardís. L’escriptor destaca que “la dignitat d’aquesta gent rau en la seva cautela” (pàg. 43). Un orgull pel passat, pels seus orígens que és compartit per un autor que té en comú l’ascendència sefardí.

Dersú Uzalà. Pel país de l’Ussuri

Dersú Uzalà. Pel país de l’Ussuri, Vladímir Arséniev, Barcelona, Símbol Editors, 2011 (1923)

Aquesta petita joia –o gran, si atenem a les més de vuit-centes pàgines d’extensió– és un llibre dels viatges que entre 1902 i 1908 va fer l’explorador i cartògraf rus Vladímir Arséniev a la regió del riu Ussuri, a la part més oriental de Rússia, a tocar de la frontera amb Xina, relativament prop de la ciutat on va acabar els seus dies, Vladivostok. L’aparença d’un volum de prosa de viatges, amb les innombrables dades sobre l’observació de l’espai, vegetació, fauna, etc., no és excusa perquè trobem un escrit reflexiu sobre la condició humana i l’equilibri amb la natura, en condicions extremes com les de la taigà siberiana.

L’element narratiu apareix de la mà del company de viatge, el caçador de l’ètnia gold, Dersú Uzalà, que viu en la natura tot allunyant-se dels costums urbans i humans. L’amistat que es construeix entre els dos homes, més enllà de les diferències culturals i de conducta, pot seduir al lector en els moments de tedi davant de les llargues observacions de la realitat que l’explorador anota al seu quadern. D’igual manera, l’ambientació de l’espai presenta un alé de veracitat que podem comparar, al nostre entendre, amb la capacitat d’evocació dels difícils paratges del nord escandinau que realitza la cantant sami Mari Boine, en treballs com el d’Eight Seasons, el cant a les vuit estacions que semblen també localitzarz-se al país de l’Ussuri i al regne de la taigà.

L’explorador esdevé escriptor i explica el procés de redacció del seu treball: “les notes del viatge cal prendre-les de seguidai en el lloc mateix de l’observació. Si no es fa d’aquesta manera, els nous escenaris i les noves sensacions esborren les velles imatges i s’oblida el que s’ha vist.” (pàg. 136). Descriu el pensament del seu company de viatge: “quan el gold deia que no tenia cara volia dir que havia perdut la consciència” (pàg. 467).

El caçador gold és animista. Creu en la força de la natura, de manera que humanitza tot el que l’envolta; així, els animals, les plantes, esdevenen persones dins del seu concepte del món. La mort de Dersú a la fi del text simbolitzarà el final d’una societat ancestral i en comunió amb la natura que s’acaba. La civilització avança, amb l’expansió del poble xinés i rus, per acabar amb un dels darrers territoris verges de la Terra. Desapareixen ètnies, llengües, espècies naturals. Arséniev esdevé el testimoni, al llarg dels seus viatges, d’aquest pas definitiu.

Istanbul. Ciutat i records

Istanbul. Ciutat i records, Orhan Pamuk, Alzira, Bromera, 2007 (2003)

El lector que coneix la ciutat podrà assaborir, sens dubte, la barreja entre elements personals i íntims de l’autor i el record personal del seu viatge. El llibre barreja de manera força lligada l’experiència personal amb la reflexió crítica sobre una societat en contínua transformació i amb necessitat de trobar el seu lloc en l’esfera internacional. Potser producte d’aquesta fusió d’interessos que trobem fotografies d’escassa qualitat que reforcen algunes imatges íntimes de l’autor i que completen la descripció del fet relatat. La seua redacció però, és senzilla i fins i tot en alguns moments poc pretenciosa. El lector de textos autobiogràfics potser espera una major maduresa reflexiva i una anàlisi més personal de l’experiència literària. Així, s’aborden aspectes menys importants de l’autor o secundaris com són els anys de dedicació a la pintura, tot deixant a banda la interrelació entre la seua obra i els seus interessos personals. Uns paral·lels biogràfics i literaris que aportarien, sens dubte, un grau major d’interés davant del llibre que ens trobem.

Potser el més interessant del llibre és la pròpia visió de la ciutat, el plantejament dels dubtes i de les vacil·lacions de l’escriptor d’una ciutat, la seua, que vagareja encara per la seua situació dins d’un pont perpetu de cultures. I només de manera esparsa podem observar algunes disquisicions que poden ser destriades:

• “La diferència entre l’home a qui li agrada somiar que és Napoleó i l’home que es pensa que és Napoleó és la diferència que hi ha entre el somiador feliç i l’esquizofrènic infeliç.” (pàg. 33)

Un altre aspecte d’interés del llibre és l’observació i anàlisi dels testimonis que altres autors i artistes han deixat sobre la ciutat, producte de la seua coneixença o residència temporal, com el cas dels dibuixos de Le Corbusier o Hergé o els textos de Nerval, Gide, Flaubert, Lamartine o Mark Twain. D’igual manera, Pamuk exposa diversos elements de la idiosincràsia dels habitants d’Istanbul, com les baralles contínues al si de les famílies o la interacció diària entre individu i mar, atenent a la disposició geogràfica de la vila. Un grau apart representa la concreció de la malenconia com un tret identificatiu dels seus habitants, especialment després de la derrota de l’Imperi Otomà i la transformació dels anys següents. Una voluntat, doncs, d’anàlisi contrastiva a partir de la mirada exterior que en ocasions el porta a la pròpia fragmentació del jo narrador: “quan noto que em falten les mirades dels occidentals sobre mi, em converteixo en el meu propi occidental.” (pàg. 334).

Viaje al fin del milenio

Viaje al fin del milenio, Abraham B. Yehoshúa, Madrid, Siruela, 1997, 2001

Amb el pretext d’un viatge per Europa en la proximitat de l’any 1000, l’autor de Jerusalem, de família sefardí, aprofita per a construir una història on es revisen els conflictes entre les dues grans branques del judaisme: el sefardí i l’asquenazí. El protagonista, el jueu de Tànger que es dedica al comerç amb els països del nord, és bígam. L’esposa del seu nebot i soci, Abulafia, ho rebutja. Aquest és el pretext, doncs, per mostrar la postura contrària de les dues branques del judaisme davant d’aquesta possibilitat de mantenir dues esposes: “mientras el hombre desea una bigamia física, la mujer busca una bigamia espiritual” (pàg. 286).

La novel·la esdevé, doncs, una excel·lent ambientació per entendre les supersticions d’una Europa preocupada pel canvi de mil·lenni. Tot i això, al nostre entendre, els conflictes plantejats no acaben de tenir la força suficient per motivar el lector a un debat o comprensió d’algun d’ells. El gran tema del llibres és, per tant, el viatge i l’evolució dels seus personatges. Amb una petita nota humorística a la fi de la història, quan les tres dones d’un vell jueu acaben tenint relacions sexuals simultànies amb el musulmà de pell negra que els ha acompanyat en el viatge en ares a superar el trauma de la fi del mil·lenni: “el negro idólatra está bien escondido en esa lejana cabaña, retenido por tres mujeres que al acercarse el año mil están dispuestas a satisfacer el deseo” (pàg. 405). Això sí, el lector podrà conéixer una mica més la base ideològica i religiosa del judaisme en l’Edat Mitjana enmig de les pressions ascendents de les altres dues religions monoteistes que conflueixen a la Mediterrània, la musulmana i el cristianisme.

El castell blanc

El castell blanc, Orhan Pamuk, Alzira, Bromera, 2007 (1985)

El premi Nobel turc situa en el marc històric del segle XVII una història iniciàtica, de deixeble i mestre, que aporta la sorpresa final de la identificació completa entre tots dos. Una semblança inconscient que els aporta una igualtat física que permet la substitució de l’un per l’altre. En aquest cas, el deixeble és un jove italià fet presoner pels pirates en un viatge entre Venècia i Nàpols i el mestre és un savi turc que desitja conéixer els avanços científics dels països d’occident.

Amb la voluntat de reforçar la versemblança de la història –com en altres ocasions ha fet, per exemple, Carme Riera en La meitat de l’ànima–, Pamuk inclou un pròleg on un investigador dóna testimoni del document –la novel·la– que ha trobat; tot això, posant en dubte la realitat d’alguns dels passatges esmentats en la història. Comptat i debatut, a l’interior del text és fàcil localitzar interpel·lacions directes al lector que evidencien una voluntat comunicativa entre l’autor i el lector a nivell extern i entre el narrador i el narratari, a nivell intern. El castell blanc esdevé una novel·la per entendre les claus de relació i de formació d’un amo i un esclau, d’un mestre i un deixeble, enmig del contrast entre l’orient i l’occident mediterrani. Tot i això, la resolució final, la confusió entre les dues personalitats, es presenta, al nostre parer, d’una manera certament inversemblant, si atenem a la rapidesa que evoluciona la relació entre els dos protagonistes. Tot enmig d’un castell blanc, la imatge de la ciutat sitiada, que esdevé el símbol de la pèrduda d’identitat progressiva dels dos protagonistes i de la concreció de la seua identificació física i mental.

L’africà

L’africà, J. M. G. Le Clézio, Barcelona, Ed. 62, 2008 (2004)

Una història autobiogràfica, amb remors de colonialisme, d’exotisme, de creixement iniciàtic. Un llibre suggerent per a entendre la literatura del premi Nobel del 2008 en el qual coneixem els orígens africans de la seua família: el pare va ser metge a l’Àfrica subsahariana. Hi ha comentaris reflexius que conviden a conéixer el continent, però sens dubte el moment culminant és la separació de la família —el pare a l’Àfrica, la mare i els fills a la França ocupada— durant la Segona Guerra Mundial. Una manca de pare durant gairebé vuit anys i una recuperació d’aquest una mica traumàtica, ja que aquest havia perdut l’encís d’aquell continent i la il·lusió per un món idíl·lic, perdut davant de l’enfonsament social i polític post-bèl·lic.

Algunes expressions suggerents:

• “Àfrica era el cos més que no el rostre” (pàg. 17)
• “La memòria d’un nen exagera les distàncies i les alçades” (pàg. 27)
• “Els africans tenen el costum de dir que els humans no neixen el dia en què surten del ventre de la seva mare, sinó al lloc i l’instant en què són concebuts.” (pàg. 87)

Seduccions de Marràqueix

Josep Piera, Seduccions de Marràqueix, Barcelona, Ed. 62, 1996

Després de conéixer de primera mà la ciutat de la qual escriu Piera, cal observar decididament que la situació ha canviat tretze anys després. Marràqueix continua seduint, és clar, però han desaparegut els olors roïns i la pressió dels seus habitants (especialment, els xiquets pidolaires), com a prova, segurament, de l’acció de la policia que ha rebut l’ordre de protegir el turisme de la ciutat. Per això, podem llegir el llibre de Piera amb enyor d’una esencialitat una mica perduda. Per això, el fet d’haver-lo tingut com a company de viatge et permet contrastar com en un espill cada sensació que l’escriptor t’ofereix. Aquest assaig-llibre de viatge és distint als anteriorment publicats per l’autor, com El cingle verd (1982), Estiu grec (1985) o Un bellíssim cadàver barroc (1987); Piera és més dispers i copsa distintes imatges (sobretot en l’última part, la més poètica i al mateix temps narrativa, “Instantànies”) que li han interessat. És selectiu, no totalitzador. Potser aquesta reducció o selecció és la que provoca la sensació de buidor o de necessitat de més comentaris o impressions sobre aquesta ciutat i el seu entorn.

Amb tot, la poeticitat de Piera aporta frases suggerents, com en els llibres anteriors seus, que fan entendre l’espai descrit: “Tot és bell, i viu, a Marràqueix, també les misèries. De la pudor de pixums a l’encís de les espècies de les roses que omplien els bassiets d’una font pública [...]. Marràqueix és medieval, és el jardí i el desert” (pàg. 22); “la plaça Jemaa el Fna és l’espill on es mira i es mostra Marràqueix. [...] Prendre un te en una terrassa, tenint davant la humanitat de Jemaa el Fna, és prendre possessió de la ciutat.” (pàg. 81). Unes reflexions sobre la lectura, fidel acompanyant del viatger, que són dignes de ser reproduïdes: “La lectura fa viatjar pels escenaris i els pensaments dels altres. Llegir és un viatge inesgotable, un viatge sedentari.” (pàg. 61-62). I un bon record, un bon precedent, Les veus de Marràqueix d’Elias Canetti.

El llibreter de Kabul

Åsne Seierstad, El llibreter de Kabul, Barcelona, Ed. 62, 2009 (2002)

Enmig del terreny de la ficció i del testimoniatge d’un llibre de viatges es construeix El llibreter de Kabul. Un text de la corresponsal de guerra noruega que, com explica al pròleg, va viure un any amb la família d’un llibreter d’aquella ciutat, Sultan Khan. Una indefinició de gènere del qual se’n ressenteix la lectura, irregular, del llibre. Hi ha capítols més narratius, d’altres més testimonials. Hi ha escenes de les quals en tens prous, de les altres, en necessites més… Ella mateix ho manifesta a la introducció: “He triat la forma narrativa, però m’he basat en escenes reals en què jo mateixa vaig prendre part o que m’han estat explicades per qui les han viscudes. [...] Com que no sóc, com és obvi, una escriptora omniscient, quan descric els diàlegs interiors i reflexions és només perquè ells mateixos em van explicar el que pensaven i sentien.” (pàg. 12). D’aquesta manera crida especialment l’atenció el fet que no puguem localitzar cap jo testimoni en el relat. Hi ha un intent d’objectivitat fals —els ulls occidentals que contrasten la realitat sempre són presents— que fa perdre la possibilitat d’haver construït una novel·la on personatges com el mateix llibreter i alguns membres de la seua família, com la germana Leila o les dues dones, la Sharifa i la Sonya, tindrien un tractament més adequat a la realitat que ofereixen.

Amb tot, les seues reflexions sobre els vestits d’aquell país en relació a la condició de dona són ben suggerents: “pel que fa a mi, em consideraven com una mena d’ésser hermafrodita. [...] Podia evitar respectar els rígids cànons del vestir de les dones afganeses i m’havien permès anar allà on volgués. Tot i així, sovint em vaig posar el burca, més que res perquè em deixessin en pau. [...] Des de darrere del burca, a més a més, podia mirar sense que em miressin” (pàg. 15). Aquesta és la contradicció, la presó per a ser lliure. D’igual manera, l’obsessió per tenir només fills mascles és omnipresent en els desitjos de les futures mares, de la mateixa manera que vaig copsar en la construcció d’Els silencis de Maria, durant el matrimoni que la Maria tenia amb el Hàfez: “ara està prenyada per segon cop i aterrida de pensar que pugui ser una nena.” (pàg. 230).

Un llibre, doncs, per a conéixer una mica més la difícil interacció de sexes en el món oriental.

Mara y Dann

Mara y Dann, Doris Lessing, Barcelona, Ediciones B, 2005 (1999)

Aquest és un llibre de viatges. Llegir-lo dins d’un tren esdevé especialment suggerent. De primer, la portada ofereix, en la tira que l’embolica, un comentari d’un crític de Los Angeles Times qui parla d’“una obra provocativa y estimulante”. És cert, es tracta d’una narració que fa pensar. Res més llunyà que provocatiu, podem dir-ne que només és un llibre diferent. Ben llunyà als anteriors de l’autora —deia un crític recentment a El País, que només una escriptora com Lessing, gosaria publicar un llibre tan difícil com aquest—, com Ben i el seu món (2000) o els meravellosos dietaris que descriuen la seua vida, com El quadern daurat (1962). Una dona compromesa, d’esquerres, postcomunista, feminista, lluitadora de la vida, model de generacions, que va forjar-se a través dels viatges. Aquesta novel·la és una mica la seua vida, una història d’aprenentatge, iniciàtica, on dos joves van a la recerca del món, defugint els seus orígens, obligats a partir de la seua terra una vegada els dolents acaben amb la seua família, d’ascendència noble. No recorden el seu nom, els imposen altres noms que substitueixen els originals.

Una història distinta però, que també recorda la millor Lessing. El regust per la lluita contra les injustícies de les dones: ésser embarassada és un handicap, un fet que resta independència a una persona que necessita, per a sobreviure, canviar de lloc constantment. Un model de lluita, Dann, que pot servir per a entendre la superació personal de perfils psicològics d’altres relats. Com el model de Mara, amb la Maria d’Els silencis de Maria (2008). Paral·lels enigmàtics que ajuden a entendre l’arquitectura de la literatura.