L’estany de foc

L’estany de foc, Silvestre Vilaplana, Alzira, Bromera, 2010 [premi Blai Bellver de Narrativa 2009]

Aquesta petita joia és un gran llibre. Una història apassionant muntada sobre un realitat: l’existència d’un únic full de la Bíblia valenciana editada el 1478 per la impremta de l’alemany Lambert Palmart en les vitrines de la Hispanic Society of America, a Nova York.

Vilaplana recrea l’origen possible del full, a través de la desaparició de l’última de les bíblies que es va escapar de la crema de la Inquisició. Tot això adobat de personatges reals i amb una ambientació precisa que demostren el treball minuciós de documentació que ha seguit l’autor abans d’escriure una de les seues obres més ambicioses, digna successora de Les cendres del cavaller (2003), immersa en la seua preocupació per recuperar i difondre escenes i imatges de la València antiga. D’igual manera, el lector podrà entendre les conseqüències negatives que la unió definitiva amb Castella, arran del matrimoni dels anomenats reis Catòlics, va tenir per a la nostra terra, en tant que va abocar-nos a la repressió funesta de la Inquisició.

El lector arriba a estimar els personatges, a sentir-los com a propis, com a éssers pròxims, amb els quals es crea una mena de complicitat que el duu a patir, riure, sentir, al mateix temps que ells ho fan. Cal destacar sobretot l’endinsament que ha fet l’autor en el culte jueu al si de la societat valenciana del segle XV, una mostra de l’empobriment que la seua repressió i desaparició va provocar en posterioritat. Una història per a ser llegida, no contada, perquè així el lector podrà retrobar-se amb el veritable plaer d’una novel·la ben escrita.

Correspondència de guerra

Correspondència de guerra, Manel Alonso, Alacant, Aguaclara, 2008

Aquest volum de poesia de Manel Alonso, amb el qual va rebre el premi Paco Mollà de l’Ajuntament de Petrer en el 2008, esdevé una bona mostra per a entendre la poesia publicada de l’autor en anteriors volums que he llegit. Un llibre coherent amb alguna de les reflexions que podem llegir sovint en el seu bloc, Els papers de can Perla; així podem llegir en els poemes una visió crítica contra la mediocritat. Alonso es rebel·la davant de la força ingent dels mitjans de comunicació i la hipocresia dels polítics que furten la llibertat als individus. El poeta denuncia les injustícies, tant presents en els mitjans de comunicació, que situa dins del marc de les accions contra les dones o contra els immigrants. Amb tot, podem trobar un cert deix de resignació en versos com “però, també, som els destinataris de les mentides que, / com una cadena, arrossegarem generació darrere generació.” (pàg. 18).

Cal destacar també la voluntat de deixar constància dels poetes o els companys que són tinguts en compte a l’hora de la composició poètica. Així, el poemari s’inicia amb “Un poeta no és cap corresponsal de guerra”, dedicat al difunt Manuel Garcia i Grau, en referència al seu llibre La ciutat de la ira, o, més endavant, en “Europa, península que et multipliques en penínsules”, sobre El nou rapte d’Europa de Lluís Alpera. Paral·lelament, observem una voluntat per ressaltar la importància dels records, del temps anterior: “El passat sí que existeix” (pàg. 21). Podem destriar “Miniatures”, unes petites joies, a la manera dels haikús, que a mena de sentències o judicis, ofereixen la nuesa de la reflexió del poeta, adreçats en diversos moments a cantants com Víctor Jara o Raimon, o escriptors com Vassili Grossman.

El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta

El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta, Manel Alonso, Rafelbunyol, L’Aljamia, 2008

Aquest és el segon dietari de Manel Alonso que he llegit. Amb una senzillesa manifesta, el poeta (i narrador i assagista) revisa els anys 1990-1994 a través dels seus propis ulls. Un text resultant, segons em contava el mateix autor, de la selecció del dietari que té d’aquells mateixos anys. Trobem la veu reflexiva de la condició de l’escriptor que a la seua trentena vol confirmar la seua trajectòria. Hi ha els dubtes, les vacil·lacions, els patiments de qui vol dedicar-se a escriure i que troba, a través del coneixement i de la conversa amb altres escriptors més grans, un conhort a la seua dedicació.

Tot i l’heterogeneïtat de l’estructura del dietari, hi ha temàtiques recurrents com és el patiment pel pas del temps i per la voluntat de recuperar el passat en el moment actual. El títol seleccionat per a aquest segon dietari és, doncs, un encert. Un altre element força expressat és: “tinc la sensació de viure en un estat de provisionalitat.” (pàg. 30). També trobem una reflexió sobre el gènere en el qual es mou aquest llibre: “És clar que gran part de la literatura i de l’art gira al voltant del jo. El que no es pot pretendre és que l’univers sencer gire en òrbita al voltant d’un únic jo.” (pàg. 20).

D’una altra banda, interessa al lector el retrat del moviment literari —especialment poètic— dels noranta, tant a València com a Alacant, amb les referències a la creació de la revista L’Aljamia o a Tuacte. Així, com les referències necessàries als companys de dedicació, com Vicent Penya, Ramon Guillem, Mercé Claramunt, i tants altres citats en el dietari. Hi ha també, referències a la família, a l’entorn més immediat, a la llengua pròpia, als costums i les festes. En definitiva, el tractament literaturitzat de la vida de l’escriptor en uns anys claus en la seua formació.

MAD. Destrucció mútua assegurada

Frederic Sentandreu, MAD. Destrucció mútua assegurada, València, Tabarca, 2010

La novel·la de Sentandreu, de qui desconeixia la seua aficció narrativa, ens aporta una història d’adolescents on l’amor entre els joves personatges amaga una reflexió suggerent sobre l’acceptació del nou vingut a la València dels darrers anys; un debat encetat envers la identitat i de la vinculació de les persones que han hagut d’emigrar. València, novament, és vista com un espai literari suggerent, sobre la qual es dirigeixen algunes de les activitats didàctiques de la fi del llibre. En aquest cas, l’Elena i la Mara han vingut des de Buenos Aires i protagonitzen una història on els sentiments d’autodestrucció —base d’un títol força desconcertant i no sé fins a quin extrem adequat per a la novel·la— marquen els límits de les accions dels protagonistes.

El relat parteix d’una estructura minuciosa, trenta-tres capítols, on cadascun ens aporta un grau més en el desvetlament del misteri, tot partint de l’afirmació de Mara, “la nova”: “tot em fa una mica de por” (pàg. 26). De tota manera, el narrador esdevé l’eix vertebrador d’un relat en el qual aquest es converteix en còmplice del lector, amb al·lusions directes com “a vosaltres no us deixaré més temps en el dubte” (pàg. 89). Així, el narrador ens aporta dades contextuals que porten a marcar el paral·lel entre els conflictes dels personatges i la crisi entre els EUA i la URSS de l’any 1969. L’aparició intermitent de la veu del pare aventurer de la Mara ens gratifica en la resolució d’una història que, sense cap dubte, va adreçada a un públic jove i amb ganes de llegir un llibre ben escrit, tot i la simplicitat de la trama.