La reina al palau dels corrents d’aire

La reina al palau dels corrents d’aire, Stieg Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2007)

Una vegada acabada la lectura de la trilogia, el lector té la percepció d’haver llegit una gran fantasia. El disseny mental d’una persona que durant molt de temps va provar de lluitar per les llibertats i contra els grups d’acció repressora de la seua societat, la sueca, de la qual tothom pensa que és un paradís de pau i d’harmoria. És cert que els assassinats de polítics de manera brusca en aquell país, com Olof Palme o Anna Lindh, van trencar la imatge idíl·lica que els habitants d’altres països teníem dels països escandinaus. Com en tots els llocs, hi ha gent bona i dolenta, i és evident que fins i tot en les zones més civilitzades hi ha hipocresies, violències, gent aturmentada que provoca el desencís i el mal en els altres. La trilogia de Larsson és això, un reflex de la seua societat i, de retruc, de la nostra, de totes les societats aparentment civilitzades on la dona, com també d’altres grups socials, no ha obtingut encara la situació d’igualtat per la qual dia a dia tants lluitem. Aquesta és la clau de l’èxit de Millennium, més enllà del mite de la mort de l’autor: el plantejament de situacions pròximes, quotidianes, amb personatges vius, que pensen, dubten i que no esdevenen, en absolut, éssers models per a ningú. Enmig de tot, una perla, una construcció joia, la figura de la Lisbeth Salander. Un element de transgressió silenciosa i silenciada que permet el lector abordar els conflictes plantejats sense esbrinar quina serà la seua evolució. Els personatges són imprevisibles, sobtats. Viuen, això sí, dins d’uns relats que cerquen l’esquema policíac, de novel·la negra. Però Millennium va més enllà.

És cert que la història s’ha acabat. Més enllà del debat que segons sembla la família, la seua companya, té un inèdit de 200 pàgines, un quart Millennium inacabat, l’evidència, la mort de Larsson, fa que els seus personatges també moren. Un silenci forçat. Per això, el lector es troba davant d’un enigma, d’una acció involuntària: plantejar en la seua ment què hauria estat de la Salander, del Blomkvist, i de tants altres personatges que s’han quedat en un punt sense camí. Muts. Aquesta és la màgia de la literatura, la llibertat d’inventar i d’imaginar, que cadascú pense el que vulga. De Millennium, ja no n’hi haurà més. Haurà quedat, això sí, un fenomen comercial d’origen literari que, contra tots els pronòstics, ha demostrat que la literatura encara interessa, que encara manté una força en la nostra societat suficient perquè la vida quotidiana s’ature, perquè tothom parle de Larsson i dels misteris de les seues històries. La literatura, la novel·la, encara està viva.

Un encert, concretar el personatge de la Salander com una persona afectada de la Síndrome d’Aspergen; un personatge que reconeix al seu interior els seus problemes de relació amb la gent: “La Lisbeth Salander es va tirar enrere al coixií i va seguir la conversa amb un somriure. Es va preguntar per què tenia tantes dificultats per parlar d’ella mateixa amb les persones que es trobava cara a cara, i revelava sense problemes els seus secrets més íntims a una colla d’excèntrics completament desconeguts a Internet.” (pàg. 376). Una contradicció que, sens dubte, fa entendre molt més la manera de ser i de pensar de la protagonista.

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, Stieg Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2005)

El segon volum de Millennium té una continuïtat òbvia en referència als personatges, el Michael Blomkvist i la Lisbeth Salander. Se n’ha escrit molt darrerament sobre la manca d’interés d’aquest segon volum respecte del primer; res més cert però. Estem davant d’una nova escriptura, amb molta agilitat, amb un grapat d’indicis que lliguen perfectament davant de les històries secundàries del primer volum. Una obra magna de qui estava predestinat a recaptar un munt de lectors pel món i que la seua mort va impedir de conéixer.

Vaig escoltar una entrevista a Eva Gabrielsson, la seua vídua i companya que, a causa de problemes legals (no hi havia un matrimoni civil entre ells), ha perdut uns drets en herència que han quedat en mans de la família (pare i germà, segons sembla). Per això, em faig ressò d’una iniciativa justa, d’una plataforma que cerca la recompensa almenys simbòlica d’aquesta dona que va acompanyar-lo durant més de trenta anys: web.

De tota manera, és cert que aquest segon volum no presenta un valor tan innovador com el primer. L’expectativa que crea davant del lector desapareix en tant que els personatges són coneguts; així mateix, el passat de la Lisbeth, amb el descobriment dels seus orígens familiars, és un dels autèntics motors de la història. Una novel·la on novament la denúncia del maltractament de la dona guia l’acció de gran part dels personatges. Una història localitzada a un espai nòrdic concret però que presenta un munt de semblances en qualsevol ciutat occidental actual. Aquest és el valor d’universalitat que ha provocat l’expansió del seu interés. Una recerca dels orígens que acosta el text al gènere picaresc, on la Salander cerca i alhora fuig el que ella anomena “Tot el Mal”. L’origen dels problemes, la causa o motivació de les seues accions. Tots som hereus del nostre passat i, com no, els personatges de Millennium així ho demostren. Una herència que resta a les nostres mans, el fruit de Stieg Larsson, un gran periodista el mèrit del qual ha estat fet aproximar la literatura a tants lectors que no sempre n’estaven pròxims.

Els homes que no estimaven les dones

Els homes que no estimaven les dones, Stieg Larsson, Barcelona, Columna, 2008 (2005)

Davant d’un best-seller com aquest, el primer volum de la trilogia Millenium, un lector àvid de curiositat juga a establir els motius del seu èxit:

1.    L’atractiu morbós de la mort sobtada de l’autor abans de veure publicada la seua obra
2.    L’estructura de novel·la negra o policíaca: la incorporació successiva d’indicis
3.    L’adaptació del gènere a la realitat quotidiana: la construcció de personatges desarrelats i fora dels convencionalismes més establerts (Mikael blomkvist, Lisbeth Salander)
4.    L’ambientació nòrdica, això és, l’emplaçament de la història en uns paisatges ben suggerents i on la natura deixa la seua empremta. D’igual manera, el context cultural marcat pel cristianisme protestant
5.    La incorporació d’elements històrics del nazisme suec
6.    L’ús de les noves tecnologies com a eina discursiva i com a element de de la història: una hacker com a protagonista (amb referència a una possible síndrome d’Asperger, pàg. 540)
7.    El plantejament desinhibit de la sexualitat: lesbianisme, parelles paral·leles, etc.
8.    La defensa de les dones: el valor de gènere de la novel·la en la denúncia de la desigualtat social i la violència envers elles

Tot plegat provoca un llibre fresc, nou, intens, on les frases estereotipades de la crítica són, per una vegada, ben certes. No pots aturar la seua lectura. És evident que les dues parts següents difícilment podran estar a l’alçada d’aquesta. La novel·la de Larsson és producte d’una pulsió, d’una rauxa, d’un abocament de sentiments, experiències i sensacions. Un llibre viu, amb garra, que m’ha fet reconéixer que alguns best-sellers aporten algun element a la història de la literatura universal. Amb tocs d’humor i d’ironia, com la citació de Blomkvist a Salander: “això no és una novel·la policíaca. Si l’Anita hagués mort la Harriet, fa anys que n’haurien trobat el cadàver. Era lògic que hagués ajudat la Harriet a fugir i amagar-se.” (pàg. 536), que creen un joc constant de clarobscurs que ensinistren encara més el lector.

Cal destacar la construcció del personatge de la investigadora alternativa i lúcida, Lisbeth Salander, al costat de personatges femenins com l’Erika Berger, la companya laboral i afectiva del periodista Blomkvist, que podien tenir un major desenvolupament. Hi ha històries secundàries no desenvolupades i que queden a mitges, com la família de la Salander (“la mort de la mare significava que la ferida no es curaria mai, ja que mai no obtindria una resposta a la pregunta que sempre li havia volgut fer”, pàg. 538), o el cas del seu tutor violador Nils Burjman, que supose seran represes en els volums posteriors de Millennium.