Dersú Uzalà. Pel país de l’Ussuri

Dersú Uzalà. Pel país de l’Ussuri, Vladímir Arséniev, Barcelona, Símbol Editors, 2011 (1923)

Aquesta petita joia –o gran, si atenem a les més de vuit-centes pàgines d’extensió– és un llibre dels viatges que entre 1902 i 1908 va fer l’explorador i cartògraf rus Vladímir Arséniev a la regió del riu Ussuri, a la part més oriental de Rússia, a tocar de la frontera amb Xina, relativament prop de la ciutat on va acabar els seus dies, Vladivostok. L’aparença d’un volum de prosa de viatges, amb les innombrables dades sobre l’observació de l’espai, vegetació, fauna, etc., no és excusa perquè trobem un escrit reflexiu sobre la condició humana i l’equilibri amb la natura, en condicions extremes com les de la taigà siberiana.

L’element narratiu apareix de la mà del company de viatge, el caçador de l’ètnia gold, Dersú Uzalà, que viu en la natura tot allunyant-se dels costums urbans i humans. L’amistat que es construeix entre els dos homes, més enllà de les diferències culturals i de conducta, pot seduir al lector en els moments de tedi davant de les llargues observacions de la realitat que l’explorador anota al seu quadern. D’igual manera, l’ambientació de l’espai presenta un alé de veracitat que podem comparar, al nostre entendre, amb la capacitat d’evocació dels difícils paratges del nord escandinau que realitza la cantant sami Mari Boine, en treballs com el d’Eight Seasons, el cant a les vuit estacions que semblen també localitzarz-se al país de l’Ussuri i al regne de la taigà.

L’explorador esdevé escriptor i explica el procés de redacció del seu treball: “les notes del viatge cal prendre-les de seguidai en el lloc mateix de l’observació. Si no es fa d’aquesta manera, els nous escenaris i les noves sensacions esborren les velles imatges i s’oblida el que s’ha vist.” (pàg. 136). Descriu el pensament del seu company de viatge: “quan el gold deia que no tenia cara volia dir que havia perdut la consciència” (pàg. 467).

El caçador gold és animista. Creu en la força de la natura, de manera que humanitza tot el que l’envolta; així, els animals, les plantes, esdevenen persones dins del seu concepte del món. La mort de Dersú a la fi del text simbolitzarà el final d’una societat ancestral i en comunió amb la natura que s’acaba. La civilització avança, amb l’expansió del poble xinés i rus, per acabar amb un dels darrers territoris verges de la Terra. Desapareixen ètnies, llengües, espècies naturals. Arséniev esdevé el testimoni, al llarg dels seus viatges, d’aquest pas definitiu.

L’adolescent

L’adolescent, Fiòdor Dostoievski, Barcelona, Proa, 1998 (1874-1875)

L’adolescent de Fiòdor Dostoievski, una novel·la clau, difícil, però una novel·la amb molt de cos i sobretot molt de suc. Potser mai havia pensat que fora tan pròxim en la influència de tants autors actuals. Ha estat l’anàlisi de la prosa dels anys trenta la que m’ha obert el desig, la curiositat per observar un dels autors que més hi va influenciar. Segurament com a model, influència originària del psicologisme que s’estenia a la nostra prosa durant els anys trenta. Dostoievski retrata en aquesta novel·la l’evolució psicològica d’un jove fins als 20 anys immers en la crisi de valors socials i polítics russos de la segona meitat del segle anterior. Un jove que dubta, que es mostra tal com és, insegur, però amb una gran força per narrar a partir d’unes “Notes” la història de la seua família, la relació establerta entre la seua mare Sònia amb Versílov, el seu senyor, testimoni de la decadència de l’aristocràcia en el món modern. Sònia deixa el marit autèntic, el major Makar Ivanòvitx, i va amb el senyor, a qui estima. Una singular història d’amor, més aviat de desamor, on l’adolescent, a través de la seua visió mostra la seua relació amb la germana Liza, i diversos personatges que es mouen entre la classe alta decadent i l’increment de les màfies russes de Sant Petersburg. Un retrat social d’una ciutat i una època.

Aquesta lectura et deixa corprés de la dificultat de les relacions humanes. El personatge, realment l’autor, indica en nombrosíssimes ocasions la dificultat per expressar al lector els esdeveniments. Aquest és l’objectiu que hi persegueix al llarg de la història, oferir el seu perfil, la seua evolució en una etapa clau i com protagonitzà diverses situacions que deixaren una profunda empremta en els altres. L’acció d’Arkadi no deixa indiferent l’evolució general dels esdeveniments.

Amb la 1a persona narrativa Dostoievski busca aclarir el testimoni del jove, és doncs un excel·lent model per als nostre narradors dels anys trenta, que reprenen la recerca d’un model autòcton. I els serà difícil, sens dubte. El model rus ofereix un model potent de construcció narrativa de gran cohesió amb una distribució proporcional i gradual dels nuclis narratius que fan que el lector se senta atret pel personatge a mesura que avança el relat. Potser hi haja una excessiva densitat psicologista en la descripció dels estats d’ànim del personatge. Però en definitiva un text sublim, ben construït que dóna per a parlar, per a escriure, per a sentir-se millors. I així és la vida, com sempre, com un adolescent, a la recerca de la pròpia identitat. Aquest és el missatge final de Fiòdor Dostoievski.