Je dois tout à ton oubli

Je dois tout à ton oubli, Malika Mokeddem, Paris, Ed. Grasset, 2008

Cette dernière lecture de Malika Mokeddem nous renvoi une autre fois à ses histoires les plus autobiographiques comme dans ses livres précédents, par exemple, Mes hommes (2005). À cette occasion l’écrivain explore une situation peut être un peu douloureuse : le contraste entre les deux sociétés, la française et l’algérienne, où la protagoniste habite. Selma est la jeune divorcée qui doit retourner à cause d’un évènement familial et retrouve la voix conservatrice de sa mère, l’action contraire des traditions. Elle qui habite en France ne se trouve pas à l’aise dans son propre pays, à l’intérieur de l’Algérie, dans le même désert que connaît bien l’écrivaine.

Le roman est un excellente révision des derniers événements historiques de l’Algérie, depuis l’indépendance de la France jusqu’au triomphe de l’intégrisme dans les années 80. Un mélange de sensations, en faveur et avec sens critique de son pays et de ses habitants. On parle aussi de décadence des villes, d’une Oran reléguée dans le mépris et les immondices avec les façades écaillées et des immeubles vides.

Entre la révision critique de l’histoire sociale et politique, la vie de Selma, marquée par la volonté de fuir loin de sa famille et du désert. Partir était l’unique obsession de la jeune Selma dans son adolescence. Mais il y a surtout une lutte personelle contre le régime militaire qui ne laisse aucune liberté a la concrétion amoreuse des algériennes, comme c’est le cas de Selma et son ami homosexuel Goumi. Un sens critique contre une société qui fait la considération suivante : « ici, c’est l’obésité qui est le canon de la beauté et la boulimie le critère de santé » (p. 67). Et une affirmation que ces derniers temps, après la révolution tunisienne nous avons écoutée : « L’Algérie ne s’en sortira que par les femmes ! » (p. 85). C’est le point de vue de la femme, de l’écrivain à l’intérieur de la protagoniste, la principale apportation de ce roman : la vision de la crise algérienne et par extension du Maghreb à travers les yeux d’une femme.

Un rock’n'roll en el Ártico

Un rock’n'roll en el Ártico, Mikael Niemi, Barcelona, Destino, 2000 (2004)

L’avantatge de viatjar és conéixer espais que poden ser objecte literari, com és el cas d’aquesta petita joia. Pajala és el nom d’una petita població sueca pròxima a la frontera finesa; aquest és l’indret que usa l’autor per ambientar una història de gran tendresa i immediatesa que ofereix la nuesa d’una veu infantil –construïda des de la maduresa, on rau el present del narrador que recorda el passat– que esdevé testimoni de les transformacions acusades de la societat escandinava de les darreres dècades del segle XX. Una societat que va passar de la cultura de la subsistència –amb una enveja lògica del desenvolupament de la capital, Estocolm– a la concreció d’un estat del benestar inimaginable per als petits protagonistes: “la nuestra fue una infancia marcada por la escasez. No material, en ese aspecto no nos podíamos quejar, sino escasez de identidad. No éramos nadie.” (pàg. 50). Una reflexió entorn a la difícil concreció d’una població marcada per la proximitat a una altra cultura, la finesa, que els aboca a la manca d’identificació en un o en un altre context.

Aquesta és una història sobre l’amistat entre infants i adolescents; amb un Matti i Niila que protagonitzen diverses escenes on tot es converteix en la primera vegada que, això és, en el procés iniciàtic particular d’una petita població i els seus habitants més joves. La música, el rock’n'roll, de la mà del professor nou de música, es convertirà en el revulsiu esencial de les seues existències. L’evolució d’uns joves, en definitiva, en el pas al món dels adults: “me di cuenta que el mundo había encogido. Pero no, era yo que me había hecho el doble de alto. Alrededor de mi sexo había crecido pelo. Me había hecho mayor.” (pàg. 44).

La ironia provoca, sens dubte, alguns dels moments més interessants de la redacció de Niemi; així, podem llegir comparacions tan suggerents com aquesta: “una vez que descubres el poder de la música ya no hay marcha atrás. Es como cuando te haces una paja. No puedes dejarlo.” (pàg. 77). Tot plegat, una història ben construïda que deixa a la fi una sensació d’inacabament, de trencament del fil argumental una mica brusc. Com una peça musical, un ball de rock’n'roll inacabat…

La casa del mirador ciego

La casa del mirador ciego, HerbjØrg Wassmo, Madrid, Nórdica Libros, 2010 (1981)

La novel·la que obre la Trilogia de Nora de la mateixa autora (La cámara silenciosa i Cielo cruel) esdevé una petita joia on la senzillesa i la crueltat es fan compatibles. Una història directa, franca, on tots els personatges semblen pròxims, tot i que l’ambientació es produeix en el nord rural de Noruega en els anys cinquanta, quan aquell país encara no havia descobert el petroli del mar del Nord. Una jove, Nora, es troba al mig d’una mare, Ingrid, que havia tingut una relació amb un nazi en el moment de l’ocupació, i que no acaba de trobar el seu lloc en la vida, i del seu padrastre, el malendreçat i alcoholitzat Henrik. Un sentiment de desarrelament que no impedeix la força interior de la jove, davant dels conflictes diaris i del neguit que sent envers del qui ha esdevingut segon company de la mare.

Així, la jove adolescent creix sense saber qui és Wilhelm, l’enyorat alemany que va ser el seu pare. La tia Rakel, germana d’Ingrid, serà l’enllaç entre el passat i el present dels personatges. Tot plegat per construir, una vegada més en una autora escandinava, un ambient de forta pressió social i angoixa que té com a conclusió la violació de la petita Tora per part del seu padrastre. Un paral·lel necessari a esmentar, el de Solitud (1905) de Víctor Català que, tot i les distàncies cronològiques i geogràfiques, aboca la protagonista a la mateixa situació per tal d’exemplificar la consistència personal i el pas a una etapa de maduresa on podem concebre que podrà albirar amb seguretat el seu futur: “para el superviviente, siempre acaba llegando el día después.” (pàg. 232). Tot plegat, amb l’odi contra el padrastre que recorda, sens dubte, la voluntat de Valentina (1933) de Carles Soldevila.

Hi trobem diverses concrecions de la protagonista prova de la subtilitat descriptiva de l’autora i la consciència de gènere de les dones de la novel·la:

• “Tora coleccionaba debilidades, las de los demás. No las mencionaba, porque ese tipo de cosas solo generaban disputas.” (pàg. 47)
• “En esta familia quedamos tres mujeres. [...] aquí hemos luchado todas juntas para salir adelante [...], los hombres y el demonio andan montando guerras y cosas así por el mundo, eso no es algo de lo que nos corresponda avergonzarnos a las mujeres. No somos nosotras las que tenemos que agachar la cabeza. Nosotras lo que tenemos que hacer es ver más allá de las mentiras y los silenciamientos, y optar por apoyarnos las unas a las otras.” (pàg. 94)

El somriure dels sants

El somriure dels sants, Miquel Llor, Barcelona, Ed. 62, 1947 (1987)

Sempre és un bon moment per rellegir lectures fetes durant la carrera. En aquesta ocasió, la segona part de Laura a la ciutat dels Sants (1931) esdevé una eina útil per a recordar els objectius inicials de l’autor: la plasmació d’un retrat psicològic en transformació en el marc d’un espai realista actiu. Tot això ara desapareix. La voluntat de l’autor per superar el conflicte que la novel·la havia creat amb la seua població de naixement, Vic, provoca la concreció d’un relat que té punts d’interés per qui ha llegit el llibre anterior però que perd l’esència bàsica de la seua obra. No hi ha crítica social, no hi ha transformació psicològica; tan sols trobem un deix d’inversemblança en cadascuna de les actuacions dels personatges, molt especialment Laura i els germans Muntanyola, el Tomàs i la Teresa. Així trobem una protagonista que es penedeix de les actuacions anteriors seues i que recupera la vida conjugal amb una facilitat sorprenent de la mà del seu marit i l’oposició constant de la seua cunyada: “cal tenir paciència i saber callar” (pàg. 9), aquest és el lema de la nova Laura. I el repte, marcat pel símbol de la ciutat de Comarquinal: “era el moment d’acostar-se a penetrar el somriure dels Sants, que és ofert a tots els homes, mig bons dolents, fills de Déu tots.” (pàg. 32).

L’element més innovador i interessant és el nou marc històric desplegat en la novel·la: els anys trenta, amb l’esclat de la Guerra Civil i la victòria del bàndol nacional (pàg. 50). Un context social i cultural que evidencia l’ambigüitat de les classes terratinents catalanes al si del conflicte, com la crítica directa als excessos anticlericals (pàg. 129). La resta d’eixos argumentals de la primera novel·la es reprenen o tenen la seua contestació, com la mort sobtada de l’oncle Llibori, amb una gran destresa que configura les dues novel·les com un continuat sense cap tipus de trencament.

Pel que fa a la tècnica discursiva, cal destacar l’increment de l’oralitat, molt especialment en alguns petits fragments que són susceptibles de ser localitzats en el discurs reportat intern dels personatges (pàg. 43). D’igual manera, i en això s’enllaça la versió cinematogràfica de la primera novel·la, hi ha un increment de l’erotisme dins de la relació entre Laura i Tomàs. (pàg. 47). Amb tot, una segona part del tot imprescindible, altament inversemblant, que condueix a expressions d’estranyesa dels mateixos personatges com: “Què s’ha fet d’aquella Laura?” (pàg. 154).

La bèstia del cor

La bèstia del cor, Herta Müller, Alzira, Bromera, 2009 (1994)

En línia amb els anteriors llibres llegits de l’escriptora en alemany, com L’home és un gran faisà del món (1986), aquesta novel·la traspua angoixa i patiment per tots els costats. Müller aprofundeix novament en la difícil i crítica situació de la minoria alemanya en la Romania de Ceaucescu. En aquesta ocasió assistim al plantejament d’una novel·la coral on diversos personatges, els quatre amics que centren bàsicament l’obra (Georg, Edgar, Kurt i la protagonista), presenten un seguit de matisos de la lluita individual i alhora col·lectiva contra la repressió de la dictadura. Una colla d’amics que troben amb la literatura la força per seguir endavant: “buscàvem diferències perquè llegíem llibres” (pàg. 45). L’anonimat de la protagonista –que es pot confondre, sens dubte, amb la pròpia autora– troba el contrapunt inicial amb el relat del suïcidi de la companya d’escola, Lola, forçada sexualment pels responsables polítics del centre on estudia. La fugida, bé siga física o mental, bé siga amb l’exili a Alemanya o amb la mort-suïcidi, s’ofereix com a únic contrapunt d’uns personatges que no veuen cap altra eixida. La mateixa, l’exili, a la qual es va veure sotmesa l’autora des del 1987.

Així, la crueltat de l’exposició narrativa aporta un conjunt ingent de sentències que relativitzen el sentit últim de la mort: “cada mort és com un sac.” (pàg. 7). Una insensibilitat davant del patiment que ofereix uns personatges freds, insensibles, que actuen sovint com autòmates. Tot això en un relat novament farcit de bellesa poètica –que no estètica– on la prosa esdevé una eina àgil, vigorosa, rítmica, que acompanya i sedueix el lector. Amb el símil que s’inicia amb el títol: “la bèstia del teu cor és un ratolí” (pàg. 67). Una clara referència a l’escassa força del cor, dels sentiments, en el plantejament de les conductes humanes. Un sentiment de por que impregna els joves protagonistes: “davant les nostres cares passava un estol d’animals que fugien. Vaig dir a Georg: la bèstia del teu cor emigra.” (pàg. 74). I l’evidència per a la protagonista, les seues limitacions: “la mort em xiulava des de lluny i jo havia de córrer per acudir al seu costat. Quasi ho tenia controlat. Només una part de mi s’hi resistia. Potser era la bèstia del meu cor.” (pàg. 93).

Una reflexió personal que fàcilment podem entendre els catalanoparlants, tot localitzant la història durant el franquisme:

• Els llibres de la casa d’estiu havien entrat al país de contraban. Estaven escrits en la llengua materna on fa niu el vent. No en la llengua estatal com en el nostre país. Però tampoc en la llengua infantil dels pobles. Els llibres parlaven la llengua materna, però no expressaven la quietud dels pobles que prohibeixen pensar. Créiem que, allà d’on procedien els llibres, tothom pensava. (pàg. 46)

Atemschaukel

Tot el que tinc ho porte amb mi (Atemschaukel), Herta Müller, Alzira, Bromera, 2010 (2009)

Atemschaukel és el títol original de la darrera novel·la de Herta Müller. Una nova mostra de reflexió sobre els silencis que poden moure les persones a una vida d’inèrcia i que, en el cas de l’autora, obeeix a la voluntat d’explicar la repressió dels romanesos de cultura alemanya després de la Segona Guerra Mundial. La seua pròpia mare va ser deportada a la Unió Soviètica i va passar cinc anys en un camp de treball d’Ucraïna; el pare, també en va ser víctima. Tot i això, aquesta és una novel·la de sensacions, de reflexions sobre els límits de la condició humana en les situacions més extremes.

Müller, ofereix la nuesa d’una comunitat, la seua, que pertany a una cultura aliena a la nació que els oprimeix. Si l’autora va aconseguir el 1987 eixir de la dictadura romanesa de Ceaucescu, per instal·lar-se a Berlín, els seus personatges, no. Així, en aquesta ocasió, els protagonistes assumeixen amb resignació la condició d’oprimits i lluiten dia a dia per la supervivència. El seu protagonista, un jove de 17 anys, és conduït a treballar de manera forçada en la reconstrucció de la Unió Soviètica. La paradoxa de la història força l’opressió d’una comunitat que, víctima del nazisme, una vegada acaba la guerra, són culpats de complicitat amb la nació de la qual hereten la cultura. Així, un personatge jueu, David Lommer, també es veu sotmés a la reclusió en el camp de treball, al costat d’altres membres de la minoria alemanya.

Aquesta és una novel·la que l’escriptora portava endavant amb l’assessorament del poeta Oskar Pastior, també originari de la minoria alemanya de Romania, qui va morir el 2006. A partir de la seua experiència, com també d’altres que van viure experiències semblants a la del protagonista, Müller ha construït un dels textos més amargs i intensos de la seua trajectòria. Estem davant d’una prosa poètica elaborada, exquisida, sense concessions al lector, on una mateixa realitat és vista des de diversos punts de vista. De manera semblant a L’home és un gran faisà en el món (1986), amb un protagonista resignat, en Windisch, la història final de Atemschaukel és una visió polièdrica de la realitat que es veu sotmesa a la particular visió del protagonista i de la resta de personatges que l’interpelen. Amb una construcció sintàctica concisa, precisa, l’escriptora ofereix el testimoni retrospectiu de Leopold Auberg, des del primer moment de la deportació en el 1945 fins al retorn del 1968, amb la senzillesa de qui explica “tot el que tinc, ho duc al damunt”. Vint-i-cinc anys viscuts amb la por de qui no sap si podrà sobreviure a la reclusió al lager, el magatzem on les persones conviuen com a bèsties.

Coneixem així una veu íntima, sincera, que aborda temes tan dispars com l’absurditat dels polítics, la consciència nacional de la minoria alemanya a Romania, l’homosexualitat en una societat homòfoba o l’anul·lació de la individualitat en benefici del col·lectiu. Un tractament destacat és el de l’expressió de la gana: “No hi ha mots escaients per a descriure el patiment de la fam.”. Les paraules del protagonista són un preàmbul de la construcció del personatge simbòlic de l’àngel de la fam, un ésser omnipresent en la consciència dels protagonistes. Una història, doncs, que ha tingut en la nostra literatura mostres destacades, dins d’aquesta temàtica, com els llibres K. L. Reich de Joaquim Amat Piniella o Els vençuts de Xavier Benguerel, com també el trajecte iniciàtic paral·lel al conflicte bèl·lic de Mercè Rodoreda en Quanta, quanta guerra… En el cas de de l’escriptora guanyadora del Nobel, aquesta és, sens dubte, la seua història més complexa i intensa; l’arquitectura narrativa que ofereix s’acosta a la perfecció formal, on tots els elements inserits responen perfectament als objectius inicials de l’autora: la denúncia de l’opressió en totes les seues formes. La referència a la senzillesa, a les andròmines que acompanyen al viatger pels camins de patiment de Herta Müller als seus relats, configuren una obra mestra de la literatura universal.

L’home és un gran faisà en el món

Herta Müller, L’home és un gran faisà en el món, Alzira, Bromera, 2009, 1986

El primer llibre que he llegit de la premi Nobel del 2009 ens ofereix un relat breu fragmentat en cinquanta-tres capítols de gran brevetat i expressivitat. Una veu procedent del camp de la Romania germànica, d’on és originari l’escriptora, que planteja, un any abans del seu exili definitiu a Alemanya, la realitat paupèrrima d’aquest entorn. Amb un silenci minuciós, el lector coneixedor de la pressió política del dictador Ceausescu pot entreveure la velada crítica sobre aquella realitat.

La novel·la s’ensuma com s’ensumen les històries de Centreuropa de Thomas Mann o de Vassili Grossman. I més encara Los días contados (1934) de Midlós Bánffry, qui coneixia tant bé el mateix espai que la Müller. En aquesta ocasió destaca, sens dubte, el grau de suggeriment i de condensació d’unes històries en minúsucula que en el seu conjunt ens aporten una atmosfera asfixiant, desesperada, d’un home, en Windisch, que no aconsegueix fugir de la seua condició de fracassat. Si la temàtica abordada no fóra tan fosca i obscura, podríem parlar d’una prosa llumínica, en tant que l’escriptora ofereix en imatges una gran quantitat de reflexions i de paisatges que retraten un moment clau de la història europea contemporània. En Windisch, home de poques paraules, ofereix algunes de les afirmacions, al costat dels personatges estranys que l’envolten, més colpidores de la novel·la: “L’home és fort, més fort que les bèsties” (pàg. 10). Tot això, com a expressió de la resignació del patiment que senten; una expressió que remet al títol del llibre, una comparació que ofereix la imatge més animal de l’ésser humà.

D’altres expressions de la resignació són la confirmació de la manca de canvi, a través de la percepció “el temps s’ha acabat” (pàg. 23), que el duu a concretar “el temps no té agulles. Només giren les taques negres. S’empaiten. S’empenyen per sortir d’aquella taca blanca. Rellisquen per la paret i es converteixen en el terra.” (pàg. 24). La crueltat d’aquella societat —marcada per l’expropiació forçosa de les terres als llauradors— provoca la concreció de la metàfora que esdevé símbol del fet que la pomera de darrere de l’església “es cruspia les seves pròpies pomes” (pàg. 38). Una mena de Saturn devorador dels fills que permet entendre al lector el grau de desesperació dels habitants d’aquella terra. Un retrat en blanc i negre d’una societat que manté la fermesa per un futur en colors. Una prosa incisiva, minuciosa, que atrapa al lector des del primer moment.

L’africà

L’africà, J. M. G. Le Clézio, Barcelona, Ed. 62, 2008 (2004)

Una història autobiogràfica, amb remors de colonialisme, d’exotisme, de creixement iniciàtic. Un llibre suggerent per a entendre la literatura del premi Nobel del 2008 en el qual coneixem els orígens africans de la seua família: el pare va ser metge a l’Àfrica subsahariana. Hi ha comentaris reflexius que conviden a conéixer el continent, però sens dubte el moment culminant és la separació de la família —el pare a l’Àfrica, la mare i els fills a la França ocupada— durant la Segona Guerra Mundial. Una manca de pare durant gairebé vuit anys i una recuperació d’aquest una mica traumàtica, ja que aquest havia perdut l’encís d’aquell continent i la il·lusió per un món idíl·lic, perdut davant de l’enfonsament social i polític post-bèl·lic.

Algunes expressions suggerents:

• “Àfrica era el cos més que no el rostre” (pàg. 17)
• “La memòria d’un nen exagera les distàncies i les alçades” (pàg. 27)
• “Els africans tenen el costum de dir que els humans no neixen el dia en què surten del ventre de la seva mare, sinó al lloc i l’instant en què són concebuts.” (pàg. 87)

La terra retirada

La terra retirada, Mercè Ibarz, Barcelona, Ed. 62, 2009 (1992)

Després de publicar el 1991 una biografia sobre Mercè Rodoreda, Ibarz ens oferia aquest retrat íntim dels seus orígens, Saidí, al Baix Cinca. Aquesta és una història autobiogràfica, de lluita per la llibertat d’una dona que fugia del món rural, de la tradició familiar, per a iniciar uns estudis a Lleida i després a Barcelona. Potser un crit íntim, interessant, d’atracció cap a la ciutat, bàsic a l’hora de concretar diversos relats posteriors de la mateixa autora, com A la ciutat en obres (2002).

Un relat descriptiu d’unes vivències personals que sovint es veuen sotmeses a una fina ironia que atrau al lector com aquesta: “Quan les dones em van donar permís per a fer anar la maneta de la màquina de les salsitxes i llonganisses va començar la meva vera adolescència.” (pàg. 19). I una realitat, la reconeguda en un epíleg recollit en la darrera edició: “en aquells anys transcorreguts des del 1992 i La terra retirada, he pensat, parlat, discutit, llegit, odiat un i altre cop la transformació del món rural” (pàg. 108).