El reino dividido

El reino dividido, Miklós Bánffy, Barcelona, Libros del Asteroide, 2010 (1940) ["Trilogía Transilvana", III]

La història de Bánffy s’ha acabat. L’autor acaba el seu objectiu d’intentar fer entendre als lectors el procés de decadència i destrucció interna de les dues monarquies, Àustria i Hongria, en els anys previs a la I Guerra Mundial. Aquesta és la data límit posada per una història que segueix amb passió i intensitat l’evolució dels dos cosins que havien representat l’inici del conflicte. El regne està dividit, com també els seus personatges principals, que veuen la impossibilitat de portar endavant els seus objectius i perden definitivament l’esperança d’aconseguir-los. Aquest és el cas del comte transilvà Bálint Abády que veurà impedit el seu matrimoni amb la ja vídua Adrienne Miloth i el del comte László Gyeróffy, abocat a la destrucció completa.

El desenvolupament de les interaccions dels personatges presenta un to tradicional marcat pel Romanticisme. Els personatges es veuen dirigits a la tragèdia, oferint sovint uns tarannàs força prototipitzats. L’amor i el desamor mou el seu comportament. Al seu voltant tots els elements incideixen negativament i en contra de la lluita de l’individu. Tant Abády com Gyeróffy semblen predestinats al que la natura els ha marcat. Qualsevol que siga la seua actuació, no poden aturar la tendència natural dels esdeveniments.

Una vegada esclata el conflicte bèl·lic, l’únic supervivent de la nissaga, Bálint Abády, vagareja per les propietats familiars. Passeja i observa el passat de tothom, els seus records, el final d’una classe social que amb el nou règim no tindrà el seu lloc. Una constància: res tornarà a ser igual. Un procés que ens situa en el bo i millor de les novel·les de fi de període europees. Recordem sinó Il gattopardo (1957), Bearn (1956) i, d’una manera més concreta, Mirall trencat (1974): “bajó los peldaños poco a poco, solemnemente. Llegó a la tenebrosa antesala con la cabeza alta y el rostro de mármol, como si estuviese entrando en su propia tumba.” (pàg. 397). Una baixada a la planta baixa, a l’exterior, que recorda el final de la casa dels Valldaura a la novel·la de Rodoreda. L’explicació de l’acte simbòlic el trobem poc més endavant: “se despidió de la belleza que lo había rodeado desde su infancia. De los sueños que allí había albergado. De todo lo que ahora se acababa.” (pàg. 400).

Comptat i debatut, la trilogia és l’obra magna d’un autor que va conéixer de primera mà el context històric i polític del qual parla. Pretén, a través de la ficció, oferir les dades d’anàlisi per entendre ell mateix els motius que van portar a la desfeta de l’imperi. Una revisió crítica i amarga que el porta a la conclusió: “todos eran culpables, todas las capas dirigentes de la sociedad húngara. [...] El país iba a morir y con él esa generación.” (pàg. 402). Un llast pessimista que té la seguretat dels esdeveniments. La novel·la acaba així, amb una prolepsi que anticipa el futur; un seguit de fets ben coneguts que acabaran amb els somnis d’uns personatges, d’una generació, d’un poble, del mateix autor, en definitiva. El final d’un projecte, d’un món que s’enfonsava.

Las almas juzgadas

Las almas juzgadas, Miklós Bánffy, Barcelona, Libros del Asteroide, 2010 (1937) ["Trilogía Transilvana", II]

La segona part de la “Trilogia Transilvana” de Miklós Bánffy no decep, en absolut. A l’alçada de la primera i, fins i tot, en alguns moments de gran intensitat, la supera. Assistim a la continuació del tàndem format pels dos cosins, els comtes Bálint Abády i László Gyeróffy, i l’evolució psicològica dels seus turments. El primer, enamorat amb obsessió de la casada infeliç Adrienne Miloth; el segon, allunyat definitivament de les amants anteriors, immers completament en el camí de l’autodestrucció, marcat per l’alcohol i el joc. Ni l’acció final de la vídua Sára aconseguirà frenar la caiguda al precipi de László, un final construït per l’autor amb una visualitat colpidora i que deixa el lector sense alé i amb ànsia de conéixer, potser en la tercera part, la reacció de la resta de personatges davant d’aquesta mort.

Cal destacar també la degradació final del marit d’Adrienne Miloth, Pál Uzdy, qui es veu abocat, per herència, a la bogeria que ja havia acabat amb el seu pare. La seua malaltia impedirà el divorci d’aquesta i, per tant, el seu possible casament amb Bálint Abády. Una relació tortuosa, amb tints romàntics, que arriba al màxim desesper dels seus protagonistes i, que, al nostre parer, és el punt menys innovador i més tradicional de la narrativa de Bánffy.

Bánffy estima la seua terra, la Transilvània; una realitat ben certa que el lector pot trobar en les paraules i els sentiments del comte Bálint Abády, procedent també d’aquelles contrades. En la seua boca, assistim a la lluita del polític per la consecució dels drets de la seua població i per la cura de les seues terres i boscos. Pot ser representatiu aquest fragment:

Bálint se detuvo sin querer, la vista era espectacular: al fondo del verdor salvaje los troncos parecían morados y velos de musgo plateado ondeaban desde las ramas formando cordones que tejían una red completa. No había más colores que el verde, el morado y el plata. Sólo se distinguían esos tres. Mirando aún más allá, el bosque resultaba mágico, inverosímil. [...] Bálint avanzó lentamente por ese bosque de ensueño. (pàg. 275)

La història arranca el 1906, quan els polítics hongaresos continuen les bregues internes pel poder amb la soberania vienesa. Bánffy retrata un món polític en crisi que viu d’esquena a la necessitat dels ciutadans, on la corrupció amplia aquesta diferència, i on els seus ulls semblen embenats davant l’acord general de la resta de potències europees per acabar estrepant l’Imperi Austro-Hongarés. El comentari següent, en veu del narrador, reflecteix perfectament el judici general de l’autor davant del temps perdut per la potència centreeuropea: “el país perdió cuatro años, cuatro irrecuperables años. Todos, incluidas Italia y Serbia, se habían preparado mejor para la guerra que la Monarquía Dual” (pàg. 528). Estem, doncs, davant de l’escalfament de motors previ a l’esclafit de la I Guerra Mundial. Un temps perdut que a les acaballes de la novel·la es pot aplicar tant a la realitat política del país com al dels personatges. Un passat que ja no tornarà i que no es pot canviar. Tothom s’haurà de resignar amb el que esdevinga en el futur. Potser en la tercera part trobem la resolució d’alguns dels conflictes oberts en aquest volum.

La bèstia del cor

La bèstia del cor, Herta Müller, Alzira, Bromera, 2009 (1994)

En línia amb els anteriors llibres llegits de l’escriptora en alemany, com L’home és un gran faisà del món (1986), aquesta novel·la traspua angoixa i patiment per tots els costats. Müller aprofundeix novament en la difícil i crítica situació de la minoria alemanya en la Romania de Ceaucescu. En aquesta ocasió assistim al plantejament d’una novel·la coral on diversos personatges, els quatre amics que centren bàsicament l’obra (Georg, Edgar, Kurt i la protagonista), presenten un seguit de matisos de la lluita individual i alhora col·lectiva contra la repressió de la dictadura. Una colla d’amics que troben amb la literatura la força per seguir endavant: “buscàvem diferències perquè llegíem llibres” (pàg. 45). L’anonimat de la protagonista –que es pot confondre, sens dubte, amb la pròpia autora– troba el contrapunt inicial amb el relat del suïcidi de la companya d’escola, Lola, forçada sexualment pels responsables polítics del centre on estudia. La fugida, bé siga física o mental, bé siga amb l’exili a Alemanya o amb la mort-suïcidi, s’ofereix com a únic contrapunt d’uns personatges que no veuen cap altra eixida. La mateixa, l’exili, a la qual es va veure sotmesa l’autora des del 1987.

Així, la crueltat de l’exposició narrativa aporta un conjunt ingent de sentències que relativitzen el sentit últim de la mort: “cada mort és com un sac.” (pàg. 7). Una insensibilitat davant del patiment que ofereix uns personatges freds, insensibles, que actuen sovint com autòmates. Tot això en un relat novament farcit de bellesa poètica –que no estètica– on la prosa esdevé una eina àgil, vigorosa, rítmica, que acompanya i sedueix el lector. Amb el símil que s’inicia amb el títol: “la bèstia del teu cor és un ratolí” (pàg. 67). Una clara referència a l’escassa força del cor, dels sentiments, en el plantejament de les conductes humanes. Un sentiment de por que impregna els joves protagonistes: “davant les nostres cares passava un estol d’animals que fugien. Vaig dir a Georg: la bèstia del teu cor emigra.” (pàg. 74). I l’evidència per a la protagonista, les seues limitacions: “la mort em xiulava des de lluny i jo havia de córrer per acudir al seu costat. Quasi ho tenia controlat. Només una part de mi s’hi resistia. Potser era la bèstia del meu cor.” (pàg. 93).

Una reflexió personal que fàcilment podem entendre els catalanoparlants, tot localitzant la història durant el franquisme:

• Els llibres de la casa d’estiu havien entrat al país de contraban. Estaven escrits en la llengua materna on fa niu el vent. No en la llengua estatal com en el nostre país. Però tampoc en la llengua infantil dels pobles. Els llibres parlaven la llengua materna, però no expressaven la quietud dels pobles que prohibeixen pensar. Créiem que, allà d’on procedien els llibres, tothom pensava. (pàg. 46)

L’home és un gran faisà en el món

Herta Müller, L’home és un gran faisà en el món, Alzira, Bromera, 2009, 1986

El primer llibre que he llegit de la premi Nobel del 2009 ens ofereix un relat breu fragmentat en cinquanta-tres capítols de gran brevetat i expressivitat. Una veu procedent del camp de la Romania germànica, d’on és originari l’escriptora, que planteja, un any abans del seu exili definitiu a Alemanya, la realitat paupèrrima d’aquest entorn. Amb un silenci minuciós, el lector coneixedor de la pressió política del dictador Ceausescu pot entreveure la velada crítica sobre aquella realitat.

La novel·la s’ensuma com s’ensumen les històries de Centreuropa de Thomas Mann o de Vassili Grossman. I més encara Los días contados (1934) de Midlós Bánffry, qui coneixia tant bé el mateix espai que la Müller. En aquesta ocasió destaca, sens dubte, el grau de suggeriment i de condensació d’unes històries en minúsucula que en el seu conjunt ens aporten una atmosfera asfixiant, desesperada, d’un home, en Windisch, que no aconsegueix fugir de la seua condició de fracassat. Si la temàtica abordada no fóra tan fosca i obscura, podríem parlar d’una prosa llumínica, en tant que l’escriptora ofereix en imatges una gran quantitat de reflexions i de paisatges que retraten un moment clau de la història europea contemporània. En Windisch, home de poques paraules, ofereix algunes de les afirmacions, al costat dels personatges estranys que l’envolten, més colpidores de la novel·la: “L’home és fort, més fort que les bèsties” (pàg. 10). Tot això, com a expressió de la resignació del patiment que senten; una expressió que remet al títol del llibre, una comparació que ofereix la imatge més animal de l’ésser humà.

D’altres expressions de la resignació són la confirmació de la manca de canvi, a través de la percepció “el temps s’ha acabat” (pàg. 23), que el duu a concretar “el temps no té agulles. Només giren les taques negres. S’empaiten. S’empenyen per sortir d’aquella taca blanca. Rellisquen per la paret i es converteixen en el terra.” (pàg. 24). La crueltat d’aquella societat —marcada per l’expropiació forçosa de les terres als llauradors— provoca la concreció de la metàfora que esdevé símbol del fet que la pomera de darrere de l’església “es cruspia les seves pròpies pomes” (pàg. 38). Una mena de Saturn devorador dels fills que permet entendre al lector el grau de desesperació dels habitants d’aquella terra. Un retrat en blanc i negre d’una societat que manté la fermesa per un futur en colors. Una prosa incisiva, minuciosa, que atrapa al lector des del primer moment.

Los días contados

Los días contados, Miklós Bánffy, Barcelona, Libros del Asteroide, 2009 (1934) ["Trilogía Transilvana", 1]

La lectura del primer volum de la Trilogia Transilvana de l’escriptor originari d’aquella zona et reclama, de seguida, l’ànsia per llegir els dos volums següents, Las almas juzgadas (1937) i El reino dividido (1940). Amb una redacció minuciosa i equilibrada, el lector va coneixent la història paral·lela de dos cosins d’origen noble, el comte Bálint Abády, que ha deixat una ocupació diplomàtica a l’estranger per esdevenir diputat al Parlament de Budapest, i de László Gyeróffy, pianista que després del trencament amorós amb la cosina Klara, es veurà abocat a l’alcohol i al joc. La història contraposada dels dos joves serveix a Bánffy per a construir l’element més valuós de la novel·la, la crisi política de la Monarquia Austrohúngara a l’inici del segle XX i la decadència d’una classe social, la noblesa, davant dels nous reptes del món. Un món que s’acaba i que recorda, sens dubte, el Gattopardo de Lampedusa o el Bearn de Villalonga, com veiem en la pàgina 378, una crítica mordaç a la manca d’interessos de la noblesa acomodada del país.

Amb tot, les referències més immediates les trobem en les disquisicions morals i polítiques de L’home sense qualitats de Robert Musil, si bé, en aquell cas, descrites des de la perspectiva austríaca. Aquest és l’interés del llibre de Bánffy, la visualització des de la perspectiva hongaresa, una nació de la qual depén fins aquell moment la terra transilvana del qual ell mateix és originari; les reflexions sociolingüístiques sobre l’ús de l’alemany, l’hongarés i el romanés en són un bon exemple. La novel·la fa ensumar els boscos i les muntanyes dels Càrpats, a l’igual que els palaus de la noblesa hongaresa o transilvana. Hi ha també una magnífica recreació de les històries turmentoses del Romanticisme, amb Bálint Abády enamorat de l’Adrienne Miloth, casada sense amor i sotmesa als maltractaments psíquics del seu marit. Tot plegat, fan de la novel·la un excel·lent exemple de l’evolució de la narrativa europea del segle XIX en pas al XX. Amb elements del Realisme, del Romanticisme, però també amb un bocí de psicologisme, centrat especialment en la construcció íntima del diputat Abády i la seua estimada Miloth. Respecte a la construcció dels personatges, un element comú a destacar, el plantejament del desarrelament en cadascun d’ells. Una absència de seguretat de si mateixos, de manca de perspectives, de necessitat de trobar un passat per encara un present en condicions. Així ho manifesta el jove pianista Gyeróffy: “Este sentimiento le acompañaba adonde fuera: sentía lo mismo en Budapest, en casa de sus otros parientes. Lo llevaba dentro como si la orfandad de su infancia siguiera viva en su alma adulta. No se encontraba en casa en ninguna parte, lo trataban siempre como a un forastero, como a un extraño que no fuera de los suyos.” (pàg. 46).