L’adolescent

L’adolescent, Fiòdor Dostoievski, Barcelona, Proa, 1998 (1874-1875)

L’adolescent de Fiòdor Dostoievski, una novel·la clau, difícil, però una novel·la amb molt de cos i sobretot molt de suc. Potser mai havia pensat que fora tan pròxim en la influència de tants autors actuals. Ha estat l’anàlisi de la prosa dels anys trenta la que m’ha obert el desig, la curiositat per observar un dels autors que més hi va influenciar. Segurament com a model, influència originària del psicologisme que s’estenia a la nostra prosa durant els anys trenta. Dostoievski retrata en aquesta novel·la l’evolució psicològica d’un jove fins als 20 anys immers en la crisi de valors socials i polítics russos de la segona meitat del segle anterior. Un jove que dubta, que es mostra tal com és, insegur, però amb una gran força per narrar a partir d’unes “Notes” la història de la seua família, la relació establerta entre la seua mare Sònia amb Versílov, el seu senyor, testimoni de la decadència de l’aristocràcia en el món modern. Sònia deixa el marit autèntic, el major Makar Ivanòvitx, i va amb el senyor, a qui estima. Una singular història d’amor, més aviat de desamor, on l’adolescent, a través de la seua visió mostra la seua relació amb la germana Liza, i diversos personatges que es mouen entre la classe alta decadent i l’increment de les màfies russes de Sant Petersburg. Un retrat social d’una ciutat i una època.

Aquesta lectura et deixa corprés de la dificultat de les relacions humanes. El personatge, realment l’autor, indica en nombrosíssimes ocasions la dificultat per expressar al lector els esdeveniments. Aquest és l’objectiu que hi persegueix al llarg de la història, oferir el seu perfil, la seua evolució en una etapa clau i com protagonitzà diverses situacions que deixaren una profunda empremta en els altres. L’acció d’Arkadi no deixa indiferent l’evolució general dels esdeveniments.

Amb la 1a persona narrativa Dostoievski busca aclarir el testimoni del jove, és doncs un excel·lent model per als nostre narradors dels anys trenta, que reprenen la recerca d’un model autòcton. I els serà difícil, sens dubte. El model rus ofereix un model potent de construcció narrativa de gran cohesió amb una distribució proporcional i gradual dels nuclis narratius que fan que el lector se senta atret pel personatge a mesura que avança el relat. Potser hi haja una excessiva densitat psicologista en la descripció dels estats d’ànim del personatge. Però en definitiva un text sublim, ben construït que dóna per a parlar, per a escriure, per a sentir-se millors. I així és la vida, com sempre, com un adolescent, a la recerca de la pròpia identitat. Aquest és el missatge final de Fiòdor Dostoievski.

Amb ulls americans

Amb ulls americans, Carme Riera, Barcelona, Proa, 2009

Una mena de viatge iniciàtic d’un periodista nord-americà George Mac Gregor per la Barcelona dels darrers anys és el pretext de Carme Riera per a construir una de les seues novel·les més divertides i suggerents. Amb un pretext que ja havia usat en Epitelis tendríssims (1981) –la construcció d’un alter-ego, el mateix periodista, per allunyar-se ella de l’autoria del llibre–, la visió del foraster de la Barcelona més immediata serveix a l’autora per a bastir una visió crítica, alhora que irònica, dels símbols catalans i dels seus polítics. Tot això, barrejat amb una història de ficció, la del Mac Gregor supervivent que manté dues relacions afectivo-sexuals amb un assessor municipal i de la Generalitat, Albert Puigdevall, que no ha sortit de l’armari –està casat i té tres fills– i un matrimoni gran de l’alta burgesia, els Forestier, que el mantenen com si fos la seua mascota.

El llibre s’inicia amb “A manera de pròleg” on l’escriptora –ja de ple en el relat, encara que situant-se com a narradora testimoni dels fets ocorreguts–, ens presenta el personatge que, segons les seues explicacions, la va posar en contacte amb el periodista protagonista, un alumne seu, Sergi Batllori. La pretesa ingenuïtat del periodista no evita el sarcasme sobre algunes de les actuacions de la societat catalana dels darrers anys. Així, són tractats aspectes com la llengua, la cultura, la religió, amb detalls vitals de la vida al Liceu o al monestir de Montserrat. Potser, el valor d’objectivitat percaçat en la novel·la deixa el personatge principal sense sentiments; així, el lector trobarà un ésser humà fred i es quedarà amb ganes de saber quina és la seua autèntica voluntat o les seues emocions davant de la gent que coneix o la realitat que l’envolta.

Una novel·la àgil, entenedora, divertida. Un divertimento, sens dubte, de Carme Riera, enmig de peces seues de major trascendència, però que no deixa de completar la seua intensa trajectòria.

Suite française

Suite française, Irène Némirovsky, Paris, Éditions Denoël, 2004

L’histoire la plus forte, la plus intense, la plus personnelle, de toute la trajectoire de l’écrivaine d’origine ukrainienne, est, sans doute, ce roman. Il est publié après sa mort et il est sauvé grâce à l’action de ses filles qui ont survécu à leurs parents. Le roman est clairement autobiographique ; Némirovsky parle de la France qui est occupée par l’armée allemande et qui devient un pays sans liberté. Les juifs, comme elle même perdent leur possibilité de vivre comme les autres et, aussitôt, comme finalement il arrive à l’écrivain, peuvent mourir.

Le roman est construit comme un vrai miroir de la société français du moment. Différentes familles offrent différents points de vue sur la nouvelle situation créée avec l’arrivée de l’occupation nazie : les Péricand, une famille de haute classe  ; l’écrivain Gabriel Corte ; Charles Langelet ; Hubert (avec une trajectoire similaire à celle d’Adrià Guinart, le héro de Mercè Rodoreda à Quanta, quanta guerra…) ; les Michaud, entre autres. Némirovsky travallait beaucoup dans les dernièrs temps  ; malgré tout, elle n’a pas la sécurité de pouvoir publier de son vivant: « Cher ami… pensez à moi. J’ai beaucoup écrit. Je suppose que ce seront des œuvres posthumes, mais ça fait passer le temps. » (Irène Némirovsky à Albin Michel, éd., 11.07.1942 ; page 26).

C’est la valeur de cette pièce littéraire au panorama des lettres européennes du XX siècle, comme Myriam Anissimov disait en Préface : « une œuvre violente, une fresque extraordinairement lucide, une photo prise sur le vif de la France et des Français : routes de l’exode, villages envahis par des femmes et des enfants épuisés, affamés, luttant pour obtenir la possibilité de dormir sur une simple chaise dans le couloir d’une auberge de campagne » (page 28). C’est une œuvre réalisée avec beaucoup de sentiments, « la rage au cœur » (page 42), devant de la réalité, « la guerre est perdue ? » (page 49). Et le sens de l’impuissance : « c’est une jungle, nous sommes pris dans une jungle… » (page 123).

La surprise devant l’invasion allemande est complète. Le parallèle avec la Première Guerre Mondiale né au début de l’histoire : « c’était étrange de voir à quel point les souvenirs de l’autre guerre étaient vivants ici. » (page 203). Les français ne savaient pas comment réagir devant une situation qui les avaient débordés complètement ; les protagonistes de l’histoire montrent leur contradictions, communes à toute la société : « Nous, nous sommes les moutons bons à tondre. Qu’on m’explique pourquoi ? » (page 267).

Et une conclusion magnifique, superbe : « Les événements graves, heureux ou malheureux ne changent pas l’âme d’un homme mais ils la précisent » (page 271). Finalement, les notes manuscrites de la fin du livre apportent le complément parfait pour mieux comprendre la vision de l’histoire que Némirovsky veut apporter dans sa dernière pièce, peut être, la plus complète, de sa vision du monde et des difficiles situations personnelles qu’elle devait vivre. Une pièce magnifique.

Aurora boreal

Aurora boreal, Asa Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2003)

Com a un dels referents de la nova novel·la policíaca escandinava, el llibre de Larsson no aporta res en especial al gènere. Potser tan sols la magnífica descripció de l’ambient on se situa la història, la població minera del nord de Suècia, Kiruna. Un valor afegit si, com és el nostre cas, hem conegut recentment aquesta ciutat. La nit, el fred, la manca de llum, la solitud dels personatges, l’acció salvatge de l’assassinat inicial; tot això no seria d’igual manera en un altre espai narratiu.

La referència continuada a l’arribada del capvespre, o siga, a la desaparició completa de la llum, provoca en el lector una angoixa contínua davant d’uns esdeveniments on les dones són les autèntiques protagonistes de la novel·la. Rebecka Martinsson, una advocada establerta a Estocolm i que torna a Kiruna per a defensar la Sanna Strandgard, germana de la víctima (en Víctor) i, molt especialment, a inspectora de policia Anna-Maria Mella, l’embaràs de la qual no esdevé un problema per a dur endavant el seu treball en plena igualtat de sexes. Una església de vidre inventada, on conflueixen tres corrents religioses que esdevenen una mena de secta que distorsiona la realitat dels habitants de la Kiruna literària.

A l’igual que en la trilogia de Larsson, les referències als episodis reals de la història actual sueca ofereixen una versemblança i proximitat que atrau encara més el lector que coneix una mica aquella realitat. D’igual manera, l’autora incorpora passatges del passat dels protagonistes, moments de retrospecció, que serveixen per construir psicològicament els personatges i conéixer l’abast de la seua implicació en els conflictes construïts.

Fa mil anys que sóc aquí

Fa mil anys que sóc aquí, Mariolina Venezia, Barcelona, La Campana, 2007 (2006)

La història de cinc generacions de dones ambientada al sud italià ens ofereix un curiós paral·lel amb les històries familiars de la Montserrat Roig a l’Eixample, la Mercè Rodoreda a Sant Gervasi o, a l’altra banda de l’Atlàntic, el Gabriel García Márquez. Es tracta d’un llibre no pretenciós que intenta oferir el retrat directe d’una societat genüina on la cultura i les tradicions guanyen a la llibertat individual de cada protagonista. Tan sols la darrera d’aquestes, Alba, enmig de les transformacions socials i polítiques de la Itàlia (i Europa) de la segona part del segle XX aconsegueix trencar amb el pes de la tradició.

Una novel·la ben escrita, amena, suggerent, amb tocs d’humor dispersos que provoquen la proximitat dels personatges que es queda, al nostre parer, en la mera descripció d’uns retrats prototipitzats de personatges del sud d’Itàlia. Així, les perspectives iniciades en la primera pàgina, per localitzar qui és la veu narrativa, es perden enmig del marasme de persones que centren unes famílies extenses on els noms, sobretot en el cas de les dones, es repeteixen. Cal destacar la desigual referència als fets històrics en els darrers capítols, amb una autora que sembla de sobte preocupada pels esdeveniments de la societat de les darreres dècades amb una localització i ampliació minuciosa de diversos fets que han marcat la recent història italiana i, de retruc, la dels seus personatges: “No és el 1968, és el 1977, no tenim ni passat ni futur, la història ens mata.” (pàg. 290).

El somriure dels sants

El somriure dels sants, Miquel Llor, Barcelona, Ed. 62, 1947 (1987)

Sempre és un bon moment per rellegir lectures fetes durant la carrera. En aquesta ocasió, la segona part de Laura a la ciutat dels Sants (1931) esdevé una eina útil per a recordar els objectius inicials de l’autor: la plasmació d’un retrat psicològic en transformació en el marc d’un espai realista actiu. Tot això ara desapareix. La voluntat de l’autor per superar el conflicte que la novel·la havia creat amb la seua població de naixement, Vic, provoca la concreció d’un relat que té punts d’interés per qui ha llegit el llibre anterior però que perd l’esència bàsica de la seua obra. No hi ha crítica social, no hi ha transformació psicològica; tan sols trobem un deix d’inversemblança en cadascuna de les actuacions dels personatges, molt especialment Laura i els germans Muntanyola, el Tomàs i la Teresa. Així trobem una protagonista que es penedeix de les actuacions anteriors seues i que recupera la vida conjugal amb una facilitat sorprenent de la mà del seu marit i l’oposició constant de la seua cunyada: “cal tenir paciència i saber callar” (pàg. 9), aquest és el lema de la nova Laura. I el repte, marcat pel símbol de la ciutat de Comarquinal: “era el moment d’acostar-se a penetrar el somriure dels Sants, que és ofert a tots els homes, mig bons dolents, fills de Déu tots.” (pàg. 32).

L’element més innovador i interessant és el nou marc històric desplegat en la novel·la: els anys trenta, amb l’esclat de la Guerra Civil i la victòria del bàndol nacional (pàg. 50). Un context social i cultural que evidencia l’ambigüitat de les classes terratinents catalanes al si del conflicte, com la crítica directa als excessos anticlericals (pàg. 129). La resta d’eixos argumentals de la primera novel·la es reprenen o tenen la seua contestació, com la mort sobtada de l’oncle Llibori, amb una gran destresa que configura les dues novel·les com un continuat sense cap tipus de trencament.

Pel que fa a la tècnica discursiva, cal destacar l’increment de l’oralitat, molt especialment en alguns petits fragments que són susceptibles de ser localitzats en el discurs reportat intern dels personatges (pàg. 43). D’igual manera, i en això s’enllaça la versió cinematogràfica de la primera novel·la, hi ha un increment de l’erotisme dins de la relació entre Laura i Tomàs. (pàg. 47). Amb tot, una segona part del tot imprescindible, altament inversemblant, que condueix a expressions d’estranyesa dels mateixos personatges com: “Què s’ha fet d’aquella Laura?” (pàg. 154).

La dona sense atributs

La dona sense atributs, Joan Abellan – Jaume Melendres, Barcelona, Ed. 62, 1990

És evident que la curiositat que sentia per llegir aquesta novel·la que va guanyar el premi Prudenci Bertrana del 1989 era completa. Una vegada acabada la meua La dona sense atributs i guanyat el premi de novel·la eròtica de la Vall d’Albaida, ens adonàrem, gràcies a l’avís de Josep Talens, de la coincidència de títols. Tot i no haver cap problema legal, vaig optar, davant del dubte que ja tenia en el moment de presentar-la al premi, de recuperar un títol previ de cara a la seua publicació en el 2010: Sara, la dona sense atributs. Tot això donant coherència a les meues novel·les anteriors que ja presenten un nom de dona, el personatge, al títol: Marta dibuixa ponts, Els silencis de Maria.

Comptat i debatut, localitze la novel·la escrita a quatre mans i m’adone que les perspectives de redacció són força llunyanes. Estem davant d’una novel·la de construcció d’identitats, de la manca d’atributs de gènere d’un autor d’articles periodístics que rep una enigmàtica carta d’una suposada lectora que dubta de la seua condició com a home o com a dona. Els seus articles estan desprovistos de marques de gènere. Comença així un joc epistolari entre el receptor de les cartes, en Mat, el periodista, i l’autora, que signa els escrits com a Agnès Alvit. Un diàleg incessant, que recorda algunes de les tècniques del llenguatge dramàtic –ben conegut pels dos autors–, i que atrau el lector, davant d’un text àgil i amb voluntats enigmàtiques. Potser la manca d’acció o d’elements distints al que és la vida quotidiana dels dos personatges, immersos en el joc d’invenció de personalitats alternatives a la seua real, provoca el desencís i la manca d’interés del lector en la segona part de la història. “La tria del cos”. Una estructura epistolar que, sens dubte, en el món actual, deixaria de tenir sentit, ja que el món de les cartes escrites, en els darrers deu anys, ha passat a ser un record del passat…

Enmig del joc d’identitats, podem ressaltar alguna reflexió suggerent com la següent: “La bellesa és un concepte, i només la tenen les coses immòbils, que no s’autodestrueixen” (pàg. 41), “només la mentida alliberava l’home de la por, que només dient-se mentides un home es podia enamorar i aspirar a l’amor d’una altra persona” (pàg. 116). D’altres són més divertides: “els grans amants feien l’amor vestits; per això eren amants, i no marits” (pàg. 62). Amb tot, cap referència a la novel·la de Robert Musil, almenys de manera indirecta, tot i que en la construcció dels personatges de ficció pot haver influït l’aplicació de la relativitat dels atributs humans, segons ofereix l’autor de L’home sense qualitats.

A la ciutat en obres

A la ciutat en obres, Mercè Ibarz, Barcelona, Quaderns Crema, 2002

Aquest llibre de relats desconcerta el lector. Davant del que pot semblar un mer retrat sobre Barcelona i els seus habitants, podem trobar una reflexió molt íntima sobre la situació dels humans en la societat actual, això sí, urbana. Així, observem la delicadesa del relat “Fragilitat de les parets”, una acuradíssima reflexió sobre les fronteres que hi ha entre les persones, en aquesta ocasió els veïns, les parets. Un sentiment, el de la frontera, que tantes vegades ha centrat la prosa d’Ibarz, com en La terra retirada (1992). És aquesta voluntat d’anar més enllà la que construeix tres contes de gran significació que la mateixa autora explicava poc després de la seua publicació: “no m’interessava dir la meva sobre els canvis espectaculars de la Barcelona del tombant del segle XIX, ni tampoc dels anys de la Guerra Civil o de la postguerra. Ni tan sols dels canvis provocats arran dels Jocs Olímpics, aquesta gran epopeia de propaganda que la ciutat viu des d’aleshores. Escric des de l’experiència i la meva Barcelona no és la de la propaganda. Més aviat exploro una Barcelona oculta i quotidiana, supervivent.”.

Hi ha diversos paral·lelismes en la construcció dels tres relats que atorguen un caràcter força homogeni a les perspectives emprades. Així, les tres protagonistes necessiten la complicitat de tres amigues que retroben en els moments de crisi. Les tres històries del llibre esdevenen un cant a la memòria, al passat compartit entre els personatges. Els tres relats se situen en diversos espais d’una ciutat en obres, on observem l’existència comuna de sanefes decoratives. I tants altres exemples que el lector podrà fàcilment destriar. En definitiva, estem davant d’un llibre distint; poètic, minimalista, en el qual el passat esdevé present a colps de records. Un passeig per una Barcelona personal, la d’Ibarz, en els límits –novament, el concepte de frontera– de la ciutat vella (la Ciutadella, el mercat de Sant Antoni i l’Eixample) que s’ofereix amb un cromatisme propi de les obres pictòriques.

Los días contados

Los días contados, Miklós Bánffy, Barcelona, Libros del Asteroide, 2009 (1934) ["Trilogía Transilvana", 1]

La lectura del primer volum de la Trilogia Transilvana de l’escriptor originari d’aquella zona et reclama, de seguida, l’ànsia per llegir els dos volums següents, Las almas juzgadas (1937) i El reino dividido (1940). Amb una redacció minuciosa i equilibrada, el lector va coneixent la història paral·lela de dos cosins d’origen noble, el comte Bálint Abády, que ha deixat una ocupació diplomàtica a l’estranger per esdevenir diputat al Parlament de Budapest, i de László Gyeróffy, pianista que després del trencament amorós amb la cosina Klara, es veurà abocat a l’alcohol i al joc. La història contraposada dels dos joves serveix a Bánffy per a construir l’element més valuós de la novel·la, la crisi política de la Monarquia Austrohúngara a l’inici del segle XX i la decadència d’una classe social, la noblesa, davant dels nous reptes del món. Un món que s’acaba i que recorda, sens dubte, el Gattopardo de Lampedusa o el Bearn de Villalonga, com veiem en la pàgina 378, una crítica mordaç a la manca d’interessos de la noblesa acomodada del país.

Amb tot, les referències més immediates les trobem en les disquisicions morals i polítiques de L’home sense qualitats de Robert Musil, si bé, en aquell cas, descrites des de la perspectiva austríaca. Aquest és l’interés del llibre de Bánffy, la visualització des de la perspectiva hongaresa, una nació de la qual depén fins aquell moment la terra transilvana del qual ell mateix és originari; les reflexions sociolingüístiques sobre l’ús de l’alemany, l’hongarés i el romanés en són un bon exemple. La novel·la fa ensumar els boscos i les muntanyes dels Càrpats, a l’igual que els palaus de la noblesa hongaresa o transilvana. Hi ha també una magnífica recreació de les històries turmentoses del Romanticisme, amb Bálint Abády enamorat de l’Adrienne Miloth, casada sense amor i sotmesa als maltractaments psíquics del seu marit. Tot plegat, fan de la novel·la un excel·lent exemple de l’evolució de la narrativa europea del segle XIX en pas al XX. Amb elements del Realisme, del Romanticisme, però també amb un bocí de psicologisme, centrat especialment en la construcció íntima del diputat Abády i la seua estimada Miloth. Respecte a la construcció dels personatges, un element comú a destacar, el plantejament del desarrelament en cadascun d’ells. Una absència de seguretat de si mateixos, de manca de perspectives, de necessitat de trobar un passat per encara un present en condicions. Així ho manifesta el jove pianista Gyeróffy: “Este sentimiento le acompañaba adonde fuera: sentía lo mismo en Budapest, en casa de sus otros parientes. Lo llevaba dentro como si la orfandad de su infancia siguiera viva en su alma adulta. No se encontraba en casa en ninguna parte, lo trataban siempre como a un forastero, como a un extraño que no fuera de los suyos.” (pàg. 46).

Las tribulaciones del estudiante Törless

Robert Musil, Las tribulaciones del estudiante Törless, Madrid, El País, 2003 (1952)

Una excel·lent novel·la. L’he llegida dos anys després de L’home sense atributs (1973). Des de feia temps tenia aquesta edició dominical d’una petita perla que m’ha fet recordar tantes lectures sobre històries iniciàtiques, des del Siddhartha (1922) de Hermann Hesse al Quanta, quanta guerra… de Mercè Rodoreda, tot passant per Enric d’Ofterdinguen (1802). Tants relats en la història de la nostra literatura amb un adolescente que creix i que vol arribar al món dels adults sense tenir totes les claus del seu aprenentatge, que penses, com a lector, que no te’n trobaràs, un altre de nou… En aquesta ocasió, Musil et fa bategar el cor, davant dels patiments dels protagonistes d’aquesta novel·la d’aspecte, tot i la seua procedència centroeuropea, britànica. Amb alguna reflexió a tenir en compte:
• “Lo que vivimos sin reservas, como algo indiviso en un instante, se hace incomprensible y confuso cuando pretendemos atarlo, con la cadena del pensamiento a nuestras posesiones permanentes.” (pàg. 100)

En definitiva, un text on entendre la interrelació entre adolescents de distint origen i amb un funcionament mental envers la vida de natura ben contraposada, des dels despòtics Beineberg i Reiting, fins al benèvol i ambigu Basini. Enmig de tots, el jove iniciat a la vida, Törless i les seues tribulacions…