Las almas juzgadas

Las almas juzgadas, Miklós Bánffy, Barcelona, Libros del Asteroide, 2010 (1937) ["Trilogía Transilvana", II]

La segona part de la “Trilogia Transilvana” de Miklós Bánffy no decep, en absolut. A l’alçada de la primera i, fins i tot, en alguns moments de gran intensitat, la supera. Assistim a la continuació del tàndem format pels dos cosins, els comtes Bálint Abády i László Gyeróffy, i l’evolució psicològica dels seus turments. El primer, enamorat amb obsessió de la casada infeliç Adrienne Miloth; el segon, allunyat definitivament de les amants anteriors, immers completament en el camí de l’autodestrucció, marcat per l’alcohol i el joc. Ni l’acció final de la vídua Sára aconseguirà frenar la caiguda al precipi de László, un final construït per l’autor amb una visualitat colpidora i que deixa el lector sense alé i amb ànsia de conéixer, potser en la tercera part, la reacció de la resta de personatges davant d’aquesta mort.

Cal destacar també la degradació final del marit d’Adrienne Miloth, Pál Uzdy, qui es veu abocat, per herència, a la bogeria que ja havia acabat amb el seu pare. La seua malaltia impedirà el divorci d’aquesta i, per tant, el seu possible casament amb Bálint Abády. Una relació tortuosa, amb tints romàntics, que arriba al màxim desesper dels seus protagonistes i, que, al nostre parer, és el punt menys innovador i més tradicional de la narrativa de Bánffy.

Bánffy estima la seua terra, la Transilvània; una realitat ben certa que el lector pot trobar en les paraules i els sentiments del comte Bálint Abády, procedent també d’aquelles contrades. En la seua boca, assistim a la lluita del polític per la consecució dels drets de la seua població i per la cura de les seues terres i boscos. Pot ser representatiu aquest fragment:

Bálint se detuvo sin querer, la vista era espectacular: al fondo del verdor salvaje los troncos parecían morados y velos de musgo plateado ondeaban desde las ramas formando cordones que tejían una red completa. No había más colores que el verde, el morado y el plata. Sólo se distinguían esos tres. Mirando aún más allá, el bosque resultaba mágico, inverosímil. [...] Bálint avanzó lentamente por ese bosque de ensueño. (pàg. 275)

La història arranca el 1906, quan els polítics hongaresos continuen les bregues internes pel poder amb la soberania vienesa. Bánffy retrata un món polític en crisi que viu d’esquena a la necessitat dels ciutadans, on la corrupció amplia aquesta diferència, i on els seus ulls semblen embenats davant l’acord general de la resta de potències europees per acabar estrepant l’Imperi Austro-Hongarés. El comentari següent, en veu del narrador, reflecteix perfectament el judici general de l’autor davant del temps perdut per la potència centreeuropea: “el país perdió cuatro años, cuatro irrecuperables años. Todos, incluidas Italia y Serbia, se habían preparado mejor para la guerra que la Monarquía Dual” (pàg. 528). Estem, doncs, davant de l’escalfament de motors previ a l’esclafit de la I Guerra Mundial. Un temps perdut que a les acaballes de la novel·la es pot aplicar tant a la realitat política del país com al dels personatges. Un passat que ja no tornarà i que no es pot canviar. Tothom s’haurà de resignar amb el que esdevinga en el futur. Potser en la tercera part trobem la resolució d’alguns dels conflictes oberts en aquest volum.

Quan cau la nit

Quan cau la nit, Michael Cunningham, Barcelona, Ed. 62, 2011 (2010)

Un nou llibre de l’autor de Les hores (1999) que res té a veure amb l’anterior. En aquesta ocasió els paral·lels entre les històries se situen en un mateix marc o dimensió, tot i que el contrapunt de les psicologies dels personatges és usat com a nexe d’unió de la història, tot vertebrant-se un seguit d’històries secundàries que fomenten la comprensió global que rep el lector. Cal llegir a tal fi la pàgina 125, el punt central de la hipòtesi constructiva de l’escriptor.

Cunningham dissenya una història de crisi de personatges dins d’un ambient propi de les classes mitges benestants de Nova York, amb un Peter propietari de gal·leria d’art i una Rebecca, la seua dona, editora. Un paral·lel ciutat-personatge que aporta grans dosis d’efectisme: “com la majoria de finestres de NOva York, la d’en Peter és un retrat amb vida.” (pàg. 30). Enmig de tots dos queda el jove germà de Rebecca, Ethan, nomenat familiarment Mizzy, com una abreviatura de Mistake, un referent als problemes d’adaptació social i d’atracció envers la droga del germà petit dels Taylor. L’atracció ambigua que Peter sentirà per ell, tot recordant el seu propi germà Matthew, mort en la seua joventut, com també la relació freda que manté amb la seua filla, Bea, servirà a l’escriptor per trobar un punt equidistant entre la passió i la irracionalitat de Peter i la seua conducta freda i racional del seu exterior. Cal destacar, sens dubte, l’aprofundiment psicològic de la relació que es crea entre Peter i Matthew, aleshores germà gran que acabava de reconéixer la seua homosexualitat, una escena de tendresa adolescent que emocionarà el lector que estima la construcció de consciències psicològiques a través de la literatura. D’igual manera, podem entendre les referències explícites a les novel·les de Thomas Mann, La muntanya màgica i La mort a Venècia; molt especialment aquesta última, atenent que el mateix Peter es veu a si mateix com l’Aschenbach a la recerca d’un jove idealitzat Tadzio.

Cal destacar igualment, pel que fa al discurs, l’ús de la segona persona narrativa per a un narrador que varia la seua focalització i que esdevé, en diverses ocasions, en una mena d’alter ego dels personatges principals, especialment d’en Peter. Així, són possibles judicis valoratius com “la paternitat, pel que sembla, et fa posar nerviós per la resta de la teva vida.” (pàg. 15). Un personatge que es veu a si mateix com un amant no correspost, amb un final ben poc suggerent i una mica forçat, la fugida de l’esposa sense conéixer cap dels dubtes sexuals del marit: “la història afavoreix els amants tràgics, els Gatsbys i les Anna K.” (pàg. 245). Una conclusió que, al nostre parer, perd l’oportunitat de resoldre d’una manera més atractiva i a l’alçada de les perspectives creades, tot presentant un petit deix de moralitat inusual al llarg de la novel·la: “ai, homenet. Has ensorrat la teva casa, no per passió, sinó per negligència.” (pàg. 261).

Subsòl

Subsòl, Unai Siset, Alzira, Bromera, 2010

Set relats de set autors tan dispars i interessants com els que amaga el pseudònim col·lectiu Unai Siset esdevenen un bon contrapunt per un lector curiós que se sent atrapat des de l’inici de la seua lectura. Set maneres de mirar una mateixa realitat, una visió polièdrica coincident al voltant d’una fotografia del metro de París del 1979, a partir de set personalitats marcades per la introspecció i el desig de concretar el punt de coincidència fortuït que representa la imatge captada. A la manera de Lawrence Durrell en el Quartet d’Alexandria, els sis escriptors i l’escriptora aborden de manera individual la realitat compartida pels personatges anònims (als quals ells els atorguen nom i existència) en un context marcat per una de les crisis polítiques més difícils de la República Francesa i per una societat marcada encara per les conseqüències, deu anys més tard, del maig francés.

Els relats estan majoritàriament escrits en tercera persona i contats en passat. Una excepció, no gratuïta, és el darrer d’aquests en el qual assistim al testimoni personal d’Aude, la dona dels cabells clars i ulleres dels anys setanta. Una declaració d’intencions situada en el present d’un personatge que atrapa el lector per la seua sinceritat. El conte inclou diverses disquisicions metaliteràries, iròniques, que aborden el procés de redacció i de construcció del llibre fet pel col·lectiu: “A qui li pot interessar aquesta història per fer-ne un conte?” (pàg. 181).

Subsòl, com no podia ser d’una altra manera, és un llibre heterogeni. Tot i la previsió comuna de repartiment de personatges i d’una documentació òbvia compartida —com també els comentaris creuats sobre el mateix personatge que sembla la reencarnació d’Abraham Lincoln—, és el resultat de set maneres d’abordar la paraula i la realitat derivada d’un bocí de la quotidianitat. Un retret tan sols: que els avanços tecnològics en el tractament de les imatges no hagen aconseguit millorar la qualitat de la fotografia en algun dels punts més poc clars, com són els personatges anomenats Andrea, Avram o Vítor. I un segon encara, el recurs excessiu en alguns capítols a l’atzar o a la casualitat —o “conjuncions còsmiques”, com s’anomena en un dels relats—, tot fomentant la inversemblança d’algunes anècdotes relatades. Un joc literari apassionant, el creuament d’històries sobre la mateixa realitat, que es converteix en Subsòl en una lectura sense pausa.

La vida en una caja de cerillas

La vida en una caja de cerillas, Fatos Kongoli, Madrid, Siruela, 2010

Dues veus paral·leles, en capítols alterns, que ens ofereixen, segons descobrim a la final de la història, una mateixa realitat. Una primera en tercera persona, una segona, en primera; dues òptiques d’abordar un mateix personatge: la realitat d’un periodista en els anys clau de recuperació de la democràcia a Albània. Una història intensa, difícil per als seus protagonistes, amb la reflexió sobre els límits ètics dels periodistes -recordem que l’autor és periodista- en una època marcada per la voluntat col·lectiva de transformació i d’aconseguir una llibertat individual que, en el cas del protagonista, es veu condicionada per una mort fortuïta d’una amant gitana.

Hambre

Hambre, Knut Hamsun, Madrid, Ediciones de la Torre, 2004 (1890)

La primera novel·la del premi Nobel norueg, proscrit després de la II Guerra Mundial pel seu suport al nazisme alemany en l’ocupació del seu país, presenta un grau de maduresa sorprenent. Una prosa que connecta amb el naturalisme però que el supera tot enllaçant el seu estil amb el realisme rus i l’anàlisi de l’inconscient de Freud. Un llibre distint, modern, que anticipa altres de l’autor com ara Pan (1894), on el desarrelament del personatge assoleix una màxima expressió. Així, el grau del desconeixement que tenim del protagonista de Hambre és tal que no sabem el seu nom real, tot i la diversitat de noms que ell mateix s’atribueix.

El llibre fa ensumar l’interés per la modernitat d’un Salvat-Papasseit als seus orígens. Així, la referència un llibre elèctric, lluminós, no deixa de ser sorprenent (pàg. 47). Amb un personatge reflexiu, pensatiu a tothora del qual, gràcies a la primera persona que centra el relat, coneixem el seu pensament més íntim. Aquesta és la història d’un creador, un ésser actiu que inventa noms seus, paraules i les seues atribucions lèxiques, un mag que surt de cada página del llibre per atrapar el lector: “mi locura era un delirio provocado por la debilidad y el agotamiento, pero no había perdido la conciencia” (pág. 92).

La descripció de l’espai, la gèlida Noruega, es desprén en cada línia. Un paral.lel, amb la natura, que s’aplica a l’estat d’ànim del protagonista: “me siento como un animal agonizante, sobretodo por la desrrucción en medio de ese universo preparado para la hibernación” (pàg. 51-52). Un ambient que recorda la sordidesa del realisme de finals del XIX amb autors com Dickens o Tolstoi. Una imatge representativa potser la del jove devorant un os amb una mica de carn crua que moments abans havia demanat de franc per al seu gos alhora que la ingestió li provoca vòmits que li impedeixen tenir res a l’estómac (pàg. 158). Un precendent sens dubte del Kafka de El castell o La metamorfosi, tot cercant el paral.lel amb les disquisicions existencials del protagonista. Una curiosa expressió sobre la manca de desig sexual que té el protagonista davant del requeriment d’una prostituta: “las muchachas se habían vuelto casi como hombres para mí.” (pàg. 129). Una modernitat i maduresa d’un text escrit amb poc més de vint anys amb ressonàncies autobiogràfiques evidents -sobretot si revisem la seua biografia, la d’un escriptor autodidacta que als primers anys de la seua vida va fer de tot per sobreviure- i que ens ofereix paràgrafs com aquest:

No se podía hablar de conciencia en la Edad Media, la conciencia no apareció hasta que la descubrió aquel profesor de baile llamado Shakespeare (pàg. 204)

Pan

Pan, Knut Hamsun, Madrid, Anagrama, 2010 (1894)

Descobrir autors té una màgia especial, sobretot si ho fas a partir d’una llista de premiats. En aquest cas, Knut Hamsun va rebre el premi Nobel el 1920. De segur que aquest és un dels premis més merescuts en tant que, almenys en la novel·la llegida, assistim a tota una revolució discursiva: l’escriptura en primera persona. Una novel·la directa que atrapa el lector i que l’aboca, com esdevé un fet habitual en els autors escandinaus, a una atmosfera especial. Així, el protagonista, el jove tinent Glahn, recorda un estiu a Nordland, quan vivia en una cabanya perduda enmig del bosc. Una realitat que els noruegs porten endavant cada estiu.

Les reflexions del jove Glahn ens remeten a Kafka i Thomas Mann, entre altres. Llegim amb atenció les distintes escenes en les quals el jove enamorat opta per situacions de gran patetisme i, fins i tot, de volguda irracionalitat, com fer-se un tret al peu. Una prosa àgil i impactant que ensuma modernitat tot i estar ambientada, segons adverteix a l’inici del relat, el 1855: “quiero escribir sobre ello para entretenerme, algo me pasó lo soñé.” (pàg. 8). Una possible procedència onírica que, al costat d’altres elements de clarosbscur i de força narrativa de la natura, ens recorden que el text va ser escrit amb una pervivència evident del Romanticisme. Una defensa de l’onirisme i de la vigència del coneixement dels interiors dels personatges que fa el mateix protagonista en diverses ocasions: “me creo con cierta capacidad de leer las almas de las personas que me rodean” (pàg. 24). L’efecte terapèutic de l’escriptura aporta d’altres reflexions que anticipen, en certa mesura, la percepció del pas del temps que la narrativa representa, com el cas posterior de Marcel Proust: “he escrito esto con el fin de matar el tiempo. [...] aún tengo muchos momentos de diversión, pero el tiempo no transcurre y no entiendo por qué.” (pàg. 138). El joc metaliterari continua a les acaballes del relat amb l’epíleg “La muerte de Glahn. Un documento”, on, després de la mort del protagonista, un narrador omniscient ens relata el seu final i contrasta la imatge que el lector tenia construïda amb la narració prèvia.

Tot plegat per narrar amb detalls els dubtes amorosos d’un jove que es presenta amb una certa inexperiència però amb una ferma resolució de les seues actuacions. Una anècdota suggerent, el nom del gos que l’acompanya –i, que finalment, sacrifica de manera ben poc habitual, per venjança de l’estimada que ha jugat amb ell, Edvarda–: Isop, com l’autor de faules de la identitat del qual ben poques coses se saben: “la primera vez que Edvarda vio a Esopo dijo: Esopo era un sabio frigio. ¿A qué tiene gracias? Lo había leído en un libro ese mismo día, estoy seguro de ello.” (pàg. 92).

La redacció és precisa, ben resolta, tot incorporant elements d’objectivitat que s’anticipen al behaviourisme narratiu dels anys cinquanta, amb un deix de panoràmica cinematogràfica evident:

Transcurren una o dos horas. Me aburro, bebo el vino que me sirven y me mezclo con todos, charlo con todos. De nuevo cometo algún que otro error, piso terreno desconocido y no siempre sé cómo responder a las atenciones, a veces hablo sin coherencia o permanezco mudo, y eso me apena. El doctor está sentado junto a la gran piedra que nos sirve de mesa y no para de gesticular. (pàg. 51)

Cal citar, finalment, la procedència autobiogràfica de la matèria narrativa. Més enllà de l’ús de la primera persona, que dota de gran versemblança el relat; Knut Hamsun vivia diverses temporades en petits habitatges d’on s’aïllava fins i tot de la seua família. Un ésser excèntric que en la Segona Guerra Mundial es va alinear amb els nazis, un fet que va provocar –encara actualment– el rebuig de la societat del seu país. No obstant això, de manera aïllada, podem valorar l’empremta que la seua narrativa ha deixat en els autors posteriors d’una manera plenament satisfactòria.

Tenim un nom

Tenim un nom, Vicenç Villatoro, Barcelona, Planeta, 2010 [premi Ramon Llull, 201o]

Com adverteix l’autor, aquesta novel·la ha estat publicada en el gran any per al Barça; una referència necessària per a una història que té com a rerefons  la final de la champions league guanyada pel Futbol Club Barcelona davant de l’Arsenal el 17 de Maig del 2006. Una ambientació que serveix a Villatoro per a construir una novel·la amb gran tendresa i humanitat, una història generacional, la seua, en contrast amb la dels fills. Un tàndem Jaume-pare i Albert-fill, amb el contrapunt de l’Antoni-avi. Tres generacions d’una mateixa família de Terrassa, els Cortès, que tenen en comú l’interés pel futbol com un element més de la cultura en la qual es mouen. Aquest és el pretext del Jaume Cortès, després d’haver demanat el trasllat com a periodista a Buenos Aires i així allunyar-se d’una relació distant amb la dona, per acostar-se de nou al fill adolescent i de retop intentar una segona oportunitat de reprendre la relació amb la seua dona i l’altra filla major, la Glòria.

Un relat que, amb una aparença descriptiva i d’amena lectura, que no amaga la voluntat reflexiva de l’autor sobre alguna de les contradiccions i de la manca de comunicació entre els membres d’una generació, els de la cinquantena, que no han sabut o no han pogut abordar amb fermesa i decisió una sèrie de conflictes familiars com els descrits en aquesta ocasió. El títol, referenciat en diverses ocasions a l’interior del llibre, remet, sens dubte, a l’orgull de la pròpia existència, als orígens de cadascú, però també al debat encés sobre el temps passat –o perdut, si atenem a la preocupació proustiana del protagonista– i sobre les seues conseqüències en el moment present o futur: “Tenim un nom, res més. Vivim del nostre nom. Si me’l taques, em mates. Ho puc aguantar tot, fracassar, triomfar, anar fent, menys que m’embrutin el nom.” (pàg. 22). Una referència clara i directa a la preocupació de Jaume Cortès per la seua professionalitat i la seua integritat personal.

Paga la pena llegir la novel·la per a conéixer una novel·la ben escrita; no és gratuïta la professió del periodista –periodista–, compartida amb el mateix escriptor, que aporta una redacció àgil, de gran immediatesa, on és senzill localitzar figures de l’oralitat que l’acosten al lector a través de nombroses frases fetes i expressions quotidianes. Una llengua directa que no impedeix la riquesa expressiva on cal destacar, sense dubte, la construcció sintàctica que alterna frases complexes al costat d’altres breus, més pròximes al llenguatge periodístic. Fins i tot podem trobar tres cròniques esportives que amplifiquen l’ambientació general d’una narració que té l’esport com a base configurativa o com a pretext d’enllaç entre els personatges.

Villatoro té en compte els ambients. En aquest sentit, cal destacar els paral·lels oferts entre la multitud que acudeix a París, a l’estadi Saint Denis, per tal de seguir la final de futbol, amb els Argonautes embarcant-se a la recerca del Velló d’Or. Unes referències clàssiques que es completen amb les cites inicials de cada capítol amb llibres com l’Odissea, la Ilíada, Troia o la Bíblia. Igualment, trobem afirmacions tan suggerents com “contra l’èpica, la lírica. O encara millor, el drama.” (pàg. 69). D’igual manera, és present la reflexió sobre el fet religiós, amb un paral·lel evident amb l’aficció del futbol dels assistents al partit de la final: “en algunes religions, esdevé sagrat tot allò que està en contacte amb el sagrat” (pàg. 72), “el Barça és la religió laica dels catalans i de tots aquells que s’hi volen convertir.” (pàg. 80) o “l’antisemitisme és una fàbrica de jueus” (pàg. 242). Tot plegat, un suport ambiental per fer entendre al lector que la fugida, com la que havia fet el protagonista, no és la manera de solucionar els problemes, que només amb l’acció directa es poden resoldre.: “el problema no era aquest món o un altre món, el problema el porto al damunt.” (pàg. 320). Tot un missatge d’esperança i de futur per a aquells que, com Jaume Cortès, necessiten replantejar la seua vida. I una reflexió final sobre Barcelona, la ciutat d’acollida dels argonautes, “una ciutat que es deixa conquerir indiferent sense un tret i la vegada següent atura l’invasor a cops de roc.” (pàg. 336).