Melodrama

Melodrama, Jorge Franco, Barcelona, Mondadori, 2006

Una nova història de l’escriptor colombià que, sense deixar els paràmetres expositius de la novel·la anterior, Rosario Tijeras (1999), aborda amb gran destresa una actualització del melodrama. La intriga, el suspense, les característiques d’aquest gènere clàssic són ara actualitzats amb personatges procedents de classes populars colombianes que, traslladats a París, ofereixen una multitud de situacions còmiques i alhora tràgiques. El lector necessita avançar amb avidesa en la seua lectura, tot convertint el llibre en una autèntica sorpresa per al lector que desconeixia l’autor.

La història arranca amb la reconstrucció de la vida de Vidal, un jove bell colombià que ha desaparegut. La seua mare, Perla, amb l’ajuda de la seua germanastra Anabel, recorren el passat del protagonista amb l’esperança de la retrobada. Al mig, l’esperit de rebel·lió de mare i fill, enfrontat amb Livia, l’àvia tancada en si mateixa, que no entén ni comprén les actuacions de la seua filla i el seu nét, iniciat en el proxenitisme masculí en la sauna d’un amic de la família.

L’estructura de la novel·la, tot contraposant plànols de diversos nivells discursius, és sens dubte l’element més interessant i original del llibre. Coneixem així, a través de la multiplicitat de veus i dels canvis temporals, que alternen el present, el passat i el futur en una mateixa pàgina, una història de manera completa. Tot això sense perdre el sentit general de la lectura i amb comentaris irònics del mateix narrador-personatge, Vidal que cerquen la complicitat del lector: “tal vez mi error ha sido mezclar en la historia a los muertos con los vivos” (pàg. 74). Un mèrit atribuïble a la complexitat descriptiva de l’escriptura de Franco, tot i la percepció natural i espontània de gran part de la redacció final.

A l’igual que en Rosario Tijeras, en aquesta ocasió, la primera relació sexual esdevé problemàtica per als seus protagonistes; un fet molt evident en la descripció de la primera nit que l’àvia Livia va passar amb el seu marit: “desde entonces dejaría de ser la que siempre fue para convertirse en la mujer avinagrada que yo conocí.” (pàg. 44). D’igual manera, trobem reflexions crítiques que relativitzen aspectes de la quotidianitat: “cuando uno se desnuda cualquier cosa puede pasar, y si uno es hermoso tiene que aceptar que la belleza es un patrimonio universal” (pàg. 86).

El plantejament de la violència també ofereix imatges d’interés per entendre com un escriptor colombià aborda la realitat del seu país; així, l’ús del “Monstruo” com la personificació de la violència en diverses escenes esdevé una eina descriptiva que ens ajuda a entendre la concreció d’aquest fet en aquella societat.

Rosario Tijeras

Rosario Tijeras, Jorge Franco, Barcelona, Mondadori, 2007 (1999)

Dins de l’onada del que podríem anomenar realisme brut, amb títols ja llegits de Daniel Sada, Tryno Maldonado o Rogelio Guedea, descobrim aquest reconegut llibre de l’escriptor colombià que aborda amb gran cruesa el conflicte d’una dona enmig de la violència del narcoterrorisme del seu país. Una història retrospectiva on un dels dos homes protagonistes, Antonio i Emilio, enamorats de la mateixa dona, reconstrueix la vida de la jove, a la porta de la mort, una vegada ha caigut aquesta en una emboscada.

La construcció psicològica de la dona, des dels ulls d’un home, és segurament el punt més interessant de la novel·la, on podem arribar a entendre els motius que la porten a un determinat tipus de vida. Les observacions de la veu narradora també són d’interés per entendre un món, el dels membres de l’alta societat que es relacionen amb una delinqüent com és la protagonista, que relativitzen diversos conceptes de la quotidianitat:

• “siempre he pensado que en el amor no hay parejas, ni triángulos amorosos, sino una fila india donde uno quiere al que tiene delante” (pàg. 87).
• “somos millones de comemierdas que tenemos que curarnos en silencio o, como ha ocurrido tantas veces, morirnos de una sobredosis fecal.” (pàg. 112)

Al mateix temps, Medellín, la ciutat on tots viuen, es converteix en el marc perfecte del creixement i del desenvolupament dels tres protagonistes. Una història que pot impactar per la immediatesa de la descripció i per la síntesi de l’acció relatada.

El jardín de los suplicios

El jardín de los suplicios, Octave Mirbeau, Madrid, Impedimenta, 2010 (1899)

Aquesta novel·la no deixa de sorprende en cap moment, ni per l’estil –una prosa àgil en primera persona no gaire habitual en l’època que va ser escrita– ni pel contingut –una història tràgica, colpidora, amb una força increïble. Amb un format clàssic, –el d’una història dins d’una altra, a la manera del Decameró o Les mil i una nits– amb una part introductòria (”Fronstispici”) que serveix de reflexió sobre la violència i el crim com a plantejament real en l’ésser humà (”yo estoy convencido de que el asesinato es la mayor preocupación humana, y que todos nuestros actos derivan de él”, pàg. 17; “la necesidad de matar nace en el hombre con la necesidad de comer, y se confunde con ella”, pàg. 26), el text es divideix en dues grans parts, “En missió” i “El Jardí dels Suplicis”, on coneixem la caiguda política d’un protagonista corrupte que decideix fugir en una pretesa expedició científica a Ceilán, actual Sri Lanka. Allà compartirà l’afecte i el sexe amb una anglesa sàdica i desequilibrada, Clara, que li mostrarà una presó xinesa que s’acosta a l’infern de Dante. El relat s’aboca a la darrera part a una descripció punyent de les tortures i de la violència aplicada als presidiaris al temps que la jove amant del protagonista veurà incrementada la seua passió eròtica.

La novel·la esdevé d’una gran modernitat. Sorprén com un autor de la fi de segle XIX pogué copsar de manera profètica la fugida d’un política davant dels afers de corrupció i la seua estada en un país llunyà; amb tot, és el grau de concreció de la sàdica coprotagonista la que aporta un major grau d’innovació. Una jove que esdevé un antimodel social, encara que es concreta amb un símbol del decadentisme, de la recreació simbòlica de la derivació corrupta i degenerada d’una societat que ha perdut, segons el retrat de Mirbeau, el camí que ha de seguir. Cal destacar igualment l’atracció de l’escriptor –com en tants altres autors de la segona meitat del segle XIX– envers la cultura oriental, molt especialment la manera de considerar l’amor i el sexe en la cultura mil·lenària xinesa a diferència de la repressió existent en l’occident europeu: “ellos no consideran el acto de amor una vergüenza que se deba ocultar. [...] Fíjate también en todo lo que ha perdido el arte occidental al habérsele prohibido las magníficas expresiones del amor. Entre nosotros, el erotismo es pobre, estúpido y te deja helado; siempre se presenta con las tortuosas galas del pecado” (pàg. 128).

Temporada de caza para el león negro

Temporada de caza para el león negro, Tryno Maldonado, Barcelona, Anagrama, 2009

Després de llegir Casi nunca (2009), de l’escriptor també mexicà Daniel Sada, vaig descobrir aquest llibre de Maldonado, també finalista del mateix premi que va guanyar Sada, el premi Herralde de Novel·la. Dos llibres que beuen del que podríem anomenar realisme brut, això és, d’una visió de la quotidianitat grisa o negra, farcida d’elements violents i de situacions extremes, reflex sens dubte de la conflictivitat que impregna una part destacada de la societat d’aquell país. Una imatge que els escriptors d’aquell país, com també la lectura anterior de Rogelio Guedea, Conducir un tráiler (2008), volen oferir amb la intenció de mostrar el que hi ha, però alhora de denunciar els excessos d’uns personatges en permanent tensió.

El llibre de Tryno Maldonado és distint. Escrit en 99 breus capítols, com una mena de prosa poètica ben llunyana de la bellesa canònica, en els quals coneixem la història de la breu vida de l’artista i enfant terrible Golo, tot a partir dels ulls del seu amant. Una revisió per les tensions actuals de l’art més intuïtiu i inconscient i de les paradoxes que envolten el comerç de la pintura. Un llibre per als qui consideren que la creació —pictòrica, literària, etc.— ha de continuar tenint ànima i força, més enllà de les convencions.

Conducir un tráiler

Conducir un tráiler, Rogelio Guedea, México, Mondadori, 2008

Vaig conéixer l’autor a un congrés a Melbourne de literatures hispàniques el juliol del 2oo8. Poc després va aparéixer la seua primera novel·la, una evolució en la seua trajectòria marcada fins al moment per la poesia i el microrelat. Un salt al gènere narratiu de major llargària dins dels límits del que podem anomenar realisme brut mexicà. Així la història es construeix a través de diversos personatges desarrelats com Bulmaro, el germà de Corona, qui assassina Cecilio chico, com a represàlia per la invasió de la seua propietat amb el ramat de l’altre. Després, Ismael, germà dels dos primers, mor com a venjança de l’anterior finat. S’inicia així una trajectòria despreocupada del protagonista, Corona, per llocs com Guadalajara, Concepción del Oro, Sabinas Hidalgo, Villa Hidalgo i Tepic, uns espais ben suggerents per al seu coneixement. Així, coneix el xofer de tràilers, Rodolfo Alanís, de qui aprendrà diverses experiències vitals: “Conducir un tráiler es poner las manos en lo cierto. Nunca sabes si llegarás o no. Y cómo o cuándo.” (pàg. 111-112). Corona continuarà sent perseguit per la família de Cecilio, la qual cosa forçarà el seu nomadisme en espais sempre marcats per la violència, la corrupció i la impunitat.

Un dels trets a considerar de la novel·la és l’ús del llenguatge, amb molta força i molt d’atractiu (amb alguna troballa com congal, per a referir-se als bordells). Amb una combinació excel·lent de l’eix temporal amb el desenvolupament intermitent dels fets (combinació de passat i present sense cap tipus de conflicte),  la lectura avança sense estirabots.

Casi nunca

Casi nunca, Daniel Sada, Barcelona, Anagrama, 2008

Aquest és un dels autors destacats en el Salon du Livre Paris (març 2009), que enguany va dedicar la mostra a la nova literatura mexicana. Una bona oportunitat per a conéixer autors com Sada, representants del que els crítics han anomenat realisme brut. Violència, sexe, erotisme, situacions extremes. Tot plegat en una història de marc realista on es reflecteix el dia a dia del Mèxic més contradictori i brutal. Un interés del públic per un tipus de lectura que va tenir un èxit considerable arran de la publicació de 2666 (2008) de Roberto Bolaño.

Aquesta és la història d’un agrònom, Demetrio Sordo, que presenta inicialment una vida monòtona com a tècnic agrícola en un rancho d’Oaxaca. Amb tot, es decideix per cercar el sexe en un bordell de la proximitat, on descobrirà la Mireya. La seua mare, preocupada perquè no s’ha casat, el farà anar a una boda a Sacramento, on coneix Renata, la seua futura esposa. Davant del seu desig per fer compatibles les dues relacions, la novel·la creixerà fins a construir situacions extremes en les quals els personatges es veuran sense poder-les controlar. Els passatges dels prostíbuls són de gran cromatisme i visualitat, peces mestres; en canvi, la història, amb un plantejament inicial ben suggerent, decau a mesura que avança, especialment a la resolució final.

Cal destacar la construcció del narrador, un individu extern que esdevé groller, simpàtic, incisiu, irònic. Ell és qui ofereix la realitat més bruta, més canalla i suggesstiva. Podíem dir que la part més neta, a penes té algun interés.