Atemschaukel

Tot el que tinc ho porte amb mi (Atemschaukel), Herta Müller, Alzira, Bromera, 2010 (2009)

Atemschaukel és el títol original de la darrera novel·la de Herta Müller. Una nova mostra de reflexió sobre els silencis que poden moure les persones a una vida d’inèrcia i que, en el cas de l’autora, obeeix a la voluntat d’explicar la repressió dels romanesos de cultura alemanya després de la Segona Guerra Mundial. La seua pròpia mare va ser deportada a la Unió Soviètica i va passar cinc anys en un camp de treball d’Ucraïna; el pare, també en va ser víctima. Tot i això, aquesta és una novel·la de sensacions, de reflexions sobre els límits de la condició humana en les situacions més extremes.

Müller, ofereix la nuesa d’una comunitat, la seua, que pertany a una cultura aliena a la nació que els oprimeix. Si l’autora va aconseguir el 1987 eixir de la dictadura romanesa de Ceaucescu, per instal·lar-se a Berlín, els seus personatges, no. Així, en aquesta ocasió, els protagonistes assumeixen amb resignació la condició d’oprimits i lluiten dia a dia per la supervivència. El seu protagonista, un jove de 17 anys, és conduït a treballar de manera forçada en la reconstrucció de la Unió Soviètica. La paradoxa de la història força l’opressió d’una comunitat que, víctima del nazisme, una vegada acaba la guerra, són culpats de complicitat amb la nació de la qual hereten la cultura. Així, un personatge jueu, David Lommer, també es veu sotmés a la reclusió en el camp de treball, al costat d’altres membres de la minoria alemanya.

Aquesta és una novel·la que l’escriptora portava endavant amb l’assessorament del poeta Oskar Pastior, també originari de la minoria alemanya de Romania, qui va morir el 2006. A partir de la seua experiència, com també d’altres que van viure experiències semblants a la del protagonista, Müller ha construït un dels textos més amargs i intensos de la seua trajectòria. Estem davant d’una prosa poètica elaborada, exquisida, sense concessions al lector, on una mateixa realitat és vista des de diversos punts de vista. De manera semblant a L’home és un gran faisà en el món (1986), amb un protagonista resignat, en Windisch, la història final de Atemschaukel és una visió polièdrica de la realitat que es veu sotmesa a la particular visió del protagonista i de la resta de personatges que l’interpelen. Amb una construcció sintàctica concisa, precisa, l’escriptora ofereix el testimoni retrospectiu de Leopold Auberg, des del primer moment de la deportació en el 1945 fins al retorn del 1968, amb la senzillesa de qui explica “tot el que tinc, ho duc al damunt”. Vint-i-cinc anys viscuts amb la por de qui no sap si podrà sobreviure a la reclusió al lager, el magatzem on les persones conviuen com a bèsties.

Coneixem així una veu íntima, sincera, que aborda temes tan dispars com l’absurditat dels polítics, la consciència nacional de la minoria alemanya a Romania, l’homosexualitat en una societat homòfoba o l’anul·lació de la individualitat en benefici del col·lectiu. Un tractament destacat és el de l’expressió de la gana: “No hi ha mots escaients per a descriure el patiment de la fam.”. Les paraules del protagonista són un preàmbul de la construcció del personatge simbòlic de l’àngel de la fam, un ésser omnipresent en la consciència dels protagonistes. Una història, doncs, que ha tingut en la nostra literatura mostres destacades, dins d’aquesta temàtica, com els llibres K. L. Reich de Joaquim Amat Piniella o Els vençuts de Xavier Benguerel, com també el trajecte iniciàtic paral·lel al conflicte bèl·lic de Mercè Rodoreda en Quanta, quanta guerra… En el cas de de l’escriptora guanyadora del Nobel, aquesta és, sens dubte, la seua història més complexa i intensa; l’arquitectura narrativa que ofereix s’acosta a la perfecció formal, on tots els elements inserits responen perfectament als objectius inicials de l’autora: la denúncia de l’opressió en totes les seues formes. La referència a la senzillesa, a les andròmines que acompanyen al viatger pels camins de patiment de Herta Müller als seus relats, configuren una obra mestra de la literatura universal.

Une éducation libertine

Une éducation libertine, Jean-Baptiste del Amo, Paris, Gallimard, 2008

Entre Le parfum (1985) de Patrick Süskind et Nana (1882) d’Émile Zola, entre la vie et la mort, entre la survie et le développement de la population d’un Paris d’une époque antérieur, c’est-ici la base littéraire, avec conscience ou non du jeune écrivain français —originaire de Montpellier— qui a écrit ce roman. Une histoire picaresque, mi-historique, mi-initiatique, où le lecteur peut trouver un univers bien décrit où connaître le chemin du protagoniste, Gaspard —originaire de la ville de Quimper, en Bretagne. À travers le roman, nous pouvons découvrir la succession des différents personnages secondaires qui accompagnent le protagoniste dans sa vie : Lucas, le premier ami ; Justin Billord, le maître perruquier ; Étienne de V., le comte et son premier amant —et peut être, l’unique— ; Emma, la putain avec qui il s’initie dans l’art de la prostitution ; Adeline d’Annovres et son père —qui sera finalement sa femme, et son père, le comte, un autre amant du protagoniste— ; et le baron Raynaud. Avec sa connaissance, Gaspard découvre différentes situations vitales et il peut atteindre un degré supérieur dans son expérience. La totalité de ses personnages forme le roman et, au même temps, la plupart des anecdotes vitales de Gaspard.

Nous sommes, pourtant, à l’intérieur de la structure du bildungsroman —si nous prenons le mot allemand. Il y a une histoire de croissance, de supération personnelle, avec un jeune qui à la fin du roman, a cessé rapidement d’être jeune pour devenir un homme mûr. La fin tragique de l’histoire est le point faible du roman. Une accélération inversemblable qui casse les expectatives du lecteur. Le point fort du texte est, sans doute, d’avoir situé l’intrigue au XVIIIème siècle français et la description minutieuse des maisons et des habitudes bourgeoises et de la noblesse de l’époque.

Une curiosité : l’utilisation symbolique du fleuve, de la Seine, pour dessiner la personnalité de Gaspard. Il y a de nombreuses descriptions de la volonté d’ascension sociale du protagoniste :

• « Il voulut voir en la mort de Martin Legrand un présage heureux. Cet homme n’était pas né bourgeois : c’est qu’il existait quelque part la possibilité d’une ascension. Gaspard retrouvait l’émulation de son arrivée à Paris, c’était un sentiment délicieux. » (p. 75)

Et une réalité dramatique à la fin :

• « Mon drame est de n’avoir pas de ma vie une vision entière qui me la ferait comprendre. » (p. 349)
• « Gaspard se tourna à nouveau vers le Fleuve. Enfin, il le dominait. » (p. 423)

Un bon final pour une histoire qui ne laisse pas indifférent le lecteur.

La reina al palau dels corrents d’aire

La reina al palau dels corrents d’aire, Stieg Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2007)

Una vegada acabada la lectura de la trilogia, el lector té la percepció d’haver llegit una gran fantasia. El disseny mental d’una persona que durant molt de temps va provar de lluitar per les llibertats i contra els grups d’acció repressora de la seua societat, la sueca, de la qual tothom pensa que és un paradís de pau i d’harmoria. És cert que els assassinats de polítics de manera brusca en aquell país, com Olof Palme o Anna Lindh, van trencar la imatge idíl·lica que els habitants d’altres països teníem dels països escandinaus. Com en tots els llocs, hi ha gent bona i dolenta, i és evident que fins i tot en les zones més civilitzades hi ha hipocresies, violències, gent aturmentada que provoca el desencís i el mal en els altres. La trilogia de Larsson és això, un reflex de la seua societat i, de retruc, de la nostra, de totes les societats aparentment civilitzades on la dona, com també d’altres grups socials, no ha obtingut encara la situació d’igualtat per la qual dia a dia tants lluitem. Aquesta és la clau de l’èxit de Millennium, més enllà del mite de la mort de l’autor: el plantejament de situacions pròximes, quotidianes, amb personatges vius, que pensen, dubten i que no esdevenen, en absolut, éssers models per a ningú. Enmig de tot, una perla, una construcció joia, la figura de la Lisbeth Salander. Un element de transgressió silenciosa i silenciada que permet el lector abordar els conflictes plantejats sense esbrinar quina serà la seua evolució. Els personatges són imprevisibles, sobtats. Viuen, això sí, dins d’uns relats que cerquen l’esquema policíac, de novel·la negra. Però Millennium va més enllà.

És cert que la història s’ha acabat. Més enllà del debat que segons sembla la família, la seua companya, té un inèdit de 200 pàgines, un quart Millennium inacabat, l’evidència, la mort de Larsson, fa que els seus personatges també moren. Un silenci forçat. Per això, el lector es troba davant d’un enigma, d’una acció involuntària: plantejar en la seua ment què hauria estat de la Salander, del Blomkvist, i de tants altres personatges que s’han quedat en un punt sense camí. Muts. Aquesta és la màgia de la literatura, la llibertat d’inventar i d’imaginar, que cadascú pense el que vulga. De Millennium, ja no n’hi haurà més. Haurà quedat, això sí, un fenomen comercial d’origen literari que, contra tots els pronòstics, ha demostrat que la literatura encara interessa, que encara manté una força en la nostra societat suficient perquè la vida quotidiana s’ature, perquè tothom parle de Larsson i dels misteris de les seues històries. La literatura, la novel·la, encara està viva.

Un encert, concretar el personatge de la Salander com una persona afectada de la Síndrome d’Aspergen; un personatge que reconeix al seu interior els seus problemes de relació amb la gent: “La Lisbeth Salander es va tirar enrere al coixií i va seguir la conversa amb un somriure. Es va preguntar per què tenia tantes dificultats per parlar d’ella mateixa amb les persones que es trobava cara a cara, i revelava sense problemes els seus secrets més íntims a una colla d’excèntrics completament desconeguts a Internet.” (pàg. 376). Una contradicció que, sens dubte, fa entendre molt més la manera de ser i de pensar de la protagonista.

Le rouge du tarbouche

Le rouge du tarbouche, Abdellah Taïa, Biarritz-Paris, Atlantica-Séguier, 2004

La première fois que j’ai lu un livre de cet écrivain j’ai eu une sensation très agréable. Ce n’est pas toujours comme ça. Souvent, je peux lire un auteur pour la première fois et penser qu’il ne me plaît pas. À cette occasion, tout est différent. J’aime ses mots, ses phrases, le rythme de ses constructions syntactiques. Taïa écrit avec musicalité, avec les fragrances fraîches d’un poète.

C’est un livre de proses autobiographiques. Il y a beaucoup de souvenirs de sa vie. Un bon mélange avec les histoires personnelles, la lumière de son espace —les villages ou les derb, les quartiers avec des petites ruelles où il habitait— et surtout les sentiments d’une personne qui veut changer son destin. Ce qui me plaît c’est la manifestation de déracinement du protagoniste, l’alter ego du même écrivain, Abdellah Taïa. La perception d’un homme qui finit ses études à Paris et qui s’éloigne de sa propre origine. Il y a un certain moment où personne ne sait d’où il vient où il va : « Rien. Je n’ai rien ici, aucune chance, aucun avenir. » (page 122), « Ma nouvelle vie se construisait à Paris, heureuse ou malheureuse, cela dépendait des jours et des saisons. » (page 125).

Tout est difficile. L’angoisse nait avec la force de la mort. Avec la solitude il peut trouver le bonheur:

•    « J’avais besoin du noir qui me rendait momentanément à moi-même, qui m’apportait de brefs moments de calme. L’intimité a besoin du noir, elle ne peut pas vivre en plein soleil» (pàg. 126)

Mais finalement, l’amour pour le devenir, pour le futur, aide le je des nouvelles. C’est le sentiment général dans toutes les histoires, dans tous les protagonistes qui occupent le livre. Merveilleux.

Una malenconia àrab

Una malenconia àrab, Abdellah Taïa, Irún, Alberdania, 2009 (2008)

Un nou llibre de l’escriptor de Salé, al Marroc, que torna a plantejar la difícil coexistència de les arrels originàries personals i la nova vida a París. De tota manera, aquest llibre presenta una major coherència argumental que l’anterior de Taïa llegit, Le rouge du tarbouche (2004). En aquesta ocasió, l’estructura interna ens aporta quatre parts titulades: “Recordo”, “Hi vaig”, “Fugir” i “Escriure”. Quatre bocins de vida de l’autor, o suposadament de l’autor, que des de la perspectiva personal —amb una identificació amb el nom del protagonista— aborden aspectes diversos sobre l’emigració, el contrast de cultures, però sobretot l’estima entre persones adultes, davant d’un protagonista que es reconeix “enamoradís a primera vista”.

Una altre cop trobe en la prosa de Taïa una poeticitat força interessant que ens acosta de vegades a la prosa poètica —de fet, s’hi inclouen alguns versos—. Amb tot, la força de la primera part, amb la quasi violació del protagonista adolescent, no es recupera. Les històries posteriors es mouen més en l’enyor i el desig d’un amor perfecte que el personatge no assoleix en les seues aventures amoroses, d’un jove que resumeix la seua ànsia de manera ben clara: “Tinc ganes d’estimar” (pàg. 31). La darrera part, amb les cartes i textos creuats amb l’amant Slimane, és desigual; trenca l’encís que els capítols previs havien creat en el lector. Amb tot, aquest és un llibre per assaborir, sense cap intenció de descobrir cap element d’envergadura.

Una casa en el fin del mundo

19.08.2009 (Barcelona). Una casa en el fin del mundo (A home at the end of the world, 2006) de Michael Mayer

Una pel·lícula que s’inicia amb una ambientació perfecta del 1967, on els vestits, els pentinats i la música crea un punt suggerent per a l’espectador. Bobby és un xiquet de nou anys i que observa aquells anys de la mà dels seus pares i del seu germà. A poc a poc, tots aniran morint (la tragèdia del germà, que forada un vidre i que es talla el coll és la sorpresa inicial de la història) i ell quedarà sol, fins que anirà a viure amb els pares de Jonathan, el seu gran amic i primer amor.

Aquesta és una història d’amistat a la nord-americana. Aquesta és la llàstima, ja que es queda amb un munt de tòpics i sense possibilitat d’aprofundir en personatges tan suggerents com el mateix Bobby i Jonathan, o Clare, la companya del pis de Nova York, que tancarà el triangle afectiu que es crearà entre els tres. Seran els anys vuitanta l’objectiu del director en l’ambientació de la segona part de la pel·lícula. Novament, la música de l’època farà créixer les expectatives dels espectadors. La consecució de la relació entre els tres protagonistes, tramat amb gran inversemblança, precipita un final en el qual es barregen tímids intents del director per tractar temes de gran trascendència a la fi dels vuitanta com la sida, la decisió de la maternitat o d’altres. Una pel·lícula amb trets inicials de gran interés que no troben una resolució satisfactòria per a espectadors que cerquen alguna cosa més que l’ambientació musical en les darreres dècades. Potser el millor és la interpretació de Collin Farrell, en una pel·lícula estrenada un any més tard que Alejandro Magno (2005), com també el text, una adaptació d’una novel·la de Michael Cunningham, autor del text que va servir pel film Las horas (2003).

Harry & Max (2004)

12.08.2009 (Barcelona). Harry & Max (2004) de Christopher Munch

Una història que aborda el tema de l’incest entre germans amb una serenitat sorprenent. Harry té 23 anys i és membre d’una boy band, el seu germà Max, de 16 anys, continua el seu camí en el món de la música. La interacció entre dos germans distints però que s’acosten cada dia més impregna una pel·lícula que costa ser entesa per l’espectador. Tot i l’alternança entre les imatges del present i les del passat (que semblen preses en super 8), la manca de profunditat psicològica dels personatges no acaba de construir cap expectativa en la comprensió de la seua evolució. Un pas de gegant que es veu forçat a la fi de la història, quan s’intenta fer entendre que tot continua igual -la relació sexual i afectiva entre tots dos- malgrat l’existència de noves parelles sentimentals. De tota manera, la serenitat i la manca de grans conflictes esdevé una manera suggerent d’abordar un tema tan complex com és el de l’incest i de relativitzar la seua existència en la societat actual.

Tío Sean

Tío Sean, Ronald L. Donaghe, Barcelona, Ed. Egales, 2005

Un llibre de gènere, que faria les glòries dels queer studies nord-americans, que no sorprén al llarg de la seua lectura. Tot és previsible. L’atracció afectiva del nebot per l’oncle jove i enigmàtic que ha tornat amb un trauma de la guerra del Vietnam, el seu creixement sexual en l’adolescència, atrapa un lector que puga estar àvid d’obres amb final feliç i sense ganes de complicar-se l’existència amb reflexions ingràvides o llunyanes a la quotidianitat. De tota manera, l’element més perjudicial per a la valoració de la novel·la és la inversemblança de la resolució de la relació afectiva final entre el jove Will Barnett —tot seguint l’estela eròtica del seu oncle— pel desgraciat Lance que es creua miraculosament en la vida de l’adolescent.

No deixa de sorprendre l’estructura de la novel·la. L’escriptor opta per una falsa simulació de la realitat, tot introduint elements paratextuals com la hipotètica transcripció d’un diari de l’adolescent casualment localitzat. Una tècnica que dóna senzillesa al text i que atrapa mínimament al lector, tot i que no acaba de reforçar la sensació general d’inversemblança.

És evident que una novel·la com aquesta és deutora d’altres models literaris de gènere, molt desenvolupats en el cinema nord-americà queer com Harry and Max o d’altres films on es plantegen històries que freguen (o entren directament) en l’incest com una manera d’atraure l’atenció del lector o espectador.