Sota la xarxa, Iris Murdoch, Barcelona, Proa, 1965 (1954)

La primera novel·la d’Iris Murdoch ja ens ofereix, com hem pogut comprovar en textos posteriors de l’autora, el seu interés envers les situacions quotidianes d’uns personatges en crisi que tenen dificultat d’adaptar-se a les novetats. En aquesta ocasió, l’escriptora irlandesa se centra en el vagareig de l’escriptor James Donaghue. El personatges és descrit amb un deix d’ironia que arriba a ridiculitzar alguna de les tendències dels professionals de la matèria, amb la voluntat de sobreviure:

• “avui dia, els escriptors podem viure de l’ofici si ens hi mirem una mica i estem disposats a escriure allò que el mercat ens exigeix” (pàg. 30).
• “és indubtablement més fàcil de vendre obres mediocres quan sou conegut que no pas llibres genials quan no ho sou” (pàg. 91).

Tot i l’ús d’un protagonista masculí, Murdoch insereix comentaris irònics sobre les dones, de manera que apunta una visió crítica sobre els prejudicis dels homes sobre aquestes: “una dona que no xerra és una veritable joia” (pàg. 25). D’igual manera, trobem diverses disquisicions sobre la vida política de la capital anglesa després de la II Guerra Mundial, una plasmació que trobem, d’una manera més insistent, en l’escriptora de llengua anglesa nascuda en el mateix any (1919), Doris Lessing.

La ciutat de Londres esdevé, a partir de la descripció dels espais urbans, un personatge motor de la història. D’igual manera, cal destacar la contraposició amb la imatge de París, l’altra gran ciutat cultural del segle XX: “una ciutat a la qual entro carregat d’esperances, i deixo sempre amb recança.” (pàg. 240). Una novel·la farcida de sensacions, d’imatges, que permet al lector construir les històries transcrites. Podem aplicar, després de la lectura d’aquesta novel·la de Murdoch, les paraules següents del protagonista:

• “Quan es comença una novel·la és com si s’obrís una porta enfront d’un paisatge borrós; no veiem els detalls, però, en canvi, sentim l’olor forta de la terra i l’impacte del vent.” (pàg. 345)

Le roman commence avec la description de la même perception qu’a tout le monde quand on doit aller prendre un avion: cette gêne, ce malaise quand on passe la fouille ou la douane.  À partir de cette obsession, le protagoniste nous propose : « vous croyez vraiment que je veux faire exploser l’avion ? ».

A partir d’una anècdota infantil –una baralla amb boles de neu enmig de la qual es veu afectada una jove embarassada–, l’autor canadenc crea una història de causes i de conseqüències on els tres protagonistes del pasatge pretèrit, Dunstan Ramsay, Boy Staunton i la senyora Dempster, semblen víctimes del destí sense que la seua actuació puga fer res per frenar-lo: “hemos rechazado nuestro origen y nos hemos convertido en algo que nuestros padres no podrían haber previsto” (pàg. 147).

La recreació de la vida del protagonista, la veu principal, la de Ramsay, serveix per a reconstruir els efectes de la I Guerra Mundial més enllà de la vella Europa. Les ferides que rep al conflicte bèl·lic marcaren la seua trajectòria posterior i, en part, la de la resta de personatges. D’un escenari que, segons apunta el narrador, “me aburrí más que nunca en toda mi vida” (pàg. 90). Un grau de franquesa i de voluntat de fer-se entenedor que afavoreix la lectura del llibre i intenta fer arribar al lector la sinceritat del testimoniatge: “Yo era un amante hablador, algo que odia la mayoría de las mujeres.” (pàg. 157). Una relativització dels tòpics femenins que condueix al protagonista a afirmar: “el capital de la belleza sólo les sirve a las mujeres hasta determinado punto.” (pàg. 204).

Amb tot, el relat presenta punts febles, com la forçada insistència de l’interés del protagonista per les hagiografies, el pretext que l’autor usa per posar en contacte Ramsay amb el fill desaparegut de la senyora Dempster. Un contrapunt innecessari perquè el lector comprenguera la fixació d’aquest pel caràcter de santa miraculosa de la veïna embogida poc després de l’impacte de la bola de neu i del naixement del fill no desitjat. Finalment, el plantejament del cinqué en discòrdia, la figura de l’òpera, normalment un baríton, que esdevé el contrapunt de la història; el personatge secundari però alhora esencial. Així es veu el protagonista, segons li esmenta una de les dones de la novel·la, Liesl, tot oferint-li un mirall de la seua ànima. Una tesi explicada en la darrera part que es veu una mica forçada per tancar definitivament la història plantejada.

Les mouches d’automne, Irène Némirovsky, Paris, Grasset, 2007 (1931)

Ce livre nous raconte l’ histoire très directe et aiguë d’ une femme qui a dédié toute sa vie à aider ses maîtres, les Karine. Après la révolution russe les Karine s’exilent, en passant par le port d’Odessa, à Paris. Ils doivent changer le confort de la vie en Russie pour un petit appartement  à Paris. Ils sont, selon la bonne référence du titre, comme les mouches d’automne, sans savoir quoi faire, où aller : « ils allaient, venaient,  d’un mur à un autre, silencieusement, comme les mouches d’automne, quand la chaleur, la lumière et l’été ont passé, volent péniblement, lasses et irritées, aux vitres, traînant leurs ailes mortes. » (p. 72).

Némirovsky, comme dans d’autres romans que nous avons lus, savait construire l’ambiance de décadence d’un famille qui doit se’n aller, qui doit changer de vie à cause des facteurs sociaux et politiques. De nouveau nous pouvons lire une histoire avec de fortes similitudes avec la réalité de sa propre famille.

Nous voulons souligner la construction de la figure de Tatiana Ivanovna, la femme de ménage qui accompagne la famille dans son exil : sa décadence est parallèle à la destruction de la famille et de son monde. On disait : « nous sommes seuls, abandonnés comme des chiens, et je crache sur tout, tout m’est égal tant que j’ai du vin » (p. 41). Une histoire qui fait découvrir aux lecteurs qui aime bien les oeuvres d’Irène Némirovsky leurs propres sentiments.

]]> http://www.carlescortes.cat/ca/2011/07/les-mouches-dautomne/feed/ 0 http://www.carlescortes.cat/ca/2011/07/moon-river/ http://www.carlescortes.cat/ca/2011/07/moon-river/#comments Sat, 23 Jul 2011 16:08:01 +0000 carles http://www.carlescortes.cat/ca/?p=2843 Moon River, Vicenç Villatoro, Barcelona, Columna, 2011

Moon river és el títol que Audrey Hepburn canta dins de la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s (1961). Un pretext per titular una novel·la que intenta transmetre els sentiments que la peça musical i la seua lletra emanava i que serveix de context per la història més íntima i personal que potser Villatoro mai haguera escrit. Si bé l’editorial ha subtitulat el llibre amb la llegenda “una novel·la sobre l’amor i la por de perdre’l”, podíem afirmar que aquesta és una narració sobre la vida i sobre el desig de continuar endavant. El llast trist del relat, mogut per la malaltia dels protagonistes, es converteix en un cant per l’esperança, pel futur.

A partir d’una trobada casual entre dos malalts d’un hospital, l’autor sap endinsar-nos en una història ben tramada on la casualitat serveix per fer-nos entendre la força de l’atzar i la fragilitat del cos humà. El punt de partida de la veu narrativa –la del protagonista masculí que esdevé un alter ego de l’autor, amb ressonàncies fins i tot autobiogràfiques en tant que viu de prop la tragèdia de la malaltia– no pot ser més pessimista: “m’agraden els edificis antics, del temps en què els homes eren optimistes i confiaven en el futur, potser perquè jo ja no hi confio.” (pàg. 11). Així el personatge principal es veurà reflectit en la mateixa imatge de la pel·lícula dirigida per Blake Edwards, com a escriptor que veu interromput el seu treball a la màquina d’escriure pels sons de la música de la Hepburn. D’aquesta manera, Villatoro pot fer servir diverses disquisicions sobre els motius que porten un autor a exercir la seua dedicació: “el difícil no és escriure. El difícil és saber de què escriure. I de vegades, com ara a mi, saber per què escriure. Potser per això no estic escrivint.” (pàg. 25).

Les disquisicions sobre el càncer, la malaltia que posa en dubte de manera fulminant el futur de les persones, arriben a graus d’inteorització extrema: “dediquem moltes hores a pensar en el futur i a fer coses de cara al futur. Però i quan potser no hi ha futur? Tens ganes de fer-ho tot, però també ganes de no fer res” (pàg. 42). Una novel·la, doncs, sobre l’existència de les persones en el moment actual, sobre la força del destí, on ens trobem frases tan suggerents com “la màgia és de fet una mena d’acumulació dels sentiments” (pàg. 115) o “la mort no s’ha de veure” (pàg. 118). Una història per a ser llegida i pensada. Tot alhora.

Lejos de Toledo, Angel Wagenstein, Madrid, Libros del Asteroide, 2009 (2002)

Amb ressonàncies clarament autobiogràfiques, aquesta novel·la planteja el record com a base narrativa. Un protagonista –un alter ego de l’escriptor–, Albert Cohen que quaranta anys després de viure a Israel torna al poble dels seus orígens, Plóvdiv, a Bulgària. Wagenstein coneix bé el poble on ell mateix va nàixer, de manera que la història es construeix amb gran realisme i dosis de verisme. Una reflexió constant enmig del multiculturalisme i la barreja de religions que representa l’espai geogràfic dels Balcans.

Al nostre parer, el punt feble de la novel·la és l’element de ficció. La voluntat de l’escriptor per acostar a la realitat i fer-ho compatible amb els records personals va en detriment de l’acció narrativa. El resultat és una novel·la sense força, lenta en percepcions i passiva quant a recursos narratius. Tan sols la construcció dels avis del protagonista –els pares són morts durant la guerra–, des de la perspectiva del narrador infant –els records del protagonista a través del temps– mereixen una atenció especial.

Les referències als orígens sefardís de la família del protagonista, amb el manteniment de la llengua, mereixen una atenció especial. No de bades el títol de la novel·la es construeix així, amb la pretensió de fer entendre el desarrelament d’un grup humà que no sap ben bé d’on procedeix ni cap a on va. Una cultura originada a les terres de Sefarad que serveix a l’inici de la novel·la per fer memòria i divulgar els orígens d’aquesta branca del judaisme actual.

Un tractament a banda mereix la reflexió sobre el conflicte arabo-israelià, a través dels atemptats a les ciutats jueves. Així, l’autor ofereix una imatge d’un protagonista, que ha perdut la dona i la filla en una explosió, resignat davant dels esdeveniments i que es presenta a si mateix com “un vagabundo sin rumbo. Y sin ambiciones” (pàg. 98). Una reflexió sobre la humanitat sencera que el porta a comentar: “quizá por ese conformismo innato haya sobrevivido la humanidad” (pàg. 97). Malgrat tot, aquest detall amb gran força de la història mereix un tractament secundari en la novel·la de Wagenstein.

Quan cau la nit, Michael Cunningham, Barcelona, Ed. 62, 2011 (2010)

Un nou llibre de l’autor de Les hores (1999) que res té a veure amb l’anterior. En aquesta ocasió els paral·lels entre les històries se situen en un mateix marc o dimensió, tot i que el contrapunt de les psicologies dels personatges és usat com a nexe d’unió de la història, tot vertebrant-se un seguit d’històries secundàries que fomenten la comprensió global que rep el lector. Cal llegir a tal fi la pàgina 125, el punt central de la hipòtesi constructiva de l’escriptor.

Cunningham dissenya una història de crisi de personatges dins d’un ambient propi de les classes mitges benestants de Nova York, amb un Peter propietari de gal·leria d’art i una Rebecca, la seua dona, editora. Un paral·lel ciutat-personatge que aporta grans dosis d’efectisme: “com la majoria de finestres de NOva York, la d’en Peter és un retrat amb vida.” (pàg. 30). Enmig de tots dos queda el jove germà de Rebecca, Ethan, nomenat familiarment Mizzy, com una abreviatura de Mistake, un referent als problemes d’adaptació social i d’atracció envers la droga del germà petit dels Taylor. L’atracció ambigua que Peter sentirà per ell, tot recordant el seu propi germà Matthew, mort en la seua joventut, com també la relació freda que manté amb la seua filla, Bea, servirà a l’escriptor per trobar un punt equidistant entre la passió i la irracionalitat de Peter i la seua conducta freda i racional del seu exterior. Cal destacar, sens dubte, l’aprofundiment psicològic de la relació que es crea entre Peter i Matthew, aleshores germà gran que acabava de reconéixer la seua homosexualitat, una escena de tendresa adolescent que emocionarà el lector que estima la construcció de consciències psicològiques a través de la literatura. D’igual manera, podem entendre les referències explícites a les novel·les de Thomas Mann, La muntanya màgica i La mort a Venècia; molt especialment aquesta última, atenent que el mateix Peter es veu a si mateix com l’Aschenbach a la recerca d’un jove idealitzat Tadzio.

Cal destacar igualment, pel que fa al discurs, l’ús de la segona persona narrativa per a un narrador que varia la seua focalització i que esdevé, en diverses ocasions, en una mena d’alter ego dels personatges principals, especialment d’en Peter. Així, són possibles judicis valoratius com “la paternitat, pel que sembla, et fa posar nerviós per la resta de la teva vida.” (pàg. 15). Un personatge que es veu a si mateix com un amant no correspost, amb un final ben poc suggerent i una mica forçat, la fugida de l’esposa sense conéixer cap dels dubtes sexuals del marit: “la història afavoreix els amants tràgics, els Gatsbys i les Anna K.” (pàg. 245). Una conclusió que, al nostre parer, perd l’oportunitat de resoldre d’una manera més atractiva i a l’alçada de les perspectives creades, tot presentant un petit deix de moralitat inusual al llarg de la novel·la: “ai, homenet. Has ensorrat la teva casa, no per passió, sinó per negligència.” (pàg. 261).

Estocolmo, Iosi Havilio, Barcelona, Caballo de Troya, 2010

Tot i el títol, la novel·la transcorre majoritàriament a Xile. Estocolm és tan sols el punt de partida del viatge. Un pretext per tractar dos temes ben sensibles en aquella societat com són el colp d’estat de Pinochet del 1973 (l’autor és nascut el 1974) i les condicicions de vida del país, tot abordant la situació de l’homosexualitat. La història ens situa enmig de l’anada i la tornada d’un exiliat xilé que té terror pels vols, un temor que aporta, de manera irònica i al mateix temps inversemblant la desfeta final, per cert, amb un avió que cau del cel…

La novel·la esdevé irregular, especialment en la descripció dels ambients xilens. Es perd l’interés del lector per una relació prescindible d’anècdotes i d’imatges. Potser perquè l’autor només esmenta diversos temes on enquadrar l’acció dels personatges però no els desenvolupa. Així, el pretext usat, el retorn de René, el protagonista, 30 anys després per trobar-se una doble herència del passat, esdevé una mica forçat. D’una banda l’absència d’una mare reclosa en una llar d’ancians; d’una altra, la persecució d’un jove amant serbi, tèrbol i violent, que també es resol de manera ben poc lògica.

Mi perra Tulip, J. R. Ackerley, Barcelona, Anagrama, 1956 (2011)

Una novel·la interessant, innovadora, suggerent. Un record remot a Flush: A Biography (1933), la mena d’autobiografia que un gos feia, al recer sempre de la seua ama. En aquesta ocasió l’autor de Mi padre y yo (1968) ens aporta la vivència personal amb la gossa Tulipa. Una parella unida per l’afecte i en lluita constant contra tot el món. Una història en aparença senzilla però que, a més d’interessar als amants dels gossos, pot servir per entendre millor el punt de vista intern d’un escriptor que, sense deixar clar que és el mateix personatge narrador, s’insinua fàcilment a partir de la difícil interacció amb el seu entorn. Una incomprensió o marginació que tots dos tenen que no els impedeix oferir amb gran nuesa i tendresa una novel·la amable i còmoda per llegir.

No obstant això, com és habitual en els textos d’aquest autor, un deix misògin i masclista repunta en les pàgines del llibre: “las mujeres son peligrosas, en especial las de la clase trabajadora. Contrariarlas siempre es un error. Nada las detiene y jamás se dan por vencidas. Como una tricoteuse de la Revolución Francesa, esta dama implacable podría tejer y chismorrear junto a la guillotina mientras mi cabeza rodará.” (pàg. 49). Tot partint de la premissa “la ignorancia de los seres humanos con respecto a los perros es extraordinaria” (pàg. 159), Ackerley humanitza la gossa Tulip; les descripcions del seu estat d’ànim, de la seua manera d’entendre la vida amb el seu amo, és minuciosa i concreta. Unes reflexions sobre l’amor i el sexe dels animals que els humanitza, els acosta a l’entorn del protagonista.

Je dois tout à ton oubli, Malika Mokeddem, Paris, Ed. Grasset, 2008

Cette dernière lecture de Malika Mokeddem nous renvoi une autre fois à ses histoires les plus autobiographiques comme dans ses livres précédents, par exemple, Mes hommes (2005). À cette occasion l’écrivain explore une situation peut être un peu douloureuse : le contraste entre les deux sociétés, la française et l’algérienne, où la protagoniste habite. Selma est la jeune divorcée qui doit retourner à cause d’un évènement familial et retrouve la voix conservatrice de sa mère, l’action contraire des traditions. Elle qui habite en France ne se trouve pas à l’aise dans son propre pays, à l’intérieur de l’Algérie, dans le même désert que connaît bien l’écrivaine.

Le roman est un excellente révision des derniers événements historiques de l’Algérie, depuis l’indépendance de la France jusqu’au triomphe de l’intégrisme dans les années 80. Un mélange de sensations, en faveur et avec sens critique de son pays et de ses habitants. On parle aussi de décadence des villes, d’une Oran reléguée dans le mépris et les immondices avec les façades écaillées et des immeubles vides.

Entre la révision critique de l’histoire sociale et politique, la vie de Selma, marquée par la volonté de fuir loin de sa famille et du désert. Partir était l’unique obsession de la jeune Selma dans son adolescence. Mais il y a surtout une lutte personelle contre le régime militaire qui ne laisse aucune liberté a la concrétion amoreuse des algériennes, comme c’est le cas de Selma et son ami homosexuel Goumi. Un sens critique contre une société qui fait la considération suivante : « ici, c’est l’obésité qui est le canon de la beauté et la boulimie le critère de santé » (p. 67). Et une affirmation que ces derniers temps, après la révolution tunisienne nous avons écoutée : « L’Algérie ne s’en sortira que par les femmes ! » (p. 85). C’est le point de vue de la femme, de l’écrivain à l’intérieur de la protagoniste, la principale apportation de ce roman : la vision de la crise algérienne et par extension du Maghreb à travers les yeux d’une femme.